Propera Caravana Obrim Fronteres el juny a Melilla, sud peninsular i València per denunciar la massacre a la tanca de Melilla i la vulneració de drets i explotació de persones migrants
Del 23 de juny a l’1 de juliol es posarà en ruta de nou la Caravana Obrim Fronteres, una iniciativa per visibilitzar i denunciar les vulneracions de drets en territoris fronterers, les necropolítiques migratòries i la situació de les persones migrades en zones de trànsit i al conjunt d’Europa.
Llegeix mésGemma Parera. Ensorrem Fronteres
En el terratrèmol que va arrasar regions del Kurdistan, Turquia i Síria la matinada del 6 de febrer, amb repeticions posteriors, la corrupció i desídia dels estats implicats, sumada a la història i context d’opressió, guerra i desigualtats, han fet que les més de 40.000 persones mortes, els milers de ferides i milions sense casa, no siguin resultat d’un fenomen natural.
Llegeix més
Colòmbia ha patit més de mig segle d’un conflicte armat que va arribar a provocar la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental amb 260.000 morts, 85.000 desapareguts i 7 milions de desplaçats per la violència. El setembre del 2016 es va signar un acord de Pau entre la principal guerrilla de les FARC-EP i el govern colombià, tanmateix aquest acord ha estat paper mullat i el govern i l’estat no l’han complert. Des de la seva signatura han estat assassinats més de 1.200 líders socials i 275 excombatents de les FARC-EP. Només durant aquest any 2021 i fins a la data de l’inici de la vaga general del passat 28 d’abril havien estat assassinades 132 persones dels moviments socials amb 35 massacres, 57 líders socials i 22 excombatents de les FARC-EP. Un autèntic genocidi del moviment popular que tristament colpeja les entranyes de la memòria col·lectiva i ens recorda aquell altre genocidi que hi va haver durant els anys 80 i 90 on més de 4.000 membres del partit d’esquerres de la Unión Patriòtica foren assassinats pel terrorisme d’estat.
Una violència que arrenca amb la desigual tinença de la propietat de la terra, on l’1% de la població té el 81% de la terra cultivable i on només el 7% d’aquestes són de vocació agrícola. La resta pertany al monocultiu i l’extractivisme d’unes multinacionals que en el terreny sovint es transformen en elits de terratinents vinculats a l’extrema dreta i al narcotràfic que conformen la base del Narco-Paramilitarisme; autèntic amo i senyor del país i que té en l’expresident Uribe i en el president actual de Duque, els seus màxims exponents i portaveus. I malgrat que sovint els grans mitjans de desinformació venen la imatge d’un país amb una violència difusa a través de conceptes buits com narcotràfic, terrorisme i pandèmia; la naturalesa del greu conflicte que es viu a Colòmbia és d’arrel política a causa de la greu injustícia social. No en va, Colòmbia és el segon país del món més desigual i el primer del planeta on més sindicalistes i defensors de drets socials, laborals i polítics són assassinats.
Arriba la pandèmia sanitària
Enmig d’aquest greu context i amb 21 milions de pobres arriba la pandèmia que aguditza la crisi i malestar en què viu gran part de la població, però el govern en comptes de reaccionar amb mesures de protecció social tira de manual neoliberal i implementa una reforma tributària on en comptes de gravar a les grans fortunes fa pagar els plats trencats de la crisi a unes classes populars exhaustes que es troben en la misèria més absoluta. De seguida es reactiven les mobilitzacions que s’havien iniciat amb la darrera vaga general de novembre del 2019 i que havien quedat ajornades arran de la pandèmia. Les protestes són massives, i aquest cop el Paro Nacional –vaga general- es convoca de forma indefinida. Ni l’alerta sanitària, ni el toc de queda aturen unes mobilitzacions que cada dia que passa guanyen suport en el camp popular.
“des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial”
A causa de la forta contestació al carrer, Duque retira la Reforma Tributària, però el moviment popular es reafirma i l’aliança de sindicats, estudiants, professores, treballadores, transportistes, moviment indígena i camperol decideix mantenir la protesta. Amb sectors apostant per fins i tot, fer caure el govern narco-paramilitar de Duque i una majoria social que reivindica noves demandes socials urgents: retirada del projecte 010 que privatitza el poc que queda de la sanitat pública, desmilitarització de les ciutats, reforma de la policia i dissolució del criminal ESMAD, compliment dels acords de pau, respecte de la vida dels i les líders socials i defensores de drets humans… en definitiva demanen viure amb una mínima dignitat i sense por a ser assassinats per l’estat.
Mentrestant, malgrat que el govern treu el gruix dels seus sicaris de l’ESMAD, exèrcit i paramilitars a gran part del país per seguir practicant el terrorisme d’estat, el Comitè Nacional de Vaga segueix cridant a la mobilització i el poble es manté al carrer i a les places, especialment un jovent viu i combatiu que ja ha perdut la por perquè no té res a perdre i segueix dempeus lluitant per un futur lliure.
Des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial, 1248 persones víctimes de violència física per part de la policia, 76 persones assassinades principalment per agents estatals i grups paramilitars, 1649 detencions arbitràries contra manifestants amb fins a 346 persones desaparegudes, 705 intervencions violentes per part de la força pública amb 69 víctimes de lesions oculars, i 25 víctimes de violència sexual per part de la força pública.
Tanmateix, la lluita a Colòmbia continua, perquè com deia un jove de la famosa primera línia (joves que es mantenen en la primera línia defensiva dels bloquejos i de la protesta) assassinat per la policia, ja ho hem perdut tot, fins i tot la por “por eso hay que seguir y seguir, y salir a marchar para crear un mundo nuevo”.
El passat dia 26 de novembre es va convocar una vaga general a l’Índia, convocada pels 10 sindicats principals -menys el vinculat al partit del govern- i que va comptar amb el suport del Partit del Congrés (el dels Gandhi, d’orientació socialdemòcrata), del CPIM (el partit comunista que governa a Kerala), i d’altres partits d’esquerres. Els sindicats convocants estimen que fins a 250 milions de persones hi haurien participat. Es podria qualificar de la vaga més gran mai convocada.
Segons un comunicat del CPIM, a més, hi hauria hagut una “participació massiva” de treballadors que no haurien rebut convocatòria prèvia de vaga: treballadors del sector informal, estudiants, dones, camperols, venedors ambulants, i etc. Fins a una quarta part de les persones en edat laboral de l’Índia, el segon país més poblat del món, hi haurien participat.
Les organitzacions convocants van presentar un seguit de demandes que es poden resumir en:
Estaríem parlant doncs d’unes reivindicacions per garantir la supervivència de la població davant d’una crisi econòmica enorme causada per la pandèmia de la covid-19, amb un augment molt important de l’atur. Tot i que el govern indi ja venia realitzant una ofensiva contra els drets laborals i socials des d’abans de la pandèmia. De fet no és la primera vaga general que s’ha convocat contra aquest govern. Ja n’hi ha hagut d’anteriors, la del gener de 2020 o la del gener de 2019, també per motius similars.
Però la novetat és la reforma del mercat agrícola: les noves lleis són particularment negatives perquè liberalitzen els preus. Els agricultors es queixen que això permetrà a les grans companyies monopolistes imposar els preus que vulguin, en un país on el sector primari encara és molt important i on la majoria de les explotacions són de caràcter familiar. De fet els agricultors han continuat les protestes des de la vaga del passat dia 26, fins i tot amb una nova vaga del sector agrari el passat dia 8 de desembre.
“el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català”
L’actual primer ministre, Narendra Modi, es podria qualificar d’ultraconservador hindú: líder del partit conservador nacionalista hindú (Bharatiya Janata Party), membre de l’organització ultradretana nacionalista hindú Rastriya Swayamsevak Sangh, que ha estat acusada, junt amb el BJP, d’atiar la violència contra les minories musulmana ara i contra la cristiana al seu moment. Modi havia estat anteriorment primer ministre de l’estat de Gujarat, i allà ja va mostrar el seu tarannà ultranacionalista hindú contra les minories i neoliberal en allò econòmic contra les classes populars. S’ha de recordar i denunciar el sectarisme del govern del BJP contra la minoria musulmana índia, amb els pogroms de Nova Delhi (50 morts) a finals de febrer d’aquest any, les lleis discriminatòries contra la població no hindú, la retirada de l’autonomia de Caixmir, i la repressió ferotge que pateixen els seus habitants.
La novetat de la vaga actual és que les mobilitzacions laborals han coincidit amb les mobilitzacions dels treballadors del sector primari. La vaga va ser seguida d’una marxa d’agricultors cap a la capital Nova Delhi des de diversos estats. El govern va mirar de bloquejar carreteres i accessos per evitar que les marxes hi arribessin, però malgrat que la repressió els agricultors hi van arribar el dia 30 de novembre. Centenars de milers d’agricultors participaren d’aquests bloquejos. Les mobilitzacions camperoles han continuat durant tot el mes de desembre, i mentre escrivim aquest article (dia 21) les organitzacions pageses pressionen al govern amb més mobilitzacions i un dejú de protesta de 24 hores, mentre el govern continua defensant les noves lleis agràries. Algunes fonts diuen que durant les darreres setmanes haurien mort més de 30 manifestants degut a les baixes temperatures.
Davant la vaga general més massiva i més seguida que s’ha convocat mai enlloc, no han sortit gaires notícies. I el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català, on ens hem d’empassar per la tele, ràdio i diaris totes i cadascuna de les decisions, trobades i “recomanacions” del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, “Brusel·les”, etc., però no se’ns pot informar (no deu ser prou important) de la vaga més important que hi ha hagut mai. Se’ls hi veu el llautó i molt.
Les monarquies corruptes i antidemocràtiques d’Espanya i del Marroc sempre s’han aliat contra els drets i llibertats dels seus habitants i pobles. Una de les principals víctimes ha estat el Sàhara Occidental, un poble colonitzat per Espanya, abandonat amb la mort del dictador Franco i conquerit pel regne marroquí. Des de llavors milers de persones malviuen al desert, amb generacions que han nascut i crescut damunt la sorra, amb la complicitat d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya.
Quin és l’origen del conflicte? Un conflicte congelat
L’origen d’aquest conflicte es remunta a 1975 i 1976, fa 45 anys, Espanya va decidir abandonar el Sàhara Occidental, amb la signatura de l’Acord Tripartit de Madrid i va cedir la seva administració al Marroc i Mauritània. No obstant això, aquest pacte mai ha estat reconegut per l’ONU, que continua considerant el Sàhara com un territori a l’espera de la seva descolonització per part d’Espanya. Les Nacions Unides tampoc han reconegut mai la sobirania del Marroc del Sàhara Occidental.
Hassan II, va ordenar el 6 de novembre de 1975 una marxa de 350.000 persones (la marxa verda) sobre el Sàhara Occidental amb la finalitat de “recuperar” un territori que, segons deia, els pertanyia.
En 1976, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i va començar la guerra amb el Marroc i Mauritània. Posteriorment, el govern maurità va abandonar la lluita, però el Marroc va continuar fins a 1991, quan es va signar l’alto-el-foc. L’ONU va crear llavors la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (Minurso) amb l’objectiu de preparar una consulta prevista per a 1992 i mantenir la pau. Aquest referèndum d’autodeterminació no va arribar a produir-se mai. Els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats, on van fugir durant la guerra pels atacs marroquins contra la població civil.
El cansament d’unes generacions que no veuen alternatives, amb una sensació d’abandó de la població.
En 2021 es compliran 30 anys del final de la guerra amb el Marroc, i ja han transcorregut 45 des del seu inici en 1975.
Els ciutadans sahrauís porten esperant tot aquest temps perquè les Nacions Unides o un altre actor polític els ajudi a recuperar la sobirania sobre el seu territori, però el que han rebut són promeses i observadors internacionals que no han portat cap canvi.
“els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats”
Els ciutadans de la RASD viuen en dues zones principalment, una d’elles sota una estricta supervisió marroquina, en la part del Sàhara, i l’altra en un camp de refugiats de més de 170.000 persones en la zona de Tindouf, en territori d’Algèria.
Les generacions més joves s’han afartat d’acceptar la situació i continuar vivint en el camp de refugiats on van néixer. “No tenim res a perdre i per això podem fer front a l’exèrcit marroquí, que és més nombrós i amb millor armament”
“Els sahrauís es veuen en un atzucac. L’alternativa que tenen és quedar-se altres 30 anys encreuats de braços, una part en campaments de refugiats i l’altra al Sàhara ocupat”.
Per què el Front Polisario fa el pas ara?
Davant la congelació del conflicte durant dècades, el Front Polisario busca trencar l’statu quo que només està beneficiant al Marroc. A mesura que passa el temps, la situació del Sàhara Occidental està més oblidada a nivell mundial, per part de polítics i mitjans. La seva llarga espera a una solució que no arriba, els empeny a iniciar un crit d’atenció, així el 21 d’octubre, prop de 50 refugiats sahrauís dels campaments de Tinduf van iniciar el bloqueig del pas fronterer del Sàhara Occidental cap a Mauritània, per on passa el trànsit de mercaderies –marroquines i sahrauís– amb direcció a l’Àfrica Occidental.
Els civils sahrauís es van manifestar per a demanar al Consell de Seguretat de l’ONU que promocionés la celebració del promès referèndum d’autodeterminació.
Finalment, la Minurso no ho va incloure, com ja és habitual. Davant la persistència de la protesta sahrauí, l’exèrcit marroquí va entrar en la franja desmilitaritzada per a trencar el bloqueig. El Front Polisario va considerar trencat l’acord d’alto-el-foc signat amb Rabat en 1991 i, l’endemà, va declarar l’estat de guerra.
Marroc treu rèdit de l’estancament del conflicte i opta per mantenir l’alto-el-foc. Encara que no hi ha un reconeixement internacional de la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental, el Marroc sap que com més temps passa, més s’aferma la seva posició. En aquest statu quo ha pogut mantenir el seu discurs que el conflicte ha acabat, i que el Sàhara és marroquí.
Com han respost els civils residents en els campaments de refugiats, I els sahrauís que viuen en la zona ocupada?
Segons el Front Polisario, la situació en els campaments és d'”eufòria i satisfacció”. La declaració d’estat de guerra ha generat una mobilització voluntària “massiva” de joves sahrauís majors de 18 anys per a allistar-se en l’exèrcit.
La població civil sahrauí està patint el desplegament de policies i forces marroquines pels carrers de les ciutats dels territoris ocupats, el Polisario tem que la declaració de guerra es tradueixi en “represàlies”.
Una altra de les demandes històriques dels sahrauís és la incorporació de la funció de control dels drets humans en les zones ocupades del Sàhara Occidental per part de l’ONU.
Mai s’ha produït, a causa de l’oposició de fidels aliats del Marroc, com França.
