Fins a 14 feminicidis enregistrats a data de 4 de març de 2019 segons xifres de feminicidio.net. Us fem una petita ampliació amb les dades disponibles fins el moment. Feminicidio.net ha comptabilitzat fins a 1.003 dones assassinades per homes entre els anys 2010 i 2017, de les quals, 163 a la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Feminicidis íntims oficials (8)
2019.01.03. Rebeca Alexandra Cadet Santana, 26 anys. Laredo (Cantàbria). Assassinada a punyalades per la seva parella en un pis en el qual va tancar a les amigues de la víctima perquè no poguessin evitar el crim. La jove deixa òrfena a una filla de cinc anys que resideix a República Dominicana, el país d’origen de la seva mare. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.01.12. Leonor Muñoz González, 47 anys. Fuengirola (Màlaga, Andalusia). Assassinada pel seu marit després de 30 anys de matrimoni violent. La víctima deixa orfe a un fill de 16 anys que va ser ferit durant el crim intentant defensar la seva mare. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.01.11. Nom i cognoms no coneguts, 95 anys. Toreno (Lleó, Castella i Lleó). Va morir a l’hospital després de tres dies d’agonia per la pallissa que li va propinar el seu marit a la residència d’avis en què tots dos es trobaven. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.01.17. Rebeca Santamalia Càncer, 48 anys. Saragossa (Aragó). Assassinada per la seva parella, un home a qui estava defensant com a advocada després de ser aquest condemnat a 18 anys de presó per assassinar el seu anterior parella. La víctima deixa orfe a un fill menor d’edat. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.01.26. Rosa RR, 68 anys. Dues Germanes (Sevilla, Andalusia). Assassinada a cops per la seva parella, de 68 anys, que es va lliurar després de confessar el crim a la seva pròpia família. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.01.30. Kelly MQ, 17 anys. Reus (Tarragona, Catalunya). Assassinada a punyalades la seva parella, un jove de 19 anys, que es va suïcidar després del crim llançant-se al buit des del cinquè pis on l’havia assassinat. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.02.03. Rosa Maria Concepció Hernández, 60 anys. Els Realejos (Santa Creu de Tenerife, Illes Canàries). Assassinada per la seva parella i nebot, a qui havia denunciat el 2014 i del que va obtenir una ordre d’allunyament que va caducar. La víctima va ser atesa també en 2018 per lesions causades pel victimari. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
2019.02.08. Donaria OL, 22 anys. Alcalá d’Henares (Madrid). Apunyalada i esquarterada per la seva parella, de 42 anys, que va conviure 15 mesos amb el cadàver de la jove al congelador de casa seva. Feminicidi íntim. Xifra oficial.
Feminicidis íntims no oficials (2)
2019.01.01. Romina Celeste Núñez, 25 anys. Lanzarote (Illes Canàries). Desapareguda des del 1 de gener de 2019, les autoritats busquen el seu cos després de la confessió del seu marit, que assegura que se la va trobar morta a la casa i es va desfer del cos. La jove va patir maltractament habitual. Deixa orfes a dos menors d’edat, segons la Delegació del Govern. Un d’ells, un nen de quatre anys que resideix amb la seva àvia a Paraguai, segons informen els mitjans de comunicació. Feminicidi íntim. En investigació per a la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere.
2019.02.09. Sheila, 29 anys. Plans (Alacant, Comunitat Valenciana). Assassinada per la seva parella, amb la qual convivia i que va donar l’avís a la policia intentant simular un suïcidi de la víctima. La dona deixa orfe un nadó de tres mesos que es trobava amb el seu pare quan va ser detingut per el feminicidi de la seva mare. Feminicidi íntim. En investigació per a la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere.
Feminicidis familiars (3)
2019.01.11. MTLL, 73 anys. Saragossa (Aragó). Feminicidi familiar. Assassinada pel seu fill, un home de 43 anys, que es va atrinxerar a la casa de Fonts d’Ebre en la qual convivien. La víctima no tenia fills ni filles menors d’edat. Xifra no oficial.
2019.02.21. Nom i cognoms no coneguts, 68 anys. La Palma (Canàries). Feminicidi familiar. Assassinada pel seu fill, un home de 40 anys que convivia amb ella al barri de Argual, en Els Plans d’Aridane. El cos de la dona va ser trobat sense vida en un llit de l’habitatge i amb signes de violència. Xifra no oficial.
2019.02.21 (data de la troballa del cadàver). Maria Soledad Gómez, 66 anys. Madrid (Comunitat de Madrid).Feminicidi familiar. Assassinada pel seu fill, un jove de 26 anys, que va matar la seva mare, la va esquarterar i es va menjar part. El fill de la víctima té 12 antecedents policials per maltractar la seva mare. Xifra no oficial.
Feminicidi per prostitució (1)
2019.03.01 (data de la troballa del cadàver). Nom i cognoms no coneguts, de 35-40 anys. Castelló de la Plana (Castelló, Comunitat Valenciana). Una dona transsexual va ser trobada morta amb signes de violència en un hort de tarongers prop del camí de l’ermita de Sant Jaume de Fadrell, una zona de dones prostituïdes. S’han detingut un home de 41 anys i una dona de 46 anys per la seva suposada relació amb l’autoria del crim.
Assassinats de dones per violència
comunitària / econòmica (1)
2019.01.19. Natalia BG, 20 anys. Algesires (Cadis, Andalusia). Apunyalada durant una baralla de matinada per un guàrdia civil de 50 anys apartat i retirat de servei des de 2005 per problemes psicològics. Assassinat per violència comunitària. Xifra no oficial.
Casos en investigació per Feminicidio.net
(4)
2019.01.14. Nom i cognoms no coneguts, 82 anys. Bilbao (Biscaia, País Basc). Desatesa pel seu fill després d’una caiguda, l’home va ser detingut per homicidi per imprudència. A l’espera de més informació, la qual mantenim en investigació.
2019.01.16. Míriam Vallejo P., 25 anys. Meco (Madrid, Comunitat de Madrid). Apunyalada quan va sortir a passejar els seus gossos a Madrid, que no es van allunyar d’ella ni van ser atacats per l’autor. Tot i que es va estudiar la possibilitat que fos una autora, la Delegació del Govern ha negat aquesta versió. A l’espera de més informació, la qual mantenim en investigació.
2019.01.14. Stefanie de Riz-Scharschmidt, 59 anys. Llucmajor (Mallorca, Illes Balears). El seu cos en avançat estat de descomposició va aparèixer al pis que compartia amb el seu nuvi, penjat en el mateix habitatge, que havia col·locat una flor sobre el seu cos abans de suïcidar-se. S’investiguen les causes de la mort de la dona, després de descartar l’autòpsia que fos estrangulada. A l’espera de més informació, la qual mantenim en investigació.
2019.01.16. Nom i cognoms no coneguts, edat no coneguda. San Cristóbal de la Llacuna (Santa Creu de Tenerife, Illes Canàries). El cas es manté sota investigació, però l’autòpsia afirma que la dona va morir com a víctima d’un accident mentre conduïa. La seva ex parella, que viatjava amb ella, va ser detingut i traslladat a l’Hospital, on es recuperava de les cremades i traumatismes soferts durant l’accident. El cas es troba sota secret de sumari.
2019.02.13 (* data de la troballa del cadàver). Vanesa Martín, 38 anys. Ceuta (Ciutat Autònoma de Ceuta).Va desaparèixer el 6 de gener i el 13 de febrer el seu cos calcinat va ser localitzat en una mena de refugi en una platja de la ciutat, davant d’una llar d’infants. Deixa orfe a un nen d’un any i mig, a qui li anava a comprar llet quan va desaparèixer, segons la seva família.
L’estat espanyol va tenir una industrialització
tardana. La primera etapa de la industrialització, durant la primera revolució
industrial, relacionada amb la indústria de consum, és a dir, amb el sector
tèxtil, es va completar només a Catalunya. La indústria catalana, per tant, es
basava en el tèxtil, tot i que també van ser importants altres indústries, com
la paperera. El cotó va ser particularment important, però també s’hi van
desenvolupar, sobretot a partir de 1860, altres matèries primeres com la llana.
Tant en el cotó com a la llana predominava la mà d’obra femenina. Segons dades
publicades per Madoz sobre la indústria cotonera catalana l’any 1841, el 39,2 %
dels operaris eren homes, el 39,4% dones i el 21,4, nens i nenes. Tanmateix les
dones s’emportaven el 29,7% dels salaris, els homes el 62,5% i les criatures el
7,8%. Cap al 1850 els tallers i fàbriques de Barcelona tenien un 45% de
treballadors, un altre 45% de treballadores i un 10% de mà d’obra infantil. Les
nenes i nens començaven a treballar a l’edat de 8 ó 9 anys, i també abans. Es
treballava en condicions dures i amb jornades llargues, de 12 a 15 hores
diàries, al que s’havia d’afegir la feina domèstica en llars de classe obrera,
amb humitats i poques condicions sanitàries, on la major part del jornal es
destinava a l’alimentació i a la vivenda. Moltes dones continuaven treballant
després de casades, perquè el seu salari era necessari, malgrat ser molt
inferior als masculins, per a la subsistència familiar, encara més tenint en
compte la inseguretat laboral de l’època. De les que deixaven la feina a la
fàbrica, moltes continuaven treballant a domicili, en condicions d’explotació
notòries.
Els primers sindicats, dominats per homes, demanaven la limitació del treball femení, fins i tot la prohibició d’algunes feines, per exemple a les mines, en contra de l’opinió de les mateixes dones. Els corrents anarquistes van ser els primers que van incorporar en el seu discurs la igualtat laboral entre dones i homes.
En aquesta conjuntura, les dones van participar en
diferents moviments socials i polítics durant el segle XIX i XX. Les dones van
tenir un protagonisme significatiu en els conflictes socials durant aquest
període i en tots els períodes, van participar en manifestacions i vagues, i
algunes van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals. És prou
conegut el seu protagonisme en els motins del pa, com els de 1789, però també a
les bullangues de 1837 o les de 1842, on, segons les memòries del menestral
Coroleu, en el Call “fins i tot les dones van prendre part de la resistència,
llençant aigua bullint per les finestres”. Però les dones també van participar
en els orígens del moviment obrer, com, per exemple, demanant augment de sou en
el sector tèxtil l’any 1843, o durant la vaga general de l’any 1855, reclamant
el dret d’associació.
Des del Sexenni revolucionari, és a dir, des del 1868,
l’anarquisme va entrar amb força a Catalunya, amb la creació de la Federació de
la Regió Espanyola de l’AIT a Barcelona i després la Federació de Treballadors
de la Regió Espanyola de l’AIT, que es va dissoldre el 1888, tot i que el
moviment anarquista va continuar en altres organitzacions fins a la creació de
la CNT l’any 1910. La republicana Isabel Vilà i Pujol va ser secretària de la
federació local de Llagostera de l’AIT. Hi va haver dones destacades dins del
moviment anarquista. Teresa Claramunt va ser fundadora d’un grup d’obreres
anarquistes a Sabadell. L’any 1883 va fer una vaga demanant la jornada de 10
hores. També van participar en la primera manifestació del Primer de Maig, dia
de la classe treballadora, l’any 1890 a Barcelona, portant els seus fills i
filles. De cara a l’any següent, Teresa Claramunt i altres dones van estar
preparant el Primer de maig de 1891, i en arribar el moment, unes 5.000 dones
es van declarar en vaga per poder assistir a la manifestació. En les assemblees
que van fer aquestes dones, van tenir la idea de crear associacions de
treballadores a les quals els homes podien assistir però no podien estar a
l’administració i direcció, per defugir el control per part dels homes. No es
van arribar a crear. Va ser empresonada en una batuda indiscriminada de la
policia després de la bomba a la processó del Corpus l’any 1896 que va dur al
procés de Montjuïc, durant el qual va ser sotmesa a tortures i condemnada a
cadena perpètua, que no va complir perquè va marxar del país. En tornar, va
tenir un paper important en la vaga general de 1902, juntament amb Lucrècia
Domenech, i a causa d’aquest protagonisme va ser desterrada a Saragossa. També cal
destacar aquí la figura de Teresa Mañé, coneguda amb el pseudònim de Soledad
Gustavo, que va tenir un paper rellevant en revistes anarquistes,
particularment “La Revista Blanca”, i va participar en experiències
col·lectivistes a Cerdanyola, a més de criticar l’actuació repressiva durant la
Setmana Tràgica, sent activa en la campanya en defensa de Francesc Ferrer i
Guàrdia, culpat injustament d’haver-la instigat.
De fet la Setmana Tràgica el 1909 va començar amb una protesta en el port de Barcelona contra la lleva forçosa de reservistes per la guerra del Marroc, en la que van destacar les dones. Elles van tenir un rol crucial en tots els aspectes de la insurrecció i algunes van escriure sobre els fets, com, a més de Teresa Mañé i Teresa Claramunt, altres com Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo. Posteriorment, del 1910 al 1914, 61.918 dones del sector tèxtil van participar en diferents vagues. Entre les dirigents hi trobem Maria Sans, Francesca Rivera, Maria Costa, o les germanes Encarnació i Roser Dulcet. L’any 1913 va haver una vaga de La Constancia a Barcelona, liderada per dones. Aquestes dones, i en particular Teresa Claramunt, inclouran en les seves reivindicacions els drets de les dones, sent un precedent de les dones que tindran protagonisme més endavant durant la II República i la guerra civil, com, per exemple, Mujeres Libres.
Mujeres
Libres va néixer en els anys trenta a partir de dos grups que s’havien creat
de manera independent. Després de la revolució d’Astúries de l’any 1934 va
sorgir, a Barcelona, el Grup Cultural femení de la CNT, tenint entre les seves
fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de
forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada
i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una
revista que havia de dur aquest nom -la primera còpia de la qual es va imprimir
el 2 de maig de 1936. Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs
el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que
el grup madrileny volia ampliar la conscienciació a les dones en general.
Tanmateix, adonant-se de l’interès comú, el grup de Barcelona es va constituir
en Agrupación Mujeres Libres, i l’any
1937 es va formar la Federación Nacional
de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres
Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants
també escrivien a altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera.
Mujeres
Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones
dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó
que també va ser un lloc d’aprenentatge i un espai de reunió i discussió.
Certament es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents
escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i
drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a
dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball
en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, etc.
D’altra banda, Mujeres Libres crea un
espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina,
fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció.
Les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una
professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones. Per
exemple, van donar lliçons sobre agricultura a dones del servei domèstic perquè
poguessin tornar als seus pobles d’origen, o van fer cursos d’alfabetització.
Tot i que, en part, la finalitat d’aquests cursos era substituir al homes en
els oficis que havien quedat sense cobrir per causa de la guerra, també veien
important la independència econòmica per a les dones.
El pensament d’aquestes militants anarquistes
combina la idea d’emancipació i llibertat de les dones amb la de la classe
obrera a través de la ideologia anarquista, i tot i que aquesta era una
combinació de vegades difícil, Mujeres
Libres és un referent important per a la història del moviment feminista.
Tot i que elles es consideressin “humanistes integrals” i no feministes.
Durant
el franquisme, cal destacar la vaga de dones de Manresa de 1946. Diversos
historiadors/es consideren la vaga general que es va iniciar a Manresa al gener
del 1946 com la primera gran vaga del franquisme. No va ser la primera vaga, ni
tampoc la primera protagonitzada per dones, donat que a principis de gener
havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per
dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un
moviment vaguístic arreu de l’estat espanyol que es perllongaria durant els
anys 1946 i 1947.
El 25 de gener de 1946 va començar a la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra –Fàbrica Nova, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya- una vaga que duraria fins al dia 31. Les treballadores de la fàbrica, que portaven temps demanant un plus de vida cara que no se’ls va donar, van veure amb sorpresa que, en anar a cobrar la setmanada, cobraven un dia de menys. El dijous havia estat festa per celebrar-ne el dia de la “liberación” –és a dir, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa- i no s’havia pagat. Segons explica una de les vaguistes, Laura Sanmiquel, en el seu diari, el divendres 25 a la tarda, “Al jornal, a l’hora de pagar pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els demés no han treballat més”. Al dia següent no va treballar ningú. Demanaven que els paguessin el dia de festa i un plus de vida cara. L’alcalde, Joan Montardit, va recolzar al propietari de la fàbrica i en no aconseguir que les treballadores deixessin la vaga, el propietari es va reunir amb el governador civil per intentar arribar a un acord, sense aconseguir-ho. El dimecres dia 30, quan entrava el segon torn de treballadores, la guàrdia civil va impedir que el primer torn sortís i es van quedar totes tancades a la fàbrica. A més, com les màquines continuaven aturades, el governador civil va decidir la intervenció de la guàrdia armada o policia armada, temuts per la seva duresa, que van arribar aquella tarda, però les màquines van continuar aturades. El dia 31 per la tarda va anar personal a la fàbrica disposada a treballar. Les dones tancades a dins els pregunten perquè: S’havia fet un pregó on s’exposaven els augments. Els pagaven el dia festiu i un plus de 75 ptes, a més d’aconseguir un economat.
No obstant la por i la repressió
dels anys quaranta aquestes dones van tenir la força i voluntat suficient per
iniciar la vaga i guanyar-la. A més, va ser la espurna per les vagues que
s’iniciarien a partir d’aquí. Les dones van organitzar piquets a totes les
fàbriques i es van unir els comerços, les cafeteries i els cinemes. Més tard, durant
el primer semestre de 1946 va haver vagues al Vallès –Terrassa, Manresa,
Granollers, al Baix Llobregat, al Barcelonès, Mataró, Palamós, a empreses com
la Maquinista Terrestre y Marítima, la Espanya Industrial, Hispano-Suiza,
Olivetti, Siemens, Altos Hornos de Hospitalet. I també a la resta d’Espanya:
Sanitaris de València i Alacant, Renfe a Sevilla…
Moltes d’aquestes vagues es van
donar en el sector tèxtil i les dones va ser protagonistes tot i ser
apallissades per la policia armada o ser detingudes com en el cas de Casa Prats
o de la vaga al Vapor Nou de Barcelona.. A Mataró, una vaga a la fàbrica Can
Minguell al mes de març, per cobrar un plus ja concedit un any abans es va
estendre per altres fàbriques tèxtils de Mataró i la detenció de quatre militants
pertanyents a sindicats i organitzacions clandestines va causar manifestacions
de dones que van cridar davant de la guàrdia civil. També elles van aconseguir
que s’atenguessin les seves demandes. Carme Casas, és un exemple de dona,
militant del PSUC, que va viure la guerra, la postguerra, va estar en les
primeres CCOO, etc.
A la transició, les dones hi van
participar activament, però les jerarquies sindicals i la desarticulació de
l’oposició com a condició per entrar en el nou sistema presumptament democràtic,
va tornar a marginar les dones amb la invisibilització, l’exclusió, la
subordinació i la desvalorització. Malgrat això les dones van ser i hi són dins
del sindicalisme, com Carmen Urrutia o Núria Espí, entre moltes (Núria Casals,
Charo Manjón, Soledad Muntaner…)
Com a conclusió s’ha de dir que
malgrat tots els problemes, i malgrat la invisibilització que han patit les
dones àdhuc des de les organitzacions del moviment obrer, aquestes han estat
protagonistes i fins i tot han iniciat i liderat, almenys en un principi,
protestes i reivindicacions en diferents moments històrics i que, en diverses
ocasions, van constituir un despertar de moviments sindicals i de protesta. Com
assegura Temma Kaplan, l’acció col·lectiva de les dones agafa formes diferents
a les dels homes, a causa dels rols de gènere i l’atribució a les dones de les
tasques domèstiques i reproductives, independentment de què treballin o no com
a assalariades. Les dones són les encarregades de la cura de la vida i, per
tant, d’assegurar l’assignació de recursos per atendre les necessitats de les
criatures, la gent gran, la família i els veïns/es. Aquestes tasques es podien
barrejar amb altres de treball remunerat, que sovint es considerava subsidiari
respecte al treball de l’home, a més d’exercir-ne en pitjors condicions, amb
més precarietat i pitjor remunerat. És per això que l’acció col·lectiva de les
dones s’ha mogut moltes vegades menys dins de l’esquema de partits i sindicats
-d’altra banda molt masculinitzats i sovint poc sensibles a les demandes fetes
per dones- i més dins d’altres xarxes més informals.
La mentalitat sexista del discurs
dominant ha impregnat també les organitzacions socials de la classe obrera,
dominades per homes, incloent aquí el discurs intel·lectual i acadèmic de
l’esquerra, menystenint l’acció col·lectiva de les dones, considerant-la com
“pre-política”. Aquesta és una de les causes per les quals només ara comencen a
sortir a la llum moltes de les accions en el passat protagonitzades per dones,
i s’està veient la seva importància social i política. Quan tenim en compte a
tota la població es veuen relacions més amples de les que serien els
enfrontaments homes-homes, tot i que siguin de diferents classes socials, com
és, en realitat, la història que se’ns ha explicat majoritàriament fins ara.
Quan les dones han participat en vagues, aquestes s’han estès més enllà del món
laboral, dins de la comunitat més ampla. Les associacions informals, de
funcionament més horitzontal i sense lideratges tan clars, o fins i tot moviments
espontanis com les bullangues -quan la gent, i en aquest cas les dones,
protesten per tenir una vida una mica digna- han estat també revulsius
revolucionaris, que ara tornen a veure’s com formes d’organització popular més
lligades a la democràcia real que el funcionament vertical de molts partits i
sindicats. Recordem que el
8 de març de 1917 del nostre calendari (23 de febrer a Rússia) les dones russes
es van declarar en vaga demanant “pa i pau”, acció que va marcar l’inici de la
revolució russa.
Des de que som ben petites aprenem, per acció o per omissió,
que les dones no ens hem organitzat per defensar els nostres drets fins fa un o
dos segles, que sempre hem estat sota l’ombra o tutoria d’un home o autoritat o
forma de govern. Hem après també que hi havia ben poques dones encapçalant
lluites i que la majoria de lluites feministes eren pels drets civils i des de
dones amb capacitat per formar-se i ser visibles (dones de classe mitja alta
lluitant pel dret al divorci, vot, avortament, educació…). Però ni fa només
dos segles que lluitem, ni hem tingut patrocinadors, ni hem sigut poques, ni hem
deixat de banda la lluita com a dones treballadores pel nostre pa, el nostre
dia a dia i la nostra dignitat. Les analfabetes i miserables van fer un món nou
i van posar el cos per tot allò que ens condiciona la vida (parlem del pa i
parlem de les roses, de convenis i d’amor, de pagues i d’afectes, parlem de tot
i no ens deixem res)
De la nostra història silenciada en podem extreure infinites eines, no només un nou relat. Des de les dones obreres bolxevics, a Mujeres Libres, des del moviment de dones obreres alemanyes a les anarquistes americanes, des de les Rote Zora a tots els grups autònoms d’autodefensa, des de les camperoles medievals a les grecoromanes, des de les heretges a les miserables revoltades durant els segles XVII i XVIII…. Aquest fil conductor ens parla de tot allò que nosaltres podem fer per transformar el món.
Aquestes nostres rebesàvies i àvies que hi van deixar la pel, i a les que no podem fallar, eren conscients de ser les més precàries i invisibles per ser precisament dones treballadores. Parlaven del que parlem, del dia a dia: sous, escletxes, assetjaments, cures, jornades, salut laboral, cossos, guerres, preus, impostos, quotidianitats i vida. Tenim ben a prop en el temps dones que des del saber-se de classe baixa lluitaren per transformar les relacions de poder tant de gènere com de classe o raça. Aquest feminisme de classe, en alguns del exemples anarcofeminisme, partia de la importància de no oblidar qui som, d’on venim i què exactament volem pel nostre futur: un món sense poder, sense autoritat, sense relacions verticals i d’explotació de cap mena. Ho varen fer des de puntals bàsics de transformació social llibertària: l’assemblearisme, l’autoorganització i el suport mutu entre iguals.
Aquests tres termes són importantíssims en la pràctica
anarcofeminista, feminista en general entenent el feminisme com a manera de
capgirar el món. És així perquè donat que vivim sota unes normes i dinàmiques
basades en la competitivitat, la invasió, les jerarquies, la tutela, la
infantilització etc de i entre dones (i de i entre explotades i explotats),
resulta imprescindible treballar i crear fora de qualsevol tutoria,
representativitat, delegació, autoritat i competència. I això no només ens ho
van proposar les nostres avantpassades, ho van posar en pràctica. El mateix van
fer amb el suport mutu entre iguals, el no abandonar una companya i el
construir el discurs de les dones treballadores des d’elles i per elles, triant
amb encert a qui acompanyar i amb anar de la mà. I això també ho podríem
reprendre. No demanar permís, però construir entre totes i per a totes creant
grups d’afinitat i cordialitat, i també fent-los funcionar de manera
horitzontal. Preguntar-nos quin objectiu tenim: organitzar les dones
treballadores dins i fora del sindicat per tornar a crear un moviment
imparable, autoorganitzat i conscient amb veu pròpia o no? Què hem de fer per
assolir-ho?
Podem mirar al nostre voltant i fer aquella meravellosa,
encara que dura, pedagogia entre dones que van fer Mujeres Libres. Podem fer-la
basant-nos en l’escolta activa (que volem? Com? Amb qui? Per a què? ). Podem
fer-la sabent que som iguals i sense establir paternalismes, centrant-nos en el
volem nosaltres i no en el els i les altres volem de fem i siguem.
Podem mirar una mica enfora i estrènyer llaços amb altres dones treballadores organitzades, construir llaços i xarxes entre totes, anarcosindicalistes, autònomes, treballadores no organitzades, joves, racialitzades, treballadores sexuals, trans. .. Podem qüestionar entre totes i cada una de les dinàmiques que ens cal revisar i podem oferir altre cop tot el que les nostres avantpassades van oferir amb èxit.
Podem fomentar la organització de les dones. En el lloc de
treball sota els paràmetres de l’autodefensa laboral feminista i llibertària, als
barris i pobles sota la idea de l’autodefensa feminista física i emocional,
individual i col·lectiva. I sobretot sigui on sigui, que sigui una
autoorganització basada en l’acció directa, prenem aquest concepte del
sindicalisme revolucionari que va servir per evitar trampes empresarials i
donar empenta als i les obreres i apliquem-lo a tots els espais on siguem. Passem
de demanar o reclamar a ves a saber qui i fem nostra tota la vida que se’ns ha
robat, expropiem tor allò que se’ns diu que no podem i fem-ho sense demanar.
Rebentem el patriarca, el patró, el patrimoni, les classes, la propietat, el
pare estat, les fronteres, les institucions, les administracions que de res ens
han servit, només per a esclavitzar-nos. I fem-ho nosaltres les precàries que
som les que fem el món. Acompanyem-nos de nosaltres mateixes per no haver
d’acceptar propostes tèbies. Passem a l’acció i siguem, com les nostres àvies,
nosaltres mateixes.
Mireia Redondo. Afiliada al Sindicat d’Activitats Diverses del Baix Penedès.
En motiu de la Vaga General del proper 8 de març, parlem amb
la Montse Sánchez, actualment Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya. Va
ser escollida al Congrés que l’organització va celebrar a Òdena el passat mes
d’octubre, ara farà just cinc mesos. Com a treballadora de l’empresa SEAT, ha
estat una militant activa dintre de la Federació del Metall i també a la Federació del Baix Llobregat, sempre
implicada, a més, a la secció sindical de la CGT a SEAT.
Bon dia Montse.
La primera pregunta
és gairebé obligada. Arribes a la secretaria de gènere en uns moments en què el
feminisme està trasbalsant consciències i està aconseguint ser un dels motors
del canvi social. Sabent que els reptes són grans ja que les organitzacions
sindicals encara estan fortament masculinitzades, què et fa decidir a
presentar-t’hi?
El suport de
les companyes i justament poder donar-li veu a totes des de la secretaria de
gènere és el que em va motivar.
Les dades ens diuen que la precarietat
laboral té una afectació molt superior en les dones que en els homes. Alhora
aquesta precarietat allunya de la capacitat d’organitzar-se per combatre-la, i
per tant, allunya les dones de les organitzacions sindicals. Creus que hi ha
prou debat sobre això, és a dir, està esdevenint un eix important des del
feminisme?
Cal que n´hi hagi. Els grans sindicats, lluny de la realitat
i la precarietat que és evident que te nom de dona, degut precisament a les polítiques depredadores del patriarcat,
han influït negativament en el concepte sindical de la classe obrera que ja
fins i tot ni s´anomena… diem treballadora, però el concepte “obrera” ja
pràcticament està en desús.
Per això el nostre sindicat, que si és de classe, ha de ser avui més que mai, una eina de defensa de les més precàries.
El 8 de març de 2018,
es va organitzar la primera vaga general feminista a l’estat espanyol. Aquesta vaga però, té
caràcter internacional i sembla que ha arribat per quedar-s’hi. Creus que està
justificada la necessitat d’aquestes convocatòries?
Les agressions masclistes són ja insuportables i
intolerables. L´agressió és a la vida i a la terra en el seu conjunt però no
podem oblidar totes les mortes, violades i maltractades pel simple fet de ser
dones… és evident que és necessària la nostra revolució com a dones.
Si en fem una anàlisi
purament sindical, no podem dir que aquesta vaga, almenys al 2018, tingués un
efecte d’aturada laboral molt alta. Creus que s’hauria d’ampliar la mirada des
del sindicalisme per valorar els efectes d’aquesta convocatòria de vaga?
És una vaga amb un ampli concepte de gènere que pretén
qüestiona-ho tot per canviar-ho tot. Estem molt contentes per l’èxit de les
grans mobilitzacions de l’any passat, però és evident que com a sindicat hem de
seguir creant consciències per aconseguir que el conjunt de la classe
treballadora, especialment les obreres, siguin les que s’empoderin i liderin i aconsegueixin aquest
canvi.
Ara parlem en clau
interna. La CGT va organitzar un congrés extraordinari estatal per parlar de
feminisme. En aquesta línia, les ponències que s’hi van presentar estaven
íntegrament enfocades en buscar la manera que el sindicat esdevingui una eina
aliada per combatre el patriarcat. Creus que estem a l’alçada d’aquesta
revolució social? És a dir, treballem perquè el contingut de les ponències es
converteixi en la nostra praxi?
Tot i ser un sindicat alternatiu que aspira a la repartició
de la feina i la riquesa, i en conseqüència, acabar amb el capitalisme, he
d’admetre que hauríem de fer una profunda reflexió que ens doni la capacitat de
detectar les nostres mancances en aquest sentit.
Les lluites
feministes no són uniformes. Què voldria dir “feminisme de classe”?
Organitzar-nos per alliberar-nos. I alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del capitalisme, que a més de submises ens vol precàries i esclaves.
Hem vist que has
sortit escollida a les últimes eleccions de la SEAT com a delegada. És difícil
compaginar la militància de delegada amb la Secretaria de Gènere de la CGT de
Catalunya?
Dificilíssim, sense més.
Justament treballes
en un sector que històricament està molt masculinitzat. En canvi, la Federació
del Metall de Catalunya sembla ser un dels ens més conscients de la necessitat
de la lluita feminista. Com expliques aquest fenomen?
Als darrer anys hem tingut un important increment de
companyes afiliades, i no només afiliades sinó sobretot de militants. Això ha
fet que dins del treball diari hi hagi més aportacions i més propostes i
reivindicacions de les dones i en clau feminista que han fet que les nostres
necessitats es visibilitzessin. Tanmateix, la consciència dels homes del sector
del metall ha anant tenint cada vegada més clar que qualsevol transformació
social ha de ser amb les dones, i amb un pla d´igualtat real.
Passem a un altre
tema. Dones de CGT, Dones Llibertàries… Quina diferència hi ha?
Dones Llibertàries som un grup autònom dins de la CGT i ens
considerem continuadores de la tasca engegada per Dones Lliures del 1936, per
tant existim molt abans de que la part orgànica del sindicat decidís reconèixer
una organització de dones pròpia a través de les secretaries de gènere. A més
considerem la part cultural i activista feminista com a fonamental, a més de
l´acció sindical.
Aquests col·lectius
no són ens reconeguts orgànicament per la CGT. Per què?
No som reconegudes perquè històricament sempre hi ha hagut
reticències en donar veu i responsabilitat a les dones dins del sindicat, on
encara tenim un sostre de vidre preocupant i actituds masclistes i
paternalistes, encara que siguin poques, vers les dones, al cap i a la fi, com
en el conjunt de la societat.
Com es podria fer
casar una idea amb l’altra?
És molt senzill, amb el reconeixement orgànic de l’organització per tirar endavant la nostra tasca com a part integral feminista i transformadora revolucionària de la societat.
Parlem amb el col·lectiu 8Mil Motius, format per solidàries i per les dones imputades per un piquet en la passada vaga general feminista del 2018. Són acusades per un delicte de desordres públics greus i els hi demanen fins a 26.000€ en concepte de responsabilitat civil.
El 8 de març del 2018, en el context de la Vaga General
Feminista, un piquet format per dones talla les vies dels Ferrocarrils de la
Generalitat de Catalunya a l’altura de Sant Cugat. Mesos després. Tres mesos
després, set integrants del piquet aneu a declarar als jutjats com a imputades.
De què us acusen?
El passat 8 de març, en un context de Vaga General
Feminista, des del Comitè de Vaga de Sant Cugat vam decidir sumar-nos a les
convocatòries d’accions de primera hora del matí en les que es volia
visibilitzar que si les dones decidim que aquest món que ens oprimeix s’aturi,
podem fer-ho. Crèiem (i creiem) que és legítim que en un context on les dones
de classe treballadora estem doble i triplement oprimides hem d’utilitzar totes
les eines de lluita que tenim i que hem guanyat al llarg de la història i
convocar i participar activament de la Vaga General Feminista és una
d’aquestes.
Aquest tall de vies era una acció simbòlica on volíem
mostrar que juntes podem fer que el dia no comenci amb normalitat, al mateix
temps que denunciar que a diari, les dones quan agafem els mitjans públics de
transport patim agressions i violències masclistes i que hem decidit dir prou i
que cal senyalar a aquelles organitzacions, que tot i saber que són còmplices
de les agressions que s’hi produeixen no fan res.
El 14 de març, una setmana després de la vaga, vam rebre les
citacions per anar a declarar davant dels mossos. Tres mesos després se’ns va
citar per anar a declarar als jutjats de Rubí. Actualment, encara estem en fase
d’investigació i no s’han formulat les acusacions. A més, el jutge tampoc ens
va informar de què se’ns investigava. Quan ens van citar a declarar els mossos,
ho feien per un possible delicte de desordres públics.
Tenim entès que FGC s’han personat com a acusació
particular. Què us demanen?
FGC es va personar com a acusació particular. De moment, ha demanat una responsabilitat civil de 26000€, però fa un parell de mesos que ha decidit retirar-se de la part penal. Ara que el procés ja està engegat, ara que la fiscalia ja està actuant, continuen demanant una responsabilitat civil de 26000€.
Teniu data de judici? En què es basa la vostra defensa?
Encara no s’ha tancat la fase d’investigació. Estem a
l’espera de saber de què se’ns acusa finalment, i poder elaborar el nostre
escrit de defensa. No obstant, tal i com ja vam deixar clar quan vam anar a no
declarar, entenem que el tall de vies era una acció legítima en una jornada de
vaga general feminista, legalment convocada, en la que juntament amb dones de
tot el món volíem denunciar un sistema que ens oprimeix per ser dones en tots
els àmbits de la nostra vida.
Què us va portar a tallar les vies dels FGC?
Segons un informe elaborat per la pròpia Generalitat l’any
2016, més del 17% de les agressions masclistes que es produeixen fora de la
parella tenen lloc en el transport públic. I FGC no tenia cap protocol ni cap
política per fer-hi front. Som moltes les dones que hem viscut agressions quan
agafem els FGC a diari per anar a estudiar, a treballar o desplaçar-nos per
realitzar qualsevol activitat, i el que és més greu, moltes d’aquestes agressions
es naturalitzen o no es denuncien perquè sabem que difícilment tindran
conseqüències.
El 8 de març, en la jornada de vaga general feminista, vam
decidir que entre totes senyalaríem aquells àmbits on les dones seguim vivint
opressions a diari, a Sant Cugat (i al Vallès) era important senyalar als FGC.
La vaga del 8 de Març del 2018 no va aconseguir aturar la
producció. Perquè penseu que va ser un èxit?
No es va aturar la producció en alguns àmbits, en altres sí. Però el que ens fa valorar la vaga general feminista com un èxit és la gran visibilitat que va tenir, com des de que vam començar a preparar la vaga es van posar les desigualtats i les opressions que vivim les dones treballadores, i com a través de les accions durant la jornada de vaga es va poder visibilitzar clarament un feminisme de classe (i voldríem dir també antiracista, encara que ens queda molta feina per fer en aquest àmbit).
Es van fer molts esforços per invisibilitzar la Vaga General
Feminista, vam tenir una contraconvocatòria dels sindicats del sistema que
volien que la vaga fracassés, i malgrat tot, les dones organitzades vam
aconseguir portar el debat als carrers i que comencessin a entrar als centres
de treball. Això és un èxit, sobretot quan des del sindicalisme es segueix
tenint molta por a la lluita de les dones per millorar les nostres condicions
laborals.
Com afrontareu aquest procés repressiu?
Hem creat un grup de suport, 8 Mil Motius, i des del grup de
suport estem treballant la campanya feminista i antirepressiva. Volem que el
cas serveixi per seguir posant sobre la taula tots els motius, els 8 mil
motius, que ens van portar a fer vaga, no només per nosaltres, sinó per totes
les dones que han lluitat en el passat i per totes les que ho faran en el
futur.
A part, hi ha les dificultats econòmiques que aquestes les
portem com podem: venent samarretes, fent barres i tenim una caixa de
resistència (ES51 3025 0014 0914 0009 6010).
Teniu pensades accions de protesta i solidaritat?
Estigueu atentes a quan hi hagi l’escrit d’acusació, us farem arribar convocatòries! I mentrestant, aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer, perquè seguim tenint 8 Mil Motius per lluitar!