Jordi F. Fernández. Sindicat d’Activitats Diverses de Terrassa
Presos polítics? Polítics presos? Aquest desacord en la qualificació dels independentistes catalans empresonats ha estat motiu de debat. Però… importa l’ordre d’aquestes paraules? Per a mi, en absolut, perquè la paraula fonamental d’aquest parell d’expressions —i sobre la qual hem de centrar la nostra atenció— és aquesta: presos.
Pensem en els presos, en tots els presos, és a dir, en persones privades de llibertat, separades de manera forçada de les seves famílies, amistats i cercles socials, persones a qui —sota el pretext de dissuadir-les de cometre actes contraris al bé comú o de reeducar-les per reinserir-les a la societat— es castiga de manera inhumana i se’ls produeix un dany de difícil curació, tant físic com psicològic.
Pot ser que algú concebi la presó com una institució degradant quan s’hi tanca uns polítics que, segons el seu criteri, han sofert un tracte injust però, no és cert potser que una gran part dels presos socials també pateixen un tracte injust, ja que són persones amb discapacitats intel·lectuals o psíquiques, o que procedeixen de famílies desestructurades o de contextos de pobresa i marginació? No som tots responsables, almenys en part, que en la nostra societat no es faci res o gairebé res per evitar que aquestes persones cometin delictes? Podem acceptar de manera despreocupada l’existència de les presons fins al dia que afecti un nostre familiar o amic? Podem seguir ignorant els problemes socials que comporta el capitalisme? Si no hi ha justícia social, pot ser justa la Justícia?
I què dir de la situació d’aquelles altres persones que s’han equivocat un sol cop, que han comès un primer delicte en un moment d’ofuscació? Què se n’ha de fer? Recloure-les en un lloc que Piotr Kropotkin va definir com la universitat del crim, el lloc on es barrejaran —potser tan sols a l’espera del seu primer judici— amb delinqüents experts?
Què fer amb i per les persones empresonades? Fa molts anys un company més gran em va dir: «Quan triomfi el comunisme llibertari, quan desaparegui el sistema capitalista, desapareixeran les presons i ningú serà pres en elles». Per descomptat, però què hem de fer mentrestant? Hem d’esperar de braços creuats aquest futur imprecís?
“Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable”
Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable; però en altres èpoques també devien semblar necessaris i inevitables els suplicis com ara rebre assots en públic i després ser passejat pels carrers i escarnit; les execucions públiques a la foguera, la forca o per decapitació ofertes com a espectacle; les mutilacions i desmembraments; les exposicions en llocs de pas dels cadàvers dels reus o dels seus membres esquarterats… i, per fortuna, totes aquestes atrocitats han desaparegut en les nostres societats i ningú les troba a faltar.
Crec que és possible plantejar-se un procés d’abolició dels empresonaments en què, en una primera etapa, es reduïssin de forma progressiva els àmbits delictius que comporten condemnes de privació de llibertat. Es podria començar pels delictes contra el patrimoni i socioeconòmics —que constitueixen un terç de tots els que es cometen a Espanya—. Si a les persones condemnades se’ls apliqués com a correctiu la realització tutelada de treballs pel bé de la comunitat o de les persones victimitzades, podria ser una opció realment rehabilitadora si de manera paral·lela s’executessin polítiques encaminades a aconseguir la disminució de les desigualtats socials i un repartiment just de la riquesa.
Prou és veritat que quan aquests delictes socioeconòmics els cometen especuladors o polítics i empresaris corruptes resultarà més difícil aconseguir la seva rehabilitació, ja que de cap manera podem atribuir la motivació del seu comportament delictiu a la necessitat, sinó a l’absència de valors ètics.
Un col·lectiu de persones empresonades a qui en un bon nombre se’ls podria evitar la privació de llibertat seria el de les qui tenen malalties mentals, en què la causa de la seva conducta conflictiva es troba en el seu trastorn mal tractat. Si es té en compte que el 10% dels presos de l’Estat tenen alguna afecció mental, no resulta tan estrany pensar que se’n podria reduir el nombre si de manera prèvia fossin atesos per un sistema sanitari públic de qualitat.
I quan es tracti de persones amb comportaments violents que hagin derivat en delictes de lesions o de violència de gènere, per evitar reincidències, s’hauria d’intentar corregir-ne el comportament mitjançant una assistència psicològica rehabilitadora, intensa i individualitzada.
És clar que hi ha ocasions en què, pel context i la desmesura d’un tipus de delicte, podem pensar que els qui el cometen difícilment poden ser rehabilitats: genocidi, assassinat en sèrie, tracta d’éssers humans, agressió sexual reiterada, delicte de lesions agreujat per traïdoria i acarnissament, terrorisme d’Estat o violència greu indiscriminada, crim organitzat… naturalment, per què negar-ho? En aquests casos, no sembla haver-hi alternativa ni fàcil ni immediata, però fins i tot així, per què no intentar-ho?
Finalment, suggereixo un primer pas cap a l’abolició de les presons que, per descomptat, seria el de la prevenció mitjançant el reforç de la responsabilitat de les famílies —sobretot s’alliberessin de la xacra de l’explotació, la precarietat i les jornades laborals extenuants— en l’educació en valors ètics dels menors, de la implicació en aquest mateix sentit de la gent del veïnat o del barri i, sobretot, amb el compromís de l’Escola, una institució que ara mateix es projecta cada vegada més en funció dels interessos de mercat que de les necessitats socials i individuals.