Prendre sentit

Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell

El març passat es va decretar el confinament de la població a causa de la pandèmia de COVID-19. Econòmicament aquesta parada es va traduir en una caiguda de l’activitat, els efectes de la qual encara estem pendents de veure. En tot cas la situació no augurava bons presagis. Una perspectiva inquietant, just quan havíem d’estar quiets a casa.

Per propaganda o desesperació, va sorgir l’asfixiant optimisme que ennuvola el pensament avui en dia. Des d’alguns sectors es va tractar de vendre amb alegria la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle derivada de la parada.

Una reducció a grans trets positiva, no hi ha dubte, però fàcilment mal interpretable si no s’acompanya d’una panoràmica més àmplia.

Resumidament, i com ja vàrem veure amb la passada crisi, la destrucció de l’activitat econòmica comporta la baixada d’emissions junt a l’empobriment de la classe treballadora.

No s’ha produït cap canvi estructural en el model de producció o consum, que segueixen sent tant contaminants com abans del confinament. Solament hem assistit a una reducció momentània de la magnitud de l’impacte.

Aquest intent propagandístic embafa de cinisme; una mostra més de la falta de serietat amb la qual s’encara el repte climàtic.

Una prova més per demostrar que, ja sia per falta de capacitat o de voluntat, les elits en el poder manquen d’un pla d’adaptació al Canvi Climàtic que inclogui la supervivència i dignitat de la majoria de la humanitat. La jerarquia és elitista i protegeix els seus privilegis.

A mesura que el segle XXI avança la crisi històrica del model capitalista s’agreuja, però segueix sense aparèixer el subjecte social capaç de disputar-li el lideratge. D’aquesta manera el sistema, fora de si i ebri d’èxit, es defensa contra la realitat a costa de la immensa majoria de la població. L’esforç extractiu del capital no s’atura davant de res ni ningú.  Restem a l’espera de veure com adapten la societat a les estrictes exigències del futur: un clima trastornat i una economia amb escassetat de recursos. El dret a la supervivència es regula en base al salari: qui no el pot pagar en queda exclosa.

És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista”

S’alcen negres tempestes, amb les que ja no val la lluita simbòlica. Els adjectius han de recuperar significat.

És un acte de fe creure que l’anarquisme social és intrínsecament ecologista. Cal que construïm un projecte de societat llibertària que apliqui l’ecologisme en la mateixa base de l’ordenació territorial i l’estructura econòmica. Actualment vivim un autèntic setge mental d’alternatives capaces de dur-nos a un estat de normalitat ecològica. D’aquesta cacofonia necessitem triar-ne aquelles realment viables, per tal de sintetitzar una proposta de sistema que sigui coherent, realista i desitjable en el context d’escassetat i readaptació general que ens espera. Si volem ser l’alternativa al desordre actual, haurem de sintetitzar l’alternativa.

La complexitat del projecte és titànica, sorgeixen infinitat de preguntes que difícilment respondrem des de la comoditat de la teoria. Però que si ens esforcem en esbossar-ne la resposta demostrarem que quan el sindicat es diu ecologista va més enllà de la mera simbologia. I que aspirem a quelcom superior a la lluita laboral.

El valor d’aquest exercici supera la simple especulació, ja que afecta al dia a dia sindical.

Ho hem vist recentment: la producció de Nissan respon a un model de societat caducat, basat en el combustible fòssil. El capitalisme preveu deixar morir aquestes indústries, ja que no sent responsabilitat vers les persones que viuen al voltant d’aquests llocs de treball. És en aquests casos on tenir una línia programàtica és valuós. Expropiació i autogestió, i reconversió de l’activitat cap a una producció enquadrada en un projecte de societat capaç de resistir la crisi civilitzatòria que, si fem cas al que ens repeteix incansablement la ciència, s’aproxima.

Arriba agost, i l’estat decreta el desconfinament exprés sospitosament motivat per la dependència econòmica. Sense els dividends del turisme la crisi passa de ser una “V” a ser una tragèdia. Mentrestant, per alguns, la vida segueix sent el creixement vertiginós de sempre. A vostè el culpabilitzen per anar en automòbil a un treball precari mal comunicat; a Elon Musk l’alaven per vacil·lar de coet nou davant de tota la humanitat. Dues humanitats, dues realitats.

“anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual”

Somnis d’hiperdigitalització i paranoia 5G; d’hamburguesa bio-eco i drons de guerra teledirigits; d’identitats nacionals i civilització globalitzada; de consum local i capital internacional; de llibertats metafísiques i esclavitud material.

Contradiccions que s’acumulen, estrenyent les goles de la humanitat. Ens ofeguem en un mar de modernitat líquida amb efecte hivernacle. Contradiccions que existeixen en el més íntim de les persones, obligant-les a sentir; a posicionar-se. Tot i la manca de cultura política.
El nostre projecte podrà donar un eix al voltant del qual posicionar-se, allunyant a la població de la falsa seguretat que ofereix el senyor de l’uniforme. Mirant al futur ens fem creïbles com a alternativa; i ens creiem a nosaltres mateixes.

Titular inesperat. Amb la tornada a l’activitat han pujat de nou les emissions. Com deu ser la situació per a què es tragués esperança d’una pandèmia? Anem a la desesperada, davant un poder que té com a única consigna el Business As Usual fins l’últim minut possible, en una competició internacional per veure qui lidera el col·lapse. Dirigents irresponsables, ecosistemes disfuncionals, noves malalties, medicines acaparades, economies al límit, política de la por, odi al dèbil… El sistema actual és el caos desfermat.

De nosaltres depèn proporcionar-li al futur la possibilitat d’un ordre diferent.

Més enllà de la vaga, la pressió

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)

La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.

Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.

El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.

Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.

“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”

Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.

El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.

No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.

Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.

El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-1.png

Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.

És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.

Preparem la resposta.

La coeducació als centres educatius de Catalunya: Paper mullat

Ingrid Chavarria i Elena Calvo. Secretaria de Gènere de CGT Ensenyament Barcelona. 

Des dels últims 8 de març, amb vagues generals convocades, manifestacions massives i gran ressò mediàtic dels greuges que patim les dones en tots els àmbits de la vida pública i privada, la societat en general està prenent consciència que el sistema patriarcal castiga de moltes maneres, entre d’altres, la meitat de la població. I anem pel bon camí: hem de continuar promovent el feminisme a través de tot tipus de lluites perquè pensem que sense aquesta perspectiva no és possible aconseguir un món més just per a tothom.

Llegeix més

Montajes Rus acomiadarà més de 150 treballadores de les mines

Redacció Catalunya

Acord entre el Comitè d’Empresa i la Direcció de Montajes Rus per acomiadar entre 154 i 162 treballadores de les mines de Vilafruns (Berguedà). La CGT, segon sindicat al Comitè, es desvincula de l’acord en considerar-ho “molt millorable”.

Montajes Rus, empresa subcontractada de la minera Iberpotash, que explota les mines de Vilafruns, situades entre Balsareny i Sallent, acomiadarà més de 150 treballadores després d’arribar a un acord amb la majoria de sindicats del Comitè d’Empresa (CCOO, UGT i CSC-Intersindical). 

El conflicte esclatà a finals de juliol, quan la direcció de l’empresa anuncià un ERO que afectava a 248 treballadors. Es dóna la situació que el passat juny van morir dos treballadors de l’empresa en diferents accidents laborals a la mina d’Iberpotash de Vilafruns. L’últim d’aquests accidents, ocorregut el passat 25 de juny, la direcció d’Iberpotash va aturar la producció a la mina per a que un grup d’experts revalués la situació a la mina i les mesures de seguretat.  Davant de l’aturada de la producció Montajes Rus plantejar l’expedient de regulació.

En un primer moment, tant el Comitè d’Empresa com la plantilla de Montajes Rus van rebutjar l’acord i van començar les mobilitzacions. En diverses ocasions els treballadors de Vilafruns, juntament amb companys de les mines de Sallent, es van concentrar en protesta pels acomiadaments, tallant diverses vies i l’entrada a la mina per mostrar el seu rebuig a la proposta de l’empresa.

“aquest acord no és el millor possible i pot ser traumàtic per moltes famílies”

Les negociacions van continuar fins el passat 18 d’agost, en que el Comitè d’Empresa va arribar a un acord amb la direcció de Montajes Rus per l’aplicació de l’ERO. L’acord arribà amb una rebaixa del nombre de persones que perdrien el seu lloc de treball, passant de 248 a entre 154 i 162, un marge que encara està per definir. En aquest acord es defineixen les condicions dels acomiadaments, amb unes indemnitzacions de 23 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats; amb un primer pagament d’11.000€ i la part restant 60 dies després. Estableix també aquest acord que es crearà una borsa de treball amb els empleats acomiadats, de forma que, en el supòsit que l’empresa necessiti fer noves contractacions, els primers en ser contractats haurien de ser aquells treballadors que han perdut la feina arrel d’aquest acord. L’acord va ser ratificat el dia 18 per l’assemblea de treballadors de la mina.

La CGT en contra de l’acord

La CGT és el segon sindicat més gran a l’empresa, i ha estat des del primer moment el sindicat que ha atiat la lluita i encoratjat a la plantilla a no desistir de les mobilitzacions com a mesura i posició de força davant les negociacions que Comitè d’Empresa i direcció estaven duent a terme, en les que el sindicat també hi participava. En aquest sentit, la participació de la CGT a les negociacions buscaven en tot moment un acord favorable pels treballadors, fet que consideren no s’ha acabat donant. És per això que CGT no ha signat l’acord en considerar que “no és el millor possible ni molt menys i pot ser traumàtic per a moltes famílies, sobretot en el context d’una comarca empobrida i amb poca feina”.

Segons un comunicat emès per la CGT Berguedà, federació a la qual pertany la secció sindical de Montajes Rus, els anarcosindicalistes no poden estar d’acord amb la pèrdua de llocs de treball i amb l’amenaça de més precarització de les condicions de treballs dels qui es queden treballant. Asseguren, així mateix, que continuaran lluitant per la seguretat al treball, per unes millors condicions laborals i per la conservació del treball a la comarca.

Acord a Nissan

Redacció Catalunya

Els treballadors i treballadores de la multinacional japonesa aproven l’acord entre el comitè d’empresa i la direcció per posposar el tancament, amb el que no hi haurà acomiadaments fins desembre del 2021.

Després de l’anunci l’ERO d’extinció que va presentar Nissan el passat mes d’abril, que suposa el tancament de les factories catalanes de la Nissan afectant directament i indirecta 25.000 llocs de treball; després de 100 dies de vaga indefinida interrompuda i mobilitzacions constants de la plantilla, després d’hores i hores de negociació, els sindicats presents al Comitè d’Empresa i la direcció de la multinacional arribaren a un acord el passat dia 5 d’agost. Un acord que va ser ratificat per l’àmplia majoria de la plantilla de la Nissan el 6 d’agost.

L’acord recull una divisió per trams d’edat de les treballadores en funció de la qual varia la indemnització. Així, pels majors de 55 anys s’ha pactat un programa de prejubilacions que assegura el 90% del salari fins els 62 anys, un 85% del salari als treballadors entre 51 i 54 anys, i s’obre la porta a sol·licitar la baixa voluntària als menors de 50 anys amb 60 dies per any treballat sense límit de de mensualitats. Tindran, a més aquest últim col·lectiu, prioritat en la recol·locació de les empreses que poguessin substituir la Nissan.

Però més enllà de les indemnitzacions, l’acord no garanteix la reindustrialització i el manteniment de l’ocupació, que era un dels objectius de mínims de la CGT. A més a més, el futur de totes aquelles empreses que depenen de la Nissan queda enlaire. Les treballadores de subcontractes i proveïdors queden en una situació d’indefensió per no pertànyer a la plantilla de Nissan. Un acord que, en definitiva, no acaba d’agradar a la Federació del Metall de la CGT de Catalunya (FEMEC).

“la lluita no s’acaba amb aquest acord”

Segons aquesta federació, Govern, Generalitat, Patronal i sindicats (“grocs”) solen oblidar els seus compromisos amb la plantilla i buiden de contingut les qüestions més esperançadores, com és la reindustrialització de la factoria i, en general, del teixit industrial català. El cas és que l’acord no garanteix la continuïtat dels llocs de treball de la multinacional nipona i, tampoc, els de les empreses que depenen d’aquesta. Tanmateix, la lluita no s’acaba amb aquest acord. 

Per la FEMEC, aquest acord permet “aixecar un mur de contenció a les pretensions de tancament”. Els i les metal·lúrgiques aposten per ampliar i socialitzar la lluita de les 25.000 treballadores que veuen perillar el seu lloc de treball. Una de les empreses proveïdores de Nissan més grans és Acciona, la qual ja ha presentat un ERO que afecta a la totalitat de la plantilla, 500 treballadores que, a hores d’ara, estan en peu de guerra.

La federació interpel·la, també, a les administracions el compromís de mantenir els llocs de treball i de recanvi industrial un cop la multinacional japonesa faci efectiva la seva marxa de Catalunya, assegurant que no confien en les seves paraules i que, per això, cal continuar lluitant. I és que la continuïtat del teixit industrial de Catalunya no és quelcom que afecti només als treballadors i treballadores de Nissan, sinó que és una qüestió de futur, que afecta a la totalitat de la població catalana. Per això, la FEMEC insisteix en que “la lluita no s’acaba amb aquest acord”, sinó que continua per “una indústria pública, ecològica, en mans de la classe treballadora i al servei del progrés i de la gent”.

L’acord a Nissan no ho garanteix, però la lluita no s’acaba aquí. Continua.