Pep Cara (CGT del Berguedà)
Il·lustració: Jordi Arques
Per desgràcia, als comicis confederals des de les plenàries als congressos la major part del temps i de decisions venen determinats per lluites internes que massa sovint responen a interessos particulars indefensables des del punt de vista del bé comú de l’organització; en canvi, trobo a faltar debats honestos sobre els problemes reals i el model que volem per la nostra organització.
Aquest text, lluny de les ponències, pretén reflexionar sobre el model sindical; sobre el futur de la CGT i cap on crec que hauria d’anar, i els problemes que entre tota la CGT hem de saber resoldre.
És sabut que els temps passats i gloriosos del nostre sindicat no són fruit de la casualitat sinó de la voluntat i la planificació d’uns joves militants que en van impulsar la fundació el 1910; que en el Congrés de Sants, el 1918, van dur a terme els canvis organitzatius que en van permetre l’expansió; i així, fins arribar a la revolució del 1936. És per aquest motiu que la planificació i saber cap on es vol anar és bàsic per un model anarcosindicalista que vol esdevenir hegemònic o com a mínim ser un actor amb capacitat d’incidència real i a gran escala a la societat. No volem ser ni una gestoria, ni una empresa de serveis com els sindicats majoritaris ni tampoc un grup d’agitació activista irrellevant en relació a la realitat material de la nostra classe i a la política del país. Per això reclamo que la visió i la planificació de la nostra organització el 1918 ha de ser ara el nostre referent i no pas les lamentables dinàmiques de conspiració en que es va instal·lar gran part de l’exili confederal i de les que sembla que encara no ens en sabem ensortir.
De fet veureu que en gran part no proposo res nou sinó més aviat actualitzar pràctiques encaminades a transformar els treballadors en actors conscients i que sovint s’han deixat de banda per la pressió del delegacionisme, de la ressaca de la derrota, del cansament o pel desconeixement. Volem un sindicat totalment independent de la política parlamentària però amb capacitat d’incidir políticament a la societat, un sindicat amb molta militància, present a cada comarca i a cada barri, un sindicat que forma els seus afiliats i genera una cultura de lluita i de no rendició. Però també un sindicat que guanya i fa millorar la nostra realitat. Volem que la CGT sigui un anarcosindicat per la seva pràctica i no només per les declaracions i els lemes.
Un model de seccions sindicals
El “sindicalisme majoritari” no són res més que empreses de serveis dedicades d’una banda a obtenir representants dels treballadors que els garanteixin seguir sent majoritaris i seguir amorrats a la menjadora (aquest delegats seus no cal que facin res, ni cal que siguin afiliats, ni cal que es formin ni decideixin res); i d’altra banda, es dediquen a vendre serveis a treballadors i empreses (sovint, quasi sempre, van a favor de l’empresa).
Davant d’aquest panorama nosaltres apostem per crear organització. És a dir, crear seccions sindicats amb afiliats. Sí, cal que t’afiliïs, és imprescindible i és el primer compromís col·lectiu que prens. Després cal donar les eines formatives a aquesta afiliació perquè se sàpiga defensar i perquè puguin passar de ser afiliats a ser militants. Però això no passa sol; per tant, cal acompanyar aquestes seccions. I com podem acompanyar les seccions els militants, que som pocs i sovint sense hores? Cal buscar fórmules i solucions perquè no pot ser que hi hagi seccions abandonades. Cal tenir una estructura mínima garantida que passi per la formació de militants (delegats o no) i l’acompanyament constant de seccions i militants. I no ens enganyem: això no passa, o passa de manera irregular segons el territori, sindicat, etc. Si no podem tenir aquesta estructura mínima estem fotuts. Caldrà contractar gent per feines concretes; més val contractar que els autoalliberaments in eternum de gent que cerca ser imprescindible per viure d’una determinada manera lluny de la seva feina.
La CGT no para de crèixer a Catalunya i això és una bona notícia però creixement implica formació i adequació de les estructures a la nova situació. Cal més estructura per a les necessitats actuals de la CGT. Un grup de jurídica de suport a les seccions sindicals dels diferents sindicats de Catalunya, per quan ens queda curt l’advocat laboralista de la local o comarcal o per quan cal un advocat de dret administratiu o de dret penal i que també puguin donar suport als processos de negociació col·lectiva en què participa la CGT. També fa falta un grup de suport formal a les eleccions sindicals. Al final imaginem que aquestes feines es fan de manera informal i/o seguint criteris de clientelisme (sota etiquetes polítiques falses) o sota federacions potents. Crec que ha de ser un funcionament formal, clar, transparent i que pengi de la CGT de Catalunya. I dic això sent conscient que els sindicats o federacions grans sovint ja tenen una jurídica important (tot i que no sempre prou vinculada a l’acció sindical) i que aquests sindicats i federacions grans (a partir d’uns quants centenars d’afiliats) solen tenir gent contractada per les tasques administratives i jurídiques del dia a dia. Precisament per això considero que la CGT de Catalunya ha de disposar d’aquesta infrastructura per donar suport als petits (siguin de la corda que siguin) i garantir un creixement saludable de l’organització.
Potser per començar ens faria falta poder tenir una foto general de la CGT a Catalunya: nombre de contractats laborals, nombre de contractats mercantils, nombre d’alliberats amb la totalitat de la jornada, necessitats de les seccion si sindicats, etc.
Acció jurídica i acció sindical han d’anar de la mà
No s’hi val a derivar la gent a l’advocat i llestos. Tot i que si es fa, no pot ser que se li doni hora per d’aquí un mes. Si només fem això som com els majoritaris o com les empreses d’advocats que tant de mal fan a la classe treballadora. L’acció jurídica i l’acció sindical han d’anar coordinades. I com ho fem? Una manera és que un militant coneixedor de l’acció sindical acompanyi l’advocat en les seves visites, organitzar visites col·lectives de les seccions a l’advocat, etc. No pot ser que un sindicat no sàpiga què fa el seu advocat.
Negociació col·lectiva o revolució social
L’objectiu de la nostra organització considerem que en gran mesura ha de ser l’històric: quedar-nos les empreses i a partir del sindicat articular una societat radicalment democràtica, plural i federal. Sense renunciar a això de moment hem d’aconseguir millorar el benestar dels treballadors pel que fa a l’economia i als drets. No és contradictori i mai ho ha estat, més enllà dels llibres d’alguns intel·lectuals, i n’és un exemple l’anarcosindicalisme d’aquest país. Per tant, i malgrat que les eleccions sindicals siguin pura brutícia, hi participem i hi hem de participar amb més professionalitat, esmerçant-hi recursos (tot i que no tant com en acompanyar seccions i militants, que ha de ser la nostra prioritat). Tanmateix, hem de tenir un pla pel que fa a la negociació col·lectiva. Hem de tenir un grup jurídic més potent per acompanyar els sindicats en totes aquestes qüestions.
Algunes propostes més
Considero que el repte de la CGT és continuar creixent completant la seva expansió pel territori i pels diferents sectors productius però no a qualsevol preu sinó protagonitzant un creixement sa. Per fer-ho la formació i l’acompanyament constant són fonamentals. Cal mirar la manera de poder combinar la nostra combativitat i la participació amb democràcia directa i federal propia del nostre sindicat amb professionalitat a l’hora d’acompanyar seccions i militants i assessorar afiliats. Per fer-ho considero que cal fer un control exhaustiu i precís de l’ús de les hores sindicals al mateix temps que cal professionalitzar les tasques que no són de caràcter polític; tenir una jurídica poderosa i aplicar el buidatge de contingut de la representativitat de manera radical al mateix temps que s’acompanyen els processos electorals. Buidar de contingut la representativitat tal i com proclama la nostra confederació de fa dècades passa necessàriament per enfortir el model de seccions: subordinant la representativitat a la voluntat de les seccions sindicals i dels sindicats. Perquè això funcioni calen unes seccions dinàmiques, acompanyades i si cal estimulades pels sindicats i per tot això calen recursos econòmics i militants.
Un dels principals problemes de la classe treballadora actualment és que no tenim una cultura pròpia sinó que participem activament de la cultura burgesa, en forma de subcultures i estètiques aparentment trencadores. Ens cal una cultura pròpia, un referents propis, i en això estem. Aquesta cultura serà possible amb el temps sempre que siguem conscients que la volem crear i hi esmercem esforços. La revolució social a la qual aspirem mentre aconseguim petites millores pels treballadors d’aquest país només serà possible amb una organització anarcosindicalista capaç de generar aquesta cultura.
