Maria José Tavira i María Herrero en conversa amb Elena Calvo Escartín
Les discapacitats, les dependències. Les cuidadores. Contra l’explotació de les dones i la vida, reivindiquem les cures i l’economia reproductiva.
Parlem amb la Maria José Tavira i la María Herrero, afiliades de CGT, i del Sindicat de mares en la diversitat funcional. Tenen molt a dir sobre aquest tema en el nostre entorn d’economia productiva imposada pel capitalisme patriarcal.
– Qui sou i a qui representeu?
Som mares de persones amb discapacitat i grans dependents. Fem criances perllongades i intensives, perquè no s’acaben. Ens hem unit per lluitar plegades pels drets dels nostres fills i filles, i perquè les cures no professionals siguin reconegudes; perquè la cura és un dret fonamental, és una qüestió política i social, una responsabilitat col·lectiva.
– Podríeu fer cinc cèntims de les dificultats bàsiques que trobeu en el dia a dia?
Doncs sí, són moltes i tenen continuitat. Des de la cerca de diagnòstics, que no és fàcil, als entrebancs per aconseguir una bona atenció sanitària i educativa de les nostres filles: lluitem cada dia per l’accés a les teràpies públiques de qualitat, per la tria d’escola o institut, per l’autonomia personal, residencial, o pel temps d’oci. El sistema públic no cobreix amb qualitat aquestes necessitats bàsiques, i ens obliga a recòrrer a la privada. I que a partir dels 18 anys les nostres filles són totalment invisibles. Les nenes i nens es fan adolescents i després persones adultes i ancianes i els recursos públics actuals són deficients: no permeten l’accés a unes vides dignes.
– Com es gestiona tot això en el dia a dia?
Hem d’adreçar-nos constantment a entitats públiques i la relació amb l’administració també és complexa: la burocràcia ens obliga a fer infinitat de tràmits, com renovacions cada tres anys, o aportació de documents que hauria de ser automàtica, i a viure pendents dels terminis perquè, encara que la llei 39/2015 diu que les administracions han de creuar dades per agilitzar la gestió, no s’està fent. Una finestreta única seria una solució. La burocràcia és un desgast afegit al treball de cures.
– Creieu que la societat coneix i està sensibilitzada amb la discapacitat?
Ens travessa el capacitisme i, per tant, la ignorància i el maltractament envers les discapacitats. Perquè els silencis i mirar cap a una altra banda és també maltractament. Ignorar una part de la població és denigrant. I embolcallant-ho tot, patim el masclisme capitalista estructural i institucional: les persones amb discapacitat són observades i tractades com a éssers no productius o no tan productius com al sistema l’interessa. Les persones amb discapacitat no són percebudes com a persones.
En el dia a dia, al carrer, al transport públic, a les botigues o a qualsevol lloc tampoc és gaire encoratjador patir mirades constans de pena, por o rebuig per sortir de la “normalitat” esperada, ja sigui per discapacitat física o d’altres.
– Revisem dos puntals de la política oficial de cures. Comencem per la Llei de dependència, considerada insuficient per moltes de les persones que la demanen.
La Llei de dependència va ser una fita el 2006, però de seguida van arribar les retallades. Els recursos són ridículs si es compara amb països del nostre entorn. La prestació econòmica per cuidar un familiar dependent de grau III (gran dependència) és de 387 € al mes, quan la discapacitat té un sobrecost per a tot: teràpies, material ortopèdic, bolquers, cadires de rodes, accessoris, vehicles adaptats, comunicadors, ginecologia PMR, extraescolars, casals… Aquest import és una merda que ha estat congelada durant 12 anys i ara, durant l’última campanya electoral, van aprovar que la pujarien a 400 i escaig, pujada que a Catalunya encara no s’ha fet efectiva.
Per altra banda, misteriosament, Catalunya és on menys persones tenen el reconeixement del Grau III de dependència. Quan abaixen el grau de dependència d’algú, li diem el miracle de la moreneta; és una conyeta del Sindicat de mares, de tant en tant hem de riure plegades davant tanta misèria.
– Què opineu sobre el Decret d’escola inclusiva?
És un insult, una altra estafa. A Catalunya volien penjar-se la medalla de que hi ha escola inclusiva. El decret és del 2017, però el paper tot ho aguanta. Va nèixer sense la dotació econòmica necessària i sense recursos, i nega a menors d’edat un dret bàsic com és l’educació, el seu present i un futur. Sense recursos no funciona: ho saben els docents, ho sabem les famílies i ho pateix la canalla.
Actualment estem pitjor que al 2017. Fa pocs dies la Laia Asso (directora general d’Educació Inclusiva) afirmava tota riallera que “s‘han PETAT el pressupost” i que aquest curs no hi haurà més hores de vetlladores (monitores de suport). Però sí gasten 55 milions d’euros en vals escolars (puntuals, concedits cada any i estandard). Abacus estarà contenta… En tot cas, el Decret d’escola Inclusiva no es desplega amb purpurina.
Per cert, estem a favor de la internalització de les vetlladores i de tot el personal que acompanya les nostres filles i fills. Hauríem de confluir famílies, docents i el tercer sector per reivindicar unes escoles públiques de qualitat per a tothom, inclusives de veritat. El respecte i l’atenció a les discapacitats és una qüestió de drets humans. Els serveis públics que garanteixen drets creen gruix democràtic, que ens protegeix a totes.
Sabem que no són només despesa. Hem de lluitar. Com es va fer i es fa per la jornada laboral, la sanitat o l’educació.
– A vegades, després d’haver passat per la pública ordinària, algunes de les criatures passen a escoles d’educació especial. Ens podeu explicar com és aquest pas?
En el meu cas, els primers anys d’escolarització van ser a l’ordinària, al nostre barri i on havíem decidit. Com que mancaven recursos, la criatura patia. Al cap d’uns anys, l’EAP em va comunicar que no podia continuar a l’escola ordinària i havia de marxar a l’escola d’EE. Amb nosaltres, l’EAP es va cobrir de glòria…
D’entrada és un shock, és difícil d’acceptar, però de seguida vaig veure que eren grans professionals amb formació específica, cosa que a l’ordinària no tenien. Per moltes famílies és una experiència positiva. Triar centre no és fàcil, hi ha poques escoles públiques i la majoria són concertades. Per altra banda, també s’ha de dir que hi ha famílies que no volen sentir a parlar d’aquestes escoles i només reivindiquen recursos per a l’escola inclusiva ordinària, tan necessaris, però no per als centres d’educació especial, que també tenen moltes necessitats.
– Parleu-nos ara de les cuidadores; sembla que els vostres drets no estan escrits…
Fins fa poc no hi havia veus en clau de drets humans ni feministes per parlar de les cuidadores en el context de les discapacitats. En broma però amb ràbia moltes vegades diem que quan les discapacitats entren per la porta, el feminisme salta per la finestra…
El de les cuidadores és un àmbit on es repeteix el clixé de mares coratge, abnegades, hipersacrificades, que s’autosuperen fins a l’extenuació. I llavors no sempre sorgeixen les reivindicacions en clau de drets bàsics, no ens detecta ni el feminisme, ni a nosaltres ni a les nostres filles. Volem donar veu a totes les dones cuidadores, les mares de filles dependents per tota la vida i a la resta, sanitàries, d’educació…, professionals o no. Sense oblidar la “quarta presència”: les mares que treballen fora i a casa. Volem guanyar visibilitat; del què no es parla no existeix. El treball de cures familiars ha de tenir reconeixement social i ecònomic. Sostenim la vida i reclamem vides dignes de ser viscudes. Juntes som moltes.
– L’economia feminista reivindica el treball reproductiu, imprescindible per a la vida i pels mercats, que els estats, l’economia i la societat ignoren de forma interessada…
Sí, sense les cures no existiria ni el mercat laboral ni res, però encara no hi ha corresponsabilitat social. Tradicionalment se sobreentén que som les dones qui ens n’ocupem de la família.. I a les cuidadores no se’ns té en compte. En el mercat laboral, les treballadores del SAD (atenció domiciliària per a persones dependents), de Sindillar o les Kellys fan treballs feminitzats i precaritzats. Són guerreres i estan organitzades. Les recolzem, són les nostres germanes. Però nosaltres estem per sota, de cara a l’administració i la societat no existim. No ens escolten perquè no tenim temps ni forces per influir, perquè no podem abandonar les cures. Moltes hem hagut d’abandonar els nostres llocs de treball, perquè, a més, si hi ha una parella home-dona, qui abandona la feina? Qui cobra menys. Treballem a casa i quan es tanquen les portes… Són cures silenciades, sense cap dret. Ens abandonem a nosaltres mateixes, cuidem tot el dia encara que tinguem parella, sense baixes per malaltia ni vacances. No tenim contractes ni salari, no podem acostar-nos a un sindicat. Estem condemnades a la pobresa quan siguem grans. Serem grans i més vulnerables i segurament seguirem cuidant perquè no hi ha residències per a les nostres filles, ni assistents personals, no es fomenta l’autonomia… Som la precarietat de la precarietat. Ja és hora que els sindicats mirin els marges de la precarietat. Perquè les cuidadores familiars som moltes.
– Quan parleu del sindicat i de les vostres lluites, se us il·lumina la cara. Per què?
La lluita ens ha donat molta vida i moltes alegries. Ens reconeixem i ens ajudem. Juntes tenim veu. No estem soles. I unides a la resta de cuidadores som moltes. Lluitem per cadascun dels recursos i no hi ha llluita petita. Juntes ens hem adonat que estem en un sistema abusiu i depredador de les cures i de la natura que ens emmalalteix.
La cura va ser la primera explotació, la distribució abusiva de treball bàsic no remunerat. És la primera violència masclista. Els feminismes, lluitant contra la violència de gènere, haurien de començar per aquí, la primera violència, la base de la resta de violències. Per això són tan importants les lluites de les cuidadores. Només juntes la nostra lluita té sentit.
