Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 231 de gener – febrer de 2024
En el canvi d’any se sol fer balanç. Des de la CGT de Catalunya en un platet de la balança hi podem posar el creixement sostingut dels darrers anys («som força creixent») i a l’altre una força insuficient encara.
Per saber on som i on volem anar cal mirar la realitat cara a cara; sincerament. Som encara lluny de la força numèrica dels dits sindicats majoritaris (sindicats grocs), que són els únics que solen sortir als mitjans, els que firmen acords de misèria des de dalt per ensorrar-nos a tots. Les taxes de sindicació són ridícules; la gran majoria de la classe treballadora viu desclassada, desorientada.
Fora de l’anarcosindicalisme, no són pocs els que abracen el populisme capitalista i el seu infantilisme voluble. Consumits pel capitalisme consumista, autocomplaents, els fills de la societat de consum viuen d’impulsos, presentisme, banalitat i selfies mentre el terra se’ns enfonsa sota els peus.
Intoxicats de tertulianisme emocional i turbo capitalisme, adamisme irreflexiu i esputs d’ignorància tothora, la mediocritat tot ho esquitxa.
Aquest caldo de cultiu —el visquen les cadenes i mori la intel·ligència— ens allunya dels ideals àcrates i lliurepensadors, de la possibilitat de plantar cara i de l’anarcosindicalisme mateix. Perquè l’anarcosindicalisme és consciència, reflexió i acció; no delegació; acció directa… Massa línies mestres que s’allunyen de l’imbecilització on el capitalisme i l’estat ens volen portar.
Tenim, doncs, molta feina per davant; cal capgirar aquestes tendències, reconstruir una cultura política i ètica. Cara enfora i cara endins, als propis sindicats, on cal imposar el compromís, la participació, l’exemplaritat i l’ètica militant.
Obrim el primer número de l’any aplegant i posant En el focus tres textos de reflexió i balanç, de posar negre sobre blanc les potencialitats i febleses de la CGT, i s’esbossen camins possibles. Aquesta és la CGT que volem: la de la participació, la del pensament i l’anàlisi, de posar les bases teòriques i organitzatives del que ha de tornar a ser la gran confederació que un dia vam ser. Perquè al davant hi ha només l’abisme ecosocial i el terrorisme capitalista més descarnat.
I aquest monstre és qui pren el poder arreu, des dels Països Baixos a l’Argentina, o protagonitza el genocidi a Palestina —que persisteix amb la complicitat occidental—; en parlem a Internacional.
Cal mirar-nos al mirall, reconèixer-nos i construir un anarcosindicalisme útil i de confrontació. Que no pari el cop sinó que mossegui.
Recuperem en aquest número els articles dedicats als nostres sindicats, aquesta vegada de la mà de la CGT de l’Alt Camp-Conca de Barberà; recordem (per aprendre’n) les col·lectivitzacions al camp català, Jacinto Torhyo i Llum Ventura; etc.
I per acabar aquesta editorial, us anunciem que el proper número del Catalunya, coincidint amb el 8 de març, l’escriuran, il·lustraran i coordinaran les companyes llibertàries.
Salut i empenta!
