Mes: març de 2019

L’estat espanyol va tenir una industrialització tardana. La primera etapa de la industrialització, durant la primera revolució industrial, relacionada amb la indústria de consum, és a dir, amb el sector tèxtil, es va completar només a Catalunya. La indústria catalana, per tant, es basava en el tèxtil, tot i que també van ser importants altres indústries, com la paperera. El cotó va ser particularment important, però també s’hi van desenvolupar, sobretot a partir de 1860, altres matèries primeres com la llana. Tant en el cotó com a la llana predominava la mà d’obra femenina. Segons dades publicades per Madoz sobre la indústria cotonera catalana l’any 1841, el 39,2 % dels operaris eren homes, el 39,4% dones i el 21,4, nens i nenes. Tanmateix les dones s’emportaven el 29,7% dels salaris, els homes el 62,5% i les criatures el 7,8%. Cap al 1850 els tallers i fàbriques de Barcelona tenien un 45% de treballadors, un altre 45% de treballadores i un 10% de mà d’obra infantil. Les nenes i nens començaven a treballar a l’edat de 8 ó 9 anys, i també abans. Es treballava en condicions dures i amb jornades llargues, de 12 a 15 hores diàries, al que s’havia d’afegir la feina domèstica en llars de classe obrera, amb humitats i poques condicions sanitàries, on la major part del jornal es destinava a l’alimentació i a la vivenda. Moltes dones continuaven treballant després de casades, perquè el seu salari era necessari, malgrat ser molt inferior als masculins, per a la subsistència familiar, encara més tenint en compte la inseguretat laboral de l’època. De les que deixaven la feina a la fàbrica, moltes continuaven treballant a domicili, en condicions d’explotació notòries.

Els primers sindicats, dominats per homes, demanaven la limitació del treball femení, fins i tot la prohibició d’algunes feines,  per exemple a les mines, en contra de l’opinió de les mateixes dones. Els corrents anarquistes van ser els primers que van incorporar en el seu discurs la igualtat laboral entre dones i homes.

En aquesta conjuntura, les dones van participar en diferents moviments socials i polítics durant el segle XIX i XX. Les dones van tenir un protagonisme significatiu en els conflictes socials durant aquest període i en tots els períodes, van participar en manifestacions i vagues, i algunes van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals. És prou conegut el seu protagonisme en els motins del pa, com els de 1789, però també a les bullangues de 1837 o les de 1842, on, segons les memòries del menestral Coroleu, en el Call “fins i tot les dones van prendre part de la resistència, llençant aigua bullint per les finestres”. Però les dones també van participar en els orígens del moviment obrer, com, per exemple, demanant augment de sou en el sector tèxtil l’any 1843, o durant la vaga general de l’any 1855, reclamant el dret d’associació.

Des del Sexenni revolucionari, és a dir, des del 1868, l’anarquisme va entrar amb força a Catalunya, amb la creació de la Federació de la Regió Espanyola de l’AIT a Barcelona i després la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l’AIT, que es va dissoldre el 1888, tot i que el moviment anarquista va continuar en altres organitzacions fins a la creació de la CNT l’any 1910. La republicana Isabel Vilà i Pujol va ser secretària de la federació local de Llagostera de l’AIT. Hi va haver dones destacades dins del moviment anarquista. Teresa Claramunt va ser fundadora d’un grup d’obreres anarquistes a Sabadell. L’any 1883 va fer una vaga demanant la jornada de 10 hores. També van participar en la primera manifestació del Primer de Maig, dia de la classe treballadora, l’any 1890 a Barcelona, portant els seus fills i filles. De cara a l’any següent, Teresa Claramunt i altres dones van estar preparant el Primer de maig de 1891, i en arribar el moment, unes 5.000 dones es van declarar en vaga per poder assistir a la manifestació. En les assemblees que van fer aquestes dones, van tenir la idea de crear associacions de treballadores a les quals els homes podien assistir però no podien estar a l’administració i direcció, per defugir el control per part dels homes. No es van arribar a crear. Va ser empresonada en una batuda indiscriminada de la policia després de la bomba a la processó del Corpus l’any 1896 que va dur al procés de Montjuïc, durant el qual va ser sotmesa a tortures i condemnada a cadena perpètua, que no va complir perquè va marxar del país. En tornar, va tenir un paper important en la vaga general de 1902, juntament amb Lucrècia Domenech, i a causa d’aquest protagonisme va ser desterrada a Saragossa. També cal destacar aquí la figura de Teresa Mañé, coneguda amb el pseudònim de Soledad Gustavo, que va tenir un paper rellevant en revistes anarquistes, particularment “La Revista Blanca”, i va participar en experiències col·lectivistes a Cerdanyola, a més de criticar l’actuació repressiva durant la Setmana Tràgica, sent activa en la campanya en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia, culpat injustament d’haver-la instigat.

De fet la Setmana Tràgica el 1909 va començar amb una protesta en el port de Barcelona contra la lleva forçosa de reservistes per la guerra del Marroc, en la que van destacar les dones. Elles van tenir un rol crucial en tots els aspectes de la insurrecció i algunes van escriure sobre els fets, com, a més de Teresa Mañé i Teresa Claramunt, altres com Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo. Posteriorment, del 1910 al 1914, 61.918 dones del sector tèxtil van participar en diferents vagues. Entre les dirigents hi trobem Maria Sans, Francesca Rivera, Maria Costa, o les germanes Encarnació i Roser Dulcet. L’any 1913 va haver una vaga de La Constancia a Barcelona, liderada per dones. Aquestes dones, i en particular Teresa Claramunt, inclouran en les seves reivindicacions els drets de les dones, sent un precedent de les dones que tindran protagonisme més endavant durant la II República i la guerra civil, com, per exemple, Mujeres Libres.

Mujeres Libres va néixer en els anys trenta a partir de dos grups que s’havien creat de manera independent. Després de la revolució d’Astúries de l’any 1934 va sorgir, a Barcelona, el Grup Cultural femení de la CNT, tenint entre les seves fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una revista que havia de dur aquest nom -la primera còpia de la qual es va imprimir el 2 de maig de 1936. Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que el grup madrileny volia ampliar la conscienciació a les dones en general. Tanmateix, adonant-se de l’interès comú, el grup de Barcelona es va constituir en Agrupación Mujeres Libres, i l’any 1937 es va formar la Federación Nacional de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants també escrivien a altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera.

Mujeres Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó que també va ser un lloc d’aprenentatge i un espai de reunió i discussió. Certament es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, etc. D’altra banda, Mujeres Libres crea un espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina, fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció.

Les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones. Per exemple, van donar lliçons sobre agricultura a dones del servei domèstic perquè poguessin tornar als seus pobles d’origen, o van fer cursos d’alfabetització. Tot i que, en part, la finalitat d’aquests cursos era substituir al homes en els oficis que havien quedat sense cobrir per causa de la guerra, també veien important la independència econòmica per a les dones.

El pensament d’aquestes militants anarquistes combina la idea d’emancipació i llibertat de les dones amb la de la classe obrera a través de la ideologia anarquista, i tot i que aquesta era una combinació de vegades difícil, Mujeres Libres és un referent important per a la història del moviment feminista. Tot i que elles es consideressin “humanistes integrals” i no feministes.

Durant el franquisme, cal destacar la vaga de dones de Manresa de 1946. Diversos historiadors/es consideren la vaga general que es va iniciar a Manresa al gener del 1946 com la primera gran vaga del franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, donat que a principis de gener havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de l’estat espanyol que es perllongaria durant els anys 1946 i 1947.

El 25 de gener de 1946 va començar a la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra –Fàbrica Nova, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya- una vaga que duraria fins al dia 31. Les treballadores de la fàbrica, que portaven temps demanant un plus de vida cara que no se’ls va donar, van veure amb sorpresa que, en anar a cobrar la setmanada, cobraven un dia de menys. El dijous havia estat festa per celebrar-ne el dia de la “liberación” –és a dir, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa- i no s’havia pagat. Segons explica una de les vaguistes, Laura Sanmiquel, en el seu diari, el divendres 25 a la tarda, “Al jornal, a l’hora de pagar pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els demés no han treballat més”. Al dia següent no va treballar ningú. Demanaven que els paguessin el dia de festa i un plus de vida cara. L’alcalde, Joan Montardit, va recolzar al propietari de la fàbrica i en no aconseguir que les treballadores deixessin la vaga, el propietari es va reunir amb el governador civil per intentar arribar a un acord, sense aconseguir-ho. El dimecres dia 30, quan entrava el segon torn de treballadores, la guàrdia civil va impedir que el primer torn sortís i es van quedar totes tancades a la fàbrica. A més, com les màquines continuaven aturades, el governador civil va decidir la intervenció de la guàrdia armada o policia armada, temuts per la seva duresa, que van arribar aquella tarda, però les màquines van continuar aturades. El dia 31 per la tarda va anar personal a la fàbrica disposada a treballar. Les dones tancades a dins els pregunten perquè: S’havia fet un pregó on s’exposaven els augments. Els pagaven el dia festiu i un plus de 75 ptes, a més d’aconseguir un economat.

No obstant la por i la repressió dels anys quaranta aquestes dones van tenir la força i voluntat suficient per iniciar la vaga i guanyar-la. A més, va ser la espurna per les vagues que s’iniciarien a partir d’aquí. Les dones van organitzar piquets a totes les fàbriques i es van unir els comerços, les cafeteries i els cinemes. Més tard, durant el primer semestre de 1946 va haver vagues al Vallès –Terrassa, Manresa, Granollers, al Baix Llobregat, al Barcelonès, Mataró, Palamós, a empreses com la Maquinista Terrestre y Marítima, la Espanya Industrial, Hispano-Suiza, Olivetti, Siemens, Altos Hornos de Hospitalet. I també a la resta d’Espanya: Sanitaris de València i Alacant, Renfe a Sevilla…

Moltes d’aquestes vagues es van donar en el sector tèxtil i les dones va ser protagonistes tot i ser apallissades per la policia armada o ser detingudes com en el cas de Casa Prats o de la vaga al Vapor Nou de Barcelona.. A Mataró, una vaga a la fàbrica Can Minguell al mes de març, per cobrar un plus ja concedit un any abans es va estendre per altres fàbriques tèxtils de Mataró i la detenció de quatre militants pertanyents a sindicats i organitzacions clandestines va causar manifestacions de dones que van cridar davant de la guàrdia civil. També elles van aconseguir que s’atenguessin les seves demandes. Carme Casas, és un exemple de dona, militant del PSUC, que va viure la guerra, la postguerra, va estar en les primeres CCOO, etc.

A la transició, les dones hi van participar activament, però les jerarquies sindicals i la desarticulació de l’oposició com a condició per entrar en el nou sistema presumptament democràtic, va tornar a marginar les dones amb la invisibilització, l’exclusió, la subordinació i la desvalorització. Malgrat això les dones van ser i hi són dins del sindicalisme, com Carmen Urrutia o Núria Espí, entre moltes (Núria Casals, Charo Manjón, Soledad Muntaner…)

Com a conclusió s’ha de dir que malgrat tots els problemes, i malgrat la invisibilització que han patit les dones àdhuc des de les organitzacions del moviment obrer, aquestes han estat protagonistes i fins i tot han iniciat i liderat, almenys en un principi, protestes i reivindicacions en diferents moments històrics i que, en diverses ocasions, van constituir un despertar de moviments sindicals i de protesta. Com assegura Temma Kaplan, l’acció col·lectiva de les dones agafa formes diferents a les dels homes, a causa dels rols de gènere i l’atribució a les dones de les tasques domèstiques i reproductives, independentment de què treballin o no com a assalariades. Les dones són les encarregades de la cura de la vida i, per tant, d’assegurar l’assignació de recursos per atendre les necessitats de les criatures, la gent gran, la família i els veïns/es. Aquestes tasques es podien barrejar amb altres de treball remunerat, que sovint es considerava subsidiari respecte al treball de l’home, a més d’exercir-ne en pitjors condicions, amb més precarietat i pitjor remunerat. És per això que l’acció col·lectiva de les dones s’ha mogut moltes vegades menys dins de l’esquema de partits i sindicats -d’altra banda molt masculinitzats i sovint poc sensibles a les demandes fetes per dones- i més dins d’altres xarxes més informals.

La mentalitat sexista del discurs dominant ha impregnat també les organitzacions socials de la classe obrera, dominades per homes, incloent aquí el discurs intel·lectual i acadèmic de l’esquerra, menystenint l’acció col·lectiva de les dones, considerant-la com “pre-política”. Aquesta és una de les causes per les quals només ara comencen a sortir a la llum moltes de les accions en el passat protagonitzades per dones, i s’està veient la seva importància social i política. Quan tenim en compte a tota la població es veuen relacions més amples de les que serien els enfrontaments homes-homes, tot i que siguin de diferents classes socials, com és, en realitat, la història que se’ns ha explicat majoritàriament fins ara. Quan les dones han participat en vagues, aquestes s’han estès més enllà del món laboral, dins de la comunitat més ampla. Les associacions informals, de funcionament més horitzontal i sense lideratges tan clars, o fins i tot moviments espontanis com les bullangues -quan la gent, i en aquest cas les dones, protesten per tenir una vida una mica digna- han estat també revulsius revolucionaris, que ara tornen a veure’s com formes d’organització popular més lligades a la democràcia real que el funcionament vertical de molts partits i sindicats. Recordem que el 8 de març de 1917 del nostre calendari (23 de febrer a Rússia) les dones russes es van declarar en vaga demanant “pa i pau”, acció que va marcar l’inici de la revolució russa.

Isabel Pérez Molina. Dones Llibertàries.