Ramon Massana
Un dia de finals d’octubre ens trobem a la Rosa de foc, a Barcelona, amb l’Erik Valencic, periodista i escriptor anarquista eslovè. Recentment l’Editorial Deskontrol ha publicat la seva primera novel·la en castellà, Las sombras no arden (Deskontrol, 2023), i és a la ciutat per presentar-la.
Una novel·la militant, de joves idealistes que lluiten encara en un present que ben bé podria ser el nostre, en una ciutat occidental qualsevol. Acompanyen Valencic un dels editors i el traductor, David Heredero. Sota la mirada pètria d’un Durruti que sembla una estatueta dels Goya seiem i xerrem al fons de la llibreria una estona abans de la presentació del llibre. Valencic, lúcid, xerra pels descosits i fa de cada pregunta una llarga reflexió, abraçant sovint unes quantes de les preguntes que teníem anotades i ja no cal preguntar.
En primer lloc, vull preguntar-te una mica per tu i pel teu país, perquè Eslovènia és un país poc conegut per nosaltres. I sobretot de l’anarquisme al país, perquè dius que ets anarquista.
Bé, el que és molt important d’entendre sobre Eslovènia és que no tenim una tradició anarquista gran o molt gloriosa, però tenim una tradició molt forta en l’antifeixisme. No només per l’ocupació italiana (part d’Eslovènia va ser ocupada per Itàlia a partir de 1922); també molta gent d’Eslovènia, molta, va anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola contra Franco.
Potser socialistes, comunistes, anarquistes, però tots eren antifeixistes. I a Eslovènia, encara avui, tenim monuments a la nostra gent que va anar a lluitar a Espanya, i tenim una institució cultural molt important a Eslovènia, a Ljubljana, que es diu Lluitadors espanyols, perquè així anomenem la nostra gent que va anar a Espanya.
I això és Eslovènia encara avui. L’antifeixisme forma part del nostre ADN, com a societat, com a nació. Com a societat, és discutible; però com a nació.
I després de la Segona Guerra Mundial, Eslovènia era una part de Iugoslàvia, però era al nord, i tenia molt bones relacions econòmiques amb l’Europa central i occidental. I en la Guerra dels Balcans, Eslovènia no es va veure afectada, vam viure amb normalitat. I al començament de la nostra independència i fins i tot abans, als anys 80, hi havia molts moviments liberals, socialistes, anarquistes, llibertaris, es podria dir; o veus, a través de la música, que demanen una societat més lliure. A més, l’ecologia era molt important.
A principis dels 90, hi havia idees molt fortes a Eslovènia que havíem de ser un país neutral, no formar part d’alguna OTAN, o alguna cosa així, per ser neutrals. I ecològicament, molt sostenible. Però, per descomptat, la dècada de 1990, el període de l’agenda capitalista neoliberal a tot el món, també va destruir el meu país.
Per tant, totes les idees que teníem dels anys 80, encara sota Iugoslàvia, i després a principis dels 90, es van erosionar lentament. Doncs bé, per a la societat ara tenim els mateixos problemes que vosaltres a Barcelona, pel que fa a la gentrificació. Tenim els mateixos problemes amb la repressió del capital, dels bancs, dels tecnòcrates europeus de Brussel·les, etc.
Però una cosa que és molt forta, que m’agradaria assenyalar per a Eslovènia, si mirem Àustria, Itàlia, Hongria, Croàcia, Eslovàquia, Sèrbia… al nostre voltant, realment hi ha molts règims de dreta o d’extrema dreta: Orbán a Hongria, Meloni a Itàlia, etc. Eslovènia, no. Som com una illa. És clar, no teníem un govern d’esquerres: tots són neoliberals, això sí.
Per tant, nosaltres molt poques vegades tenim feixistes al poder. Quan hi ha eleccions la gent sol rebutjar els feixistes. I és quan tenim crisi política que ells arriben al poder.
I del 2020 fins el 2022, hi va haver protestes cada divendres contra el govern d’extrema dreta de Janez Janša; cada divendres durant 105 divendres. Sense parar, sense cap descans. Així doncs, això et diu que a Eslovènia, a la nostra societat, almenys a Ljubljana, hi ha gent que es mobilitza contra l’extrema dreta, que està per polítiques progressistes, per la justícia social.
Pel que fa a l’anarquisme, els anarquistes són presents a Eslovènia. Jo sóc anarquista pels meus principis. No sóc membre d’una organització; vaig a la meva, però vaig ser, per exemple, a Praga i a Gènova en el Black Block. A Eslovènia, vaig estar treballant amb anarquistes sempre contra l’OTAN o contra la guerra de l’Iraq i la guerra de l’Afganistan, fa molt de temps.
Però no m’he unit mai a cap grup perquè la meva feina és a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica, ara a Ucraïna, etc.
Et mous constantment.
Jo abans era un activista i després vaig decidir convertir-me més o menys en un activista des dels mitjans de comunicació, d’alguna manera, i fer pel·lícules documentals per utilitzar els principis anarquistes en els quals crec molt per posar aquesta agenda en el meu treball. Per això també el llibre, per exemple.
I tornant a l’anarquisme a Eslovènia: aquest any ha estat realment una molt bona sorpresa; hi va haver una fira anarquista del llibre dels Balcans a Eslovènia i els nostres companys, que són un petit grup a Eslovènia, van organitzar aquesta fira on van assistir de 500 a 600 persones d’arreu d’Europa. Per tant, gran èxit; un grup reduït de persones pot fer grans coses. Així que, per acabar, ser anarquista a Eslovènia, bàsicament, no vol dir que se us reprimeixi cada dia amb els mètodes policials normals, d’acord; intenten matar-te d’una altra manera. Però no amb els mètodes policials normals. Només que el moviment anarquista a Eslovènia, sempre present, està molt marginat. I això és feina de l’anarquisme, pensar idees de com sortir d’aquest espai marginal. Però és molt difícil.
El teu treball és part de l’activisme. Parlem del llibre que presentes, Las sombras no arden.
És en part autobiogràfic; en part.
I he de dir, ja que parlàvem d’Eslovènia, que aquest llibre no passa a Eslovènia. Inclou certes coses que estan a Eslovènia, segur. Però si mires el llibre, la gent que hi apareix, siguin polítics o activistes, tots tenen noms molt diferents: alguns són espanyols, altres letons, alguns alemanys, etc. La qüestió és que no pots saber on està passant aquesta història perquè el fet és que això pot passar a qualsevol lloc.
És cert que llegint-la pensava: «això m’és familiar»; «podria ser aquí».
La influència espanyola és gran sobre nosaltres. La CNT, la FAI; vull dir tot això, és clar.
Hi ha al llibre un barri on hi ha molta migració; és aquesta una situació que es doni a Eslovènia?
No, no. Aquí descric una situació com la que hi ha a França, o la que podríeu tenir aquí. Però a Eslovènia, no. Hi ha, és clar, migració, migrants que vénen per la ruta dels Balcans, però no tenim un gueto com les banlieues franceses, per exemple.
Però la meva idea és que aquest llibre, aquesta història, està passant en algun lloc d’Europa occidental. Així que volia parlar-hi de la migració, i no només la migració, sinó l’exclusió social de les minories. Volia incorporar-ho al llibre perquè és un factor important.
Al pròleg dius: «No sóc pacifista perquè sé com es comporta el món i la situació del món». No et censures.
No sóc pacifista perquè la història no m’ho permet. Però això no vol dir que no sóc pacifista o que estic a favor de la violència a qualsevol preu. No, no. Simplement no sóc estúpid. Hi ha gent que està matant el nostre planeta; hi ha gent que està matant les nostres societats; hi ha gent que està matant gent. I sé que no s’aturaran mai. No s’aturaran mai.
Així que quan et diuen «oh, Nelson Mandela»: collonades. L’ANC no era una organització pacifista. Llavors diuen «oh, Gandhi». No, mira, si Gandhi hagués nascut 100 anys abans els britànics l’haurien matat. Però se’n va sortir en part perquè l’Imperi Britànic ja s’estava enfonsant. I tinc respecte per Mandela i Gandhi eh!
Però jo no crec en el pacifisme. Mira, t’ho dic com algú que coneix la guerra. [Valencic ha estat periodista en zones en conflicte, com Palestina, Kurdistan o Ucraïna] Hi vaig perdre els meus amics en un atac terrorista suïcida. A mi mateix gairebé m’han mort diverses vegades. Conec la violència i conec la guerra. Per això jo mai defensaria la violència com a tal, però al mateix temps no estic cec per veure on va el món, saps? I em temo que vivim en un temps, de nou, molt històric. I em temo que la violència es repeteixi. I quan ho faci, vull estar mentalment preparat.
T’entenc. El que em preguntava és si les teves opinions polítiques no t’han portat problemes o, com a mínim, repercussions en el món laboral.
T’ho puc dir? Estava treballant per la televisió pública a Eslovènia, d’acord? I em van acomiadar. Saps per què? A causa d’un documental que es diu Coalition of Hate. I el documental parla dels grups neonazis a Eslovènia. Parla dels grups neofeixistes a Eslovènia; com estan treballant juntament amb l’extrema dreta política a Eslovènia, que és el partit polític més gran d’Eslovènia, tot i que està sobretot a l’oposició. Així, quan aquest partit va prendre el control de la televisió pública, vaig ser el primer a anar al carrer per aquest documental. I, només per aclarir una cosa més: crec que els polítics eslovens de dretes em diuen extremista i potencial terrorista, anarcoislamista. Aquest m’agrada. Està molt bé, sí. Vull tenir això al meu epitafi: anarcoislamista.
Però d’acord, m’estan atacant. Per què? Perquè com a periodista els suposo un problema. Perquè vaig descobrir els neonazis i això. Quan va sortir aquest llibre, no van dir res perquè sabien que només farien que donar-li bombo. Però el que jo dic és: què és un extremista avui? Un extremista avui és algú del nostre bàndol esquerrà que entén la gravetat de la situació en què ens trobem. Vivim en un moment extrem. Per tant, un extremista pot ser un realista que ho entengui. Així que vull ser provocador, vull ser radical. Vull despertar la gent, no només per anar a volar bancs, sinó per tenir pensaments radicals, per permetre’ls alliberar-se de la seva pròpia autocensura. Genial.
Aleshores, com va ser el llançament d’aquest llibre al teu país? Qui el va publicar?
Podríem dir que és una editorial coneguda, que publica molta bona literatura; literatura molt crítica socialment i, per descomptat, també altres tipus de literatura, però obres de qualitat.
Vaig enviar aquest llibre a diverses editorials i totes es van negar a publicar-lo. Van dir: «això és una bogeria». I vaig dir: «d’acord, és un compliment». Però aquesta editorial van dir «sí, d’acord, fem-ho».
I com es va rebre al país?
Els polítics de dretes, com us deia, estaven callats. Res: no existeix. I la premsa en va parlar, i vaig tenir diverses presentacions a Eslovènia, convidat per centres de joventut o diverses associacions, per fer tertúlia. Però dir que aquest llibre va ser molt gran no seria cert, germà. I ho sabia. I no diré que el llibre sigui bo, això no ho diré mai; o que els meus documentals siguin bons. És el que faig, i espero que us agradi. O aprendre’n alguna cosa; això és tot.
I en aquest llibre hi ha situacionistes, idees anarquistes, idees radicals. Poso aquestes idees al llibre. No tenia per què posar-hi el situacionisme, d’acord? Per què l’he posat? Perquè vaig estudiar un any a la Facultat de Ciències Socials. Els vaig engegar a la merda, sí, però vaig estudiar allà. I tenia amics de la Facultat de Filosofia, i parlàvem dels situacionistes i altres. I cap d’aquestes facultats t’ensenyaria que existia una Internacional Situacionista. I era un grup molt interessant, tenia algunes coses a dir; algunes encara són actuals. I això no ho ensenyen. Perquè va en contra del nucli del sistema, oi? I aquest llibre és el mateix: ataca l’stablishment, ataca els principals mitjans de comunicació, ataca el sistema. Ataca la cultura d’elit. Ataca totes aquestes coses. I les necessites, per promocionar el teu treball. I per això no ho fan.
Una anècdota divertida. Una vegada, estàvem en una okupa a Metelkova, a Ljubljana, i hi havia una cua de gent esperant per anar a un concert. I davant meu hi havia un punk molt borratxo amb tot d’insígnies anarquistes, un espectacle complet. I es va girar cap a mi i va dir: «Estic llegint el teu llibre». Està molt bé, sí. «Gràcies germà». Per aquesta gent, escric aquest llibre.
No vull que el meu llibre sigui corrent. Aquest llibre és per persones que l’entendran.
Se’n van fer algunes ressenyes; i es veia que llegien fins aquí [assenyala un tou de pàgines, unes desenes de pàgines]. I ja està. No m’importa això, la veritat.
Ara ens parlaves d’aquesta importància del situacionisme, que va ser present en la teva vida i hi és també a la novel·la, però també cites Giddens, Huntington i Fukuyama. No t’agraden, oi?
Vaig començar a escriure aquest llibre l’any 2004; llavors em vaig aturar i el vaig reprendre el 2009, 2010. Però l’any 2004, quan jo era a la Facultat de Ciències Socials, ens ensenyaven sobre Fukuyama, sobre Giddens i Huntington. Tres refotuts idiotes. I això ho havia de posar al llibre. Però aquesta és una referència que ja no serveix; realment reflecteix aquell temps. Així que això és més per a algunes persones, la nostra generació, que ho entendran més.
Però aquesta va ser la meva merda a la facultat, crec. Un any jo vaig anar a la facultat. I estic molt agraït per aquest any. Saps per què? Perquè hi vaig arribar molt jove. I jo no sabia moltes coses. I aleshores vaig descobrir que sóc anarquista.
I estava estudiant Administració pública. Sí, el pitjor. I tu ets anarquista, saps? Però en aquell any, el professorat em va ensenyar què vol de mi el sistema. Fan servir Fukuyama, Giddens, Huntington i altres persones. Vaig ser a la facultat el 2001-2002; i ens estaven ensenyant a ser un bon tecnòcrata europeu. Veus, per mi això és una declaració de guerra.
Em diuen extremista i potencial terrorista,
anarcoislamista.
Aquest m’agrada. Vull tenir això al meu epitafi:
anarcoislamista.
Al llibre parles dels disturbis en un barri marginal, en un gueto. Parles de la qüestió social i del racisme.
Aquests disturbis del llibre són un reflex dels disturbis a França l’any 2005. I ho cobria com a periodista. No hi vaig anar, però estava escrivint sobre això. I la resposta dels mitjans de comunicació i de l’aparell estatal a França va ser brutalment repressiva i, per descomptat, racista. No només racista, sinó deshumanitzador, d’acord? El Sarkozy d’aquella època deia… Crec que fins i tot ell era ministre d’Interior, potser ni tan sols primer ministre. Però Sarkozy va dir en aquell moment que aquests… No deia gent, però s’entenia que aquesta gent dels guetos, «que són com gangrena», d’acord? Fins a quin punt has d’apropar-te al nazisme real?! Per tant, el que apareix al llibre és un reflex d’això. Perquè jo no vaig escriure aquest llibre només com a anarquista, d’acord? També ho vaig escriure com a periodista, com a europeu, com a ésser humà; perquè sóc totes aquestes coses.
I les coses de les que has d’informar i de les que ets testimoni, et fan molt mal. Et poden fer mal. Si tens cor, te’n fan.
I per això també hi vaig reflexionar, perquè aquí hi ha missatges. I després jo, per exemple, per això vaig fer servir els situacionistes, perquè escrivien als anys 60. Estaven escrivint sobre els disturbis a Watts a Califòrnia. I després van venir casos semblants i així successivament, saps? Per tant, volia mostrar aquesta repetició de com funciona el sistema contra la gent.
I si mirem la situació ara amb Gaza, amb Palestina: crim contra la humanitat, és crim contra la humanitat. El crim de guerra és crim de guerra, saps? Halas. Els àrabs diuen halas; vol dir que “és això”, saps? Però si mires l’enfocament occidental cap a Ucraïna o Palestina, ho veus exactament. I alguns d’aquests missatges aquí al llibre es poden aplicar a un context més ampli de racisme institucionalitzat en què vivim.
Tu coneixes bé la guerra, Ucraïna, Palestina. Has estat a Gaza i et van empresonar a Israel per fer un periodisme crític. Què ens pots dir de la situació d’allà, ara?
Gaza és el camp de concentració més gran de tota la història d’aquests crims contra la humanitat. Tens 2,3 milions de persones vivint en 365 quilòmetres quadrats, d’acord? La població d’Eslovènia és de 2 milions. I la meitat de la població de Gaza són nens. També els, què, 3.000 nens morts ja ara? I per mi… no només la casa sinó tot el poble de Beit Hanun on vaig viure, on tenim una família, ja no existeix. I no sé què passa amb la família amb qui m’estava allà. Realment són com la meva segona família, saps? I no sé què passa amb ells. Però el que em va fer més mal d’alguna manera és quan a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt es van negar a donar un premi a una escriptora palestina que no té cap puta connexió amb Hamàs ni res més que ella sigui palestina. I llavors veus la bogeria perquè és fàcil dir que Occident és hipòcrita. Per descomptat que ho és! Però saps què? També ho és Rússia, també ho és Corea del Nord, fins i tot alguns anarquistes són hipòcrites, d’acord? Potser de vegades sóc un hipòcrita, saps? Però el que vull donar a entendre aquí és que no estem parlant només d’hipocresia: estem parlant de bogeria. Això és una puta bogeria i ho estan institucionalitzant. Això implica racisme, islamofòbia. Per cert, molts palestins són cristians. La gent ni tan sols ho sap ni els importa. Bé. Però només ens porta a un punt en què el suport occidental a la població civil ucraïnesa ja no significa res.
Això ens porta a un punt en què l’antisemitisme com a tal no té sentit perquè sóc un antisemita; ja ho sabeu, tothom que escriu críticament contra Israel és antisemita. Aleshores, què és l’antisemitisme en aquest món? I lluito contra l’antisemitisme.
I sé que hem de tenir en compte que l’odi és molt perillós, d’acord? Per tant, està destruint no només els valors que tenen les persones, sinó que està creant confusió massiva entre les societats, entre les persones. I va completament en contra dels interessos dels mateixos països occidentals. Hem d’acceptar que hi ha un món bipolar.
Ara no estic justificant ni defensant Occident. No, no. Però tenim un món bipolar.
I geopolíticament no té absolutament cap sentit dir-li simplement a Israel, «d’acord, entra i fes el teu genocidi contra els palestins», perquè això és el que està passant aquí. Crec que seran expulsats de Gaza. Milers, desenes de milers potser seran assassinats.
I ara teniu líders europeus que diuen: «no podeu confiar que hagin assassinat tants civils». Els palestins no només estan deshumanitzats, també estan morint com si no haguessin nascut mai. Ara bé, això va en contra dels règims existents a Occident.
La conseqüència final d’això serà la pèrdua de la fe en les democràcies o en els valors humans com a tals, i bla, bla, l’humanisme com a tal. I això empoderarà l’extrema dreta, d’acord? I veig aquest procés, com quan a França hi va haver aquesta croada contra els burkes perquè Sarkozy volia punts polítics i només va legitimar la islamofòbia.
I ara està passant el mateix, i això és el que em preocupa, saps? Aquesta bogeria. Som europeus, sabem què és la bogeria. No ens sotmetran ni els marroquins ni els turcs. No serem islamistes. Serem destruïts pels nostres propis dimonis, com sempre. Aquest és el problema, saps? Ho sento, és molt llarg, però és una puta pregunta molt complicada.
Vull dir, per cert, només per aclarir: no crec que la democràcia existeixi, d’acord? No ho crec, però ara s’està trencant inclús la mateixa il·lusió. I això només serveix a l’extrema dreta, d’acord?
Què passa amb l’esquerra? Perquè hi ha moviments arreu dels països occidentals contra el genocidi, intenten fer-se sentir en manifestacions als carrers, i els estats diuen «No pots anar amb la bandera palestina a l’estadi» i la gent va a l’estadi amb la bandera… Per tant, hi ha una gran diferència. Els governs diuen a Israel: «d’acord, fes el que vulguis, un genocidi, jo no veig res», però gent d’aquests mateixos països està intentant alçar la veu. Hi ha una oposició entre els governs i (part de) la seva pròpia gent.
Sí, però, a veure: recordeu el 14 de febrer de 2003. Milions de persones a tot el món es manifestaven contra la propera invasió de l’Iraq. Jo també estava manifestant-me a Bagdad. Era una puta bogeria, hi havia activistes d’arreu del món també… D’acord: doncs tot i així va passar.
Per tant, quan diem l’esquerra… no és que hi hagi un sol moviment a l’esquerra, n’hi ha tants, i hi ha tanta confusió! I no parlo només dels moviments, parlo de persones que es poden considerar d’esquerres o moderadament d’esquerres. Parlo de la societat, d’acord? I hi veig una confusió massiva.
La qüestió de la COVID va dividir els moviments d’esquerra o les persones d’esquerres; després tens la guerra a Ucraïna. Algú fins i tot podria dir: «Dones suport a Ucraïna», perquè jo vaig portar ajuda humanitària a Kharkiv, i em podrien dir «tu dones suport als nazis o tu dones suport a l’OTAN», saps? I és completament ridícul.
Per tant, veig moltes divisions. A l’esquerra, només tens divisions. Ara, el que està passant a nivell de tota la societat és que la gent que abans va votar pels socialdemòcrates, com la meva mare —encara ho fa, encara hi creu; i jo li dic que no, que són neoliberals!—, molta gent a tota Europa, van passar a l’extrema dreta. I hi ha estudis reals: es va preguntar als votants de l’extrema dreta, fa uns quants anys, a qui votaven abans, i molts d’ells deien socialdemòcrates i partits semblants.
I per què van canviar? Van canviar perquè en una societat on no hi ha seguretat social o està desapareixent i no hi ha seguretat pel que fa al futur, llavors la gent passa mentalment als populistes que els venen la il·lusió de la seguretat. Posarem militars a la frontera. Farem el que sigui per mantenir-nos aquí, saps? Això és tot.
I estic molt, molt decebut, de fet, amb l’espectre de l’esquerra de la nostra societat i tots aquests moviments. I ho dic només com a persona. No sóc un pensador filosòfic però crec que hi ha molta confusió. Tothom mira la seva brúixola, i la brúixola s’està tornant boja, i aquest és un problema enorme. I crec que quan la merda comenci a Europa, partirem d’una posició molt i molt dolenta per lluitar contra tot el que ve.
I arribarà aviat.
Aviat arribarà. Aviat arribarà. Llavors, on és l’esperança? Sempre ens hem de preguntar on és l’esperança. On la veig? Sense anar enlloc ideològicament, veig esperança en moviments juvenils per la justícia climàtica. I creieu-me, els teniu a tot arreu, a tot arreu. No els tens a Corea del Nord, d’acord, però els tens a Nigèria, els tens a Libèria, els tens a tota Europa, etc. I això també ho veig a Eslovènia. I és una cosa on hi tenim gent jove, i per descomptat, no només joves, gent que comença a adonar-se que aquests idiotes aquí criden allahu àkbar (i no em refereixo als palestins aquí), i aquests estan cridant sieg heil, i aquests encara parlen de Fukuyama, i aquests ens estan venent encara merda socialdemòcrata i neoliberal, però el planeta —no el planeta, sinó la natura i la civilització— tal com la coneixem està passant per moments molt dolents. Per tant, crec que aquí pot sorgir un tipus de consciència diferent, que ens desenvolupem sense ni tan sols límits ideològics, que desenvolupem una consciència que és globalment consciència humana. El que afecta als altres ens afecta, etc. Hem de sortir realment de les nostres closques i tractar aquests problemes i veure on podem connectar-nos, pel nostre bé. Perquè al final, no importa ni socialdemòcrata, anarquista, ni puto nazi, ni nazi israelià, ni el que sigui. O ho fem i ens en sortim junts o caurem junts, però fins al final estarem junts perquè som una sola humanitat. Per tant, teniu la militarització i la política populista impulsada per l’odi d’una banda, i la militarització és una gran part d’això, i de l’altra teniu l’ecologia i idees en desenvolupament de justícia climàtica, etcètera. Aquestes són ara dues forces oposades. N’hi ha d’altres, és clar; la geopolítica és molt complicada, però aquests són els dos moviments que veig clars, de manera cristal·lina, amb els 20 anys que porto a l’esquena anant a la guerra o treballant com a periodista o el que sigui. I un d’ells guanyarà. Ara veurem quin.
Ja quasi és hora de la presentació del llibre i decidim donar per acabada l’entrevista. Sortim al carrer Joaquim Costa just quan s’acosta una manifestació per Palestina, contra el genocidi a Gaza. Ens hi afegim. L’Erik va assentint, veient la gentada. N’està content.
