Algú va dir un dia, referint-se a les eleccions
parlamentàries, que si votar servís d’alguna cosa, estaria prohibit. Aquest
passat mes d’abril i aquest mes de maig, tots els ciutadans i ciutadanes de
l’estat Espanyol estem cridats a les urnes, per participar d’allò que anomenen
“la festa de la democràcia”. Potser vam poder comprovar com fa relativament poc
com el dia que semblava que sí que servia d’alguna cosa ficar una papereta en una
urna, l’estat ja es va encarregar d’enviar 10.000 policies a repartir amor i
il·lusió democràtica. El cas és que, amb la cantarella d’aturar el feixisme, la
democràcia parlamentària es torna a rentar la cara, torna a vestir-se de
legitimitat i torna a calçar-se de funcionalitat: aneu a votar, que pobres de
vosaltres, és l’única forma que hi ha d’aturar el feixisme. I sembla que, el
feixisme, s’ha aturat. La democràcia funciona.
El que potser s’obvia és que és precisament aquesta
democràcia la que ha permès i la que ha anat alimentant aquesta dreta xenòfoba,
nacionalista, racista, masclista. Alimentant el feixisme que ara diuen aturar
gràcies a la bona salut del sistema capitalista parlamentari burgés. Per
nosaltres, al final, més enllà dels resultats de les eleccions, l’accent potser
el posem en que és en llocs allunyats de les urnes, de la democràcia
parlamentària on, precisament, es pot aturar el feixisme.
I llocs comuns en tenim molts. Com per exemple, sent al
carrer el Primer de Maig, lluitant i convencent mitjançant no només el discurs
sinó, sobretot, la pràctica als centres de treball, al nostre barri, i on tots
aquells espais on l’autoorganització popular permet espais de llibertat i
transformació. A les vagues, com les de Trefilats Gabarró, com la dels companys
i companyes del Metro. Denunciant i lluitant contra els abusos com a Cedipsa, i
com a tants altres llocs on antifeixistes i anticapitalistes teixim aliances
que ens fan avançar a nosaltres i retrocedir a ells. Que són els de sempre. La
dreta i el feixisme.
Finalment, volem també, en aquesta editorial, recordar que
aquesta lluita antifeixista, aquest combat gairebé sense descans contra el
capital, es queda avui una mica més orfe, al perdre dues companyes que aquest
mes d’abril ens han deixat, la Carme, de Lleida i el Zapata, de Barcelona. Dos
exemples. Dos exemples d’incansables lluitadores, anònimes, com tantes altres
que ens deixen, també, un món més gris. Per nosaltres, mai no cauran en
l’oblit. Però els hi dedicarem, tard o d’hora l’homenatge que es mereixen i que
sempre haurien volgut: la victòria.
En els darrers mesos s’han multiplicat els dubtes de les seccions sindicals referents a com s’aplica i fins on arriba la reforma de la Jubilació Parcial que regula el Real Decreto-ley 20/2018, del passat 7 de desembre. Amb aquest breu text intento aclarir que significa aquesta nova norma.
Un mes de vaga indefinida tots els dimarts i dijous han estat suficients per aconseguir pràcticament el 90% del que exigia la plantilla.
Després de quatre jornades de vaga indefinida convocades els dimarts i els dijous a la planta de Trefilats Gabarró de la Pobla de Claramunt (Anoia), una protesta iniciada el passat 4 d’abril, amb una plantilla de 78 treballadors. Al voltant de 50 vaguistes, tot i tractar-se de treballadors històricament aliens a les mobilitzacions degut a la inactivitat sindical per part de les seccions sindicals de CCOO i UGT, afronten el conflicte amb actitud i serenitat.
Des del principi, la imatge que ofereix la direcció de Gabarró és
absolutament irresponsable i incoherent acomiadant a dos treballadors en el
decurs d’una mediació independentment de la decisió que poguessin hagut prendre
els treballadors davant l’última proposta.
Irresponsabilitat i negació al conflicte, davant la intenció d’absorbir
el 30% d’un plus voluntari a una part de la plantilla. A Això, se li ha de
sumar la desigualtat salarial denominada paga de qualitat de 120 euros al mes,
que alguns cobren i altres no. Verónica Pérez, delegada de la secció sindical
de la CGT a Trefilats Gabarró, argumenta que tot i ser una empresa de plantilla
reduïda, no superant els 78 treballadors, té una facturació de l’ordre de 45
milions d’euros anuals. Aquesta empresa manté, també, una segona planta a la
localitat alemanya de Brandeburg, centre on els mateixos treballadors de la
plantilla de la Pobla de Claramunt estan exposats a la mobilitat geogràfica,
destinant-los temporalment al centre alemany gairebé sense remuneració i amb
dietes irrisòries.
Un mes de vaga indefinida tots els
dimarts i dijous han estat suficients per aconseguir pràcticament el 90% del
que exigia la plantilla. Independentment de les causes econòmiques que varen
motivar aquesta vaga, volem deixar constància que les exigències del Comitè de
Vaga i dels treballadors i treballadores en el seu conjunt han passat en tot
moment per equilibrar les diferències salarials que existien entre uns i
altres. En aquest sentit, la secció sindical de CGT a Trefilats Gabarró es
mostra satisfeta en haver mantingut en tot moment la plantilla unida i,
sobretot, solidària per aconseguir un dels objectius fonamentals, l’anomenada
“paga de qualitat”.
La Direcció es compromet a abonar
les quantitats absorbides entre gener i abril d’enguany, i no podrà
absorbir-les durant els cinc anys vigents de l’acord. Destaquem també una paga
complementària vinculada a la competitivitat en tres trams pel valor de 480,
600 i 720 euros anuals.
Pel que fa als dos companys de
contracte d’obra i servei acomiadats just en la mediació abans de l’inici de la
vaga, dir que, tot i no quedar reflectit al document de l’acord, la Direcció de
Gabarró va deixar constància davant els assessors de les diferents seccions
sindicals presents que seran contractats de nou, un cop es reactivi l’activitat
laboral.
Des del Sindicat del Metall de la Federació Comarcal de l’Anoia valorem positivament l’acord ratificat a l’Assemblea de Treballadors, i felicitem a aquesta per l’entrega i la lluita en aquest conflicte finalitzat el dia d’avui.
La Secció Sindical Estatal de CGT a
CEDIPSA (Grup CEPSA) neix al març de 2018 davant la necessitat de donar empara
els treballadors d’un sector, aquell de les estacions de servei, fins aleshores
molt mal defensat pels sindicats majoritaris que son mes aviat una prolongació
dels departaments de Recursos Inhumans de les grans petrolieres. Era doncs
d’una importància vital l’aparició d´un grup de treballadors, dintre de
CEDIPSA, aliens al Règim, disposats a parlar amb l’empresa cara a cara, sense
acotar el cap però alhora estenent la ma.
No gaire temps desprès ja tenim dos conflictes amb l’empresa, molt greus i que certament estem afrontant en solitari. I ambdós problemes relacionats amb la salut, aquest gran negoci per a les empreses i, és clar, també per a CEPSA.Deu fer un sis anys, apareix el primer dels problemes. Els sindicats de l’empresa van assegurar que no trobaven res il·legal en tot plegat. Parlem dels CODOS/COFOS (Company Owned Dealer Operated), un sistema de gestió d’estacions de servei que, lluny d’anar per la seva extinció, va en augment. Una manera ideal de negoci per a la companyia i d’autoexplotació per als treballadors. La precarietat del futur. Quant CEPSA crea un COFO la empresa obliga als treballadors en actiu a signar baixes voluntàries o excedències per així poder fer-se càrrec del negoci: el gestor o cofista que es fa càrrec de l’estació de servei contracta al seu propi personal o be treballa en solitari, així la plantilla de CEDIPSA s’ha de traslladar a altres centres de treball obligatòriament. Com a conseqüència aquest centres es sobredimensionen i es produeix un excés de personal donant peu així als acomiadaments. El cofista actua com a “fals autònom” ja que depèn exclusivament de la petroliera: aquesta li ven els seus productes, fixa els preus del combustible i dels articles de la botiga i també l’imposa els horaris. Amb tot plegat el resultat es que trobem un treballador per compte d’altri però dins el règim d’autònoms: és un treballador mes però que en esdevenir cofista ha patit una considerable pèrdua de drets perquè donada la seva situació d’autònom, no te sou, vacances, llicencies i permisos, etc…. Naturalment els comptes no surten pel cofista. Parlem de persones que treballen fins a 16 hores diàriament i que molt cops es veuen en la necessitat de dormir en el propi centre de treball degut a la manca de temps entre el final de la seva jornada laboral i l’inici de la següent, doncs tenen que portar a terme una gran quantitat de tasques. Tot això implica un deteriorament en les seves relacions familiars i en la salut de les persones que s’hi veuen en aquesta situació: persones que no poden veure els seus fills, persones que sols es poden relacionar amb les seves parelles durant el canvi de torn i que pateixen una gran quantitat d’estrès davant les exigències empresarials…. Per a CEPSA es el negoci del segle: ven els productes que vol, amb els preus que vol, durant els horaris que vol i a més s’estalvia la seguretat social dels seus empleats, la contractació de persones per cobrir possibles baixes per ILT, per maternitat, per les vacances, etc.
L’altre
gran conflicte es l’assetjament, tant laboral com a sexual, a les estacions de
servei. En pocs mesos ens hem assabentat
de tres casos i evidentment, no hem pogut romandre aliens a ells:
Una expenedora, es una presumpta víctima d’assetjament
tant laboral com sexual per part del cap d’Estació (primer superior jeràrquic).
Malgrat l’existència d’una gravació del CCTV (Circuito Cerrado de TeleVisión) on es pot veure i apreciar clarament com l’encarregat fa un
tocament sense cap vergonya a la treballadora (li toca el cul), l’empresa no és
capaç de reconèixer acreditat l’assetjament. Després de la campanya de CGT contra
CEDIPSA, transcorreguts uns mesos sorprenentment el presumpte assetjador
declarat “no culpable”, és traslladat a un altre estació de servei per
allunyar-lo de la víctima.
Quatre expenedores, presumptes víctimes d’assetjament
laboral degut a múltiples tractes vexatoris per part de la cap de Estació i la
seu ajudant. Per a CEDIPSA no ha existit cap assetjament. Un cop més les
víctimes s’enfronten amb uns
Comandaments de l’empresa. I el que és encara més greu, les persones acusades
d’assetjament, per revenja, decideixen denunciar al nostre Secretari General
per amenaces durant les seves visites sindicals a l’estació. Aquesta denuncia
s’ha resolt amb la seva absolució en un tribunal de justícia.
Una expenedora contra un company de treball per presumpte
assetjament sexual. Aquest va ser denunciat davant el Cossos i forces de
Seguretat de l’Estat i de Inspecció de Treball, encara esta pendent de
resolució. Intuïm, i hi ha força probabilitats, que la resolució sigui la
mateixa malgrat que el presumpte acusat és un company de la mateixa categoria
que la víctima que va patir, aquest cop, insinuacions sexuals, greus insults i
inclús amenaces de danys materials contra propietats de la víctima mitjançant
“amenaces subtils”.
En els dos primers casos, l’empresa va
posar en marxa el seu Protocol d’Assetjament intern i, després d’un cert
període de temps, en ambdós casos va concloure que els fets denunciats no
s’havien acreditat suficientment. El Protocol d’Assetjament de CEDIPSA és un
“copia i enganxa” dels continguts obligat per la legislació vigent per a les
empreses. Aquest protocol “elaborat” per la
mateixa empresa, s’incompleix de manera flagrant i sistemàtica fins i
tot en aspectes tan irrisoris com el dels terminis establerts. Aquest protocols
son per cobrir l’expedient i es només un “paripé”. Al cap i a la fi
desacrediten a les persones que son assetjades i fan els ulls grossos amb els
assetjadors, que com ja hem fet notar, acostumen a ser llocs de confiança de
l’empresa. CEPSA empara l’assetjament a CEDIPSA a les seves estacions de
servei. Es limita a l’acompliment del mínim exigit per la llei i roman a
l’espera que siguin els tribunals de Justícia o la Inspecció de treball els que
donin solució dels processos engegats, vista la poca formació en la matèria de
les persones que sempre actuen com a instructors d’aquest processos.
En qüestions tant diferents com és un determinat model de negoci i seriosos problemes d’assetjament dins del mon laboral, veiem un mateix efecte: la salut de les persones treballadores es minvada, d’una manera alarmant, tant física com psicològicament. Al cap i a la fi sempre prevalen els beneficis econòmics per damunt de tot.
