Laura Gómez-Pintado. Dones Llibertàries
La lluita de les dones es troba constantment qüestionada en qualsevol context i encara hi ha qui la posa en dubte, fins i tot en les mateixes organitzacions socials i sindicals. Per això, no ens cansarem de reivindicar la necessitat del feminisme i la perspectiva de gènere als carrers i a tots els àmbits.
La desigualtat de gènere és una realitat social que es sustenta en un sistema patriarcal i capitalista que ens educa en la normalització de la desigualtat de tota mena. Anys i anys de desigualtats de gènere, raça i classe no poden desaparèixer fàcilment perquè les estructures de poder que les perpetuen tenen massa força.
En aquesta missió de lluitar per una societat lliure cal crear consciència, fer pedagogia. Per això, m’agradaria exposar una breu reflexió sobre com la normalització de determinades conductes quotidianes suposa l’enfortiment de les desigualtats.
És una realitat que la majoria de les dones hem patit o potser patirem algun tipus d’assetjament sexual. Perquè sempre hi haurà algú que ens considerarà un objecte que té el deure d’agradar, de somriure, d’estar maca, callada. Per exemple, segons sembla, sempre hi haurà algú que es cregui amb el dret d’escridassar-nos pel carrer i dir-nos lo maques que som. Explica-li a aquest home que no necessites ni vols la seva opinió (-¡Encima que te digo algo bonito!-). Ens resulta difícil perquè a vegades no tenim forces (ni l’obligació) d’estar constantment explicant per què determinades conductes com aquesta són clarament masclistes. Ni volem que se’ns valori per la nostra aparença, ni necessitem cap mena d’aprovació masculina.
Recordo que durant una època de la meva adolescència només em sentia segura de mi mateixa si els nois em deien coses pel carrer. Havia normalitzat la necessitat d’aprovació externa d’aquesta manera. De fet, just abans de sortir de casa quan feia l’últim repàs al meu maquillatge i pentinat pensava: “Bueno, si vaig guapa o no, ja m’ho faran saber els tios pel carrer”. Una realitat incòmoda de reconèixer que correspon a un sistema que normalitza conductes aparentment inofensives però que tenen una base masclista (igual succeeix amb el racisme i altres discriminacions).
Recordo que durant una època de la meva adolescència només em sentia segura de mi mateixa si els nois em deien coses pel carrer. Havia normalitzat la necessitat d’aprovació externa d’aquesta manera. De fet, just abans de sortir de casa quan feia l’últim repàs al meu maquillatge i pentinat pensava: “Bueno, si vaig guapa o no, ja m’ho faran saber els tios pel carrer”. Una realitat incòmoda de reconèixer que correspon a un sistema que normalitza conductes aparentment inofensives però que tenen una base masclista (igual succeeix amb el racisme i altres discriminacions).
Dedicar un temps a parlar sobre el tema amb amigues és suficient per adonar-nos de la problemàtica que ens suposa, o ens ha suposat en algun moment de la nostra vida, sentir-nos intimidades o assetjades. Crec que el fet de compartir aquest tema amb els nostres companys homes pot ser una eina de sensibilització molt forta, fer-los partícips i convidar-los a escoltar les nostres històries. Sempre que he comentat anècdotes d’aquest estil amb els meus companys he pogut observar la seva sorpresa en conèixer-les. Això m’ha fet observar que el que per moltes dones és una realitat habitual, per molts homes és un món desconegut i que si compartim aquestes experiències amb ells, estem contribuint a des-normalitzar-les i a al fet que ells mateixos les denunciïn quan les observin.
No s’ha de perdre de vista que qualsevol relació de poder té una base sòlida que s’alimenta, justament, de desigualtats menys visibles. És a dir, la violència de gènere es pot representar com un iceberg, a la punta del qual hi trobem les violències més explícites i visibles sustentades en una base de conductes que tendim a normalitzar i catalogar de quotidianes o innocents. Com a persones implicades en el canvi, hem de detectar-les i denunciar-les.
El fet que a un home li pugui semblar normal intimidar a una dona que no coneix amb un comentari sobre el seu físic, ens dóna un missatge sobre la magnitud i el poder que té el patriarcat per endinsar-se a les nostres vides.
Després ens preguntem com pot ser que hi hagi persones i sentències judicials que justifiquin assetjaments i violacions amb la premissa que “les dones anem provocant”. Aquesta premissa parteix d’una concepció de les dones com quelcom que ha d’estar al servei dels homes, que, malauradament, encara tenen algunes persones. Encara que sigui a una menor escala, justificar les intimidacions pel carrer està relacionat amb justificar, amb l’argument de la suposada provocació femenina, altres agressions sexuals més greus.
Tenim normalitzats tants actes que tenen una base masclista que de cop i volta ens sembla romàntic que un noi es dediqui a encartellar la seva ciutat en busca d’una noia de la qual es va “enamorar bojament” una nit a un tramvia. O, fins i tot, ens sembla creïble que una noia de 18 anys entri a un portal amb 5 nois per mantenir relacions sexuals per voluntat pròpia. Tot i existir una denúncia d’ella.
Exemples com aquests només són un aspecte més de la violència masclista. Accions que, com deia, sustenten una espiral d’atacs sota una normalització de conductes violentes i relativització de les seves causes i conseqüències.
Relacionat amb això, acostumem a parlar del concepte “consentiment”. No només “no” vol dir “no”, l’absència de sí també és no, atès que la víctima podria no estar conscient en aquell moment, estar sent coaccionada, en estat de xoc, etc. El missatge que et dóna la societat és que davant d’una agressió cridis molt fort (crida “¡Fuego!”, perquè si no ningú vindrà), crida, mossega, despista, resisteix-te… Ens proporcionen moltes estratègies però potser el missatge hauria de dirigir-se als homes per tal que prenguin consciència.
No s’ha de perdre de vista que qualsevol relació de poder té una base sòlida que s’alimenta, justament, de desigualtats menys visibles
Recordem les últimes campanyes en contra de les agressions i la violència de gènere, on es feia partícips també als homes, amb el ja conegut eslògan “Vull caminar tranquil·la pel carrer”. Es va incidir també en un eslògan adreçat als nois: “Vull que el meu fill (amic, company, etc.) torni a casa sense haver maltractat, ni violat, ni agredit a cap dona”. Va ser un primer reconeixement a que cal canviar i adreçar els missatges de canvi als nois i els homes.
Que el missatge es dirigeixi a les dones i no als homes no és casual, ja que, com comentava, la idea que les dones d’alguna manera “provoquem” les agressions que patim, segueix incorporada a moltes ments. És imprescindible seguir amb el canvi, educar a nois i noies en el respecte, la igualtat i, sobretot, la no-violència. Hem de treballar per eradicar la violència ja des de petites i fer entendre que aquesta no només és física, sinó també psicològica, social, econòmica, laboral… També hem de mostrar i donar a conèixer les diferents formes d’agressions i violacions, tant a dins de la parella, com en altres entorns. En definitiva, entendre que els assassinats masclistes només són la punta d’un iceberg que té una base molt sòlida d’accions menys visibles que cal detectar per poder enderrocar.
Per concloure, cal fer referència a la perillositat del missatge que ens donen les institucions tipificant les agressions sexuals de forma tan insuficient. Tal com he exposat, aquest missatge és el de normalitzar conductes molt greus. Un altre exemple d’això l’observem fàcilment si encenem la televisió i ens trobem que a moltes escenes de sèries el fet d’utilitzar “burundanga” per violar dones es representa com un acte graciós i quotidià. Aquesta és l’educació que estem rebent. Un altre missatge perillós és el de culpabilitzar i assenyalar a les víctimes de violacions i abusos sexuals que, en molts casos, opten per no denunciar i així evitar-se ser revictimitzades per la societat, la policia, el seu entorn proper, etc. Efectivament, aquest és el missatge que ens estan donant: a nosaltres, no denuncieu perquè no només no serveix de res sinó que possiblement es posarà en dubte la vostra paraula perquè hi ha coses a les que us heu d’acostumar. No exagereu. I a ells, no passa res si un dia teniu una conducta inapropiada, a qualsevol li pot passar.
En definitiva, hem de denunciar totes les conductes violentes, les més quotidianes, també. I, com deia, l’eina per atacar aquestes situacions és la sensibilització i l’educació, les quals hem de fer servir també a dins de les organitzacions. Valgui aquest article com una humil contribució a la millora de la consciència antipatriarcal dels nostres companys. Som conscients dels canvis que s’estan produint però com a dones llibertàries i feministes no podem ni volem deixar de lluitar per una societat més justa i això també implica revisar aspectes com aquest.
