Andreu Vilardell
La secció sindical és la base de l’acció sindical de la CGT a les empreses. La secció la formen totes les afiliades a CGT que treballen al mateix lloc de treball i comparteixen les maneres de fer de l’anarcosindicalisme. El fet d’apostar per la secció no és únicament ideològic. Els comitès per sí sols, sense una plantilla empoderada i implicada, són eines estèrils i fins i tot a vegades contraproduents. El conflicte capital-treball és inevitable i tenir una secció sindical forta i majoritària entre la plantilla augmenta les probabilitats de fer-hi front de forma efectiva. La secció, a més, serveix per fiscalitzar els nostres delegats, assegurar relleu, tirar les línies d’acció, són escoles de formació, permeten la politització, la solidaritat i ajuda mútua real entre companyes… en definitiva, és una eina molt poderosa. I, no ho hem d’oblidar, una implantació real ha de passar necessàriament per tenir seccions sindicals fortes, que són dics de contenció contra la cultura de la delegació i l’individualisme i possibiliten l’empoderament col·lectiu i l’assumpció de responsabilitats. Perquè els resultats de les eleccions sindicals són importants si tenen una secció sindical forta darrere i la presència als comitès no és entesa mai com un fi en sí mateix sinó com a mitjà per evidenciar el conflicte social, buidar-los de contingut, defensar-nos juntes o portar a terme lluites ofensives. La secció, en definitiva, és creixement i implantació de baix cap a dalt.
Les seccions, però, no neixen de manera espontània ni ensenyades. A més, la classe treballadora està atomitzada i molts sectors no tenen cultura de lluita. Començar una secció des de zero requereix molta energia i habilitats per superar un munt d’entrebancs, i s’entén que el sindicat hi és per acompanyar; per formar els nous militants i per acompanyar els processos que puguin requerir un cop de mà. A la vegada, l’hiperregularització del mercat de treball genera inseguretat a seccions novelles que es veuen faltades de coneixements per afrontar segons quins processos. Les empreses van ben assessorades i nosaltres podem tenir molta bona voluntat però a vegades no n’hi ha prou. La teoria ens la sabem, i és certa: pots asseure un mico a la taula de negociació amb l’empresa si tens una plantilla disposada a lluitar fins al final. Però com s’arriba fins aquí? Per una banda hi ha la part tècnica. Cal formació tècnica, coneixements. Les lleis laborals estan pensades bàsicament per evitar tot conflicte social. Els i les treballadores som una massa social majoritària que hem estat capaces de capgirar l’ordre social un cop la consciència de classe ha estat hegemònica. El poder n’és perfectament conscient i per això tot el sistema està pensat per esmorteir el conflicte de classes inherent al sistema capitalista. És fàcil, doncs, que seccions molt ben intencionades, motivades i d’un inici lluitadores es perdin en una maranya de mediacions, taules de negociació, denúncies a inspecció de treball que l’únic que fan es canalitzar el conflicte per vies institucionals i reproduint un sindicalisme de concertació. El sistema està pensat perquè sigui així, i aquesta realitat també es dona a casa nostra. El repte és com fer front a aquestes realitats per tal de que el nostre model sindical sigui efectiu i la nostra pràctica sindical combativa i exemplar per la classe treballadora. El conflicte es imprescindible, cal apostar-hi. Però també cal dotar-nos de mecanismes perquè les seccions siguin efectives, veritables barricades contra l’avarícia patronal.
Cal apostar per assegurar un acompanyament a les seccions sindicals que ho necessitin i que estan començant: acompanyament tècnic amb formacions de qualitat organitzades periòdicament, que ha de ser una prioritat absoluta, i formació en el conflicte i pel conflicte, és a dir: més formació en acció sindical. Cal preparar les seccions abans i durant el conflicte. Com fer una vaga, com preparar una negociació de conveni, com muntar un piquet, i cal practicar-ho. El sindicat hauria de donar-hi suport i fomentar-ho des d’un acompanyament actiu. L’aposta de l’anterior Secretariat Permanent per l’edició de materials sobre vagues i les conferències al respecte va ser molt positiva. Tanmateix, cal també un acompanyament més directe i proper de les seccions en conflicte. Les seccions són autònomes, i és imprescindible que així sigui, però aquesta no pot ser l’excusa per no dotar-nos de mecanismes per acompanyar-les quan ho requereixin.
Per altra banda, des del Sindicat cal prioritzar els conflictes col·lectius als individuals, i l’estratègia i efectivitat a l’espectacularitat i el campanyisme. Cal destinar esforços a col·lectivitzar el malestar. Evidentment, el sindicat és eina per a totes les afiliades i ha de ser útil tinguis un conflicte individual o col·lectiu, però no s’hauria de perdre de vista la necessitat de l’organització col·lectiva al centre i la canalització del malestar individual cap a l’organització col·lectiva. És a dir, la centralitat de la secció. El que no pot ser és que seccions es quedin sense assessorament jurídic diligent perquè els serveis jurídics estan saturats i no es prevegi cap altra via d’assessorament.
Per altra banda, és necessari apostar per la implantació real a les empreses més enllà de l’immediatisme campanyista de la notícia als mitjans. La denúncia pública pot ser necessària, i estratègicament interessant en un moment determinat, però la denúncia per la denúncia i la protesta desvinculada de la implantació sindical forta i estable a les empreses és foc d’encenalls. Com també ho és presentar-nos en unes eleccions sindicals sense cap secció al darrere ni possibilitat de tenir-ne.
El seguiment, l’acompanyament o formació de les seccions pot ser molt complicat per la falta de militància, però es imprescindible i cal plantejar com afrontar aquests reptes. Tenim vocació de ser un sindicat de masses, que l’anarcosindicalisme torni a ser majoritari, i hem de debatre com podem assegurar un creixement quantitatiu sense oblidar el qualitatiu.
En fi, cal un sindicat que funcioni i deixar de fer sindicalisme amb una canya i una espardenya.
