La tendència pro bolxevic de la CNT al congrés de la Internacional Comunista i Sindical Roja

Ferran Aisa. El Far
Resultado de imagen de andreu nin"

Les crítiques adverses que tingué la Revolució Russa entre els intel·lectuals llibertaris no fou excusa perquè molts anarcosindicalistes fessin sovint elogis a la revolució agrària bolxevic i, alhora, saludessin amb entusiasme el règim soviètic per la decisió que havien tingut de posar-hi fi a la guerra. Joaquim Maurín, militant cenetista pro bolxevic, manifestava: “La consigna bolchevique “paz, pan y tierra” se la hicieron suya los anarcosindicalistas. El campo andaluz, en 1918-1919, se sentía tan bolchevique o más aún que los obreros catalanes. Con un faro, aunque lejano, y una firme esperanza, el anarcosindicalismo en 1918-1919, al calor de la revolución rusa hizo avances enormes y progresos arrolladores. El mito del “Soviet” (consejo de obreros) estaba muy cerca del sindicato, y el anarcosindicalismo se lo hizo suyo. La adhesión del anarcosindicalismo a la revolución rusa fue intuitiva y sentimental. Lenin cautivaba a los anarcosindicalistas por lo que en él descubrían de jacobino y bakuninista”.

La CNT es mantenia provisionalment dins la Internacional Comunista, sobretot amb l’arribada als comitès confederals dels principals cenetistes pro bolxevics, Andreu Nin s’havia convertit en el secretari general del Comitè Nacional, Joaquim Maurín en el del comitè regional de Catalunya i Víctor Colomer es mantenia davant de la Federació Provincial de Lleida. Altres militants de la tendència pro-soviètica com José Díaz, Jesús Ibáñez, Hilario Arlandis, esdevenien els secretaris de les regionals andalusa, asturiana i valenciana respectivament. L’abril de 1921 en el Ple Nacional de Lleida es va elegir una delegació per assistir a la reunió del III Congrés de la Internacional Comunista i el I de la Internacional Sindical Roja. Ni el Comitè Nacional, ni el Ple, tenien constància, encara, de l’informe d’Àngel Pestaña sobre la seva estada a Rússia, el qual era a la presó igual que altres destacats militants anarcosindicalistes com Salvador Seguí.

L’estiu de 1921 la Revolució Russa es trobava en un cul de sac, per una banda els bolxevics havien guanyat la guerra civil i, malgrat el boicot econòmic, organitzat per França, Anglaterra i Estats Units, de moment se’n sortien. Els camperols, a poc a poc, disconformes de les giravoltes que havia pres la revolució, es separaven del proletariat industrial i retornaven a posicions individualistes.

Resultado de imagen de congres internacional comunista"

Un altre punt calent d’agreujament social fou la insurrecció dels obrers i mariners de Kronstadt, a tot això cal sumar-hi, la repressió de l’exèrcit roig contra els militants anarquistes ucraïnesos, entre els quals es trobava el guerriller Néstor Makhno. El dia 22 de juny de 1921, al saló de Sant Jordi del Kremlin, va començar el III Congrés de la Internacional Comunista. Els delegats espanyols, que havien arribat a Moscou, després de passar situacions “rocambolesques” en el seu trajecte per Europa, foren instal·lats a l’Hotel Lux, en la Tverskaia, al centre de la ciutat. Els delegats aprofitaven el temps lliure, per debatre qüestions d’organització amb els revolucionaris presents al Congrés, com Víctor Serge i Alfred Rosmer o amb intel·lectuals de la talla d’Alexandre Berkman, Emma Goldman i l’anarcosindicalista rus Alexandre Shapiro. Joaquim Maurín, manifestà: “Los delegados de la CNT, al llegar a Moscú tuvimos que constatar que la CNT había pasado a ser un invitado de segunda fila. La primera plaza la ocupaba un hipotético Partido Comunista Español cuyo líder máximo era Merino Gracia”.

El III Congrés de la IC va girar a l’entorn de la nova política soviètica a nivell nacional i internacional, que seguia la directriu de Lenin de fer un pas enrere i dos endavant. En aquest Congrés prevalia molt més l’opinió dels nous partits comunistes que no pas els dels vells grups sindicals. El tres de juliol, s’inicià el Congrés de la Internacional Sindical Roja, a la Sala de las Columnes de la seu dels Sindicats de Moscou, l’antic Club de la noblesa moscovita. Conforme els congressos de la Tercera Internacional s’anaven desenvolupant quedava més clar la divisió entre els partits polítics i els grups sindicals. Per això, Lenin, va proposar separar-los, d’aquí la fundació de la ISR. A Moscou es van celebrar els dos congressos, el del Komintern (partits comunistes) i el de la Profitern (organitzacions sindicals).

El Congrés va ser presidit pel Politburó en ple del partit comunista que llavors el formaven, Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kamenev, Stalin i, el representant dels sindicats russos, Tomsky (el qual va ser substituït per Lozovsky). Del Congrés en sortiren dues tendències, la dels partidaris d’una relació orgànica entre les dues internacionals (IC i ISR) i els que n’eren contraris. Els cenetistes formaren pinya amb els primers defensant la relació estable de les dues internacionals. El Congrés de la Profitern no va tenir l’alçada esperada, i tota la “glòria” va ser pels delegats del Congrés del Komintern. L’assistència al Congrés al Kremlin fou tota una lliçó de teoria revolucionària, eren moments històrics, Maurín ho descriu: “La delegación sindicalista española, vio, escuchó o habló a Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kalinin, Rikov, Tomsky, Dzerzhinsky, Lunacharsky, Radek, Krupaskaia, Kollontai… A quien no vio nunca fue a Stalin, que no existía entonces en el dominio de la política internacional de los bolcheviques”. La CNT no va acceptar la proposta de Lenin a Pestaña de convertir-se en el Partit Comunista d’Espanya, tampoc el PSOE, però sí una escissió socialista va promoure la creació del PCE. La CNT va formar part de la Internacional Comunista i de la Internacional Sindical Roja fins a la Conferencia de Sindicats celebrada el 1922 a Saragossa. Aquell mateix any els anarcosindicalistes s’adherien a l’Associació Internacional de Treballador (AIT) reconstruïda a Berlín. En aquesta nova etapa confederal Joan Peiró va ser elegit secretari del Comitè Nacional, restablint l’anarcosindicalisme a la majoria de l’Organització Confederal. Andreu Nin va restar a Rússia i els seus companys pro-soviètics van celebrar una reunió a Bilbao on van constituir els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) com una tendència minoritària dins de la CNT-AIT.

NICARAGUA: La insurrecció popular i la reacció

Netzahualt. Autoconvocant nicaragüenc

El 18 d’abril de 2018 el poble de Nicaragua es va aixecar contra el govern de Daniel Ortega i Rosario Murillo, matrimoni i President i Vice-presidenta de la “república”, respectivament. En pocs dies les ciutats i carreteres del país es van cobrir de barricades. La ira popular va sorprendre a tothom.

Ortega, qui va ser president en els anys 80 durant la Revolució Popular Sandinista, entregà la revolució i es va entregar al liberalisme burgès en el 1990. Quinze anys més tard va aconseguir tornar al poder mitjançant un pacte mafiós amb un dels partits liberals, que era al poder en el moment del pacte, i després d’assegurar als poders fàctics que utilitzaria el poder per defensar els interessos de burgesos, cures i d’Estats Units, mentrestant li deixessin romandre en el govern.

Veneçuela va donar ajuda privada per valor de més de 3800 milions de dòlars en els últims 10 anys, part dels quals es van utilitzar per finançar programes socials clientelistes que pal·liaven els pitjors efectes de les mesures dictades pel FMI a les que Ortega es va sotmetre sense dir ni piu. A partir de finals de 2017 la caiguda del flux de dòlars veneçolans començà a afectar els programes clientelars.

(Per major informació sobre els antecedents del aixecament popular l’autor recomana llegir el següent enllaç: https://gargantas-libertarias.blogspot.com/2019/12/insurreccion-popular-en-nicaragua.html.)

El 18 d’abril de 2018 Ortega va publicar el decret 03-2018. En aquest decret es va incrementar la quota mensual d’empleats i ocupadors a l’assegurança social i es va aplicar una reducció del 5% en el concepte d’atenció mèdica a les pensions dels jubilats.

Grups de jubilats van sortir a manifestar la seva oposició al decret en diverses ciutats del país. Ortega va respondre com de costum. Va estomacar a la gent gran a través de grups de xoc formats per joves a sou i “matons” de les estructures professionals del FSLN. La policia anti-motins va ser mobilitzada amb la finalitat de dissoldre les manifestacions i protegir als sicaris del partit. Van colpejar amb tubs, pals i pedres a tota persona que es van trobar pel davant, Van robar a protestants i periodistes. Grups d’estudiants, enrabiats per les pellisses a la gent gran, van sortir al carrer a sumar-se a les protestes.

Davant la protesta organitzada per estudiants, Ortega va incrementar la repressió indiscriminada i cap al migdia va reunir als dirigents de les estructures territorials del partit i els va comunicar la seva decisió. Amb les seves pròpies paraules: “Vamos con todo” (contra qui protesti).

Al meu parer, Ortega va decidir que seria la primera d’una sèrie de situacions en les que hauria d’escanyar a la població, davant la falta de recursos externs,  i que li convindria reprimir fermament per tal d’establir un precedent i que condicionés futures protestes.

Resultado de imagen de disturbios en nicaragua 2019"

Aquell dia varies persones van resultar ferides per la repressió. Es van produir els 3 primers morts. Els estudiants no es van fer enrere i van ocupar les universitats tot demanat ajuda i suport a la resta de la població de tot el país. El poble va respondre i es van començar a construir les primeres barricades al voltant de les universitats, amb la finalitat d’obstaculitzar el desplaçament de les forces repressives i per donar protecció als estudiants.

En una acció que va sacsejar el país, en la ciutat de Masaya, el llegendari barri indígena de Monimbó, feu sandinista des de la insurrecció contra Somoza, i on va caure combatent el germà petit de Daniel Ortega en 1978, va aixecar barricades en suport als estudiants i contra Ortega. La joventut i els vells quadres sandinistes del barri van començar a enfrontar-se contra la policia i les forces de xoc del partit.

El decret que va modificar les normes del joc de la seguretat social provocà encara més protestes per varies ciutats del país, però la desmesurada i indiscriminada repressió va donar lloc a una veritable i amplia insurrecció popular en tot el territori nacional. La contestació de les forces repressores va fer vessar la sang. El capital transnacional va obligar a Ortega a negociar la resolució del conflicte.

Des de que el 18 d’abril de 2018 es va activar la resistència popular contra la dictadura orteguista les protestes no han parat. Hi hagut fluxos i refluxos, però s’han mantingut. Les primeres protestes buscaven la derogació del decret 03-2018, però la criminal repressió va comportar que el objectiu final de les protestes fos el derrocament del govern d’Ortega per a amplis sectors populars.

A dia d’avui la policia i els paramilitars han assassinat a més de 328 persones, han arrestat a més de 800 ciutadans (unes 170 encara segueixen empresonades), més de 70000 persones s’han vist forçades a marxar al exili. Es poden veure informes parcials de la repressió orteguista en aquests 2 documents d’organismes internacionals de drets humans:

Informe CCIDH: http://www.oas.org/es/cidh/informes/pdfs/Nicaragua2018-es.pdf

 Informe GIEI: http://www.oas.org/es/cidh/actividades/giei-nicaragua/GIEI_INFORME.pdf

Ortega va ser pres per sorpresa al igual que la resta del país. Li va costar dies de mentires força increïbles per convèncer a part de la comunitat internacional i a l’esquerra estalinista que encara el perceben com el guerriller dels 80 que va dirigir la Revolució Popular Sandinista. La mentida oficial va quedar així: la insurrecció popular va ser en realitat, diu Ortega, un “fallit cop d’Estat, finançat pel narcotràfic i els polítics anti-cubans de Florida i organitzada per la burgesia local i els partits polítics finançats pels americans”.

També li van costar diversos dies de mentides inacceptables trobar una presentació potable per als seus grups paramilitars amb armes antitancs, metralladores pesades i fusels de franctiradors, que assassinaven als caps visibles del moviment que van sorgir al calor de la lluita en les barricades. Primer va dir que eren narcotraficants, després que eren delinqüents sobre els que no tenia control, després la versió oficial va ser que eren policies de civil. Fins que al final van ser presentats com a “policies voluntaris”, i com a tals, perfectament legals.

La veritat evident per a tots els que vivim al país, es que un gegantí alçament popular, sense dirigents, sense organització central, amb el que la població va buscar protegit la vida de pares i fills. Un alçament popular que va ser reprimit de forma ferotge pels paramilitars i forces especials de la policia.

Resultado de imagen de disturbios en nicaragua 2019"

Ortega mai va pensar en dialogar i menys en cedir el poder, encara que fos parcialment. Va utilitzar el diàleg per guanyar temps i recompondre les seves forces per atacar al poble insurrecte. Va demanar al Cardenal Arquebisbe de l’Església Catòlica de Managua que organitzés un diàleg nacional, que a la seva vegada li havien ordenat des del capital transnacional, com a mediadora i garant de la convivència. L’Església va acceptar organitzar-ho i ser part mediadora però no garant. Els primers convocats en representació de l’oposició van ser els empresaris! Els mateixos que durant 12 anys van cogovernar amb Ortega i que a partir de la insurrecció van anunciar el seu divorci amb el tirà. Feministes, camperols i estudiants també van ser convidats. No havia marge de maniobra per no convidar-los, per haver-se oposat a Ortega des de 1998, 2012 i 2013, respectivament.

El diàleg es va dur a terme del 16 al 23 de maig, data en el que es va suspendre per falta d’acords substantius i per incompliment dels acords firmats. La repressió no va cessar en cap moment, ni abans, ni durant, ni després del diàleg.

En la segona quinzena de juny l’ambaixador d’EUA davant la OEA es va reunir amb Ortega i es possible que li hagi donat a conèixer que el seu govern ja no es considerat garantia de res pel govern d’EUA i que podria donar-se per acomiadat, pel bé de la estabilitat del sistema se li concedia la possibilitat de sortir pacíficament amb tots els seus bens i patrimoni. Ortega ha treballat assegurant els interessos dels EUA en Nicaragua des de que va assumir el poder en el 2007.

La proposta d’EUA, que va ser assumida immediatament pels empresaris “representants de l’oposició”, era la de reformar la llei electoral per assegurar “eleccions competitives” i avançar els comicis. Fins a dia d’avui Ortega no ha acceptat l’acomiadament.

La brutal repressió ha descapçat al moviment insurrecte amb assassinats, empresonaments i exilis forçats o la clandestinitat.

Les organitzacions empresarials que diuen representar l’oposició i que van ser sòcies durant 12 anys fins l’abril de 2018 (i que probablement diversos membres encara siguin socis en empreses de la família d’Ortega) no tenen gaire interès en la democràcia i menys en els drets de la majoria social.

Els EUA (i la Secretaria General de la OEA) busquen que el nou govern sigui complaent amb els interessos nord-americans com ho va ser el d’Ortega (i els dels 3 presidents anteriors).

La negativa d’Ortega a cedir ni un mil·límetre ha ajudat a radicalitzar a certs sectors de la societat civil i la llarga repressió ha esdevingut que apareguin propostes i plantejaments de ruptura amb els poders del status quo.

Ortega es un cadàver ambulant. El més probable es que del conflicte aparegui un altre sistema liberal burgès, però hi ha gent que vol molt més i lluitaran en millors condicions un cop sigui fora el tirà.

Managua, 14 de desembre de 2019

Netzahualt, autoconvocat nicaragüenc

Cal fer una prevenció de riscos laborals amb perspectiva de gènere?

Dones Llibertàries

La salut laboral té quelcom a veure amb ser dona o home? Els homes i les dones estan exposades a diferents riscos laborals? La prevenció dels riscos laborals en les dones s’ha de centrar, sobretot, en l’embaràs i la lactància?

Una de les preguntes que moltes vegades es plateja, dins de l’àmbit laboral, és si la vigilància i la promoció de la salut en les organitzacions i/o les empreses han de tenir una mirada i han de conduir a unes pràctiques diferencials en funció de si es tracta d’un treballador o una treballadora, i si els riscos laborals als quals s’enfronten les dones assalariades són diferents dels que es troben els homes assalariats. Sabem que formular aquestes preguntes i d’aquesta manera (en clau binària dona-home), invisibilitza les persones intersexuals, transgènere i queer. Ara bé, en aquest article ens centrarem en el subjecte polític “dones”, tot entenem que hi ha persones que subverteixen i revolucionen, de forma encarnada, el sistema heterocisnormatiu.

Davant les qüestions formulades amb anterioritat, una de les primeres respostes que ve a la ment és que sí, que s’ha de fer un tracte diferencial i especial durant l’embaràs i la lactància. Ara bé, són només aquestes circumstàncies (maternitat i lactància) les que s’han de considerar i que mereixen una tracte diferencial des d’un punt de vista de prevenció de riscos laborals quan ens centrem en les dones treballadores? No s’estarà caient (inconscientment) en perpetuar el mandat social imposat a les dones que diu que nosaltres només som “dones” si tenim descendència i que la nostra funció social és la reproducció, la cura, el manteniment i sosteniment de l’espècie?

Per una banda, l’evidència posa de manifest que, en el mercat laboral, hi ha una sèrie d’ocupacions remunerades que són fonamentalment desenvolupades per homes i que n’hi ha d’altres en què s’ocupen principalment dones, i que -a més- el homes solen ocupar posicions més rellevants i càrrecs de responsabilitat més alts en les organitzacions mentre  que les dones es dediquen a fer tasques més operatives. Aquest dos fenòmens es coneixen com segregació horitzontal i segregació vertical, respectivament. Per altra banda, les enquestes de l’ús del temps[1] posen de manifest que, hores d’ara, són les dones les que continuen/continuem assumint una major part dels treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura. Això és el que es coneix com a divisió sexual dels treballs. Aquesta segregació desigual en el treball (segregació horitzontal i vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura) tenen res a veure amb la prevenció de riscos laborals?

Doncs sembla ser que sí!!

En les activitats desenvolupades predominantment per les dones… En els treballs ocupats majoritàriament per homes…
…els riscos més freqüents són els relacionats amb postures de treball inadequades, llargues jornades dempeus, treballs repetitius i exposició agents químics i biològics. …predominen els riscos relacionats amb la seguretat (accidents de treball que ocasionen lesions traumàtiques) i la manipulació de pes elevat.
Predominen els: Riscos ergonòmics, psicosocials i higiene Predominen els: Riscos de Seguretat i higiene

Així, doncs, les enquestes europees de condicions de treball[2] posen de manifest que les dones duen a terme en major proporció tasques monòtones, obtenen un salari inferior, tenen menor capacitat de participar en la planificació de la seva pròpia feina, tenen menys expectatives de promoció professional i pateixen assetjament psicològic i sexual en major grau que els homes. Aquests riscos es consideren de tipus psicosocial.

En totes les categories professionals, dels llocs de treball, des de l’organització dels espais, passant pels horaris, els equips i les eines, ha estat pensat, majoritàriament, seguint un model masculí de treballador (p. e. disseny de les eines manuals amb paràmetres anatòmics exclusivament masculí). Aquests horaris que no tenen en compte les responsabilitats o necessitats relacionades amb l’entorn familiar o els treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura, suposen una doble càrrega (física i mental) per a les dones.

La segregació desigual en el treball (segregació horitzontal y segregació vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura) són els elements clau per explicar la distribució desigual de dones i homes en l’exposició als riscos laborals.

Allò que els registres oficials no deixen veure

Cal destacar, també, que en el cas de les malalties laborals i professionals patides majoritàriament per les dones hi ha una subdetecció i una infradeclaració en els registres oficials d’accidents de treball i malalties professionals, la qual cosa dificulta la seva prevenció. Atès que les dones pateixen menys accidents de treball que els homes, la relació dels seus problemes de treball queda manifestament oculta. Ara bé, sembla ser que hi ha una mortalitat entre 5 i 20 vegades superior per causa de malalties laborals que la deguda a accidents de treball.

A Catalunya la incidència de malalties professionals és superior entre les dones, i solen ser malalties produïdes per agents físics que es tradueix bàsicament en trastorns musculoesquelètics (mal d’esquena lumbar, dolor cervical), i malalties psicosomàtiques tipus estrès, depressió o ansietat que no estan reconeguts com a malalties professionals i, per tant, no queden recollits en els registres oficials. Els registres oficials no recullen, doncs, el mal d’esquena, dolor muscular, fatiga, estrès, mal de cap, irritabilitat, lesiones, problemes per dormir, ansietat o problemes visuals.

Les lesions per accident de treball es reconeixen més fàcilment per la serva relació immediata entre la causa i el dany consegüent (predominantment patides per homes), mentre que les malalties laborals solen aparèixer de manera lenta i progressiva (majoritàriament patides per dones).

Manca d’estudis sobre la incidència dels tòxics des de la perspectiva de gènere

Resulta evident que homes i dones difereixen en estructura òssia, distribució del greix corporal, funció endocrina o sistema immune, però en canvi hi ha molts pocs estudis sobre l’impacte d’aquestes diferències en la resposta a les exposicions a tòxics, a les exigències físiques o a l’estrès tèrmic.

La càrrega física

Pel que fa a la càrrega física s’evidencia que les millores tecnològiques en la indústria han tingut un impacte superior en homes, atès que aquestes s’han aplicat principalment en llocs de treball ocupats en grau més elevat per homes, i en el sector serveis –en el qual treballen en major nombre dones– no han tingut un impacte tan significatiu. Per tant, la càrrega física mitjana de les dones és superior. A més, els homes ascendeixen en major proporció a llocs de comandament que les dones, el que sovint comporta fer treballs associats a una menor càrrega física.

Les mesures de prevenció de riscos laborals adreçades a la protecció de l’embaràs i la lactància NO són suficients.


[1] L’Enquesta de l’ús del temps del 2010-2011, es pot consultar a: http://www.idescat.cat/pub/?id=eut (Darrera consulta: 2/12/2019).

[2] La 5th European Working Condicions Survey del 2012, es pot consultar a: http://www.eurofound.europa.eu/sites/default/files/ef_files/pubdocs/2011/82/en/1/EF1182EN.pdf (Darrera consulta: 2/12/2019).

Acomiadament Barat pels treballadors malalts?

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

La indignació s’ha anat estenent als centres de treball alhora que es coneixia el redactat d’una de les darreres sentències del Tribunal Constitucional (nº118/2019, de 16 d’octubre de 2019). I alhora també sorgien mil i unes preguntes; em poden acomiadar només per estar malalt? És igual si és per un Accident de Treball? què pot fer el sindicat per evitar-ho?… Amb aquest article intentarem explicar els fonaments d’aquesta resolució judicial i respondre alguns d’aquests dubtes.    

Llegeix més

“Sentim la xarxa de solidaritat molt important”.

Entrevista a familiars de presos polítics del 23S

Aquest mes entrevistem als familiars de l’Alexis i del Germinal (Germi), presos polítics del 23S- Parlem amb  l’Anna Arnó, la companya de l’Alexis i el Manel Tomás pare d’en Germi.

El 23S L’Audiència Nacional posava en marxa l’Operació Judas i la repressió de l’estat i el regim del 78 ens demostrava que no s’havia acabat. Agents de la Guàrdia Civil van irrompre a primera hora del matí a domicilis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Pere de Torelló i Sant Fost de Campsentelles i detenia nou persones, el Edu, Xavi, Jordi, Ferran, Txevi, Alexis, Germinal, Klara, David.

Set van ser empresonats a Soto del Real, però dos van restar en llibertat amb càrrecs. Són el Davidi la Klara . Era el començament de l’operació Judes, l’operació de la Guàrdia Civil ordenada per l’Audiència espanyola contra independentistes de base que acabà amb la detenció de nou persones. Segons el Ministeri d’Interior espanyol, ‘preparaven accions violentes’; per això el jutge els va acusar de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Tots els empresonats estan imputats del mateix : de pertànyer a “una organització criminal” , amb producció de substàncies explosives i actuaven en “laboratoris clandestins”; però cap de les famílies creuen res de tot allò que se’ls està acusant, i els advocats i advocades defensen en tot moment la seva innocència.

Després de més de 3 mesos  continuen presos a Soto del Real amb dificultats a les comunicacions i sense cap perspectiva de futur. Algunes de les detingudes no van tenir accés a un advocat fins hores després de la detenció, i es va  negar l’accés a aspectes indispensables per al sumari. La defensa dels empresonats , a càrrec de les advocades de Alerta Solidària, estan  querellant-se per vulneració dels Drets Humans.

Ens interessa molt saber com esteu. Com ho viviu les famílies

Les famílies ho vivim amb molta angoixa, impotència, incertesa, neguit. dolor…. Ara, però,  més tranquil·les, gràcies a tot el suport que tenim des de tot arreu, però és com viure en “una muntanya rusa” constantment.

Com va ser la detenció i com vareu saber que els havien detingut?

Les respostes en aquest apartat són diferents, ja que les situacions personals de cadascú ho són:.

Pel que fa a l’Alexis, l’Anna ens explica: A les 5.30h  de la matinada vam sentir gent  dins de casa, i després vaig veure el reflex d’un laser, ens pensàvem que ens estaven robant, vam trucar al 112 denunciant-ho ; després  vam veure que la casa era plena de guàrdies civils , ens van dir que l’Alexis estava detingut ,el van posar de genolls i el van  emmanillar  a l’esquena , em van dir que jo anés a l’habitació dels meus fills de 10 i 12 anys. Jo estava en xoc, desconcert total, no sabíem que estava passant. Em van dir que estava detingut “per motivos que el ya sabe”.

Vivim en una casa on estàvem fent obres i van dir que algunl material que hi havia per casa ( que era material de la feina d’Alexis i altres estris que hi havia al traster de l’antic propietari)era per fer poder elaborar materials explosius; aquestes imatges de casa nostre, amb una bossa d’escombreries dient que era perillosa. van sortir repetidament per totes les notícies. Ens van prendre tots els mòbils, inclòs els dels meus fills. Després totalment col·lapsada, impotent , sense saber que fer ni on anar, vaig sortir de casa; llavors no tenia cap contacte de cap companya del CDR ni d’Alerta Solidària, apart  de que sense telèfon, no podia comunicar-me amb ningú. Va ser la meva germana , que havia sentit les notícies, que va  trucar a una advocada d’ofici. Molt aviat la premsa va venir a casa, la noticia va córrer com la pólvora.

Per sort les companyes del grup de suport 23S i d’Alerta Solidària es van posar en contacte amb mi i vam començar a avançar en les defenses i en el suport cap les famílies.

“La sensació constant que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i el seu entorn”

La detenció del Germi va ser diferent, i el Manel ho va saber d’una altra manera:

Manel: Jo soc el pare,a ell el van anar a buscar i detenir a casa seva també de matinada i amb un gran desplegament de guàrdies civils tant dins com fora de casa, en presencia de la seva filla de 15 anys.També la premsa enseguida van filtrar les notícies i imatges de casa seva. Jo estava de vacances quan el grup de suport es van posar en contacte amb mi, explicant que estava passant , em van dir que els havien portar a l’Audiència Nacional, vaig anar cap allí, els primers moments  estava perdut sense saber que fer, col·lapsat, angoixat, impotent; però ben aviat  el grup de suport de Sabadell, em van venir a buscar, va ser una injecció de solidaritat, escalf i ajuda molt important. A continuació els grup de Suport 23S i Alerta Solidària ens van ajudar en tot el procés.

Com us heu organitzat les famílies

Mitjançant el grup de suport 23S s’ha creat un grup de suport dels familiars, ens reunim setmanalment, on a més de treballar i debatre qüestions tècniques i jurídiques, ens serveix per a donar-nos suport mutu, escalf, i compartir vivències, emocions. Tenim també el suport d’una psicòloga que ens ajuda a gestionar las nostres emocions, ràbia, neguits. angoixes….

És un espai molt important per a totes nosaltres, ja que ens ajuda a sobreviure a aquesta situació.

Teniu comunicació amb ells : de quin tipus , i amb  quina periodicitat?

Si tenim comunicació, cada dia, tant  l’Alexis com el Germi ens poden trucar durant 8 minuts, només poden trucar ells, (el pagament de les trucades és a càrrec dels presos) .Les visites son setmanals, hi ha de 2 tipus, les del vidre durant 40 minuts, que poden anar ja amistats, amb un llistat previ, i les vis a vis, que poden ser intimes o familiars,1hora. Fins fa poc no podia anar cap amistat.

Ells només poden enviar 2  cartes a la setmana, però les cartes tant les que ells envien com les que reben triguen com a mínim 1 mes en arribar. És molt complicat poder-se comunicar amb ells d’aquesta manera.

Qui coordina les seves defenses

El col·lectiu d’advocades “Alerta Solidària”, son les que  coordinen  les seves defenses, estem totalment recolzats per elles, en tot moment ens sentim en molt bones mans. Des del primer moment ens han orientat i aconsellat del que calia i cal fer.

Quines accions s’estan fent

Apart de les accions jurídiques necessàries, el que volem fer molta incidència i agrair es tota l’ extensió i mostres de solidaritat que s’està fent per tot arreu. Cada dia 23 de cada mes una població diferent on hi ha companyes detingudes i també d’altres, organitzen un acte de suport amb les detingudes ,amb jornades de debat, denuncia, dinar solidari, música reivindicativa, però sobretot son actes per  denunciar i donar a conèixer a tota la societat la injustícia d’aquestes detencions, i per cridar ben fort: Llibertat preses, No a la repressió,… s’està fent molta difusió per totes les xarxes També s’ha fet molt “merchandising”:samarretes, xapes, banderoles, bosses,etc.. que serveix per a  mantenir la caixa de solidaritat per despeses de les famílies pels desplaçaments a veure’ls o per necessitats bàsiques que es generen en l’àmbit familiar i proper.

També s’han organitzat, moltes manifestacions i concentracions de solidaritat i de denuncies per exigir la seva llibertat.

Altre manera de solidaritat molt important és la crida a escriure als presos,s’organitzen tallers per escriure’ls cartes; que és aconsellable que  siguin en castellà. S’ha obert  un compte corrent solidari amb les preses del 23S.

Que en penseu de totes les accions de suport que s’estan fent?. Com us sentiu davant de tot el suport i mostres de solidaritat.

Sentim la xarxa de solidaritat  molt important, el suport és impressionant, sentim la solidaritat , el suport mutu, l’escalf constant. I no només a Catalunya, sinó a Madrid, on hi ha una xarxa molt important ,un grup de persones que ens recull a l’estació, ens porta en cotxe; recordem que Soto del Real està lluny de Madrid, ens acullen a les seves cases; comprovar tot aquest suport extern ens ajuda moltíssim, ens dona molta fortalesa i coratge.

Com  heu sentit el suport de la ciutadania. Quin recolzament esteu tenint per part dels CDRs, i  dels moviments socials

El màxim suport des del 1r moment. En tot moment la solidaritat, l’escalf, l’ajuda mútua per tot arreu. Es molt important,és el que ens fa sobreviure i resistir. Sobretot sentir que no estem soles, que tenim una xarxa de solidaritat darrera impressionant; no ens ho podíem ni pensar.

Heu tingut suport d’algun partit polític?

Només s’ha implicat la CUP, com a companyes al costat. El que si s’ha aconseguit és que gràcies a la proposta d’alguns partits (CUP, ERC i PDCat) s’aprovés una resolució en el Parlament de Catalunya demanant la llibertat de totes i l’arxivament de les causes.

Penseu que son també presos polítics?

Per suposat que pensem que son presos polítics, i a més pensem que els van detenir com a mesura d’escarment i de model de repressió cap a tothom que  lluitem per les llibertats

Quines perspectives hi ha en aquests moments

Cap, de moment no veiem cap esperança, ni cap futur immediat. Ja es van fer unes altres vistes, on el jutge va dir que no hi ha indicis per estar detinguts, que  s’anul·lessin les ordres de presó perquè la sala penal de l’Audiència Nacional va considerar que no van rebre la informació necessària en la vista,però malgrat això no els va deixar en llibertat, continuen presos. Les advocades d’Alerta Solidària han dit que és “una anomalia” que s’anul·lessin les ordres de presó però se’ls hagi mantingut empresonats

Què és el més dur de tot plegat.

El més dur és  no poder abraçar-los, no estar amb ells. Tots els moments i vivències que ens perdem plegades. La impotència, el desgast emocional i físic que estem patint. Soto del Real esta molt lluny. La sensació constant de que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i al seu entorn. I no veure cap perspectiva de futur. Estem veient un retrocés a la societat, respecte a les llibertats i  la demostració que la repressió de l’estat no s’ha acabat.