“Aquí la lluita és la vida”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Parlem amb l’Hugo Gómez-Pintado, militant internacionalista que actualment col·labora amb la resistència del poble Kurd contra l’atac de Turquia. Amb 24 anys, aquest barceloní, compromés amb la lluita de les treballadores i per un habitatge digne, viatjà a la zona de Rojava. Des de mitjans de 2019, ajuda i participa de la solidaritat amb el poble kurd. Ens explica, des del seu punt de vista, com està la situació al nordest sirià.

Bon dia Hugo,

  • Primer de tot, coneixent la situació política i militar de la zona, què és el que et porta a viatjar a Rojava en plena guerra?

Vaig arribar a Rojava a l’estiu, abans que la guerra comencés. Si bé és cert que les amenaces estaven sobre la taula des de finals de l’any 2018, quan vaig arribar l’operació d’invasió turca encara no havia començat i la guerra contra DAESH havia acabat feia alguns mesos. El territori es trobava en allò més semblant a la pau que s’ha vist aquí els darrers deu anys. La motivació per a venir era la mateixa: aportar el que es pogués en el procés revolucionari que aquí s’està vivint i aprendre quins mètodes i estratègies polítiques utilitzen en l’organització de la revolució

  • Perquè, ben bé, quina és la tasca que desenvolupes allà?

Ara mateix faig feina de premsa. Estic localitzat a la ciutat de Kobanê però em vaig movent per la regió quan van passant coses. De tant en tant em moc a altres ciutats com Raqqa, Manbij o Ayn Issa per conèixer la situació i explicar quines coses passen. La presència de periodistes -especialment de mitjans internacionals- és quasi nul·la ara mateix degut a la perillositat de la zona. Per això algunes persones que havíem vingut aquí amb altres motivacions fem aquesta feina. També hi ha voluntàries i voluntaris treballant a hospitals.

  • Com veus la situació actualment? Quina capacitat té el poble kurd de defensar-se davant un estat com Turquia, amb totes les seves aliances militars?

La diferència tècnica entre les forces de defensa del Nord i l’Est de Síria i l’Exèrcit Turc -el segon exèrcit més gran de l’OTAN- és molt gran. Mentre els soldats turcs van equipats amb armes d’última generació, tenen carros blindats, tancs, avions i drons amb tecnologia punta per a donar suport a les seves tropes terrestres (molts cops aquest paper el fan terroristes d’Al-Qaeda, ex-combatents d’ISIS i altres milícies gihadistes), les SDF (Forces democràtiques síries), els consells militars locals i els Asayish (organització de seguretat kurda de la Federació Democràtica del Nord de Síria) disposen majoritàriament d’armes lleugeres, algunes armes més pesades i alguns carros blindats. No tenen ni força aèria ni bateries antiaèries amb les que fer front als avions (alguns d’ells espanyols) i drons usats per Turquia (ianquis i israelians).

Però on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte. Les estratègies de defensa no es basen només en l’àmbit militar, que també. La població ha rebut instrucció en l’ús de Kalashnikov, l’arma més usada tant per forces de defensa militars com civils, les ciutats estan plenes de pneumàtics per a, arribat el moment, fer fogueres que desprenguin fum negre que eviti que els drons d’observació siguin capaços de veure què està passant a la ciutat, on hi ha aglomeracions civils i quins moviments militars s’hi fan. També els principals carrers tenen preparades teles que actuaran com a sostre amb la mateixa finalitat. Les barricades estan preparades a pràcticament cada cantonada. A part d’això, les forces militars del Nord i l’Est de Síria són molt hàbils en les tècniques de guerrilla. Aquest és un dels principals punts a favor de les forces revolucionàries.

La resistència de Serekaniye fou possible gràcies a aquestes tècniques i les forces de defensa les han millorat gràcies a l’experiència. La clau segueix sent la unitat civil-militar. Són les famílies qui acullen els combatents, són particulars amb els seus cotxes qui ajuden tant en la logística com a traslladar ferits i màrtirs. Aquesta força i unitat és el que realment fa possible la resistència.

Turquia forma part de l’OTAN i la major part d’Estats membres han fet condemnes lleus de l’ocupació sense anar més enllà. El comerç d’armament i la presència, per exemple, de militars espanyols a Turquia continua. Però en aquest temps els pobles del Nord i l’Est de Síria, especialment les kurdes, han fet també molts avenços diplomàtics i mediàtics que estan sent de gran utilitat en la defensa, doncs la guerra no només es lluita des de l’àmbit militar i tant Turquia com l’Administració del Nord i l’Est de Síria ho saben.

  • Com es viu la guerra com a militant internacionalista?

Som bastants voluntaris internacionalistes ara pel Nord de Síria. La realitat aquí i allà és absolutament diferent: les formes de relacionar-se, l’organització de la vida, les ciutats i pobles, tot és diferent. Per tant només aquest xoc i la necessitat d’adaptar-nos als ritmes i les formes de fer locals ja suposen un esforç. Si a això hi sumem la situació de guerra, on tot s’expressa més a l’extrem, de vegades ens trobem, especialment les que portem aquí poc temps, una mica desubicades. Però, en general, les companyes ajuden molt en l’adaptació. Venint d’un país en “pau”, sentir les bombes i els trets a prop genera una sensació estranya, però l’adaptació és més ràpida del que sembla quan t’ho imagines. La moral que ens dóna veure com es valora la nostra presència aquí ens ajuda. Saber que la feina que fem és útil ho fa tot més fàcil.

“on hi ha una mancança els i les revolucionàries del Nord i l’Est de Síria hi veuen un repte”

  • Alguns mitjans parlen de neteja ètnica. Per què?

Tot el Nord de Síria, com tot l’Orient Mitjà, és un mosaic de pobles, cultures i religions. Al nord de Síria, històricament a Qamishlo, Derik, Kobane i Afrîn la major part de la població és kurda. Tot i això, també hi ha àrabs, assiris, yazidis… Els repetits episodis repressius contra el poble kurd fan que la terra anomenada “Kurdistan” no sigui fixa. Els darrers anys hem pogut veure com a tot el Nord de Síria hi ha una gran part de la població que és kurda. En aquest sentit, el que Erdogan pretén amb l’actual invasió és eliminar-los del Nord de Síria alhora que se’ls nega la identitat al Kurdistan turc. Per tant aquí i ara, al Nord de Síria, parlem d’una part de la dinàmica de l’Estat turc: negació de la identitat kurda, negació de drets a la població kurda i assimilació com a turcs. Al Nord de Síria, Turquia només pot aconseguir aquests plans fent enginyeria demogràfica: guerra fins que la població kurda marxa, segrestos, violacions i violència constant a les que no marxen i re-ubicació d’àrabs afins al règim d’Erdogan (això és molt important, no tots els àrabs són “benvinguts” a la zona ocupada) a les cases i terres que abans pertanyien a famílies kurdes i d’altres pobles de la regió. Porten quasi dos anys fent-ho a Afrîn i ho estan fent ara a la zona ocupada entre Gire Spî i Serekaniyê.

  • Confederalisme Democràtic. Una aposta política difícil ja en condicions normals. Com s’articula aquesta proposta en temps de guerra? Quines deficiències i qualitats té?

El Confederalisme Democràtic està resultant realment funcional en temps de guerra. Cada poble s’ha organitzat, les minories tenen les seves pròpies forces d’autodefensa, cada ciutat té un consell militar local independent, les institucions segueixen funcionant amb certa normalitat. És clar que les coses no resulten tan fàcils com abans, però realment l’organització social i econòmica mai ha estat fàcil. El règim de Barzani, Kurdistan iraquià, fa anys que va imposar un bloqueig contra el nord i l’est de Síria, de forma que és Barzani qui decideix qui i què entra i surt del Nord i l’Est de Síria. Pràcticament podríem dir que el Confederalisme Democràtic ja està pensat per a situacions de guerra. Les inclou. Qualsevol ideologia desenvolupada a Orient Mitjà ha de ser capaç d’adaptar-se a la guerra.

Ara bé, els projectes econòmics, de creació de cooperatives de treballadores, han estat potser un dels punts fluixos. S’ha buscat el millor mètode amb proves, assaig i error, i finalment han donat amb un model que encaixa en l’organització social del Nord i l’Est de Síria: les cooperatives del moviment hauran de coordinar-se amb les comunes per a produir segons la necessitat. Val a dir que des del primer dia els preus d’allò bàsic estan regulats i els serveis imprescindibles (aigua, llum) són gratuïts. Tot i les dificultats que imposa Turquia, alterant el cabdal del riu Èufrates, per produir electricitat, aquesta segueix sent gratuïta, tot i que l’electricitat marxa algunes estones. Les organitzacions de dones (Kongra Star, Jinen Ciwan, YPJ…) estan funcionant a tota màquina durant la guerra. Realment, els eixos vertebradors del Confederalisme Democràtic s’han mantingut intactes: autodefensa, alliberament de la dona, ecologisme, democràcia radical.


  • Què penses podem aprendre des de Catalunya del projecte polític kurd i de la seva defensa?

Per començar, l’actitud davant la lluita. En dos sentits: aquí la lluita és la vida, s’hi dedica tot el temps, totes les relacions s’articulen entorn de la lluita i si algú és també part d’una organització, encara que no el coneguin des del primer dia és un company, un més. No són grups d’amics com sovint sembla a Catalunya, on tothom es coneix de fa anys i sembla que es demani currículum o pedigrí “revolucionari”. Altres elements podrien ser l’esperança, la dedicació també emocional i la moral. Si hi ha un problema o un conflicte, existeixen les estructures per a afrontar-lo (no es fuig dels conflictes), no tenen mania a aquest company o companya, això no està permès, es considera una vergonya. Som tots iguals i ens hem d’entendre sí o sí, per tant, cal un bon ambient. També les dinàmiques generals: tota la vida s’articula segons els valors revolucionaris. Altres aspectes bàsics en les organitzacions kurdes són la crítica i l’autocrítica. Periòdicament es fan sessions de crítica i autocrítica. En petits grups, s’avaluen conductes o accions des d’una perspectiva revolucionària, segons els valors que ha d’encarnar la persona que es vulgui considerar revolucionària. Les crítiques no poden tenir l’objectiu d’enfonsar a la persona, es fan des de l’amor i el compromís, doncs al criticar has de treballar amb la persona per a que millori. Tothom critica, és criticat i s’autocritica, per tant el clima és d’igualtat. No és “tu tens aquesta actitud individualista i t’ho has de treballar” sinó “jo m’he de treballar això i tu allò i ho farem junts per a créixer en conjunt”. Alhora, també podríem aprendre sobre els valors revolucionaris, a Catalunya crec que ens manca una anàlisi i discurs en aquest sentit.

  • Què podem fer des de Catalunya per ajudar al poble kurd?

Des de Catalunya es poden fer moltes coses. La primera sortir als carrers quan és necessari, la injecció de moral quan surten a la televisió les mobilitzacions d’arreu del món és vital per a mantenir la resistència. D’altra banda, aquí sempre calen mans. Ja sigui com a periodista, metge, enginyera o com a militant per a la defensa civil (comunicació, suport a la joventut…) venir aquí és una opció. Però les opcions són infinites. Aportacions econòmiques també són benvingudes. Lluitar allà és necessari: la resistència internacional és una part fonamental de la resistència que aquí es desenvolupa. A Catalunya i als Països Catalans hi ha diversos col·lectius de suport a la causa kurda (Azadî, Manresa amb Kurdistan, Ponent, València…) i col·lectius dedicats específicament a la resistència, com el Comitè de Resistència Internacionalista. Implicar-nos i fer que les nostres organitzacions s’impliquin en aquests col·lectius i en la campanya RiseUp4Rojava és molt important per dues coses: intensificar la solidaritat amb Kurdistan i el Nord Est de Síria i generar un clima d’unitat revolucionària. Davant un capitalisme i un patriarcat globalitzats també es fa necessària una resposta global.

Militàncies sense nord (1a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carles Pérez. Afiliat al sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

Els fets esdevinguts amb la sentència del Procés són de sobra coneguts, pel que m’estalviaré la tinta en descripcions. En tot cas allà estàvem el grup d’afins de sempre acudint a les manifestacions de repulsa a dita sentència, heterogenis en les nostres pròpies anàlisis de la situació present tot i que totes situades en línies llibertàries. La retallada en drets civils amagada sota el dictamen de càstig per l’1 d’octubre, així com l’enèsim exercici de repressió i criminalització de la protesta, ens obligava a sortir al carrer. Tornàvem doncs a caminar al costat de l’independentisme; entre la massa, moltes cares conegudes de tantes lluites compartides en el dia a dia anticapitalista català, i notàvem ressorgir una inquietud interna que feia temps que no sentíem. La sensació que fèiem el correcte equivocant-nos, o que ens equivocàvem fent el correcte.

Era necessari sortir al carrer en oposició al nou ardit de l’estat per assortir-se d’armes jurídiques contra la dissidència, sense importar la ideologia d’aquesta, amb vistes clares a la conflictivitat social que ens porta el futur. Però ens presentàvem sota pavès aliè.

Els nostres motius no serien llegits, el nostre discurs era mut i la nostra presència servia als objectius d’un altre projecte polític, que per algunes pot ser simpàtic, inclús afí, però sempre aliè.

Veiem amb il·lusió l’aparició a l’escena política d’una nova generació capaç de portar a l’aburgesada societat a la confrontació contra el poder repressor. Enduts per aquests pensaments la massa arrencava a cantar altre cop “Els Segadors”, fent-me qüestionar de nou el per què de la meva presència en aquesta lluita. Podria ser per solidaritat, solidaritat cap al poble amb el que convisc a diari, el poble amb el que somio construir una utopia anarquista i el mateix que sortia aquell dia al carrer a defensar-se. En general quan una manifestació coreja quelcom amb el que no estic plenament d’acord em quedo en silenci, però aquest himne expressa la transversalitat de les gents allà reunides, si volia reivindicar la meva pròpia entitat aquell era el moment. Vaig decidir alçar les mans fent el símbol de la solidaritat obrera entre un mar de punys i mans de quatre dits. La resposta que rebo: “Què significa això que fas amb les mans?”

No ens entenen. Ni els fa falta. Torno a casa després d’unes hores amb la sensació d’haver realitzat un acte d’amiguisme ideològic. En realitat en aquesta manifestació era un actor de segona, ni se m’ha demanat que hi vagi ni els ha fet falta la meva presència. Jo he decidit adherir-m´hi, per què? No podíem quedar passius davant les injustícies que s’estaven produint; a algun lloc havíem d’anar. La trista realitat és que si gorregem la trinxera d’altres és perquè ens falta la nostra pròpia. I això ja és més greu.

Aquesta joventut que puja indignada necessitarà un discurs que expliqui la seva realitat, de precarietat imposada i repressió política, en el marc del col·lapse ecosistèmic global i la lluita per l’hegemonia capitalista imperial. Per contra, en absència d’aquesta guia de comprensió, cauen en promeses reformistes que ofereixen, a més estirar, pujades discretes del salari mínim venudes com a victòries revolucionàries, o promeses de regeneració social a través de projectes de nous estats lliures i populars, que encara està per veure com es configurarien, però molt possiblement aconseguirien assegurar la supervivència de l’estructura de poder burgesa, donada l’actual sociologia.

Si pensem sincerament que l’anarquisme té respostes i solucions a aquesta realitat, per què estem abandonant la joventut al nihilisme o la militància estatista?

Jo, encara jove, m’he afiliat de la mà de Salvador Seguí, qui em va convèncer que era al sindicat l’únic lloc on el poble treballador podia representar-se a si mateix, utilitzant la lliure federació i el paper basal de la proletària dins l’esquema productiu per  conquistar poder polític. Lluny de partits d’avantguarda que per anar per davant no van amb el poble, o parlamentarismes que desmobilitzen a les treballadores a base d’esperances no fonamentades de reforma radical; mà a mà, teixint una xarxa de solidaritat que aspiri a dinamitzar el pols al poder.

Pel contrari, el que he vist en el meu escàs temps de militància és un moviment trencat internament per no poder evitar replicar les mateixes dinàmiques socials que hauria, suposadament, de combatre. Militants més veteranes podran analitzar millor aquesta situació, a mi se m’acut el següent: la lluita interna és conseqüència de la falta de projecte propi.

Sense una proposta llibertària al voltant de la qual aglutinar militància, afiliació i simpatitzants la nostra gent es perd. Ens perdem. El nostre subjecte polític, la unió lliure d’individus que és el poble treballador, no ha desaparegut, però ja no té orelles per al nostre discurs. Tracta de sobreviure impulsant projectes amb més vitalitat, aparent almenys. En aquesta època d’espectacles l’aparença ho és tot. El poble es troba dividit per l’heterogeneïtat que el caracteritza, creant la base per a la batalla entre les diferents opcions polítiques per assolir poder per als seus propis objectius.

Nosaltres, al ser poble i voler tancar files amb ell, ja que sense ell no som res, reproduïm els seus cismes en les nostres organitzacions. La militància fa gimnàstica ideològica per acomodar-se a la facció que li sembla més útil, quan no escull bàndol per simpaties o directament es perd en el laberint que és la ideologia. Aquests posicionaments generen tensions en l’organització, donant peu a la lluita intestina en la qual totes, més novelles o veteranes, ens hem vist involucrades. L’ambient de setge és asfixiant.

Perspectiva de gènere de la LPRL

Equip Comunicació CGT Catalunya
Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals

“La protección del trabajador frente a los riesgos laborales exige una actuación en la empresa que desborda el mero cumplimiento formal de un conjunto predeterminado, más o menos amplio, de deberes y obligaciones empresariales y, más aún, la simple corrección a posteriori de situaciones de riesgo ya manifestades”.

Exposición de motivos, LPRL

Encara a dia d´avui el mercat laboral no ha sabut adaptar-se a les diferències anatòmiques, fisiològiques, psicològiques i reproductives en relació a la prevenció de riscos laborals, fet que implica discriminacions per raó de sexe cap a les dones.

Dones i homes presenten diferències biològiques i les activitats professionals que duen a terme, les seves condicions de treball i la manera com són tractades per la societat són sovint diferents. Situacions que poden afectar als perills que enfronten en els seus llocs de treball i la manera en què són avaluats i controlats.

Les dones, encara en moltes ocasions:

  • Treballen en sectors i tipus de tasques concretes
  • Tenen poca representació a nivell de supervisió i direcció
  • Realitzen treballs classificats erròniament de més segur i fàcils
  • Suporten un doble jornada de responsabilitats a la feina i a casa

Infravaloració en quant a la seguretat i salut de les treballadores, càrrega de treball i riscos laborals subestimats, discriminació a nivell de reconeixement i salarial, etc. donen lloc a un evident increment dels riscos, entre d´altres, d´afectació psicosocial.

La Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals (LPRL) és la norma de referència en quant a seguretat i salut laboral. Seria per tant esperable que considerés explícitament una perspectiva de gènere en relació amb els riscos laborals, ja que és un factor determinant per a l’aparició de certes malalties i patologies i s’ha de tenir en compte.

No obstant això, no existeix una referència directa a la protecció amb visió de gènere a la LPRL, llevat de l’Article 26, on es tracta específicament la situació de maternitat en relació amb l’embaràs i la lactància.

Pot semblar llavors que no és necessari, ja que la llei no ho indica explícitament, integrar la prevenció dels riscos laborals des d’una perspectiva de gènere i realment amb aquesta situació  ens trobem amb massa freqüència. No obstant això, el no tenir en compte la visió de gènere en PRL, a més d’altres consideracions que podem fer en aquest sentit, suposa l’incompliment de la legislació vigent, principalment en base als següents Articles de la pròpia LPRL:

  • Artículo 14. Derecho a la protección frente a los riesgos laborales

(…) 2. En cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo (…)

  • Artículo 15. 1. Principios de la acción preventiva.

1. El empresario aplicará las medidas que integran el deber general de prevención previsto en el artículo anterior, con arreglo a los siguientes principios generales:

(…) d) Adaptar el trabajo a la persona, en particular en lo que respecta a la concepción de los puestos de trabajo (…)

  • Artículo 16. Plan de prevención de riesgos laborales, evaluación de los riesgos y planificación de la actividad preventiva.

(…) 2. a) El empresario deberá realizar una evaluación inicial de los riesgos para la seguridad y salud de los trabajadores, teniendo en cuenta, con carácter general, la naturaleza de la actividad, las características de los puestos de trabajo existentes y de los trabajadores que deban desempeñarlos. (…)

Veiem en els articles anteriors, com la LPRL requereix una protecció eficaç en tots els aspectes relacionats amb el treball i realitzant les avaluacions adaptades a les persones que portaran a terme les tasques. Això implica una obligació empresarial pel que fa a l’anàlisi de les dades i característiques de cada organització seguint una perspectiva de gènere i duent a terme l’avaluació de riscos laborals en funció d’un model que tingui en compte el gènere en la identificació dels riscos, en la seva valoració, en la implementació de mesures correctores i preventives i en el seu posterior seguiment i revisió.

El continuar amb un enfocament de gènere de “tipus neutral” durant les avaluacions i la prevenció de riscos implica una infravaloració de les dones treballadores fins i tot ignorant el seu dret de protecció. Per tant, és necessari, i de fet això ens indica encara que sigui indirectament la pròpia LPRL, incloure els aspectes de gènere en les avaluacions de riscos integrant-los en tot allò que estigui relacionat amb la seguretat i salut de les persones treballadores.

EPIF: Lluita sindical i acció directa

Equip Comunicació CGT Catalunya

El col·lectiu de doctorandes ocupen la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca per reclamar l’aplicació de l’EPIF

CGT UAB i Doctorands en Lluita

Des de març de 2019 la CGT i el col·lectiu de Doctorands en Lluita van emprendre un camí conjunt de lluita sindical i acció directa, on el compromís per millorar les condicions de treball d’un col·lectiu laboral vulnerable, el personal investigador en formació de les universitats públiques, fa que l’escalada de tensió patronal-classe treballadora vagi en augment.

Hem d’ubicar el començament d’aquesta lluita al mes de març de 2019. L’Estat Espanyol va aprovar per Reial Decret una llei, l’Estatut del Personal Investigador en formació (a partir d’ara l’anomenarem EPIF) que suposa la millora substancial de milers d’investigadors predoctorals arreu de l’Estat, ja que es regula aquesta figura com a personal laboral i fixa unes retribucions salarials mínimes. Aquesta nova conjuntura era especialment important a Catalunya, on un bon nombre dels ajuts predoctorals provenen de la Generalitat de Catalunya i són finançats en gran part per fons europeus. Aquests tenen una durada total de tres anys, temps insuficient per assolir l’objecte del seu contracte, és a dir, un tema de recerca innovador que es materialitzi en la defensa d’una tesi doctoral. La realitat és esfereïdora: un gran nombre d’investigadors predoctorals, infrafinançats, ha de finalitzar el seu projecte doctoral acollint-se a l’atur, el que comporta continuar assistint al lloc de treball sense cap mena de contracte laboral que asseguri un salari digne i unes mínimes condicions de seguretat laboral, posant en condició de risc al treballador en benefici de les empreses.

És una situació, si fa no fa, tragicòmica, ja que l’article 6 de l’EPIF no deixa dubte: si el doctorand no ha acabat la seva recerca, el contracte s’ha d’aplicar automàticament i no ha de dependre de la bona voluntat de la empresa ni de decisions arbitràries de la política institucional. Amb l’aplicació de l’EPIF i la pròrroga del contracte a totes les persones que disposin, n’hi hauria prou per cobrir aquella franja de temps que cal per dur a terme amb qualitat científica la recerca. La realitat demostra que tres anys són insuficients, veient-se la qualitat de la recerca minvada quan es plantegen projectes de recerca doctoral molt acurats en el temps, a banda de l’alt grau d’estrès psicològic que acompanya aquest col·lectiu per múltiples raons. Entre aquestes, per exemple, pel simple fet d’haver de dur a terme amb èxit un projecte de recerca infravalorat en temps i salari, la manca d’oportunitats laborals lligades a la recerca un cop finalitzada l’etapa predoctoral, l’obligació de buscar continuïtat laboral a l’estranger amb l’alt cost personal que comporta, etc.

Si fem marxa enrere en el temps, el conflicte es va guanyar el mes de maig a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’ha aplicat la llei en la seva totalitat gràcies a les mobilitzacions dutes a terme pel Personal Docent i Investigador amb la solidaritat d’una gran part de la comunitat universitària. La vaga del 28 de maig va arreplegar més d’un centenar de treballadors plenament conscienciats que la lluita és l’únic camí. L’acció directa va permetre que la següent convocatòria de vaga vigent, organitzada coincidint amb el dies de selectivitat a principis del mes de juny, no s’hagués de portar a terme, ja que la UAB va acceptar aplicar la llei proveint a les treballadores i treballadors doctorals de l’ampliació del contracte al quart any.  

“se’ns obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball”

Tanmateix, la situació no és tan favorable a la resta d’universitats de Catalunya, centres de recerca adscrits i centres de recerca de Catalunya (CERCA), que han aplicat de forma irregular l’increment salarial, però neguen la possibilitat de prorrogar els contractes vigents, provocant que, a dia d’avui, 79 investigadors i investigadores de Catalunya hagin finalitzat el seu contracte i continuïn treballant a l’atur. Si l’EPIF no s’aplica amb urgència, d’ara al més d’abril al voltant de 240 treballadores aniran al carrer només a Catalunya.

A més a més, la Generalitat ha tornat a ofertar els ajuts a la contractació de personal predoctoral amb un pressupost acurat per tres anys, obrint la possibilitat a les universitats i centres de recerca a negar-s’hi novament. Per això, la CGT ha interposat una demanda de conflicte col·lectiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra les universitats i centres de recerca catalans (tret de la UAB) per l’incompliment de l’anteriorment esmentat a l’article 6 del Reial Decret 103/2019. Aquesta primera denúncia ha motivat que Inspecció de Treball iniciï un procés contra les universitats per inaplicació de l’EPIF que els pot suposar importants sancions econòmiques.

Tot això sense deixar de tenir present la importància de l’acció directa: desprès de l’acte de protesta en la jornada d’inici de curs a les Universitats Catalanes,  la patronal i el govern de la Generalitat va interpel·lar el col·lectiu a tot un seguit de reunions sense cap tipus de voluntat negociadora i simplement per allargar el temps d’inacció política, argumentant la manca de fons per finançar els treballadors més precaris del sistema públic. En aquest context, vam decidir ocupar durant 24 hores la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca, ubicada al Passeig Lluís Companys de Barcelona, exigint responsabilitats respecte a les treballadores.  

Tanmateix, la lluita del personal precari a la universitat i centres de recerca públics no finalitza només en aquest punt, havent-hi molts fronts oberts. Al personal acadèmic i investigador de les universitats públiques, precari i amb data de caducitat, se li obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball. Per aquesta raó, l’EPIF connecta directament amb els conflictes d’investigadores postdoctorals i professorat associat i interí, que pateix els excessos de les dinàmiques privatitzadores que són cada cop més evidents des de les retallades de l’any 2010 i lluita per l’obertura de places públiques a les universitats i centres que assegurin fer ciència i docència en condicions de dignitat.

” Si l’EPIF no s’aplica (…) 240 treballadores aniran al carrer només a Catalunya “

Cal remarcar l’exemple de lluita sindical en col·lectius tan segmentats com són els acadèmics, on les dinàmiques competitives segreguen i aïllen els treballadors en detriment de la força col·lectiva. En aquest cas, el treball de dia a dia, el contacte entre persones, l’organització d’assemblees, l’acció directa i el suport mutu estan donant els seus fruits. I no tenim cap dubte que guanyarem. Qui sap què sembra, no tem la collita.

Fort creixement de CGT a les universitats

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

En 12 anys la CGT ha experimentat un fort creixement a les universitats públiques catalanes, tant en el personal d’administració i serveis (PAS) com en el personal docent i investigador (PDI). Aquest creixement s’ha accelerat especialment el darrer any, en un context de conflictivitat i un marcat increment de la nostra acció sindical.

Seccions sindicals a totes les universitats

Les xifres parlen per si soles. L’any 2006 la CGT només disposava de dues seccions sindicals a les universitats públiques catalanes. Una a la Universitat de Barcelona (UB) i l’altra a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La primera era bàsicament d’afiliades del PAS mentre la segona ho era de PDI. Els darrers anys aquesta dualitat s’havia acabat i al les dues l’acció sindical es va expandir a tots els àmbits dels seus treballadors/es i es va crear la secció sindical de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). De totes maneres, el fort creixement  l’actualitat la CGT te seccions sindicals a totes les universitats públiques de Catalunya. El darrer any s’han creat seccions sindicals a les següents universitats: Universitat Pompeu Fabra (UPF), Universitat de Girona (UdG), Universitat de Lleida (UdL) i Universitat Rovira i Virgili (URV).

I més lluita sindical

L’expansió del sindicat ha tingut una forta repercussió en les lluites dels i les treballadores de les universitats i, en gran mesura, també ha sigut conseqüència d’aquestes lluites. L’augment de l’afiliació i la organització s’ha produït especialment en els àmbits més precaris. Està sent molt més destacat en els treballadors/es laborals, molts dels quals tenen contractes molt precaris, que en els funcionaris. I també en els sectors on aquesta precarietat és més exagerada.

Durant aquest període la CGT s’ha implicat en nombroses lluites a les universitats i en moltes d’elles n’està sent el referents. La més recent és la lluita per l’aplicació de millores en els contractes d’investigadors/es predoctorals, que ha comportat la realització de vagues, manifestacions, ocupacions, … i diverses accions legals a Inspecció i al TSJC. Fruit d’aquestes vagues a la UAB la lluita es va guanyar amb un acord directament amb CGT.

Altres lluites en les que el sindicat hi és present de forma constant són les del professorat associat, interins i altres figures de PDI precaris i les de la regularització dels contractes de PAS depenent de projectes. El sindicat també està present en lluites més globals i per mesures socials dins de les universitats, des de la de defensa de l’escola bressol a la UAB o les lluites contra retallades, privatitzacions i augment de les taxes a les universitats.

I augment de la representació sindical

L’expansió sindical de CGT també ha revertit en un increment de la presencia del sindicat en els comitès d’empresa. Aquest fet ha motivat que a data d’avui, i per primera vegada, la CGT estigui present a la mesa del PDI laboral, amb el 19,7% dels i les delegades al conjunt de Catalunya i del PAS laboral, amb més del 11% de delegats/des.

I de la repressió

Sovint aquesta lluita ha comportat denúncies i intents d’acomiadaments contra companyes del sindicat. Un dels casos va ser l’acomiadament de la Merce, de la UAB, qui havia destacat en la lluita contra el tancament de l’escola bressol que hi havia al campus de Bellaterra i que va ser acomiadada quan va figurar com a cap de la llista de CGT a les eleccions del PAS ara fa 4 anys. Un altre és el cas dels 27 i més, on es demana presó per 25 antics estudiants de la UAB i 2 treballadors, un d’ells afiliat a CGT. Altres exemples han sigut l’aplicació de penes per la llei mordassa a piquets, identificacions, etc. Tot plegat no ha frenat ni l’augment de la lluita i el creixement del sindicat.