Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Ningú donava
un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista?
No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer
parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts
territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues
generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més
ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars
de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de
les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol
crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.
Amb l’energia
que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga
general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat
fins aquí?
La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.
Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.
“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”
Arran les passades convocatòries, tenim companyes
condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a
buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb
por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un
poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la
submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la
nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.
L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.
Les dones que treballen en
l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen
també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més
violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions
laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem
de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general
persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.
Entenem la
desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes
vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere
dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte
performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8
de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una
jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem
el que hem treballat
seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.
L’hivern de
1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a
deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del
preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte
visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que
van culminar en revoltes.
Enguany, es
proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a
priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal
aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta
proposta són estratègics.
Fa cinc anys,
ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem
mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada,
més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit.
Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal,
en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.
Per aquest
motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens
podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis
també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.
Hem de seguir
fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els
motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les
seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per
totes les meves companyes. Lluitarem
fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!
Diu la dita que a pesar del febrer, floreix l’ametller. Diríem que nosaltres no tenim cap ametller, però sí que podem parlar de que floreixen altres coses. Per exemple, floreix el creixement de la CGT de Catalunya. Si el passat 2019 vam tancar l’any amb un rècord d’altes al sindicat, la creació de nous sindicats podríem dir que és la conseqüència de que cada cop més gent veu en la CGT una alternativa plausible per millorar les seves condicions de vida.
Ciudad Esmeralda
del Mago de Oz, era aquella ciutat on
tots els desitjos es complien. Ben bonica des de lluny, però molt diferent un
cop t’hi apropaves, al final no era el que pensaves. Una mica el mateix passa
amb la Vall del Francolí i les indústries petroquímiques de Tarragona, tot i
que, de lluny, és ben lleig, i quan t’hi apropes, encara més. Però aquelles
promeses de “progrés” i “bonança econòmica”, han deixat pas al desastre
ecològic i a una greu amenaça per la vida dels veïns i veïnes. Tampoc, com
s’adonà la Dorothy, era el que
semblava. Tot i així, floreixen i es desenvolupen les iniciatives i les
mobilitzacions contra la màfia petroquímica de Tarragona, que va segar quatre
vides el passat gener i que precaritza i destrueix el nostre país.
Floreix també la dinàmica assembleària del nostre sindicat,
amb la convocatòria d’un ple confederal pel proper 22 de febrer per decidir què
fem el proper 8 de març. Un 8 de març que, per primer cop en molts anys, ens
planteja la convocatòria de vaga general un diumenge, fet que no ha passat
desapercebut per la redacció del Catalunya: trobareu en aquest número elements
per a la reflexió i el debat el proper 22 de febrer. Un dia assenyalat, a més,
ja que la nostra publicació està d’aniversari, celebrant els 83 anys de la
Revista Catalunya. Des d’aquí, volem recordar que és gràcies la militància i al
la inestimable dedicació de tots i totes les que ens han precedit que, avui,
podem treure el número 215 del Catalunya.
A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.
El sòl del camp… dels
conreus fèrtils a la indústria química
Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del Riu Francolí.
En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic,
geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la
pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer,
s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al
1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran
que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció
variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més
ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.
No van caler massa anys per adonar-se
que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns
i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model
econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més
vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la
desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.
El
mantra de la no toxicitat…
Les persones tenim instint de
supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria
insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera
hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per
pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els
afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi
arribin.
Aquest seria un primer factor que ha
afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin
altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt
més nocius.
Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.
“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”
El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.
Davant
la desinformació, més pressió
En els últims anys s’han produït alguns
canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC,
Canonja 3 i la PlataformaCel Net han posat en qüestió el fals concepte
de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles.
La producció de documentals com La Vall
del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar
endavant gràcies a un micromecenatge i És
a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la
versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells
permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya,
que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de
l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la
UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada,
aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè,
un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no
existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a
diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les
mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.
D’altra banda, els límits amb què
treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten
la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de
qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la
salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com
si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.
L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon
Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net,
s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt
nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí
i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015
i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar
a repuntar.
Malauradament, l’aire que es respira al
Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona,
ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap
govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les
empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes
davant els interessos de la petroquímica.
Els
culpables i els seus còmplices
Els primers a assenyalar quan parlem de
responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental,
en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors
generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de
Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la
guarden per a la gent més empobrida.
Ara bé, això no ho poden fer sols. Per
poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a
reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices,
i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem
els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació,
universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals
provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions
clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i
saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.
Per tal de fer justícia, cal posar en
valor la feina de mitjans independents com Porta
Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat
existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en
aquestes empreses es redueixi.
A tall d’exemple, l’elaboració de
l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la
col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de
Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per
decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va
participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els
altres no continuessin.
Els treballadors, els més
afectats
Tenint en compte que el nivell
d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores
d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi
ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex
químic té conseqüències per se i per
tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què
estan sotmesos.
La realitat però, és ben diferent. Les legislacions
permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització
s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar
la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la
lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una
administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la
normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc
serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin
assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la
inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha
d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les
subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de
treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les
condicions de treball i de salut laboral.
Malgrat es vulgui desmentir, els
accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió
a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un
treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident
havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria
Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018.
Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la
vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral,
accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una
sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A.
acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat
per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es
tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per
acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i
tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva
sentència ha causat jurisprudència.
IQOXE no n’era una
excepció
La informació que es destapa arran de l’explosió
d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses
químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels
veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa
són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la
situació del complex químic.
A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.
Les veus
dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què
els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per
diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen
que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van
augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal
qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es
compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a
subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments
provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de
planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.
Farts de
callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís
Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.
“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”
D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.
L’empresa també ha estat assenyalada per
incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta
matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït
incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de
l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de
medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.
L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni
l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No
van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells
s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.
Activar l’organització,
solidaritat entre territoris
La distribució territorial que ja es va
començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de
producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall
de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen
les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les
centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els
abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I
normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.
L’explosió d’IQOXE hauria de ser el
detonant per activar la solidaritat
entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment
davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir
i ara cal tornar-hi.
Fins ara, mai cap concentració de
denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El
dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les
crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions
de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28
de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer
justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats
combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu
clatell.
Els mitjans de comunicació són la veu del seu amo i del gran capital que els finança. Els desacreditats, falsaris i corruptes socialistes i populars del partit únic PP-PSOE necessiten desesperadament l’espantall feixista per a mantenir-se en l’escenari polític, i, a més, com si fossin opcions diferents.
Drets
i llibertats democràtiques han entrat en contradicció amb la defensa dels
interessos del capital per part de l’Estat. Aquesta contradicció condueix a la
burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia democràtica i revela el
caràcter repressiu de l’Estat, que ha de defensar els interessos del gran
capital per TOTS ELS MITJANS, inclosos els que suposen l’abolició dels drets i
llibertats democràtics.
Democràcia
i feixisme no s’oposen, sinó que es complementen; ja sigui de manera
alternativa o a l’uníson. Podemos i la seva proposta d’aliança
antifeixista es complementa amb el feixisme de Vox: es tracta de
sotmetre el proletariat a l’alternativa entre feixisme o antifeixisme,
obstruint qualsevol via anticapitalista.
Podemos fa una crida a defensar la democràcia capitalista,
atiant l’espantall feixista de Vox: Cura que ve el llop! Defensem aquest
sistema corrupte i explotador, perquè pitjor seria el feixisme!
El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça del proletariat, sota els seus dos aspectes de feixisme (l’ultradretà Vox, però també de PP i Ciutadans) i democràcia parlamentària (PSOE, Podemos i nacionalistes) convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe. La funció de la socialdemocràcia (PSOE i Podemos) és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu històric d´emancipació classista i, per tant, anticapitalista, per a portar-lo cap a la defensa de la democràcia burgesa. És necessari preparar l’altar de la sagrada unitat antifeixista de totes les classes, per a procedir a efectuar tots els sacrificis econòmics “necessaris”, incloses les llibertats democràtiques i el nivell de vida dels treballadors.
Vox manca de programa, perquè als cent punts del seu pretès
projecte polític només se li pot denominar via lliure al capitalisme salvatge i
esclavització del proletariat: el franquisme com a solució. El feixisme no és
un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d’una
societat feudal, sinó per contra producte d’un capitalisme avançat que, davant
la galopant crisi econòmica que s’aveïna, passa a l’ofensiva.
Hi ha una continuïtat essencial entre
democràcia i feixisme, d’igual manera que en el segle 19 va existir una
continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata
i feixista en lloc d’alternar-se en el govern tendeixen a fusionar-se. Podemos
i Vox són dues veus diferents per a defensar els mateixos interessos:
els del gran capital financer i de les multinacionals.
PSOE i
Podemos, i d´altres, ens demanen que acceptem joiosament l’actual capitalisme
salvatge, corrupte i caduc per a salvar-nos del feixisme.
Feixisme
i democràcia eren només dues formes diferents de govern del capitalisme. Però,
avui, el capitalisme és un sistema obsolet, que només pot oferir-nos misèria,
horror i mort. Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de
la desaparició en el planeta de l’espècie humana i de tota mena de vida, a
causa de l’explotació incontrolada i excessiva dels recursos naturals per un
capitalisme salvatge i suïcida. Tanmateix, com això afecta als beneficis
immediats de les multinacionals, els governs no poden fer res davant una
catàstrofe anunciada.
L’alternativa
no és feixisme o antifeixisme, perquè tots dos defensen el sistema
capitalista, mentre ens enganyen amb un fals enfrontament.
Fa vuitanta anys, feixisme i democràcia eren dues formes diferents de govern de l’Estat capitalista; fa quaranta, eren dues formes alternatives, que els Estats aplicaven en funció de la relació de forces existent; avui, s’han fusionat i a penes són diferents tarannàs del mateix mètode de govern, explotació salvatge de la natura i atac generalitzat a les condicions de vida del proletariat.
La
globalització canvia lleument les regles de joc. Sorgeix una nova classe
corporativa (inferior a l’un per cent de la població), gestora de les
multinacionals, de caràcter, àmbit, vida, hàbits i interessos internacionals,
oposada i diferent a la classe empresarial de caràcter i àmbit nacionals.
Aquest enfrontament provoca nous fenòmens, com el Brexit o
l’independentisme català. Els Estats nacionals son incapaços de conciliar o
representar els interessos d´una classe mitjana proletaritzada i unes burgesies
nacionals en perill d´extinció. La democràcia parlamentària dona pas a un
totalitarisme democràtic, buit de drets i llibertats reals.
Entre
els proletaris s’incrementa fins al paroxisme l’atur, la indigència i la precarietat.
Sorgeixen fenòmens nous i descarnats com el treballador pobre, amb sous de fam
i misèria. Aquesta nova classe corporativa manca d’arrelament geogràfic i és
totalment indiferent i aliena a la qüestions socials, ecològiques o laborals.
Els governs democràtics es converteixen en ostatges d’aquesta nova classe
corporativa, que no controlen de cap manera, com poden fer encara amb les
empreses de caràcter nacional.
D’aquesta
forma, l’aparença formal de les democràcies occidentals oculta la gestió
tirànica de l’economia internacional per aquesta minoritària i elitista classe
corporativa, independent dels febles Estats nacionals, que ho sotmet i
subordina tot als beneficis i interessos de les grans signatures multinacionals,
que ni paguen impostos, ni compleixen la legislació vigent, contaminen sense
límits ni mesura, o amenacen amb anar-se a un altre lloc.
Aprofundim,
depurem i afilem la teoria, perquè les batalles del demà són d’una magnitud
gegantesca i ens juguem l’existència com a espècie humana.
