Els dies s’allarguen i comença l’esperança primaverenca. És fàcil poder-ne fer una metàfora pedagògica. Diu la Joana Raspall que la imatge de la flor es performa en el cor del roser a l’hivern; que, encara que sembli mort, el roser no ho està.
En quina estació de l’any es troba la pedagogia actualment? És possible tenir una experiència pedagògica, avui, a les aules? Ens queda massa lluny, potser, en el dia a dia, pensar la nostra pràctica en la solitud dels centres? És possible una pràctica pedagògica capaç de respectar els nostres ritmes vitals, les nostres necessitats profundes de viure i gaudir de la vida?
Deia Kierkegaard, al Diari d’un seductor, que les dones havíem de tindre llibertat, però no les ocasions per a disposar d’ella. És significatiu com tothom parla contínuament de la llibertat, també en l’actualitat, però no l’exerceix si no és com a llibertat de consumir, ni vol que la resta puga fer-ho més enllà de decidir quatre banalitats preestablertes. Eixa mena de llibertat formal, teòrica, que només existeix com a paraula però que no es pot practicar, ajuda a que els discursos de polítics i altres persones amb poder sonen millor del que podrien fer-ho si digueren la veritat de les seues aspiracions: alguns volen llibertat per a comprar i acumular béns a costa de que molts altres no puguen mai decidir sobre les seues pròpies vides. En un sistema capitalista, la llibertat és una mercaderia més, que es compra i es pot vendre, donat que no té altra traducció que els diners. Ens han ensenyat que no podem fer absolutament res sense ells i que tenim i hem de tindre una relació de dependència absoluta amb respecte d’ells. I, com que això és així, la gran majoria es veu obligada a vendre bona part del temps vital a canvi d’eixa mercaderia peculiar, ara ja ni física, que esdevé divina, que són els diners. Treballem forçosament prou més de la meitat de la nostra existència per a disposar d’un limitat temps lliure en el que, suposadament, poder fer el que vulguem. No fan altra cosa que insultar-nos quan ens diuen que no hi ha alternativa i que aquest és el millor dels móns possibles.
El passat 10 de març va fer cent anys que uns pistolers a sou de la patronal van assassinar un dels anarquistes més destacats de la història contemporània dels Països Catalans. El seu assassinat el 10 de març de 1923 es va afegir al dolor que creixia entre la classe obrera amb cada un dels atemptats que la burgesia pagava i impulsava per tal de no perdre ni un centímetre de la seva dominació, del seu poder damunt de qui explotava tant com podia per aconseguir més i més beneficis. El capitalisme sempre ha buscat el mateix: el benestar d’una minoria explotant la majoria social, el luxe de quatre gats pagat amb la suor i sovint la sang de la majoria de la gent. I en això, avui estem igual que aleshores…
El 14 d’abril de 1931 s´havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals reunit a Madrid, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adoptar dues mesures organitzatives que assolirien un enorme èxit posterior: la formació dels sindicats de barri i la fundació dels comitès de defensa.
La
CNT en els anys trenta no era només un sindicat entès a la manera clàssica com
una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT
formava part d’una xarxa llibertària de solidaritat i acció, que abastava tots
els aspectes de la vida del treballador, tant els socials com els culturals,
familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel
sindicat de barri, els ateneus (amb les seves selectes biblioteques), les
escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que
s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat anarquistes, els grups de
defensa (coordinats a nivell de barri
i després de districte i ciutat) i els sindicats de barri; constituint en la
pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, amb
valors alternatius als capitalistes.
Si no
entenem la importància d’aquesta xarxa llibertària de solidaritat i acció, no
comprendrem mai la força i radicalitat del moviment llibertari a Barcelona i
Catalunya durant la Guerra civil, ni les seves conseqüències:
1.
Negació, en la seva totalitat, de
la forma de vida imposada pel capital, assajant en teoria, i sobretot en la
pràctica, noves vies en les relacions socials i individuals, en la cultura, en
l’economia, etcètera. Ara parlaríem d´una
mena de contracultura.
2.
Negació teòrica i pràctica de l’Estat en la futura societat postrevolucionària,
que posicionava contra l’auge de l’estatisme en els partits reformistes
socialistes i contra-estalinistes, així com en contra de tota mena de
col·laboracionisme en les institucions estatals.
3.
Pràctica de noves relacions socials i assajos de noves societats al marge dels
diners, del salari, la propietat privada, la jerarquia social i la
mercantilització de la vida quotidiana. Les expropiacions, les
col·lectivitzacions i la socialització de l’economia van ser assajos i
experiències pràctiques d’un moviment subversiu profundament revolucionari, que
tendia a transformar la utopia en realitat palpable.
4. No
es combatia per una ideologia abstracta, sinó en una experiència col·lectiva
pràctica que transformava la societat i la realitat.
5. Els comitès revolucionaris de barri eren el moviment social real que en la seva pràctica quotidiana substituïa totes les funcions estatals i que amb la seva mera existència encarnaven la revolució social en curs.
“la CNT als anys trenta no era només un sindicat”
El
1923, Joan García Oliver havia
aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica
revolucionària”, secundat per Aurelio Fernández
i Ricardo Sanz. Era el final dels anys del pistolerisme. La
CNT havia hagut de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física
a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que
finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca
als assassinats dels sindicalistes de la CNT per part de la policia i de la
guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”,
consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o
alliberament, pretextant un intent de fugida.
En
1931, la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups
d’acció dels anys del pistolerisme (1917-1923), encara que ara orientats no
només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives,
sinó com a garantia indispensable per exercir els drets fonamentals de reunió,
expressió, associació, premsa, manifestació, sindicació o vaga, encara no
reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una constitució,
però que tanmateix no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents,
això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els
sindicalistes.
L’1
de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada
unes enormes ensenyes roig-i-negres com a senyal d’identitat de la CNT. Es va
acordar elaborar una plataforma de reivindicacions que serien portades en
manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça
de Sant Jaume (on hi són les seus de l’Ajuntament de Barcelona i de la
Generalitat) van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels
comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que es
lliuressin les reivindicacions a l’autoritat i alguns treballadors sortissin al
balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació.
Els
comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista”
o militar, aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més,
indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l´escola racionalista o la cooperativa. Els
comitès de defensa protegien els drets dels treballadors, perquè no existien
més drets que els apropiats per la lluita de carrer, perquè no existien més
drets que els que podien defensar-se, posant-los en pràctica.
Però
la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”,
consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el
comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del
país s’unís a la insurrecció va mostrar aviat els seus límits, i sobretot, els
seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de
gener i desembre de 1933 havien desarmat als comitès de defensa, sotmesos a una
fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la
presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no
havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de
timó i canviar de tàctica.
Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya
@cienfuegosbd
En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.
Portada del primer número del diari confederal Catalunya, 22 de febrer de 1937
El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.
La impremta que el va veure néixer foren els tallers on
s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació
d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del
Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el
centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i
posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou
confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.
Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la
segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu
homònim Solidaridad Obrera, que
estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un
primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar
suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació
no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el
castellà.
La seva primera època fou accidentada i poc transcendent,
amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors
es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca
vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social
fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de
distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la
ciutat comtal.
Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne
els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT
per la Soli farà que la publicació no
arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació
atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.
Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.
Primer número de la segona època, octubre 1976
El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional
de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot
i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc
exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV
època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació
importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987,
període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la
Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el
febrer de 1993.
Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat,
en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El
sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les
regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número
4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou
Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària
propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari
d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer
número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en
aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb
colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.
Però és després de molts intents que el 1990 es crea una
bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva
VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el
Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de
Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª
Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.
Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es
consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes
i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà
Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts
col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció
format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre
d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el
Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a
Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.
Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.
Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena,
l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva
IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual
redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair
profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han
fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè
ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que
ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga
vida a la premsa obrera!
