Revista Catalunya

Negoci vs. Solidaritat

10 de desembre de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Carlos Torres. Afiliat al sindicat de Transports de Sabadell

Fa cosa d’un any el meu pare va caure, va trencar-se el maluc i va haver de patir un ingrés hospitalari de llarga durada immobilitzat al llit. Aquells i aquelles que hagueu travessat per una situació similar haureu pogut veure i viure un fenomen -preciós i alhora trist- que es dóna a la Sanitat Pública. En un àmbit de la societat (el sanitari) cada cop més assetjat per la lògica del mercat, sobreviuen encara un continu de mostres de solidaritat desinteressada i de suport mutu que, potser pel fet de donar-se en un context de debilitat personal i de precarietat creixent, destaquen i es valoren més que en altres àmbits de la societat: el company d’habitació que compra uns auriculars dobles amb cinc metres de cable perquè els dos puguin veure la tele pagant només una targeta; el personal de l’hospital que supleix amb entrega vocacional les retallades; el conegut que s’acosta sempre que pot a l’habitació i t’informa puntual de qualsevol novetat. Res d’una heroïcitat extrema, però gestos que des de la vulnerabilitat del moment et fan recuperar una mica l’esperança en la humanitat.

Doncs bé, salvant totes les distàncies, crec que una de les aportacions més maques que fa la CGT de Correos al sindicalisme actual és posar sobre la taula un exemple més del que explicava al paràgraf anterior. M’explico. Per qui no sàpiga com funciona l’accés a una plaça fixa a Correos ho resumiré dient que és un pasteleo de dimensions bíbliques que l’empresa té pactat amb els grans sindicats i que inclou cursos puntuables d’accés no universal, llibres amb el temari a preus astronòmics, valoració dels mèrits un tant peculiar i totalment injusta o classes a preus prohibitius per a la preparació de l’examen. Mitjançant aquest sistema, aquests grans sindicats s’emporten una quantitat gens menyspreable de milers d’euros en concepte de “formació”, i un elevat nombre d’afiliats (i quotes) que veu en aquesta afiliació (i quota) una eina imprescindible per accedir a l’empresa. Qui vulgui saber més en detall del que estic parlant pot llegir-se, entre d’altres, aquest parell d’articles que va fer el digital publico.es .

Com a exemple més flagrant (s’explica en detall als articles) està el tema dels cursos puntuables. Aquests donen una proporció molt alta de punts en el conjunt dels mèrits valorables al procés de selecció, i només hi ha dues formes de poder fer-los, o bé estàs treballant a Correos en el moment en què l’empresa decideix convocar-los i els fas a través de la seva intranet, o bé ho fas a través d’una de les “escoles de formació” d’algun d’aquests grans sindicats. És a dir, que si ets un treballador eventual tens dues opcions: o jugar-te-la i apostar a que quan surtin els cursos estaràs casualment treballant; o passar per l’afiliació (i la quota) dels grans sindicats.

“la CGT fa un d’aquells gestos que a un li retornen una mica l’esperança en el gènere humà”

La canallada és de tal calibre que ni se n’amaguen. Així, el dia que va sortir publicada la llista d’aquells i aquelles que havíem aconseguit plaça en l’última convocatòria, a la web d’un d’aquests sindicats podíem llegir: “Listado de los 2295 aprobados. Más del 80% afiliados a CCOO. Los casi 1900 aprobados prueban que ser o no ser afiliado a CCOO, no es la cuestión, es la diferencia“. (evidentment no, no cal que us esforceu massa per saber quin és, amb moltíssima diferència, el sindicat més vassall i complaent amb la direcció de l’empresa).

Però l’atracament no acaba amb els cursos puntuables. Després venen els llibres amb el temari i les classes preparatòries de l’examen. I és precisament aquí on la CGT fa un d’aquells gestos que a un li retornen una mica l’esperança en el gènere humà. Així, des de fa anys, mitjançant un considerable esforç militant i a través de la feina d’un grup de treballadors i treballadores, el sindicat elabora i penja gratuïtament un temari i uns tests propis que no tenen absolutament res a envejar al que venen (i amb el que es lucren) altres sindicats i “escoles de formació”. I com a prova de la seva qualitat dir que jo vaig aprovar fent servir només aquest temari gratuït (i també, cal dir-ho, perquè vaig tenir la sort de tenir un dels pocs contractes eventuals de llarga durada que fa l’empresa i que em va permetre fer els esmentats cursos puntuables).

Evidentment aquests petits gestos (uns auriculars per compartir una mateixa tele; una infermera que et porta articles d’higiene d’estrangis; un temari gratuït per unes proves d’accés) no es tradueixen automàticament en grans transformacions socials. Així, ni es garanteix una sanitat pública i de qualitat a base (només) de l’entrega vocacional dels i les seves professionals; ni aconseguirem una acció sindical tan potent com ens agradaria a base (només) de gestos de suport mutu que escapen de les lògiques mercantils i opaques d’altres sindicats. El com aconseguir aquesta acció sindical és altre tema; que dóna segurament per uns quants articles.

Ara bé, el que sí que puc dir és que aquesta forma diferent de ser i actuar de la CGT és nítidament percebuda per la plantilla. I com a mostra -i alhora breu conclusió- un altre petit exemple: al taulell d’anuncis del menjador del meu centre de treball hi ha un cartell on s’hi pot llegir: “Tablón para uso exclusivamente para comunicaciones entre trabajadores. Por favor no colgar asuntos sindicales“. Més enllà de l’enrevessat de la frase, el cartell demostra fins a quin punt la forma de fer dels grans sindicats ha fet que els “asuntos sindicales” i les “comunicaciones entre trabajadores” siguin percebudes com a coses totalment oposades. Doncs bé, en aquest context de deslegitimació creixent del sindicalisme, en els deu mesos que porto en aquest centre encara no he sentit dir ni una mala paraula de la CGT (més enllà del clàssic “són canyeros i són currantes com nosaltres, però fan el que poden amb la força que tenen”). Potser en sí mateix no és massa, però per mi és, com a mínim, un preciós punt de partida.

https://www.publico.es/economia/correos-ccoo-denuncian-negocio-sindicatos-cursos-puntuables-correos.html

https://www.publico.es/sociedad/correos-mujer-mayor-45-formacion-perfil-correos-quiere-desechar.html

La motxilla austríaca. Una història de por

10 de desembre de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Coordinadora d’Informàtica de la CGT

A finals del passat mes d’octubre es va tornar a parlar d’un tema molt oportú per als dies previs a Halloween. Mentre provàvem les disfresses més terrorífiques i monstruoses, la realitat va superar, de mot, aquests horrors imaginaris quan vam saber que, un cop més, el PSOE pretén implantar a Espanya la “motxilla austríaca” (ja ho havia plantejat al Programa Nacional de Reformes de 2019, i Zapatero al 2010). Us explicarem perquè això té trampa, y gorda.

Sona bé. Al cap i a la fi és la “motxilla austríaca” i no sembla que els hi vagi malament als austríacs. Però a l’hora de comparar aquest tipus de mesures s’ha de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada. A la legislació laboral es contraposen interessos d’empresaris i treballadors i el resultat és un equilibri entre ambdós (o aquesta és la teoria): si una mesura afavoreix a un grup, hi haurà una altre que l’equilibri afavorint l’altre. Desenvolupem això després, però és aquí just on hi resideix la trampa gorda.

Què és la motxilla austríaca?

La motxilla austríaca és una quantitat de diners que es va apartant de cada nòmina i s’acumula en un fons d’inversió per a que el treballador pugui utilitzar-lo posteriorment en cas d’atur o per a la jubilació.

“s’han de comparar els sistemes globalment, no la mesura aïllada”

Hi ha un debat sobre si això significa que el treballador es paga la seva pròpia indemnització per acomiadament, però ens sembla un debat secundari. El que l’empresa paga per cada treballador és una despesa que intentarà minimitzar per a maximitzar beneficis. Hi ha factors que limiten la seva capacitat per a fer-ho: l’oferta i la demanda de treball, la capacitat de negociació col·lectiva dels treballadors, el SMI, els convenir… Però si no canvia cap d’aquests factors, a les empreses els hi dóna igual pagar les quantitats de la motxilla austríaca “de la seva butxaca” o que es descomptin dels salaris bruts dels treballadors: en el primer cas, el que faran serà disminuir els salaris en aquesta quantitat.

L’autèntic problema és que aquí la “motxilla” substituiria les indemnitzacions per acomiadament improcedent (segons el Programa Nacional de Reformes per a 2019 es crearia un fons “que permeti als treballadors fer efectiu l’abonament de les quantitats acumulades al seu favor en els suposats d’acomiadament improcedent, de mobilitat geogràfica, pel desenvolupament d’activitats de formació o en el moment de la seva jubilació”). Al marge de com i quant es pagui, això no des incentiva els acomiadaments. En e moment d’acomiadar la despesa per a l’empresa és nul·la, doncs ja s’han aportat les quantitats que s’han de pagar. Es presenta com una msura que, entre d’altres coses, contribuirà a reduir la temporalitat dels contractes. Com? Tots els contractes serien “indefinits”, però temporals de facto: si et poden fer fora sense més, de què serveix un contracte indefinit?

Posem-nos el típic sombreret tirolès, amb la seva ploma inclosa, i viatgem a Àustria per a veure què passa allà. A Àustria, aquesta “motxilla” serveix per als acomiadaments procedents. I què passa amb els improcedents? No existeixen. A Espanya l’acomiadament és lliure però indemnitzat. A Àustria no és lliure; si l’empresa no ho justifica, l’acomiadament és nul i s’ha de readmetre el treballador (excepte que s’arribi a un acord econòmic que acceptin ambdues parts). Per això dèiem que s’ha de comparar els sistemes globalment: es podria acceptar el sistema austríac d’acomiadaments que no permet acomiadar sense acreditar la causa, però aquest no és el debat. Aquí el que es vol és combinar el pitjor d’ambdós sistemes, és a dir, acomiadament lliure i gratuït.

El somni humit de la patronal!

No tenim un planeta B

10 de desembre de 201910 de desembre de 2019 Equip Comunicació CGT Catalunya

“No tenim un planeta B” resava una pintada a una paret d’un carreró. Realment, poques coses més certes hi ha que aquesta sentència. Acostumats i acostumades com estem a la immediatesa, a l’ara, a l’aquí, al consum desenfrenat, a l’obsolescència programada… potser una idea com aquesta ens impacta més del compte. Si ens carreguem aquest planeta, de ben segur que a l’ Amazon en tenen un de nou. I més barat.

És també potser repetitiu dir que aquesta condemna que ens aboca a l’autodestrucció ha estat sentenciada pel sistema econòmic en el qual vivim. Que sí, que podem reciclar, que podem anar en bicicleta aquí i allà, que podem practicar un consum responsable i de proximitat… és clar que podem, però el problema persistirà si no encertem a trobar l’arrel del problema. Resulta que en aquesta cimera sobre el canvi climàtic del COP25 es reuneixen precisament aquells que són els responsables, o els titelles i els enviats dels responsables, del desastre climàtic que vivim. Per molt que es rentin la cara amb cimeres, o arribin a acords que esdevenen paper mullat. El capitalisme, com deia el mestre Galeano, és el món al revés.

I no volem ser més repetitius però l’emergència climàtica és la mateixa emergència que l’emergència social. L’emergència que deixa dia a dia a milers de persones sense casa, sense treball, sense res per posar-se a la boca. La mateixa emergència que condemna pobles sencers a l’extinció, o que en permet perpetrar el seu extermini amb l’ús de les forces militars dels estats, com el cas del Kurdistan. La mateixa emergència que parlen les nostres companyes quan són violades i assassinades a mans del patriarcat. Una emergència davant la quan la CGT no hi pot restar passiva. Una emergència que ens interpel·la. Els i les militants del Sindicat hem d’estar permanentment mobilitzats/des, perquè ja no és només una qüestió de sou, ens hi va la vida. És urgent el canvi social, o el canvi climàtic promogut per aquest capitalisme depredador ens abocarà a totes a l’extinció.

No som els qui defensen el planeta, som el planeta que es defensa.

Mobilització sense precedents enfront de la COP25

10 de desembre de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ecologistes en Acció

El divendres 6 de desembre la ciutadania i nombroses organitzacions de la societat civil tornaran a omplir els carrers en la Marxa pel Clima. És una mobilització mundial que tindrà lloc a Santiago de Xile i Madrid, després de la decisió unilateral del govern xilè de cancel·lar la COP25 i el seu posterior acolliment a Espanya. Aquestes marxes comptaran amb una veu única. Enfront de la inacció dels governs, la ciutadania s’aixeca davant l’emergència climàtica i socioecològica.