No és fàcil ser advocada

Equip Comunicació CGT Catalunya

Porto nou anys exercint d’advocada. Com en altres oficis als quals s’hi accedeix via universitària, l’accés a l’advocacia de les dones va ser una batalla que van començar les dones fa molts anys enrere. No vol ser aquest un recull històric d’aquesta qüestió, sinó més aviat, una petita anàlisi, a ple segle XXI, on hi predominen les dones sobre els homes als estudis de Dret i de la situació de les dones que exercim com advocades. I sí, em centraré en dones advocades perquè aquelles que han pogut accedir a altres professions jurídiques de «rang superior», les que han trencat «sostres de vidre» em sembla que poc ens representen a les que formem part de la classe treballadora.

Quan jo vaig estudiar dret les dones superaven els homes en número (jo em vaig llicenciar l’any 2006 però he pogut trobar les dades del 2003), on les dones suposaven un 57,2% mentre els homes un 38% del total de persones llicenciades. I aquestes xifres han anat creixent respecte les dones i disminuint respecte els homes.

No obstant, els noms més referencials en l’advocacia espanyola i catalana segueixen sent noms d’home. Potser és cert que en global, a l’Estat espanyol, hi ha més homes que dones exercint la professió d’advocat, però quant més joves són els i les advocades, més va creixent el nombre d’advocades, resultant que d’aquells i aquelles que fa menys de 10 anys que es troben exercint, hi ha més dones que homes, trobant-se al 50% de representativitat en aquells que porten exercint entre 10 i 20 anys.

Tot i així, els lletrats segueixen sent més reconeguts, més ben remunerats, més «respectats» pels clients i la societat en general i això no és només una sensació pròpia. És el masclisme que es respira en la professió.

Aquest reconeixement superior als homes respecte les dones es reflecteix en les condicions laborals: segons dades d’una enquesta del 2017 els resultats de la qual van ser presentats pel Consell General de l’Advocacia Espanyola, un 20% inferior al dels homes. Conclusió: es respira tant masclisme en el món de l’advocacia com en els altres àmbits laborals.

I com en altres professions, el fet de ser dona et condiciona a tenir accés a determinades feines: «tens fills?, en vols tenir?» preguntes que no es fan als homes perquè el fet que tinguin fills no sembla que hagi de condicionar la seva activitat laboral.

Si em refereixo a experiències vitals he pogut observar el masclisme en la pròpia pell però també sobre les dones a les que assistia: mentre exercia d’advocada d’ofici i en el torn de víctimes de violència de gènere de Girona havia d’escoltar comentaris deplorables de companys de professió homes, que culpabilitzaven constantment les dones víctimes de la situació que patien:  «Per què no marxen de casa?» sense tenir en compte el context de la dona víctima ni els motius de fons de la seva permanència a la llar amb l’agressor masclista.

He estat sempre envoltada de dones advocades des que exerceixo, sempre les meves companyes de despatx han estat dones i quan s’han quedat embarassades han estat treballant gairebé fins el darrer dia (com a treballadores autònomes per arribar a final de mes poques opcions queden) i s’han reincorporat gairebé amb immediatesa després del part, fent una «conciliacions» de treball remunerat i no remunerat quasi impossible de gestionar en moltes ocasions si no tens una parella que tingui un salari digne, perquè en el món de l’advocacia, sent la major part de les advocades autònomes (o mutualistes de l’advocacia, encara més precari), et trobes pràcticament sense salari si vols tenir fills.

Entrant de ple a la relació amb els companys: la situació d’infantilització constant a la que es veu sotmesa una lletrada jove és clar exemple del patriarcat que respiren els jutjats i el món de l’advocacia. Si sóc dona advocada em trobo obligada a demostrar el doble que el company home, la solvència, per molt que la tinguis, sembla que vagi aparellada al fet de ser home. La seguretat, molt sovint, que demostren alguns companys els resulta més que suficient per tenir complaguts els seus clients, malgrat en un judici l’argumentació jurídica que hagin realitzat sigui molt pitjor que la de les seves companyes.

Els comentaris de l’estil: «ets molt jove, oi?», «quan fa que has acabat la carrera?» s’escolten massa sovint si ets dona, no els he escoltat a companys molt més joves que jo, però sí que he escoltat companys més joves que jo tractar-me amb sobrada seguretat i menyspreu perquè la meva cara no mostra prou amenaça i agressivitat. Agressivitat. La paraula màgica en molts judicis.

Si el dret s’ha d’exercir amb agressivitat, tret que històricament ha caracteritzat molt més a homes que a dones, aquesta no és la meva professió. M’hi nego. Puc fer les coses amb força, ganes i empenta, però enlloc hi ha cabuda per l’agressivitat que mostren molts companys per tal d’exercir la professió.

Aquest caràcter que acompanya tan els homes: seguretat, agressivitat, menystenir l’altre. Massa encara ara es respira al món dels jutjats. I el més trist és que algunes, no poques, companyes l’han assumit com a propi per poder viure en aquest món històricament d’homes. I si fem un gir? Potser els Col·legis d’advocats deixaran de ser institucions patriarcals amb mers interessos econòmics, potser el col·lectiu deixarà de ser sobradament individualista, perquè realment, jo encara no he viscut una vaga d’advocats des que exerceixo i potser ja aniria sent hora perquè de motius no en falten.

Sovint sembla que en aquest món mai puguem semblar persones. No és fàcil ser advocada perquè, entre d’altres coses, el món de l’advocacia continua sent un món individualista, antipàtic, agressiu, però menys encara ho és ser una dona advocada.

Mireia Bazaga Laporta. Afiliada al Sindicat Únic de CGT Girona

Una vida sindical

Equip Comunicació CGT Catalunya

Sempre he pensat que per reivindicar un fet o una acció, primer que tot t’ho has de creure, però si es suma que ho portes a la sang o has viscut una mala experiència laboral o de la teva vida privada aquesta reivindicació és més potent.

Sóc Auxiliar d’Infermeria i treballo des de fa 19 anys a un hospital de la meva ciutat, per tant la meva activitat sempre ha estat relacionada amb el sector sanitari, un dels quals s’ha vist molt afectat per les polítiques d’austeritat aplicades pel Govern Estatal i Autonòmic. Sempre aconsello a les meves companyes i companys que s’organitzin i es sumin amb nosaltres per defensar el nostre treball i el nostre sou, i així poder lluitar amb les eines necessàries per mantenir un treball mínimament digne. Jo ho vaig fer en el seu moment i també sóc membre de la Secció Sindical de CGT (on tenim una majoria simple) i del Comitè d’Empresa del meu centre de treball. Sempre aconsello i els hi explico a les meves companyes de treball que s’animin a provar-ho perquè ho veig com un món paral·lel dins de la nostra activitat laboral, on també coneixes els teus drets i veus com els teus directius o responsables superiors “t’han pres el pèl” més d’una vegada….i si estàs a temps ho pots reclamar i si no… doncs ben complicat ho tens (tot i que no és impossible).

Des de la nostra Secció Sindical de la CGT fem moltes notes informatives, sobretot quan acabem de fer una reunió amb l’empresa i així poder tenir informades i informats els nostres companys i companyes de treball. També tenim una revista interna del nostre centre de treball on fem una recollida de successos i un resum de la situació en la que es troba el nostre hospital. Però és inevitable que amb les companyes que treballes assistencialment et preguntin en viu o jo mateixa les informi directament d’algun tema que ens pugui afectar a totes. També intento fer petites xerradetes mentre realitzem la nostra activitat laboral, com per exemple: com fer una prevenció de riscos ergonòmics (ja que al meu servei fem molta força física i també necessitem ajudes mecàniques), o també ara fa poc va entrar en vigor el nou conveni col·lectiu i els hi explico si hi ha hagut alguna modificació important.

M’agrada fer el que faig, sindicalment parlant dins de la meva activitat assistencial, perquè les companyes confien amb mi i això m’omple com a persona, i fins i tot aconsegueixo que s’afiliïn al sindicat que represento. Sempre he pensat que la feina de “formigueta” dins dels nostres llocs de treball és important, tot creant consciències i donant eines a persones que es volen sumar a una lluita i simplement no saben com fer-ho. Per això no crec amb els sindicats que tenen persones alliberades sindicals, perquè el sindicalisme es practica des del teu lloc de treball que és realment d’on sortim totes i tots i ho devem a les nostres companyes que són les que ens van escollir en el seu moment.

En l’actualitat també milito al Sindicat d’Activitats Diverses de la CGT Alt Camp i Conca de Barberà, ocupant el càrrec de la Secretaria d’Organització, ubicat a Valls. Moltes vegades compaginant el temps de la teva vida privada amb l’activitat que això implica perquè la nostra CGT funcioni, i sigui ben viva i combativa.

Montse García. Afiliada a CGT Alt Camp – Conca de Barberà

Els orígens del 8 de març

Equip Comunicació CGT Catalunya

Som i fem història, som i fem el món.

Dedicat a totes les dones treballadores, les dones silenciades.

Aquest article forma part d’un tot que es va publicar en forma de llibret l’any 2015 i que  va estar elaborat des de Dones Llibertàries de la CGT i la secretaria de gènere de CGT – Catalunya i es va repartir a totes les persones que ho van voler. Com que el llibret és bastant llarg, i el seu contingut pensem que és molt important, hem pensat publicar-ho en diferents parts. Per tant presentem la 1a part.

“Sent l’anarquisme una filosofia política oposada a tota relació de poder, és intrínsecament  feminista” (Susan Brown)

Escriure sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria, però és anar més enllà, per a ser conscients que no estem soles, que no som les primeres i que els debats, els tòpics, els desconeixements i les batalles són, encara, els mateixos i les mateixes.

Perquè parlar dels orígens del 8 de març?

És una molt bona excusa per a parlar de la història dels moviments de dones, en concret, dels moviments de dones de classe treballadora, que des de fa anys ens mobilitzem per a desfer-se de la precarietat, del masclisme i de la violència diària i quotidiana. Per això, el dossier que teniu a les mans, va més enllà del dia 8, s’expandeix explicant diversos moviments de dones.

Parlar del vuit de març és parlar de les dones de classe treballadora, de les vagues i les revoltes protagonitzades, organitzades i iniciades per les dones. I, és important parlar-ne, per què se li ha tret sentit al vuit de març, s’ha fet d’aquesta data una lluita d’un dia o una simple commemoració. I això té conseqüències negatives.

Investigant d’on prové la celebració d’aquesta data hi trobem molt més del  que aparenta, perquè ens permet trencar amb la imatge de les dones com a víctimes o excloses, dotar el feminisme anticapitalista d’un fil conductor que no apareixia als llibres d’història i explicar les vivències de les dones obreres dins les seves organitzacions (i vides). No es tracta només de fer un relat d’uns fets que van succeir fa molt de temps, es tracta de prendre com a referència altres textos que no siguin els de sempre, els dels grans poderosos, i endinsar-nos una mica en els camins de la HERstory.

Què és la herstory?

La Herstory es basa en el principi de que la història la fem entre totes i que és impossible que les dones s’hagin limitat a veure passar els fets per la finestra. És el conjunt d’investigacions (i eines d’investigació) feministes que, des de fa anys, realitza una tasca molt important recuperant figures femenines de la història, relats històrics (tant dels grans fets i revoltes com de les quotidianitats) explicats i escrits per les dones del moment. A la vegada, ens mostra una manera d’enfocar la història diferent a la tradicional. No només ens planteja uns mirada completament diferent a la que hem tingut sempre, sinó que es carrega de raons amb documents històrics. Fins i tot, molt sovint, com és el cas dels fets del 8 de març, es descobreix en els documents acceptats com a veritables, que el que ens han explicat no és ben bé cert, que s’han deixat dades importants pel camí que canvien la panoràmica completament. I si canvien la panoràmica, es desmunten el tòpics.

La herstory és important perquè permet anar unint les baules d’una cadena i desmuntar la tesi que diu que el feminisme o, més ben dit, la lluita de les dones per a ser tractades com a persones, no té una continuïtat en el temps. Per  tant, ens permet no partir de zero. Deixem ser unes extraterrestres o de no tenir àvies de les quals aprendre, tant en la teoria com en la pràctica. Des de les manifestacions de les dones contra les polítiques bèl·liques i de natalitat d’Alexandre Magne, passant per les ocupacions que les dones romanes feien del fòrums, a les heretgies únicament femenines, les dones que rompien la terra i eren caps d’assemblees veïnals, les xarxes de sanadores i arbitradores medievals, les revoltes de les remences i les esclaves, els debats iniciats al segles XIV i XV sobre l’establiment de normes i continguts acadèmics misògins amb la Querella de les Dames, … Tots aquests relats, ara encara vistos com a nous, no només ens donen més noms femenins, ens proporcionen una altre sentit col·lectiu, una altra línia històrica, altres quotidianitats. Així canviem el xip.

Dèiem que parlar sobre el Dia Internacional de la Dona Treballadora té molt de contingut, però, quins són els eixos sobre els que reflexionar abans de capbussar-nos de ple en els fets?

1.- El relat que ha quedat imprès en la nostra curta memòria social, el de les dones que van morir cremades a la fàbrica, no només no n’és l’origen, sinó que ens presenta unes treballadores obedients, submises i victimitzades.

2.- El paper de les dones en la història i, en el cas que ens ocupa, de les dones obreres, sindicades i revolucionàries, ha estat poc analitzat o deixat en un lloc secundari.

3.- S’obvia qui començava les vagues i les revoltes, quines xarxes de solidaritat social construïen o quines connexions internacionals establien.

4.- I, així, els relators tant de la història burgesa com de la història obrera han dibuixat un món molt masculinitzat en el qual encara no es supera la importància de ser important. Llavors, no només falta una part de la història, sinó que falta analitzar perquè encara predomina una idea equivocada sobre les dones o la qüestió de gènere.

5.- Per últim, cal que recordem que el fet que un col·lectiu no tingui accés a la pròpia història és una eina poderosa per a impedir la seva organització, l’elaboració d’un discurs i d’una consciència pròpies i la permanent (i bloquejadora) sensació d’impotència o individualització.

Repassant la història veiem:

“Mantinc que les versions del 8 de març de 1857 i 1908 són falses (…) que mai hi va haver una vaga el març de 1908 per a commemorar, que la instauració, el 1910, del Dia Internacional de la Dona tenia un objectiu completament diferent i que la veritat del 8 de març s’inscriu en un passat feminista enterrat, o bé falsificat i ocultat per la llegenda amb total apassionament”. Reneé Côté. La journée Internationale de Femmes (1984).

Anem al perquè

La celebració del vuit de març no prové d’un fet aïllat, sinó d’un context social i polític molt més ampli que s’ha amagat i buidat. Novament, trobem una continuïtat històrica a l’ombra que cal recuperar per a canviar la perspectiva, veure les contradiccions, però també ser conscients de la falsa orfenesa històrica i política que sempre envolta les dones i el feminisme.

Podríem buscar a tots els capítols històrics i veuríem ofegada sota el pes de la paraula dels importants, tota una història que no hauria de ser paral·lela, però malauradament encara ho és. Però sempre trobem escrits als marges per a reconstruir.

La creació d’un fals mite per a explicar la celebració del 8 de març, o la falta d’iniciativa general per a esclarir d’on ve, dota a les historiadores que han fet la recerca de molta més credibilitat. Quines conclusions podem extreure de la història de la commemoració més enllà de lamentar la falta de rigor a l’hora d’escriure els fets històrics?

1.- La més valuosa i la que justifica del tot la feina de la herstory és, sens dubte, la ratificació del que totes nosaltres ja sabíem: les dones participem de la història des dels principis dels temps, creem xarxes solidàries, ens organitzem, fem revoltes, creem discurs, escrivim, ens coordinem internacionalment. No partim de zero, no fem res de nou, estem fent els que feien les nostres àvies, i això anul·la la sensació d’orfenesa, encara que haguem de desenterrar i desenterrar.

2.- La gran quantitat de dones que van organitzar vagues únicament de dones treballadores, que feien agitació als carrers i als llocs de treball, que omplien d’afiliació els sindicats, que feien discursos, elles soles, sense tutors, sobre acabar amb el capitalisme, ens reafirma encara més en la creença que cal acabar amb les idees tòpiques sobre les dones. Novament, les vagues de dones fa anys i anys que existeixen i es fan.

3.- Que els moviments de dones ja tenien el convenciment que treballar de manera autònoma de les grans estructures els facilitava la lluita contra el patriarcat i contra les especifiques violències que exercia el capitalisme sobre elles. Per tant, l’organització autònoma per part de les dones no és, tampoc, nova.

4.- Però, els debats són els de sempre…

Continuarà……

Dones Llibertàries i Dones de CGT Catalunya.

Catalunya 207 (Març 2019)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Catalunya 207 (març 2019)

– EDITORIAL: Quan la paraula és feminista

– TEMA DEL MES: Els orígens del 8 de març

– SINDICAL: 

Feminicidis 2019

Una vida sindical

No és fàcil ser advocada

Les dones a l’àmbit laboral de l’ensenyament

Dones de Mar

Una assignatura pendent

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Nous camins, velles rutes

#emPRENYADES amb el departament d’educació

– L’ENTREVISTA: Montse Sánchez, Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya: “Alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del
capitalisme”

– EL DOCUMENT: La revolta de les dones

– SOCIAL: Feminisme i escola

Passar a l’acció: organització i autodefensa

El 8 de març des d’una perspectiva antirracista

– INTERNACIONAL: El moviment kurd de dones

– DICCIONARI MILITANT: Les dones en el sindicalisme

– DINAMITA DE CERVELL: 101 anys del vot de la dona britànica

Rellegir la història de les dones treballadores

Context històric de la dona com a productora

– AL TINTER: 8 Mil Motius per fer Vaga – “vam aconseguir portar el debat als carrers i que comencessin a entrar als centres de treball”

Descarregar en format PDF

La Vaga de la Canadenca

Equip Comunicació CGT Catalunya

Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.

Resultat d'imatges de la canadenca

Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.

L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.

A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.

Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.

El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.

Imatge relacionada

Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.

Ferran Aisa. Historiador i afiliat a la CGT.