La renovació del conveni economicista ICAM-INSS continua afavorint més altes i menys invalideses

Àlex Tisminetsky

Per resolució del passat 30 de desembre de 2022 es va aprovar la «prórroga y modificación al Convenio entre el Instituto Nacional de la Seguridad Social y la Generalitat de Catalunya, para el control de la incapacidad temporal», on es determinen les condicions a través de les quals l’INSS (administració estatal) transmet fons econòmics per a l’ICS (administració autonòmica) per fer el control de les baixes i avaluar les possibles invalideses. Un cop més es reiteren, com en els anteriors convenis, els criteris «economicistes» que regulen unes quanties econòmiques més altes si les Incapacitats Temporals són més curtes i els dictàmens d’invalidesa més restrictius.

Llegeix més

El govern espanyol porta al Congrés una nova retallada de les pensions

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

El passat 24 d’agost de 2021 el govern espanyol va enviar al Congrés de Madrid el primer paquet d’una nova proposta de llei de Reforma de les Pensions, que principalment té l’objectiu d’allargar la vida laboral dels treballadors, intentant que les jubilacions es donin el més tard possible, que per a la gran majoria de treballadors serà als 67 anys. La proposta intenta consolidar i portar més enllà les retallades de la Seguretat Social que ja van dur a terme els anteriors governs de Zapatero, al 2011, i Rajoy, al 2013, complint a més amb la rebaixa de la despesa pública promesa a la UE per tal d’accedir als fons comunitaris.

Desgraciadament, aquesta nova retallada de les pensions no només compta amb el suport de la patronal i la UE, sinó també de «l’esquerra institucional» actualment al govern de coalició, i els «sindicats oficials», CCOO i UGT, que en una campanya vergonyosa intenten amagar que el resultat per a la gran majoria de la classe treballadora serà treballar més anys per obtenir pensions més baixes. 

Llegeix més

La lluita pels coeficients reductors de la jubilació anticipada

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Des de CGT s’han presentat al govern espanyol diverses iniciatives per incloure col·lectius de treballadors en la jubilació anticipada pels coeficients reductors d’edat en funció de les activitats «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres» que porten a terme. A data d’avui, s’estan tramitant les reclamacions dels treballadors exposats a l’amiant, la de les fundicions de ferro colat i la dels conductors de transport per carretera, però de ben segur en els propers anys nous col·lectius laborals ho reclamaran.

Malgrat les lògiques reclamacions dels treballadors afectats, a data d’avui el govern espanyol només ha aprovat de forma vergonyosa el expedient dels policies locals, que estan gaudint d’aquest jubilació anticipada des de 2019, malgrat la resta de col·lectius de treballadors (amb feines clarament més penoses) continuen la seva tramitació.

Què són els coeficients reductors de jubilació anticipada?

Reforma rera reforma, cada any els diferents executius espanyols han legislat sense cap rubor amb l’objectiu de que el màxim de treballadors es jubilessin cada cop més tard, impedint cada cop més les jubilacions anticipades, i amb les darreres normes una part molt important de la població no podrà deixar de treballar abans dels 67 anys.

Però hi ha col·lectius de treballadors, que per realitzar tasques «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres», resulta pràcticament impossible mantenir l’activitat fins aquestes edats, ja que comporten esforços físics i riscos per a la seva integritat física, i pels seus companys de feina o per a tercers. Per aquest motiu, el Real Decret 1698/2011, de 18 de novembre, por el que se regula el régimen jurídico y el procedimiento general para establecer coeficientes reductores y anticipar la edad de jubilación en el sistema de la Seguridad Social va determinar que es podrien jubilar anticipadament, amb el 100% de la prestació (com si ho fessin a l’edat ordinària de jubilació) aquells col·lectius de treballadors on «existen excepcionales índices de penosidad, toxicidad, peligrosidad o insalubridad y, asimismo, acusen elevados índices de morbilidad o mortalidad».

El mecanisme resultant seria que el concret col·lectiu de treballadors comptaria amb uns «coeficients reductors» (que normalment van de 0,2 a 0,5) per cada any treballat en situació de risc, com ara mateix compten els miners o els treballadors del mar. Per posar un exemple, un treballador afectat que hagi portat a terme una feina penosa, si se li aplica un coeficient del 0,20, es podria jubilar 1 any abans per cada 5 anys treballats exposat al perill (0,20 per 5 anys de feina amb risc = 1 any de jubilació anticipada), i si per exemple ha estat 20 anys treballant amb una feina de risc, podria jubilar-se amb el 100% de la pensió 4 anys abans de la edat ordinària (0,20 per 20 anys de feina amb risc = 4 any de jubilació anticipada).

Com es sol·liciten?

Aquests col·lectius, han de sol·licitar aquesta inclusió a Madrid, a la Dirección General de Ordenación de la Seguridad Social, dependent del Ministerio de de Empleo y Seguridad Social, que ha d’obrir expedient i donar trasllat a l’Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (INSHT) amb l’ajuda de la Inspecció de Treball. Aquests organismes especialitzats en prevenció de riscos laborals hauran de realitzar un exhaustiu informe sobre el col·lectiu de treballadors concret, que inclou les taxes de mortalitat laboral en cada categoria professional del col·lectiu, o els índexs d’Accident de Treball o Malaltia Professional al sector, així com els riscos laborals concrets, les edats a partir de la qual és recomanable no exercir o les condicions de salubritat.

Un cop realitzat el citat informe del INSHT, i si es conclou la existència dels riscos i treballs penosos, l’executiu espanyol haurà de legislar determinant els concrets coeficients reductors de cada una de les categories professionals del col·lectiu afectat. La diferència de coeficients per a cada categoria professional es determinaria per l’existència de riscos diferents, aplicant-se coeficients més alts en les tasques més penoses i insalubres, tal com ja s’aplica actualment a la mineria o a les feines del mar.

Quins col·lectius ho han reclamat fins ara?

Des de la CGT, que compta amb legitimació legal per a poder iniciar la tramitació de nous de coeficients reductors, s’ha sol·licita la inclusió de diversos col·lectius de treballadors. Concretament, en l’actualitat, estan ja en marxa a proposta de CGT els expedients dels treballadors exposats a l’amiant a tot l’estat, en sectors tan diferents com el de la construcció, automobilístic o ferroviari (a iniciativa dels companys de la Federació Local de Viladecans i la secció sindical de CGT de l’antiga Honeywell), el col·lectiu de treballadors de les fundicions de ferro colat (on han portat la iniciativa els companys de la Federació Local de l’Anoia i de la secció sindical de CGT de Funosa), i la dels conductors de transport per carretera (a proposta dels companys de la secció sindical de CGT de TMB Bus).

Desgraciadament, a data d’avui el govern espanyol no ha finalitzat cap d’aquests expedients, que continuen la seva lluita per a ser reconeguts com a col·lectius amb feines «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres» amb mobilitzacions. Sorprenentment, des del govern de Madrid en aquests anys des de 2011 (data d’aprovació de la llei) només s’ha reconegut aquests coeficients a un sol col·lectiu, el de «policies locals», que sense cap vergonya van passar davant de les reclamacions dels treballadors citats, i a partir del passat 2 de gener de 2019 ja poden jubilar-se anticipadament amb el 100% de la prestació per ser una feina «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres».

El fet de que el govern espanyol aprovés via el Real Decret 1449/2018 els coeficients reductors de la jubilació anticipada només pels policies locals i no per col·lectius de treballadors amb feines molt més penoses i perilloses, ha creat una gran indignació entre els afectats, que han intensificat les campanyes per a agilitzar la tramitació a Madrid. A data d’avui, però, malgrat les bones paraules i promeses de molts alts càrrecs del govern central, no s’ha aprovat cap altre coeficient reductor per a feines perilloses.

En tot cas, la vergonyosa aprovació dels coeficients reductors pels policies locals, i no per a la resta de feines molt més penoses (per posar un exemple ningú pot posar en dubte la periollositat de l’amiant, i la gran quantitat de greus i letals patologies professionals que ha causat, sense cap possible comparació amb els policies locals), demostra que els criteris del govern espanyol en aquest àmbit són purament d’oportunisme polític, sense cap mena d’avaluació real de la perillositat de cada secor. Un cop més, serà la mobilització i la pressió al carrer dels col·lectius de treballadors afectats el que obligarà a les administracions a reconèixer els seus drets.

Per què les dones continuem sent invisibles per a la medicina?

Rosalía Molina. Dones Llibertàries

Una mirada amb perspectiva de gènere

Per què quan un home acudeix amb dolor toràcic a urgències se li sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona qui presenta idèntics símptomes se li dóna un ansiolític? Per què una dona estressada és titllada d’histèrica i en canvi l’home pateix amb tota probabilitat el pes de la responsabilitat? Per què les dones continuen sent invisibles per a la medicina? El càncer de mama, les malalties cardiovasculars, les malalties mentals sense tractament, englobades encara sota el trist qualificatiu freudià d’histèria, l’osteoporosi i altres malalties associades a la menopausa no són més que alguns exemples que, al costat de l’anorèxia o la bulímia, filles del tirànic culte al cos, clamen per una medicina adaptada a la dona.

Per poder respondre a totes aquestes preguntes i moltes més, hem pogut parlar amb la Carme Valls, que ens ha ajudat a entendre que és la ciència de la diferència i com s’ha de treballar amb perspectiva de gènere.
La Carme és metgessa especialitzada en endocrinologia, pediatra i medicina interna amb perspectiva de gènere que exerceix des de fa més de quaranta anys. Sempre treballa i ha treballat per visibilitzar les diferències entre homes i dones en el disseny i l’anàlisi d’estudis sobre malalties i tractaments. El seu últim llibre –i que recomanem en aquest número – ‘Mujeres invisibles para la medicina’, tracta sobre la importància d’aplicar perspectiva de gènere en el diagnòstic i tractament de les dones.

Però a més parla de feminisme. Ho fa posant el cos de les dones en context, és a dir, en la societat d’avui dia, amb la càrrega de les cures a la seva esquena, que pesen i emmalalteixen (físicament i psicològica). D’una banda, pretén demostrar com el poder científic essencialment masculí, minimitza patologies com la fibromiàlgia o l’artrosi. Per un altre, encoratja a les dones a empoderar-se, a prendre decisions per si mateixes i a rebel·lar-se.

Hi ha un prejudici de gènere a com percebem el geni creatiu

Ens explica que ella va començar a treballar de metgessa per diagnosticar bé, en l’especialitat de pediatria, però arran del 1r cas mal diagnosticat, va decidir estudiar endocrinologia i medicina interna a l’escola Iberoamericana de Madrid, continuant després a Argentina durant tres anys.

Després va veure que el cicle menstrual ningú l’estava abordant, només se’ls donava fàrmacs, cada mes. Aquest fet li va fer començar a treballar en el cicle menstrual, on després van encunyar el terme Morbiditat diferencial en el Congrés Dona i Salut a Barcelona l’any 1990.
Va començar aquestes recerques arran de les malalties de tiroides i del cicle menstrual. Quan feia 15 anys que treballava va adonar-se’n que les dones demandaven a les consultes coses diferents que els homes. Elles anaven perquè estaven cansades, o que tenien dolors en alguna part del cos. Ells no anaven per un malestar. Les dones tenim més malalties cròniques i si la 1a visita no hi ha un bon tractament, i no es busca la causa del perquè de la malaltia, se li donin ansiolítics o antidepressius, medicació per calmar el dolor, com el cas de la fibromiàlgia.

És membre del CAPS, Centre Anàlisi i Programa Sanitari, ONG científica des de 1983, actualment hi ha una Xarxa -RED CAPS-, xarxa de professionals sanitàries, on tot són dones. També existeix la Xarxa de “Dona per la Salut”, xarxa d’associacions de dones que treballen per temes de la salut des d’àmbits diversos: lactància, sida, llevadores… fent xerrades, formació, i col·laborant amb el moviment feminista.

Al llarg d’aquests quaranta anys de professió ha escrit bastants llibres. El 1r conjuntament amb el Dr. Corbella, “Davant d’una edat difícil” referent a l’adolescència, allí es va atrevir a escriure. També va dirigir la col·lecció del Círculo de Lectores, Salud y calidad de vida (24 títols).

Els altres títols d’ella: Dones i homes, salud y diferencia/ Mujeres invisibles/Mujeres, salud y poder/ Medio ambiente y salud. Mujeres y Hombres en un mundo de nuevos riesgos. L’últim: Mujeres invisibles para la medicina. Pel llibre “Mujer, medio ambiente y salut” li han donat el premi Ángeles Duran a la UA de Madrid, que cada any s’atorga a treballs amb perspectiva feminista.

Las mujeres copan Medicina en la UPV: siete de cada diez graduados en el  último curso son chicas . El Correo

Creu que és molt important denunciar i assenyalar aquesta invisibilitat de les dones en l’àmbit de la salut, es necessita fer un canvi en la recerca mèdica, s’ha de treballar amb perspectiva de gènere i diferenciant entre sexes. No s’haurien d’acceptar treballs ni recerques que no compleixin aquests requisits.

Si no hi ha bona recerca, no pot haver-hi bona docència. Falta incorporar la ciència de la diferència, incorporar una perspectiva de gènere. Les facultats de les Ciències de la Salut les han d’incloure i incorporar en els currículums. El procés que es fa en la ciència és: Investiguem, ensenyem, assistència (practica professional).

Si no hi ha ciència de la diferència, la pràctica professional no pot ser completa. En els anys 91 ens vam adonar que les medicines i els assajos clínics només se’ls havia aplicat i investigat en homes, no en dones; pel prejudici de pensar que és el mateix per homes que per les dones, per una mala praxi de la ciència. La ciència no veu l’específic, i confon el que pot passar entre homes i dones. Si no està investigat amb les dones, no podem donar-les un tractament adient.

Existeix un gran biaix de gènere en la medicina, per tant provoquen biaixos en prevenció i promoció de la salut. Totes les ciències han sigut androcèntriques. Quan investiguen homes, es deixen a les dones, provocant un biaix conscient. Ara es demana que les dones han de ser incloses en totes les recerques, no es publicarà cap article on no es facin diferències i incloure a tots els sexes, homes i dones i a més a les ètnies, és molt important visibilitzar totes les minories, però en les dones no som minories, som una majoria de la població.

Ara el 38% de les investigacions ja inclouen a les dones, però falta el 62 % que no hi som, i encara en el llenguatge s’utilitza el terme “los pacientes”.
Hi ha també una invisibilització de les malalties que produeixen dolor, existeixen 32 malalties de predomini femení, i no es treballen, són les que s’han estudiat menys. Si no els pots identificar, no es donen respostes, se’ns medicalitza habitualment, i se’ns dóna més fàrmacs per ignorància i per fer-nos callar, ens tracten amb ansiolítics perquè callem, sense observar que està passant no es pot respondre a les seves causes.

Segueix existint una Invisibilització de la dona i de les seves patologies. Les malalties més especifiques de les dones (menstruació, embaràs, part, postpart, menopausa, cicle menstrual, etc. no s’estudien, són les àrees menys estudiades, però les que més es medicalitzen, es donen fàrmacs per l’anticoncepció, teràpia hormonal a la menopausa (no investigades), el postpart no es valora gens, no se’ls fa tractament, es confon depressió per tiroïditis.

El mateix passa amb la cardiologia vascular, es tracta més tard, la ciència no veu l’específic, malgrat que actualment és la primera causa de mort de les dones, tenen símptomes més difusos, i com no hi ha ciència de la diferència, es pensen que és una altra cosa.

Encara existeixen els estereotips de gènere, sobretot en 3 nivells:
1-fer invisibles a les dones; i un cop som visibles, 2- menysvalorar-nos, desvaloritzar-nos, 3- i sempre, sempre volen controlar el cos de les dones. Sempre fent agressions patriarcals en el cos de les dones, controlar-nos amb una medicació per a tot, cicle menstrual, menopausa… i amb constants ordres: Ara toca totes a parir, totes amb anticonceptius, totes amb fàrmacs per menopausa, i un llarg etc.

Tampoc s’estudia les causes del càncer de mama, ara s’està observant que té més conseqüències en dones amb estrès i treballant en torns de nit i en les teràpies hormonals…

Prevenir y curar las 10 enfermedades femeninas más frecuentes – Todo  Estética y Belleza

Països com Dinamarca estan indemnitzant a les dones que pateixen càncer de mama i treballen torns de nit, reconeixent-ho com a malalties professionals. Cal entendre que les condicions de vida i treball estan afectant els problemes de la salut, i aquestes tenen relació amb el benestar físic i psíquic de les dones. No hi ha cap valoració de les condicions de vida i treball i la sobrecàrrega psicosocial.

Cal fer un context de la nostra salut, cal tenir en compte la relació amb l’estat físic, psíquic, social, així com el medi ambient influeix en la salut, si no es valoren les condicions de vida i treball (pobresa, solitud, dobles jornades, rol de cuidadora, filles, dificultat econòmica, aïllament…), és difícil donar un tractament adient. Abans era impensable pensar que el càncer de mama fos per les dioxines de l’ambient.

Cal entendre i estudiar les causes del medi ambient, sense aquest canvi no s’entén la salut. Es necessita fer un canvi també a nivell mediambiental.
Les dones patim més problemes psicològics en bona part perquè la societat ens els genera. La salut mental de la dona està agredida perquè sempre des de molt joves se’ns ha dit que no valem res, no se’ns escolta, no se’ns té en compte, això provoca molta angoixa, però no s’ha de tractar amb ansiolítics, no se soluciona amb medicació sinó analitzant que ens està passant. Cal potenciar i pujar l’autoestima de les dones, per millorar la nostra salut, S’ha de tractar amb un canvi cultural i social. És un procés que hem de fer en les nostres vides per poder canviar.

Abans, no es valorava gens a les dones. Ara ens estem empoderant i cop més lluitem per fer-nos visibles, tot el que fem per donar-nos visibilitat, dóna valor a tot el col·lectiu. Les dones joves estan agafant empenta.

Ara les metgesses joves s’atreveixen a presentar les diferències en tots els estudis i recerques. Comencen a haver-hi molts canvis, bastants avenços. Fins fa poc a la facultat no se’ls ensenyava res de tot això, inclús es ridiculitzava i reien dels estudis i articles que treballen la diferència.
Actualment s’han fet 83.000 estudis de la Covid, però encara els més importants no fan cap diferencia entre sexes, per tant no podran entendre com la síndrome post Covid afecta més a les dones.

Malgrat el camí que falta perquè la medicina i la societat assumeixi aquesta perspectiva de gènere, les dones ens hem de treballar la força de l’empoderament, cal fer una invitació a gaudir la vida, aconseguir una bona salut, no per patir, sense dependències, no volem ser víctimes, ja som víctimes del patriarcat (també els homes) Hem de canviar, cultivar els nostres desitjos, espais de llibertat, escoltar música, poesia, menjar bé, tocar, voluntat de canvi, cal una oda a la sensualitat, i a tots els plaers de la vida que ens han reprimit des de sempre, potenciar la sexualitat i la sensualitat.

I per a qui no sàpiga, hi ha algunes claus: la transgressió, l’autoconeixement, saber ser lliures i desenvolupar gustos que ens estimulin la sensualitat.

Després de poder parlar llargament durant quasi una hora amb la Carme, només ens queda agrair-li tota la seva tasca, i encoratjar a totes les dones a fer aquest canvi, i demanar a la societat sencera una nova visió de les ciències de la salut.

El Pacte de Toledo proposa una nova retallada de les pensions

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

«Treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més petites». Aquesta és l’objectiu estratègic sobre el que s’ha reformat i retallat el sistema de pensions a l’Estat espanyol des de 2007, i sembla que en els propers mesos viurem un pas més en la mateixa línia. L’anomenat «Pacte de Toledo» ha publicat el seu quart i darrer informe (els anteriors van ser de 1995, 2003 i 2011), i com en els anteriors marca el camí de les reformes legals que de ben segur en els propers mesos es convertirà en llei al Parlament espanyol.

Un breu repàs de les reformes des de 2007

La Seguretat Social és un terreny especialment sensible, que després de molts anys de lluites populars ha aconseguit donar cobertura a les situacions de risc dels treballadors. Fa no tant poques dècades els treballadors no tenien cap ingrés en cas de malaltia, maternitat, accident de treball, manca de feina o simple edat avançada, restant per a grans capes de la població la única sortida de la indigència i la caritat.

Però els avenços aconseguits en dècades de lluita obrera, estan retrocedint acceleradament: els darrers anys, amb un continu degoteig de reformes legals que han disminuït considerablement els càlculs de les pensions.

L’executiu de Zapatero va obrir la veda al 2007, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, rebaixant les pensions d’invalidesa, dificultant la jubilació parcial i obrint el gran meló de la reforma de la jubilació, la gran partida pressupostària que anhelen les entitats financeres per a engrandir les pensions privades.  

Però la primera gran reforma va ser aprovada al 2011, novament pel president Zapatero del PSOE, i novament amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, en forma d’augment de l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys, i amb nous càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la pròpia CEOE.

Malgrat la contundent rebaixa de la jubilació del PSOE, el nou executiu del PP de Rajoy no en va tenir prou, i en entrar a la Moncloa a l’abril del 2013 va aprovar dificultar la jubilació anticipada, fent-la de difícil accés per gran part de la població, sobretot a les dones i col·lectius precaris i amb carreres de cotització curtes.

Dificultar les jubilacions anticipades abans dels 67 anys.

El document presentat pels representants d’aquest acord parlamentari (que inclou la gran majoria dels partits polítics) presenta 20 propostes per a reformar el sistema de pensions, que haurien de servir de «consens» per a aprovar al Parlament una reforma amb un ampli suport dels grups polítics.

L’extens document, malgrat intentar confondre amb eufemismes i paraules genèriques, es fonamenta principalment en intentar dificultar al màxim (i encara més del que ho han fet les anteriors reformes de 2011 i 2013) les jubilacions anticipades a l’edat ordinària de jubilació, que les darreres reformes ha augmentat a 67 anys. L’objectiu és que cada vegada menys treballadors es jubilin abans dels 67 anys.

Les darreres reformes de 2011 i 2013 han anat augmentat l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys (un augment que va pujant cada any), permetent mantenir la jubilació ordinària respecte als 65 anys només als treballadors que hagin cotitzat 38 anys i mig, una petita minoria del conjunt de la classe treballadora. I es permet jubilar-se anticipadament a aquesta edat ordinària en dos supòsits, als 61 anys (només si s’ha patit un acomiadament per causa de la crisi, ERO,… i es compta amb 33 anys cotitzats) o als 63 anys (només els que tinguin 35 anys cotitzats).

Amb la normativa actual, la gran majoria de treballadors (si no tenen 35 anys cotitzats o no venen d’un acomiadament d’ERO, objectiu o de situació de crisi) hauran de jubilar-se als 67 anys. I la proposta del «Pacte de Toledo» és que aquests requisits s’endureixin encara més.

Per tant, és esperable una proposta de reforma en els propers mesos que faci encara més difícil la jubilació abans dels 67 anys per a la gran majoria de la classe treballadora (sobretot dones, precaris,…), permetent-la anticipadament només per a un molt reduït col·lectiu de treballadors amb carreres de cotització molt llargues i ingressos alts.

Plans privats de pensions

Alhora, el «Pacte de Toledo» proposa facilitar la creació de plans privats de pensions, creant un «régimen fiscal y jurídico adecuado y diferenciado» per a que siguin més «atractius».

El discurs és tant clar com terrible: les pensions públiques cada cop seran més petites, així que si vols tenir una pensió digna, i te la pots pagar, t’has de fer un pla de pensions privat, pagat per tu mateix o per la teva empresa. El problema és que només se’l podran pagar col·lectius molt minoritaris de la classe treballadora, o en unes poques empreses, i la gran majoria de la població restarà amb les pensions públiques i cada cop més paupèrrimes.

Però a pesar de la propaganda estatal i privada, la gran majoria dels treballadors segueixen sense voler (i/o poder) fer-se plans privats de pensions, i el govern espanyol ha decidit incentivar-los cada cop més, per privatitzar el sistema de pensions, i donar la gestió de grans quantitats de diners a bancs i caixes, en el que podria ser el gran negoci del segle.

Altres propostes

No podem deixar de mencionar, encara que breument, altres de recomanacions del document, també prou importants.

Un important apartat que mereix atenció especial és la revalorització de les pensions, que porten perdent poder adquisitiu des de 2011, amb augments molt per sota de l’IPC. Concretament, des de 2011 a 2014 es van congelar des dels diferents executius espanyols de PSOE i PP (cada any amb la promesa de que seria l’últim). I davant de l’escassa resposta popular, el govern del PP va aprovar al 2014 congelar per llei, amb un complicat càlcul que intenta amagar que les pensions han augmentat des de 2015 al 2020 només al 0,25%, mentre la realitat del carrer crida que molt més han pujat els productes de primera necessitat (gas, llum, aliments,…). Cada any, des de 2011, els pensionistes han pogut comprar menys amb pensions cada cop més devaluades.

La recomanació del «Pacte de Toledo» inclou literalment «la revalorización anual de las pensiones en base al IPC real», però el govern espanyol ja ha fet públic que la llei intentarà un nou càlcul diferent a l’IPC que encara està per concretar. Per tant, haurem d’estar alerta a la lletra petita de la reforma per comprovar si s’aplica un dels apartats que podrien suposar una millora en les pensions, la seva actualització anual segons l’IPC,

Respecte a les prestacions de viduïtat, es proposa «acomodar la configuración de la pensión a las nuevas realidades sociales y familiares». Malgrat no dir-ho de forma clara, és possible (i desgraciadament probable) que es proposi incloure en els matrimonis el requisit de la dependència econòmica entre el beneficiari de la pensió i el causant, com la normativa actual només aplica a les parelles de fet. Aquesta reforma deixaria sense prestació de viudetat a milers de persones que amb la llei actual hi tindrien accés.

Finalment, i malgrat no es menciona explícitament a les recomanacions del document del «Pacte de Toledo», l’executiu espanyol ha fet pública la seva intenció d’augmentar de 25 a 35 anys el període de càlcul de la prestació de jubilació, una reforma que, segons un diari tan oficilista com «El Pais», suposarà una rebaixa immediata del 5,5% de les noves pensions.

Crònica d’una nova reforma anunciada

El resultat d’aquest quart i darrer informe del «Pacte de Toledo» està més que clar: l’aprovació els propers mesos d’una nova llei de reforma i retallada de les pensions. I novament, tal com va passar al 2011 i 2013, mentre redueix les pensions, precaritza la vida de la classe treballadora i beneficia  als bancs i caixes, comptarà amb un molt ampli suport dels partits polítics, i possiblement fins i tot de CCOO i UGT.

Només la lluita als centres de treball, barris i pobles podrà aturar aquest degoteig constant de reformes que van reduint les pensions públiques.