Míriam Tajani. Sindicat de Sanitat de Barcelona
Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Ningú donava un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista? No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.
Amb l’energia que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat fins aquí?
La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.
Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.
“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”
Arran les passades convocatòries, tenim companyes condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.
L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.
Les dones que treballen en l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.
Entenem la desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8 de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem el que hem treballat seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.
L’hivern de 1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que van culminar en revoltes.
Enguany, es proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta proposta són estratègics.
Fa cinc anys, ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada, més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit. Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal, en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.
Per aquest motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.
Hem de seguir fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per totes les meves companyes. Lluitarem fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!