Mes: març de 2019

La revolta de les dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Eines contra la violència de gènere en el context educatiu

La construcció d’un projecte educatiu d’igualtat ha de contemplar el desenvolupament, en tots els nivells educatius, de procediments i actituds per l’educació inclusiva, integradora i participativa. la qual cosa compren des del minut zero la planificació d’una estratègia per l’eradicació de la discriminació per gènere.

Com identificar i detectar problemes de gènere en l’àmbit educatiu?

Hem de saber transmetre el problema social que suposa la xacra global de la violència sexista contra les dones, definida com a autèntica pandèmia mundial sexista (ONU, Declaració sobre l’Eliminació de la Violència contra la Dona, 20-12-1993). Actualment ja disposem de prou estudis com per poder analitzar el fenomen d’una forma global, i els diversos organismes encarregats de recollir les dades ofereixen xifres esgarrifoses, només per recordar algunes: 1 de cada 3 dones ha patit violència de gènere al llarg de la seva vida (35% de dones del món), 230 milions de nenes menors de 15 anys han estat forçades al matrimoni, 133 milions de  dones han patit mutilacions genitals i 600 mil són víctimes del tràfic de persones (el 71%, 1 de cada 3, són menors) principalment per explotació sexual (3 de cada 4). A Europa 62 milions de dones han patit maltractaments (el 33%) tenint present que només es denuncien un 33% de les agressions. A Espanya només es denuncien un 16% de les agressions, per aquest motiu hem d’aprendre a interpretar dels dades estadístiques partint de la base que la dona maltractada en el nostre entorn més pròxim se sent sola, aïllada, incompresa, humiliada i desprotegida amb raó, atès que només s’arriben a condemna un 22% dels delictes (només 2 de cada 10 denuncies per maltractament). La qual cosa evidencia que el sistema judicial no està sent efectiu per combatre la violència de gènere.

Cal ajudar a reconèixer i rebutjar els diversos tipus de violència de gènere (segons classificació del Consell d’Europa):

–Violència física (agressions corporals com empentes, cops, atacs amb armes, mossegades, cremades, estrangulacions, mutilacions, etc.);

–Violència sexual (qualsevol activitat sexual no consentida); 

–Violència psicològica (múltiples modalitats d’agressió intel·lectual o moral, com amenaces, aïllament, menyspreu, intimidació i insults en públic, etc.);

–Violència econòmica (desigualtat en l’accés als recursos compartits com negar l’accés als diners, impedir l’accés a un lloc de treball, a l’educació, etc.);

–Violència social (l’agressor limita els contactes socials i familiars de la seva parella, aïllant-la del seu entorn i limitant així un suport social);

–Violència estructural (contra els drets bàsics de les persones, amb obstacles fermament arrelats i que es reprodueixen diàriament en el teixit social, com  les relacions de poder que generen i legitimen la desigualtat, i el sostre de vidre per a les dones);

–Violència espiritual (consisteix en obligar a acceptar o erosionar el sistema de creences cultural o religiós d’un altre, a través del ridícul o del càstig).

Cal ajudar a identificar les situacions sexistes quotidianes, amb l’eliminació dels prejudicis, i sensibilitzar l’alumnat davant qualsevol tipus de discriminació o maltractament. La violència de gènere es produeix de forma esglaonada que sovint comença amb comentaris i menyspreu i que com a últim esglaó pot portar a l’assassinat. En aquest recorregut, cal fer especial atenció en  el fet que hi ha un nivell perillós de tolerància entre la joventut en tres àmbits: a la gelosia, el caràcter dominant de l’home i alguns comportaments i conductes basades en el control de la parella (Observatori Regional de la Violència de Gènere). Cal assenyalar aquests comportaments i visualitzar el fort impacte físic i emocional que provoquen en la dona. Per això, és de vital importància i una necessitat social de transmetre valors d’igualtat entre els/les adolescents perquè puguin afrontar i rebutjar situacions de violència o de postures abusives amb respostes de tolerància zero, i reconstruir el model saludable de relacions de parella.

Cal reforçar d’una manera positiva la diversitat, la interculturalitat i el paper femení, detectant i ajudant a suprimir els estereotips i rols de gènere. En aquest sentit haurem de ser part productiva i complementar els continguts amb les aportacions, les personalitats i els valors femenins que sovint han estat silenciats als materials didàctics o apareixen de forma únicament testimonial en els llibres de text. Ser part activa en el procés, que també vol dir fer arribar les nostres queixes i demandes als sectors públics i de producció editorial implicats.

També en la detecció i gestió de les violències de gènere juga un paper fonamental l’acció tutorial. En aquest sentit haurem de col·laborar en la difusió dels protocols d’actuació corresponents en tots els àmbits educatius, com a part integral transversal dels currículums i, sí es dóna el cas, exigir la formació necessària.

Quines són les lleis de protecció integral davant la violència de gènere?

La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, és la primera que inclou la perspectiva de gènere per analitzar el problema social incorporant el fet cultural com a causant del fenomen: discriminació manifesta que es reflecteix socialment en situacions desiguals i una relació de poder exercida pels homes sobre les dones, de manera que són les parelles amb les quals estan o han estat vinculades per llaços afectius, les quals exerceixen aquest domini sobre elles. Situa l’acte de violència basat en el gènere aquell que tingui possibilitats de tenir com a conseqüència qualsevol perjudici o patiment de la salut física, sexual o psicològica de la dona, incloent amenaces d’aquests actes, coerció o privacions arbitràries de la seva llibertat tant si es produeix en la vida pública com privada.

Aquesta Llei estableix fins i objectius diferenciats per a cadascuna de les etapes educatives: des de l‘educació infantil fins a les universitats. És important recordar que la Llei té un caràcter global, i destaca la importància de la sensibilització social i de la seva conscienciació i corresponsabilitat en la lluita contra aquesta xacra.

La llei busca per tant la implicació de la societat (sensibilització) per eradicar la violència contra les dones, informar les víctimes dels seus drets i dels instruments previstos per a la seva protecció, i aconseguir un rebuig social cap als maltractadors. Es tracta d’un pas més, sens dubte, en la normativa legal contra la violència de gènere que n’amplia la definició i estableix mesures preventives. A més, estableix i garanteix, a les dones que són o han estat víctimes de violència de gènere, una sèrie de drets laborals i de Seguretat Social, amb la finalitat que puguin conciliar les seves obligacions laborals amb les seves necessitats de protecció i recuperació integral.

Una particularitat de la Llei de protecció integral contra la violència de gènere que la fa singular i sense precedents és que dóna una resposta global a la violència que s’exerceix sobre les dones. L’àmbit de la Llei recull tant aspectes preventius com educatius, socials, assistencials i d’atenció posterior a les víctimes, així com la normativa civil que assenyala l’àmbit de la família o de la convivència on principalment es duen a terme els maltractaments. De la mateixa manera, detalla la resposta penal que ha de recaure sobre qualsevol manifestació violenta regulada per la Llei.

La Llei amplia l’atenció immediata a les afectades i incrementa el suport laboral i econòmic a les víctimes, que tindran prioritat per accedir a un habitatge protegit o una residència pública de gent gran, en el cas de les dones d’edat avançada.

Llei orgànica 3/2007 de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que desenvolupa en els seus articles continguts i indicacions cap al sistema educatiu en matèria d‘igualtat.

Resultat d'imatges de feminisme a l'aula

En l’àmbit educatiu

Article 4. Principis i valors del sistema educatiu.

1. El sistema educatiu espanyol inclourà entre les seves finalitats la formació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals, així com l’exercici de la tolerància i de la llibertat dins dels principis democràtics de convivència. Igualment, el sistema educatiu espanyol inclourà, dins dels seus principis de qualitat, l’eliminació dels obstacles que dificulten la plena igualtat entre homes i dones i la formació per a la prevenció de conflictes i per a la resolució pacífica d’aquests.

2. L’Educació Infantil contribuirà a desenvolupar en la infantesa l’aprenentatge en la resolució pacífica de conflictes.

3. L’Educació Primària contribuirà a desenvolupar en l’alumnat la capacitat per adquirir habilitats en la resolució pacífica de conflictes i per comprendre i respectar la igualtat entre sexes.

4. L’Educació Secundària Obligatòriacontribuirà a desenvolupar en l’alumnat la capacitat per relacionar-se amb els altres de forma pacífica i per conèixer, valorar i respectar la igualtat d’oportunitats d’homes i dones.

5. El Batxillerat i la Formació Professionalcontribuiran a desenvolupar en l’alumnat la capacitat per consolidar la seva maduresa personal, social i moral, que els permeti actuar de forma responsable i autònoma i per analitzar i valorar críticament les desigualtats de sexe i fomentar la igualtat real i efectiva entre homes i dones.

6. L’Ensenyament per a les persones adultes inclourà entre els seus objectius desenvolupar activitats en la resolució pacífica de conflictes i fomentar el respecte a la dignitat de les persones i a la igualtat entre homes i dones.

7. Les Universitats inclouran i fomentaran en tots els àmbits acadèmics la formació, docència i investigació en igualtat de gènere i no discriminació de forma transversal.

Article 5. Escolarització immediata en cas de violència de gènere.

Les Administracions competents hauran de preveure l’escolarització immediata dels fills que es vegin afectats per un canvi de residència derivada d’actes de violència de gènere.

Article 6. Foment de la igualtat.

A fi de garantir l’efectiva igualtat entre homes i dones, les Administracions educatives vetllaran perquè a tots els materials educatius s’eliminin els estereotips sexistes o discriminatoris i perquè fomentin l’igual valor d’homes i dones.

Article 7. Formació inicial i permanent del professorat.

Les Administracions educatives adoptaran les mesures necessàries perquè en els plans de formació inicial i permanent del professorat s’inclogui una formació específica en matèria d’igualtat, a fi d’assegurar que adquireixen els coneixements i les tècniques necessàries que els habilitin per a:

a) L’educació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i de la igualtat entre homes i dones i a l’exercici de la tolerància i de la llibertat dins dels principis democràtics de convivència.

b) L’educació en la prevenció de conflictes i en la resolució pacífica dels mateixos, en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social.

c) La detecció precoç de la violència en l’àmbit familiar, especialment sobre la dona i els fills i filles.

d) El foment d’actituds encaminades a l’exercici dels mateixos drets i obligacions per part de dones i homes, tant en l’àmbit públic com privat, i la corresponsabilitat entre els mateixos en l’àmbit domèstic.

Article 8. Participació en els Consells Escolars.

S’adoptaran les mesures precises per assegurar que els Consells Escolars impulsin l’adopció de mesures educatives que fomentin la igualtat real i efectiva entre homes i dones. Amb la mateixa finalitat, en el Consell Escolar de l’Estat s’assegurarà la representació de l’Institut de la Dona i de les organitzacions que defensin els interessos de les dones, amb implantació a tot el territori nacional.

Article 9. Actuació de la inspecció educativa.

Els serveis d’inspecció educativa vetllaran pel compliment i aplicació dels principis i valors recollits en aquest capítol en el sistema educatiu destinats a fomentar la igualtat real entre dones i homes.

Art. 23. L’educació per a la igualtat de dones i homes.

El sistema educatiu inclourà entre les seves finalitats l’educació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i en la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes.

Art. 24. Integració del principi d’igualtat en la política d’educació.

Les Administracions educatives garantiran un igual dret a l’educació de dones i homes a través de la integració activa, en els objectius i en les actuacions educatives, del principi d’igualtat de tracte, evitant que, per comportaments sexistes o pels estereotips socials associats, es produeixin desigualtats entre dones i homes. L’eliminació i el rebuig dels comportaments i continguts sexistes i estereotips que suposin discriminació entre dones i homes, amb una especial atenció als llibres de text i materials educatius.

Art. 25. La igualtat en l’àmbit de l’educació superior.

En l’àmbit de l’educació superior, les Administracions públiques en l’exercici de les seves respectives competències fomentaran l’ensenyament i la investigació sobre el significat i abast de la igualtat entre dones i homes.

En conclusió, cal intervenir, no passar per alt, denunciar i advertir totes les actuacions incorrectes, desiguals, injustes i discriminatòries que han gaudit de total impunitat i d’una permissivitat que les ha reforçades. Hem d’establir un nivell de tolerància zero cap a tot el que vulneri els marges de la simetria entre sexes, cap a qualsevol comportament sexista. La tolerància d’aquestes manifestacions afavoreix i dóna força al discurs sexista, al pensament misogin, al comportament autoritari. Hem d’educar per aprendre a detectar aquests senyals d’alarma, aquests símbols masclistes, i desterrar de les pissarres, dels passadissos, de les televisions, de les xarxes socials, del carrer, i d’arreu, els gestos de dominació o d’autoritat sexistes, i que poden desembocar en violència de gènere.

Aquest ha de ser l’any d’eradicació de la violència de gènere i perquè això passi la pressió social és essencial. S’ha de trencar el silenci, hem d’exigir que es compleixin les lleis per acabar amb la impunitat, s’han de demanar responsabilitats polítiques per ineficàcia i incompliment de mesures pressupostàries i de formació del personal que intervé en els processos de violència de gènere, i s’han d’assenyalar tots els agents implicats -inclosos els jutges i les jutgesses- que ni escolten ni donen  protecció a les víctimes.

Perquè ningú ho farà per nosaltres: Empoderament femení!

Sonya Torres. Afiliada a CGT Ensenyament.

#emPRENYADES amb el departament d’Educació

Equip Comunicació CGT Catalunya

Que el departament d’Educació aplica polítiques que institucionalitzen la discriminació laboral per raó de gènere és un tema poc conegut. Hi ha l’errònia percepció que les condicions de les treballadores de l’administració són justes atès que és aquest l’organisme que hauria de garantir l’equitat i el compliment de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes.

Hi ha dos factors que han afavorit l’existència d’aquesta desigualtat. D’una banda, les retallades, que s’han acarnissat amb el pressupost destinat a educació; de l’altra, l’aprovació de la llei d’educació de Catalunya (LEC) i el posterior desplegament del Decret de Plantilles.

La dificultat de posar dades a aquest fet ve agreujada perquè, en molts casos, es tracta d’una discriminació indirecta. Per exemple, a priori, el redactat de la llei 5/2012 d’acompanyament de pressupostos, que deroga el dret de reducció 1/3 de jornada per cura d’un infant mantenint el 100% del salari, es podria desvincular de la desigualtat de gènere, ja que pot afectar qualsevol dels dos progenitors. En realitat,  aquesta mesura posada en  context es tradueix en una afectació econòmica a les mestres i professores, que com a dones, assumim principalment les tasques de cures.

Era previsible que l’aprovació de la LEC i del consegüent decret de plantilles obrís la porta a una conculcació institucionalitzada dels drets laborals dels i les treballadores docents. Si fem una anàlisi en clau de gènere, podem concloure que aquest desplegament normatiu s’ha traduït en una penalització flagrant de la maternitat. L’aprovació del Decret de Plantilles va obrir la porta de forma explícita i implícita, a l’exclusió per motius de gènere. No fa gaire que el Tribunal de Justícia va condemnar el propi Departament d’Educació per una possible vulneració dels drets fonamentals d’una professora interina que havia denunciat la no renovació arbitrària del seu nomenament per a continuar en el lloc de treball que havia estat ocupant durant vuit anys consecutius. La sentència recollia l’existència d’una sèrie d’irregularitats en el procediment seguit i expressava la sospita que el veritable motiu de la no renovació del contracte podia haver estat el fet que la docent havia gaudir recentment del permís de maternitat.

Tot i la contundència de la resolució, el Departament d’Educació no ha pres cap mesura per acabar amb aquestes pràctiques abusives, afins al despotisme empresarial, que lesionen de manera arbitrària els interessos del col·lectiu del personal docent més vulnerable.

L’atac més recent contra el dret a la maternitat es va donar el juny del 2017, quan el Govern va aprovar una resolució que permet l’acomiadament encobert de mestres i professores interines durant el període de permís de maternitat. Així, una dona docent interina que obtingui una adjudicació de treball en uns serveis territorials diferents del que havia tingut el curs anterior es queda sense vinculació laboral amb el departament fins a la seva incorporació després del període de maternitat. És a dir, a les mestres i professores que estan en aquesta situació se les acomiada i se les exclou de sou i de permís.

Durant els últims anys, les reivindicacions en l’àmbit de l’ensenyament han posat el focus en les millores del sistema educatiu, i han deixat al marge les demandes relacionades amb l’empitjorament de les condicions laborals. El 2018, vam viure i participar en  la primera vaga general feminista al nostre territori, el 2019 hi tornarem. Seria un bon moment per forçar la retirada d’aquestes polítiques de contractació per part d’un departament d’Ensenyament que alhora ha permès, tal com s’ha demostrat a l’Escola Viaró, que les escoles de l’Opus Dei excloguin les dones de la possibilitat de ser contractades, sense que fins ara tinguem coneixement que s’hagin pres mesures per evitar-ho.

Marta Minguella. Delegada sindical de CGT Ensenyament.


El 8 de març des d’una perspectiva antiracista

Equip Comunicació CGT Catalunya
Imatge relacionada

S’apropa el 8 de març i les demandes de col·lectius feministes augmenten. Molts col·lectius necessiten complir quotes. Els colors és una d’aquestes quotes. Les tendències de l’activisme social i polític a l’Estat espanyol són bastant previsibles. Estan consolidades. I pretenen canviar el món… I sí, dic l’Estat espanyol perquè les dinàmiques són molt semblants. Menys la dreta. Aquí a Catalunya, podríem dir, que la dreta és menys conservadora per la necessitat de diferenciar-se de l’espanyola i per justificar l’autodeterminació que fins fa poc no hi creia gaire i que des de fa poc i creu a mitges (depenent de qui paga). Però bé, això és un altre tema. Avui toca parlar del 8 de març, ja que he tingut la gran sort de que em toqui publicar aquest dia. No es tracta de que el context mediàtic condicioni gaire els meus interessos. És més per aprofitar-ho en benefici propi. Aprofitar l’efervescència programada per introduir la crítica. La crítica de la crítica, de fet. Per transcendir-la. Tot i que serà ben rebuda. No perquè estigueu d’acord, sinó per l’estranya sensació que us generen les contradiccions. Suposo que són els privilegis. Podem bramar tot el que sigui que les estructures de poder continuen intactes. I a més participem en el vostre carnaval.

Qui em conegui sabrà del que parlo o potser tampoc. Així que anem per parts. Durant les últimes setmanes estem assistint a una veritable campanya de difusió de la vaga feminista del 8 de març: a les xarxes socials, les assemblees de barri, a les facultats, fins i tot, als mitjans de comunicació tan alternatius com els mitjans de masses, etc. Segurament no amb el mateix impacte que l’any passat. Clar, s’ha d’entendre que estem en ple judici contra el procés. A més, ara tenim un govern -en funcions en breu- feminista i sembla que la cosa no va tan malament. El PSOE sempre ha sabut aprofitar la batalla cultural. Això se li ha de reconèixer. Tot i així, i amb més raons, el debat sobre feminisme i hegemonia continua obert, i per tant, els beneficis i els perills que pot causar aquesta unió. L’altra dia em deia indirectament una diputada del parlament que com parlar de feminisme i hegemonia amb les xifres brutals de violència de gènere. Doncs bé, parlem d’hegemonia del feminisme, com un procés en marxa, evidentment no acabat; és a dir, de la idea de que el patriarcat és un sistema que provoca violència i que s’ha de combatre. Això és el que està arribant arreu sense necessitat d’utilitzar conceptes com feminisme o patriarcat. Aquesta idea s’està consolidant en el sentit comú. Poc a poc i amb bona lletra. Per això, l’antifeminisme es fa gran perquè ha sabut llegir la conjuntura.

Tanmateix, tota hegemonia porta una contra-hegemonia i aquest no és l’antifeminisme sinó l’antiracisme. Per què? S’ha d’assenyalar que el feminisme és un fenomen situat, tot i les ganes de les seves portadores d’universalitzar el subjecte dona. De fet, els conflictes, en part, venen per aquesta universalització. Que les persones “racialitzades” i migrants no creiem en la justícia? Sí, clar que hi creiem. De fet, ens hi hem deixat la pell i el cos per ella. Però és un altre tipus de justícia que la blanquitut desconeix. Massa contaminació a l’aire. La justícia nascuda en el sí d’un sistema capitalista està destinada al fracàs i a ser part d’aquest Leviatan.

L’antiracisme s’erigeix com a contra-hegemonia bàsicament perquè ha denunciat al feminisme hegemònic com una sortida no desitjada que estava assetjant el moviment des de fa temps. Nancy Fraser ja parlava d’una amistat perillosa entre feminisme i neoliberalisme, no per l’absorció del mercat de tot allò reivindicatiu sinó perquè el propi feminisme parteix d’uns principis que fomenten la seva unió amb el neoliberalisme. Aquesta premissa és més evident des de que l’economia feminista ha posat el focus en la necessitat de la reproducció de la força de treball per la subsistència, no solament del mercat, sinó i sobretot de la societat en si mateixa. És a dir, la infravaloració del treball de cures ha anat de la mà de la incorporació de les dones al mercat de treball amb les conseqüències que ha provocat, en primer terme, subordinar la vida als interessos del mercat. Aquesta és una de les trampes que el feminisme no va preveure. S’entén la crítica de l’economia feminista. Comencen els problemes quan la crítica no és reconeguda, perquè com deia Spivak “¿Pueden hablar los subalternos?”. Aquesta crítica no és necessàriament explícita, a vegades es formalitza amb la simple presència d’altres cossos marcats, cossos que no són benvinguts, incomoden i, si es pot, es transformen en símbol de l’opressió feminista per excel·lència. Això ho hem vist, viscut i sentit en un dia tan representatiu com és el 8 de març. La sorpresa davant la presència dels cossos marcats posen en qüestió l’hegemonia, ja existent, del feminisme i això incomoda. Superficialment, s’accepta la crítica que ve d’aquests cossos i veus, de fet, es posa de moda parlar d’interseccionalitat o de decolonialitat. No cal dir que la raça –l’embrió d’aquestes teories- es dilueix entre tantes altres o simplement desapareix. No obstant, aquests nous pensaments que venen a trencar el sistema món des de l’arrel i anhelant la seva desaparició en la seva totalitat, no solament el sistema econòmic, sinó com a projecte civilitzatori; s’incorporen en la mesura en que es poden desactivar. Un exemple és el passat 8 de març a la capital del Regne. Un bloc encapçalat per una pancarta amb el lema “El feminisme serà antirracista o no serà” va ser aplaudit i fotografiat per la multitud tot i les nostres crítiques. En realitat, no importava tant el que dèiem sinó complir la quota del moviment feminista. S’incorporen el colors i es silencien les veus. Tot en ordre.

Per què es silencia el nostre discurs? Perquè l’antiracisme posa en qüestió el sistema-món actual des de l’arrel, assenyalant les complicitats de les classes populars blanques. Nosaltres, des de la zona del no-ser, on la humanitat no és reconeguda, on regna la violència i la deshumanització, clamem contra 1492, com a origen dels fonaments del sistema actual caracteritzat, no solament pel patriarcat, sinó pel capitalisme racial. Aquell sistema d’explotació i destrucció que va ser possible a través de l’extracció de recursos, territoris i mà d’obra de tres quartes parts del món: l’anomenat Sud global.

Tot i la innegable complicitat del feminisme amb la Modernitat, pla civilitzatori que permet la vida gràcies a la no-vida dels condemnats de la terra, s’ha d’aprofitar les trampes per treure’ls-hi partit. El feminisme, tot i ser un projecte d’alliberament propi de la Modernitat, també el desgasta en la mesura en que qüestiona alguns dels seus fonaments: el patriarcat. Així arribarà un moment que l’aparell immunològic estarà debilitat i és en aquell moment, que intuïm és a prop, que amb un sol cop podrem marcar la diferència. I aquí recuperem la frase de Sadri Khiari, no com a interpel·lació ni retret sinó com a adveniment: “Per ser la companya indispensable dels indígenes, l’esquerra és la seva primera adversària.” Caldrà estar preparades. I aquesta vegada juntes.

Fàtima Aatar. Antropòloga i militant antiracista

Nous camins, velles rutes

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els refranys són font d’inspiració i concentren la saviesa popular, poques vegades ens passarà que no trobarem un que no s’avingui a qualsevol circumstància de la nostra vida, per més tecnològica que s’hagi tornat.

Molts refranys fan referència a les treballadores sexuals, a la seva feina i als seus fills. Sempre hem estat les altres, les impures, les brutes, les “guarres”, les males mares, les portadores d’infeccions i plagues divines. Però sobre tot hem estat les lliures, les no mantingudes per un home, les que no callen quan se’ls hi demana, les que es paguen les seves factures, les que sempre han criat soles als seus fills, les orgulloses, les que han obert camí, les fastigoses, les putes. Les putes.

No va ser casual que les portes que tocàvem es fessin les sordes, no érem benvingudes, ens deien un i altre cop que el nostre era un tema complex i que s’havia de debatre amb cura i calma, que les posicions eren encontrades i que mancaven uns anys més per a poder parlar de si tenim, o no, dret a tenir drets. Però la veritat és que els grans sindicats s´han convertit en una màquina expenedora d’idees de segona mà, estan burocratitzats i la seva maquinària és lenta i maldestre. I les treballadores sexuals no hi tenen cabuda. Intentar que es reunissin amb nosaltres era una fita impossible.

I allà estava, el refrany perfecte, donant-nos la solució. “Barca vella no aguanta vela nova”. Perquè nosaltres som quelcom nou, allò revolucionari. Allò que ningú abans s’ha atrevit a fer per nosaltres, ho faríem nosaltres soles. Caminant juntes, però soles un cop més, sense l’ajut d’altres agents socials que procuren per tothom, excepte per aquelles que gosem treballar amb la nostra sexualitat i cobrar-li al patriarcat per allò que sempre ha tingut de forma gratuïta o ha obtingut de forma violenta.

La vela nova és lleugera, però no fràgil. És acolorida perquè és inclusiva, es heterogènia perquè és diversa. És potent com el vent de tramuntana i fresca com la brisa marina. És com són les mans que l’han teixida, valenta i sense vergonya d’existir ni de ballar amb l’aire que l’envolta. Així doncs, no valia una barca vella, pesada i farragosa. Les treballadores sexuals vam construir la nostra pròpia barca, a la mida de les nostres necessitats i expectatives i la vela hi encaixa perfectament.
Les ments benpensants ens han criticat per no pujar-nos a d’altres embarcacions, ens han acusat de ser un sindicat vertical i fins i tot de delictes penals. Ens hem enfrontat a la justícia espanyola i a l’abolicionisme terrorista i sectari de grupuscles malintencionats i clarament oposats als nostres drets, sense cap punt d’inflexió ni de reflexió.

Les treballadores sexuals sempre hem de demostrar que som millor que la resta, que les nostres actuacions són honestes, que les nostres ambicions són legítimes. Tan de bo el feminisme abolicionista hagués estat la meitat de crític amb els partits corruptes, amb el polítics permissius, amb les institucions podrides des dels fonaments i amb un nou govern que es fa dir feminista, però en canvi ataca les dones més desprotegides dins del món laboral. Les que no tenen dret a contracte, perquè la seva feina no és considerada treball.

Mentre els grans i petits sindicats no s’atrevien a donar-nos la mà, nosaltres vam aprendre a caminar totes soles i a treure’ns les castanyes del foc, vam establir les nostres normes, ens vam amarar de sindicalisme pur, ens vam unir i vam crear OTRAS. El nom no és pas casual, nosaltres sempre serem aquelles altres dones que no acaben d’encaixar enlloc, que no els dóna la gana de fer el que s’espera de nosaltres i que escollim el camí que millor ens sembla. No és senzill satisfer una treballadora sexual, estem plenes de somnis i de lluites que volem lluitar nosaltres soles, som les altres i ho som amb totes les conseqüències.

Tots els començaments són durs, tenim el cul pelat d’escoltar premisses i promeses que mai no es compleixen, d’ordenances que ens multen i criminalitzen, de polítiques que ens fan de menys perquè treballem amb el nostre cony i no ens volem avergonyir ni sentir-nos víctimes per fer-ho, de policies que creuen que el carrer és seu i la llei els empara, d’ajuntaments que ens tracten com si fóssim brossa. Empresaris que, emparats  per la llei, ens obliguen a fer jornades maratonianes, quedant-se amb el 50% de tot el que guanyem, i mai a ningú li ha importat els nostres requeriments com a treballadores sense drets. Som les altres.

Avui el present és nostre perquè l’hem agafat pel coll i li hem fet saber qui mana. Aquí manem nosaltres, les que no tenim drets, les pàries, les orfes, les putes. El recorregut del nostre sindicat dependrà de la justícia i, si el tomben, també hauran tombat la llibertat sindical de totes i de  tots. La lluita de les treballadores sexuals no ens afecta només a nosaltres, és una lluita col·lectiva darrere de les llibertats i pels drets més bàsics de les treballadores i treballadors del nostre sector que, d’altra banda, és molt ampli.
Inclou les persones que treballen al porno, al món webcammer, a les massatgistes eròtiques, a les ballarines exòtiques, a les línies eròtiques, a les treballadores de clubs, a les prostitutes de carrer, les independents indoor,  a les que treballen per a agències o a les assistents sexuals. Hi ha un gran ventall de possibilitats dins del treball sexual, sense que hagi de ser, necessàriament, dedicar-se a la prostitució. Hi ha moltes coses del nostre sector laboral que la societat desconeix i que nosaltres li hem vingut a explicar de primera mà. I sí, sabem que això tampoc ha agradat a l´estat feminista. Que les treballadores tinguin veu i es facin visibles, com si fossin persones normals i corrents! Què s’hauran cregut? Perquè callin la boca, el millor serà que les acusem de ser un lobby proxeneta!
I així, d’aquesta forma tan estúpida i ximple pensaven que ens farien callar, que aquí s’acabaria el nostre tarannà i que ens rendiríem i marxaríem a casa avergonyides i calumniades. Ens van menysprear. No van calcular prou bé qui és el nostre col·lectiu i de quina mena de dones està format. I el més greu, però també més important, no han tingut en compte que ja ens ho han pres tot, ens han deixat despullades i desproveïdes dels mínims exigibles i, quan a algú se li ha tret tot, ja no té res a perdre. I sense res a perdre, tot està per guanyar. I hem sortit a guanyar! Hem sortit a la guerra de les benestants contra les pobres, de les burgeses contra la classe treballadora, de les moralistes contra les llibertàries.
L’abolicionisme s’ha equivocat d’enemiga, mai no ho hem estat nosaltres, sinó el gran capital, la gran empresa multinacional que pensa només en el client home i no en la treballadora dona. L’abolicionisme s’havia d’haver aliat amb les treballadores sexuals per trencar aquest monopoli d’injustícia i desordre legal que no ens protegeix.
Hem sortit a lluitar pels nostres drets i ara, hi ha dues opcions sobre la taula. O bé ets sindicalista i recolzes la lluita pels nostres drets laborals, que també són humans, o bé et col·loques del costat opressor i seguim sota la sola de la sabata de la gran patronal, treballant sense contractes, sense drets. I demà, quan siguem totes velles, us preguntareu per què no tenim la nostra pensió i hem de malviure amb una contributiva, mentre l’estat utilitza els beneficis de l’exercici de la nostra professió per jugar amb el PIB anual, com millor li sembla. La decisió és teva, de tu depèn que es faci justícia.
Nosaltres ens fem a la mar. Revolta, majestuosa, brava i ferma, i marxem amb la nostra barca nova i un bon vent. Segueix-nos i sigues partícip d’aquest moment històric de la lluita popular.

Conxa Borrell. Secretària General del sindicat OTRAS

Una assignatura pendent

Equip Comunicació CGT Catalunya

Un dels punts, entre molts altres, a tenir en compte en quant a establir una perspectiva de gènere és la d’aplicar-la a la Seguretat i la Salut en el treball en base a que els riscos laborals i les patologies per ells produïdes afecten de manera desigual a dones i homes.

Les evidències d´aquest fet són múltiples:

• La diferent biologia, amb especial esment a la situació d’embaràs i lactància.

• La segregació horitzontal del mercat de treball, que provoca que dones i homes es concentrin en diferents sectors i activitats.

• La segregació vertical del treball, que deriva en diferents condicions de treball per a homes i dones.

• La precarietat laboral, que concentra un major nombre de dones que d’homes en els treballs precaris, a temps parcial i de menor retribució salarial.

• L’assignació tradicionalista de l’àmbit productiu (feina remunerada) als homes i del l’àmbit reproductiu (treball domèstic i cures) a les dones. Això té com a conseqüència que les dones assumeixin una major càrrega del treball domèstic i de cura (la doble jornada), fet que condiciona també la seva vida laboral i els efectes sobre la seva salut.

Veiem, per tant, diferents condicions i situacions socials i econòmiques en el mercat de treball que impliquen una exposició a riscos diferents que desenvoluparan problemes de salut diferents. Així, les dones pateixen en major mesura riscos ergonòmics i psicosocials, mentre que els homes estan normalment més exposats a riscos de seguretat.

Conseqüentment, es produeixen efectes diferents en la salut; en el cas de les dones, sovint es tracta d’efectes que apareixen a llarg termini i que són d’etiologia multicausal, on es combinen diversos factors de risc laboral i extralaboral per generar el dany. Els homes, en canvi, pateixen més accidents traumàtics.

Davant d’aquesta situació, entenc e que és obligat reflexionar sobre com abordar totes aquestes particularitats que es produeixen entre els diferents col·lectius de dones i homes per donar resposta a la diversitat de realitats del món laboral.

Tradicionalment, i fins a la data, els problemes de salut laboral de les dones s’han menystingut, atenent de manera específica només a la protecció de la maternitat. De fet, la majoria de la investigació sobre la salut laboral de les dones s’ha centrat en la seva capacitat reproductiva, obviant la possible influència de les condicions de treball en altres aspectes.

Els estudis toxicològics s’han centrat tradicionalment en poblacions treballadores compostes de forma majoritària per homes, focalitzant les investigacions en professions predominantment masculines, amb els problemes que es deriven de l’extrapolació de resultats.

El marc legal actual amb un enfocament “neutre des del punt de vista del gènere”, que aborda la salut laboral partint d’una persona treballadora abstracta -amb un referent implícit masculí- no contribueix a identificar i tallar els problemes de prevenció de riscos laborals de les dones.

La integració de la perspectiva de gènere en la prevenció de riscos laborals passa necessàriament per investigar totes les àrees de treball tenint en compte a les dones treballadores, no subestimar els riscos laborals als quals s’exposen i promoure i facilitar la seva participació en tots els àmbits laborals i en les decisions sobre seguretat i salut laboral.

I això com ho fem? Una nova cultura preventiva

Per integrar de manera real la perspectiva de gènere en la gestió preventiva de l’empresa hem de començar per la seva cultura preventiva, ha d’existir una consciència respecte a aquesta necessitat, a nivell dels càrrecs responsables de les accions i decisions de prevenció i per part dels representants dels treballadors, seccions sindicals i la resta de la plantilla.

Cal treballar sobre la cultura de les organitzacions, a nivell laboral i sindical, per fer veure a totes les persones integrants les raons per les quals cal considerar la perspectiva de gènere en la gestió preventiva:

• Obligació normativa: la prevenció de riscos laborals ha de tenir en compte les característiques de la persona que exerceix la tasca i el sexe és una d’elles (Art.15.1.d de la LPRL).

• Diferències en les conseqüències de l’exposició a certs riscos per les diferències biològiques, sobretot els derivats de la manipulació d’agents químics i els deguts a factors ergonòmics.

• Diferents nivells d’exposició als riscos per la segregació de tasques i per les condicions de treball, que impliquen diferències en el temps dedicat a les diferents operacions, així com en la utilització dels equips de treball i de protecció individual.

• Diferent problemàtica respecte a l’organització del treball i els riscos psicosocials, motivada pels rols socials i les càrregues familiars, i la seva repercussió en la promoció professional.

Altres qüestions a tenir en compte:

• És recomanable que les persones responsables de la prevenció en l’empresa i a nivell sindical comptin amb formació en igualtat que els hi permeti transmetre aquests conceptes a la resta de la organització.

• S’aconsella incloure continguts per a la informació i sensibilització respecte al gènere a la formació sobre prevenció facilitada als diferents col·lectius de treballadors/es i afiliats/des tant dins de les organitzacions empresarials com al sindicat

• La direcció i les persones responsables de l’empresa s´han de comprometre i contribuir a crear un clima que fomenti la prevenció i la igualtat, transmetent la tolerància zero davant de conductes de risc o de discriminació.

En aquest sentit, i com a part de la nostra feina sindical, considero és fonamental reivindiquem, promocionem i treballem perquè tots els sectors laborals s´obrin realment a les dones, encara hi ha moltes “professions masculinitzades”, i perquè  la Seguretat i la Salut Laboral respongui també les necessitats de les Treballadores, ambdues assignatures pendents encara a molts sectors laborals.

Pilar Frey Martínez. Delegada de Prevenció (DPRL)