Dones indígenes, rebels i zapatistes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cristina Grau. Secretària General del sindicat d’Hostaleria de CGT Barcelona

El zapatisme és, ara per ara, la resposta més acabada, la proposta més completa a les lluites mundials de resistència. Resistència i lluita en contra d’ambicions desmesurades que també estan acabant amb el planeta. Aquells que ho neguen o el reneguen són els que mai van comprendre a fons les seves propostes radicals d’una altra forma de fer política; una altra forma de governar; una altra forma de quotidianitat on les dones tinguem dret a la mateixa dignitat i respecte que els homes. Es tracta d’una manera “molt altra” de definir i resoldre les mancances i anhels de tots els desposseïts i, entre ells, els pobles indis. Sobretot els pobles indis.

M’agradaria ressaltar que el primer aixecament de l’EZLN va ser el març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes… Com va començar? Abans de l’aixecament armat de 1994 el poble indígena vivia en una esclavitud i horror, treballant les seves pròpies terres amb els patrons que deien ser propietaris de les finques, una vida infrahumana plena d’humiliació i sofriment. Per part de les dones, cap va aprendre mai a llegir ni a escriure perquè els amos les consideraven animals, tampoc parlaven castellà. Afirmen haver nascut en famílies que, per generacions, “no prenem dolç” perquè no ho permetia el patró. Però ni l’escuma de la mel el dóna a llepar als nens, no podien agafar ni un trosset de canya. Encara que, és clar, el bestiar del cacic podia donar-se els seus desitjos, com llepar sal tranquil·lament per estar mòlt, gràcies a la pell cuita de les mans índies.

Existia el dret de cuixa, de com són violades les jovenetes amb la mateixa naturalitat amb què el sol surt i es posa. Això ja no succeeix a les comunitats en resistència de l’EZLN, on van fer fora els patrons. Però sabem que passa a moltes finques del país mexicà i per això segueix fent mal. Si alguns homes i pares protestaven i s’organitzaven, la seguretat pública violava i assassinava a les seves dones, filles, etc. fins que va arribar la informació que podien organitzar-se clandestinament i es van formar milicianes i insurgents, és quan els fundadors de l’EZLN van arribar a les muntanyes de Chiapas.

(Fragment de la Carta del Subcomandante Marcos sobre la vida quotidiana a l’EZLN del 26 de gener de a 1994)

“Susana, Tzotzil està enutjada. Fa estona la burlaven perquè, diuen els altres de l’CCRI (Comitè Clandestí Revolucionari Indígena), ella va tenir la culpa del primer alçament de l’EZLN, el març de 1993. “Estic brava”, em diu. Jo, mentre esbrino de què es tracta, em protegeixo darrere una roca. “Els companys diuen que per culpa meva es van alçar els zapatistes l’any passat”. Jo em començo a apropar cautelós. Després d’una estona descobreixo de què es tracta: el març de 1993 els companys discutien el que després serien les “Lleis Revolucionàries”. A Susana li va tocar recórrer desenes de comunitats per parlar amb els grups de dones i treure així, del seu pensament, la “Llei de Dones”.

Quan es va reunir el CCRI a votar les lleis, van anar passant una a una les comissions de justícia, llei agrària, impostos de guerra, drets i obligacions dels pobles en lluita, i la de dones. A Susana li va tocar llegir les propostes que havia ajuntat del pensament de milers de dones indígenes. Va començar a llegir i, a mesura que avançava en la lectura, l’assemblea de l’CCRI es notava més i més inquieta. Se sentien rumors i comentaris. En chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mam, zoque i castellà, els comentaris saltaven d’un costat i altre. Susana no es va acovardir i va seguir envestint contra tot i contra tots: “Volem que no ens obliguin a casar-nos amb qui no volem. Volem tenir els fills que vulguem i puguem tenir cura. Volem dret a tenir càrrec en la comunitat. Volem dret a dir la nostra paraula i que es respecti. Volem dret a estudiar i fins i tot de ser xofers “. Així va seguir fins que va acabar. A la fi va deixar un silenci pesat. Les “lleis de dones” que acabava de llegir Susana significaven, per a les comunitats indígenes, una veritable revolució. Les responsables de dones estaven encara rebent la traducció, en els seus dialectes, del que s’ha dit per Susana. Els homes es miraven els uns als altres, nerviosos, inquiets. Tot d’una gairebé simultàniament, les traductores van acabar i, en un moviment que es va anar agregant, les companyes responsables van començar a aplaudir i parlar entre elles. No cal dir que les lleis de dones van ser aprovades per unanimitat. Algun responsable tzeltal va comentar: “El millor és que la meva dona no entén espanyol, que si no …” Una oficial insurgent, tzotzil i amb grau de major d’infanteria, se li tirà al damunt: “chingaste perquè ho anem a traduir en tots els dialectes “. El company baixa la mirada. Les responsables de dones estan cantant, els homes es rasquen el cap. Jo, prudentment, declaro un recés. Aquesta és la història que, segons em diu Susana ara, va sortir quan algú de CCRI va llegir una nota periodística que assenyalava que la prova que l’EZLN no era autènticament indígena és que no podia ser que els indígenes s’haguessin posat d’acord en iniciar la seva alçament el primer de gener. Algú, de broma, va dir que no era el primer aixecament, que el primer havia estat al març de 1993. Van fer broma a Susana i aquesta es va retirar amb un contundent “vagin a la chingada” i una mica més en tzotzil que ningú es va atrevir a traduir. Aquesta és la veritat: el primer aixecament de l’EZLN va ser al març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes. No hi va haver baixes i van guanyar. Coses d’aquestes terres”.

Les comandantes Ramona i Susana van ser les impulsores i encarregades d’informar per les comunitats sobre la llei de les dones. Aquestes van ser les deu primeres peticions de la llei revolucionària de les dones, el 1996 es van ampliar fins a 33, incloent entre d’altres, la prohibició de begudes alcohòliques, i plantació i consum de drogues a comunitats zapatistes.

Llei revolucionària de dones:

Primera.- Les dones, sense importar la seva raça, credo o filiació política tenen dret a participar en la lluita revolucionària en el lloc i grau que la seva voluntat i capacitat determinin.

Segona.- Les dones tenen dret a treballar i rebre un salari just.

Tercera.- Les dones tenen dret a decidir el nombre de fills que poden tenir i cuidar.

Quarta.- Les dones tenen dret a participar en afers de la comunitat i tenir càrrec si són elegides lliurement i democràticament.

Cinquena.- Les dones i els seus fills tenen dret a atenció primària en la seva salut i alimentació.

Sisena.- Les dones tenen dret a l’educació.

Setena.- Les dones tenen dret a triar la seva parella i llevat obligades per la força a contraure matrimoni.

Vuitena.- Cap dona pot ser colpejada o maltractada físicament ni per familiars ni per estranys. Els delictes d’intent de violació seran castigats severament.

Novena.- Les dones podran ocupar càrrecs de direcció en l’organització i tenir graus militars a les forces armades revolucionàries.

Desena.- Les dones tindran tots els drets i obligacions que assenyalen les lleis i els reglaments revolucionaris.

Durant tots aquest anys, han continuat treballant les comunitats i avançant en les seves propostes. Una cosa és clara, en les comunitats zapatistes no hi ha feminicidis.

Penso que el repte és saber escoltar veus indígenes, especialment veus de dones en aquests mons indígenes. Poder-les comprendre i després arribar a la necessària sistematització que faig com a persona compromesa amb un món més just.

A través dels anys, he escoltat en silenci i après d’elles, les zapatistes indígenes, com veuen el món, la natura, com es veuen a si mateixes, els seus fills, els seus companys i com conceben el seu cos de dona encastat en creences ancestrals. Començar amb les veus múltiples d’aquestes dones. Què diuen? Com ho diuen? Què esperen? Què reclamen? Què aporten des de la seva visió del món?

“assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món””

Però jo vull començar a baix, a baix i a l’esquerra. Vull començar amb les veus de les zapatistes i altres dones indígenes del continent. Necessito unir aquests dos mons, el de la teoria feminista, que encara que em fascini, no inclou l’espectre del que viuen i narren en profunditat les pràctiques i veus indígenes. He de fer-ho però a la meva manera i “d’una altra manera”.

Així que assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món” amb les meves contribucions modestes com persona que dóna suport al zapatisme i les seves dones. Les veig com la millor esperança d’un altre camí on dones i homes comparteixin les seves lluites, les seves disjuntives, les seves decisions cap a un altre món millor possible i més equitatiu per a elles i ells. “… Construeixen noves realitats que necessiten una altra reflexió teòrica”, diu el finit sub Marcos en el seu escrit “Una altra teoria?”.

La meva única experiència en territori zapatista, de moment, va ser l’octubre 2016. Vaig anar a Chiapas un mes, a banda de estar amb ells al 20è aniversari del Congres Nacional Indígena, vaig complir un dels meus somnis, poder visitar i estar d’observadora al cargol de la realitat, on van assassinar el mestre Galeano i destruir l’escola clínica que hi havia a la comunitat, va ser molt especial, ja que des de CGT vam fer campanya per ajudar a reconstruir i des de Barcelona, amb l’ajuda de tots els companys dels sindicats, vam fer molta difusió i col·laboració.

Les dones zapatistes abracen els feminismes del món a Chiapas - directa.cat

Un de tants moments meravellosos que vaig passar a la comunitat va ser parlant amb una joveneta de 15 anys, quan venia per llenya cada matí, la seva claredat en veure la vida i la informació que tenia de com estava el mon, allà en plena selva lacandona, jo li preguntava si tenia por, dels paramilitars, la contra insurgència que fa servir l’Estat contra ells, per que són els mateixos veïns que conviuen amb ells, són gent indígena també que són comprats per partits politics, que es venen per un cotxe, un televisor, enganyats, després els treuen les terres, i es queden sense res, i ella rient em deia: “no, jo ja em sé defensar”; i li contestava que si veiés que et passa quelcom, aniria a ajudar-te, i reia mes fort: “tranquil·la que ja li faria córrer a cops de puny”. Rèiem les dues. Vam parlar també de com estaven les dones, ella em va dir que tenien completa llibertat de casar-se amb qui volguessin, que ja no era com abans, a l’època de la seva àvia, que era el pare qui decidia i la venia per un animal, pesos o beguda (quan els cacics s’havien apropiat de les seves terres). Ara si ja no volien estar amb el company, ho parlaven i es separaven, comunicant-ho a la Junta del Bon Govern.

El que vaig observar és que per a elles no hi ha problema, ni que tinguin dificultat a reclamar els drets com a dones ni com a poble, per que no pensen els drets individualment si no en col·lectiu. En la relació amb la parella, una dona insurgent, deia que no hi ha problema perquè l’acord el resolien amb l’espòs. Perquè “l’acord” es pren col·lectivament, és l’acord de l’assemblea. Si la companya ha de sortir tres dies per complir la seva tasca com a comissària agrària o si ha d’atendre problemes a mitjanit, o si ha de deixar els nens i no pot preparar el pozol ni la torrada, cap problema. Això va dir aquesta companya i moltes més. “L’acord” fa d’intermediari freqüentment les relacions home/dona, les opressions i limitacions exercides per l’home sobre la dona i recolzades freqüentment pels usos i costums i influències patriarcals de la societat dominant. Equilibri i harmonia que reflecteixen la forma feminista zapatista de cercar l’equitat amb l’home.

Residències de gent gran. La lluita invisible

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Dones Llibertàries
@karmalva

L’any 2017 neix la Plataforma SOS Gent Gran per exigir a l’Administració de la Generalitat el control de les empreses concessionàries dels serveis de les residències i centres de dia de gent gran perquè no es compleixen les obligacions adquirides amb la concessió, cosa que pateixen els avis, les àvies i el personal treballador

La Plataforma va seguir lluitant pels drets de les persones més dèbils de la nostra societat; aquelles que necessiten la cura i l’atenció a causa de la seva dependència. La lluita es va ampliar a familiars d’altres residències de la ciutat de Barcelona i es convertí en la Coordinadora de Residències 5+1. Hi havia molta feina a fer per seguir denunciant el desgavell i els incompliments.

Els departaments competents de l’Administració de la Generalitat fan deixadesa de les seves funcions i no controlen com cal els gestors als qui cedeix, sota preu, les funcions de cura. Les empreses privades que solament busquen guanys fàcils i suculents no compleixen amb les obligacions adquirides i ara hem viscut amb dolor i patiment la pandèmia del Covid-19 que ha fet aflorar la condescendència i transigència de l’Administració de la Generalitat. Les nostres persones dependents han pagat amb la seva vida la negligència, l’abandó i la desatenció de les empreses concessionàries. Una d’elles EULEN, abans havia estat OHL, amb ASPROSEAT.

La Coordinadora Residències 5+1, el dia 6 de maig d’enguany, va fer pública la denúncia davant la Fiscalia de Barcelona perquè es faci justícia davant la mort de les persones dependents, víctimes de la manca d’atenció sanitària i la privació del dret a una vida digne.

Previ a l’esclat de la Pandèmia la Plataforma ja denunciava, entre altres mancances, que les ràtios de personal de gericultores i sanitàries previstes en la Cartera de Serveis de 2010 per la Generalitat eren manifestament insuficients, pel fet que el 2020 els residents tenen un major grau de dependència, conseqüència de les enormes llistes d’espera per obtenir plaça en una residència pública o concertada. Amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats, clars exemples de maltractament i desatenció. I qüestionen davant els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de Salut, per què no s’ha frenat la cadena de contagis amb el subministrament d’EPI’s, test a personal treballador i resident i l’aïllament fora de les residències de les persones amb símptomes o contagiades. Amb la caòtica gestió en moltes residències no hi ha hagut prou personal per l’elevat nombre de baixes mèdiques. Els familiars manifesten la manca d’informació real dels centres.

“amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats”

Amb la manifestació i denúncia pública constant s’ha aconseguit rescindir el contracte a EULEN en la gestió de dues residències i el lliurament als partits polítics presents al Parlament de la Proposta de Resolució sobre residències de gent gran, la qual s’ha debatut els dies 8 i 10 de juliol.

Entre les mesures proposades destaquen:

  • La individualització de les habitacions per minimitzar els contagis entre persones residents i l’ampliació de l’espai vital per millorar les condicions de vida i la intimitat.
    Modificar la Cartera de Serveis de 2010 amb una ràtio mínima d’un gericultor per a cada quatre persones.
  • Disposar de servei mèdic i d’infermeria 24 hores al dia.
    Dotar les residències d’equipament mèdic.
  • Eliminar els Equips d’atenció Residencial a càrrec de mútues privades i traspàs a l’Atenció Primària del pressupost dedicat fins ara a la privatització de la sanitat.
  • Serveis públics de gestió pública i construcció urgent de residències públiques per garantir l’accés a totes les persones dependents.
  • Inspecció real i control de la qualitat del servei i manteniment de les infraestructures, per part de l’Administració.
  • Funcionament real dels consells de participació en les residències perquè tingui capacitat de decisió en els aspectes que concerneixen directament la vida dels residents, així com en tot el que és relatiu al funcionament del centre.

Seguim en la lluita! Pel dret a una vida digne!

El dia 10 mentre es debatia la proposta ens vam manifestar davant el Parlament. I el 13 de juliol també ens vam mobilitzar davant del Departament de Sanitat per exigir una sanitat pública de qualitat. No defallirem!

El 26 de setembre neix la Marea de residències en l’àmbit estatal! Lluitem i lluitarem per les residències públiques i de gestió publica, per la cura i l’atenció a les persones grans i dependents!

Sanitat pública i de qualitat en establiments públics!

Dret a una vida digna i a una mort digna!!

La contaminació de l’aire, un problema de classe

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses CGT Sabadell i Vocal de Bicicleta Club Catalunya
@petroleuse_sbd

Fotografia: Xavi Calvo

Dades de diversos municipis, barris i escoles a Catalunya apunten que les classes populars patim la contaminació en mesura desproporcionada. Malgrat que la ciència demostri de manera contundent els efectes perjudicials que té la contaminació en la salut pública, la contaminació s’ha problematitzat relativament poc en el sindicalisme. A la CGT Catalunya, la lluita contra la contaminació està en segon pla, darrere la precarietat laboral, les retallades en serveis públics i l’accés a l’habitatge digne. Defenso que la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també.

La contaminació perjudica la classe treballadora

Igual que la riquesa, la contaminació de l’aire no està distribuïda equitativament. La proximitat a fonts de contaminació, siguin polígons industrials o autopistes urbanes, fan d’aquests municipis i barris uns llocs poc desitjables on viure. Les persones que disposen de recursos econòmics tendeixen a abandonar els municipis i barris altament contaminats i s’instal·len on hi ha una bona qualitat de l’aire. Això fa baixar el valor de la propietat i el preu dels lloguers i, com a conseqüència, les classes populars, i sovint la part més vulnerable, habitem els barris i els municipis més contaminats.

Entre els municipis amb renda més alta a Catalunya, com ara Bellaterra o Matadepera, en general hi ha una bona qualitat de l’aire. En una gran part dels municipis del Vallès i el Baix Llobregat coincideixen rendes baixes amb alts nivells de contaminació atmosfèrica. En juliol de 2019, la Comissió Europea va portar Espanya davant del Tribunal de Justícia per la pèssima qualitat de l’aire en les zones urbanes de Madrid, Barcelona i del Vallès-Baix Llobregat. En totes s’han superat els límits de diòxid de nitrogen -a causa del trànsit de vehicles motoritzats- de manera persistent.

I si ens fixem en els barris dins de la mateixa ciutat, el patró es repeteix: els barris a prop d’autopistes, autovies urbanes, aeroports o polígons industrials són barris obrers, sovint amb una alta concentració d’immigrants i de persones en risc de pobresa. Un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid indica que els immigrants tendim a viure en carrers i barris amb pitjor qualitat de l’aire, tant a la ciutat de Barcelona com a Madrid.

Els efectes de la contaminació en la salut perjudiquen la qualitat i l’esperança de vida. La contaminació atmosfèrica coincideix amb la incidència de malalties cròniques, respiratòries i cardiovasculars. El col·lectiu més perjudicat per la contaminació són els nostres infants. El desenvolupament dels seus sistemes respiratori, immunològic i cognitiu es veu danyat pel diòxid de nitrogen i per altres gasos contaminants. Un estudi amb dades de la ciutat de Barcelona demostra que la contaminació a les escoles té efectes negatius, crònics i aguts, en el desenvolupament cognitiu i en la salut mental dels infants. La plataforma veïnal, L’Eixample Respira, ha anat recollint dades dels nivells de contaminació a les escoles i instituts de Barcelona. Aquí també es fa palesa la desigualtat amb què patim la contaminació atmosfèrica. Els infants a les escoles a Vallvidrera i Sarrià gaudeixen de la millor qualitat de l’aire a Barcelona; al final de la llista ens trobem escoles a l’Eixample i el Raval.

A causa de la contaminació més alta als barris obrers, és molt probable que la Covid-19 hagi repercutit més en la classe treballadora. En una entrevista, Xavier Querol, expert en l’àmbit de contaminació atmosfèrica, defensa que viure en ciutat és entre les patologies prèvies de caràcter ambiental pel que fa a la Covid-19. Efectivament, s’ha parlat molt de les patologies prèvies de caràcter individual que fan de la Covid-19 una malaltia més greu i mortal, però s’ha dit ben poc dels riscos ambientals que tenen el mateix efecte. Respirar aire contaminant ens exposa a major risc de contagiar la Covid-19 i de tenir un pronòstic greu. Tot i que encara no tenim dades oficials, tot apunta al fet que les persones que habitem municipis i barris amb contaminació més elevada també patirem més contagi i més morts. Gràcies a la contaminació atmosfèrica, les classes populars sortirem més malparades de l’actual crisi sanitària.

La influència del lobby de l’automòbil

Fent referència a la contaminació atmosfèrica, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va negar els seus efectes en la salut: “Ningú ha mort d’això,” va dir en una entrevista a la Cadena SER. Tampoc és habitual sentir als mitjans de comunicació que l’automòbil és la principal font de contaminació atmosfèrica a les ciutats. Efectivament, els polítics estan sotmesos a una forta pressió per part del lobby del cotxe (l’Associació Nacional de Fabricants d’Automòbils i Camions, ANFAC). Aquest té un interès econòmic en mantenir l’actual model de ciutat dissenyada per circular-hi amb el cotxe i, a més, en ampliar les infraestructures existents.

Mentre la classe política minimitzen o directament neguen les conseqüències de la contaminació en la salut pública, es concedeixen subvencions desmesurades al sector de l’automòbil. Aquest aporta un 5 per cent del PIB i dóna feina a 460.000 treballadors, però ha aconseguit el 10 per cent del pla de recuperació en l’actual crisi sanitària. Per posar aquesta xifra en context, el govern espanyol no s’ha compromès ni amb el sector turístic ni amb el cultural, ambdós molt perjudicats per la crisi sanitària. El turístic aporta un 15 per cent del PIB -tres vegades més que el de l’automòbil- mentre el cultural dóna feina a 690,000 treballadors i treballadores -un 50 per cent més que el sector automobilístic-.

“la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també”

A més de la influència que té sobre les administracions públiques, l’ANFAC fa un constant xantatge a la classe treballadora. Quan entitats veïnals i de mobilitat pressionem per reduir la contaminació atmosfèrica, l’ANFAC assenyala que limitar l’ús del cotxe perjudicarà la indústria de l’automòbil, que perdrem llocs de treball i que el comerç es veurà danyat. Aquests arguments tenen poc fonament empíric. Segons dades de la Comissió Europea, la mobilitat en bicicleta estimula l’economia local i el petit comerç, incrementant-ne les vendes fins a 49% respecte a la mobilitat en cotxe. I sabem que l’economia basada en el petit comerç i local ofereix llocs de treball més dignes que les grans superfícies i les empreses multinacionals.

El lobby automobilístic també ha tingut força influència en l’opinió pública. Les campanyes publicitàries del sector ens han fet creure que tenir un cotxe en propietat eleva l’estatus social, i hi han tingut èxit: tothom vol lluir un cotxe. Aquestes campanyes han tingut èxit en un altre sentit probablement més clau: com a classe treballadora, hem acceptat que el transport fins al lloc de treball és responsabilitat individual i no de les administracions públiques ni de la patronal. Amb això també hem acceptat pagar per poder anar a treballar.

I d’aquí ve la resistència de molts treballadors a limitar la circulació de cotxes: l’escàs transport públic, la manca d’infraestructura per desplaçar-se amb seguretat en bicicleta, i la dependència a l’automòbil privat per poder arribar al lloc de treball. Es produeix la paradoxa que mentre majoritàriament volem reduir la contaminació i volem un entorn més verd i més saludable per a les nostres famílies (un 82 per cent, segons una enquesta publicada a la Vanguardia el mes de juny), una gran part de la classe treballadora no tenim accés a mitjans de transport alternatius i no podem renunciar a l’ús diari del cotxe privat.

La lluita de classe des del sindicat de classe

La contaminació repercuteix de manera desproporcionada en la salut de la classe treballadora i no es pot desvincular de les desigualtats econòmiques, de la precarietat laboral, de les retallades en serveis públics o de l’escàs accés a l’habitatge digne, entre altres problemes que perjudiquen les classes populars. La implicació de la CGT en la lluita contra la contaminació és clau.

Des dels sindicats, podem començar a visibilitzar la contaminació com un dels problemes de primer grau que pateix la classe treballadora. Hem articulat un discurs contundent en l’actual crisi sanitària i cal aplicar-lo a la contaminació persistent de l’aire: la nostra salut va per davant del negoci. És necessari qüestionar i desmuntar la idea, tan arrelada en la nostra societat, que hem de pagar per anar a treballar i que, a més a més, ho hem de fer a costa de la nostra salut. S’ha de reduir dràsticament la circulació de cotxes tot buscant-ne alternatives de mobilitat col·lectius que no perjudiquin la nostra salut. I des de CGT podem recolzar iniciatives veïnals per ampliar la xarxa i els horaris del transport públic, eixamplar les infraestructures per desplaçar-nos diàriament en bicicleta, i fomentar la seguretat i l’espai per a vianants.

Moltes afiliades de CGT militem en aquestes lluites des de les entitats veïnals, les AMPAs i els col·lectius de mobilitat i ecologistes. El passat 11 de juny vam convocar manifestacions i concentracions en dotze ciutats de Catalunya sota el lema «Confinem els cotxes. Recuperem la ciutat». Reclamem canvis en el model de mobilitat, reduint la circulació de vehicles contaminants en un 50 per cent per tal de complir amb les normatives vigents d’emissions de gasos contaminants. Les entitats -entre d’altres, l’Eixample Respira, Promoció del Transport Públic, Plataforma per la Qualitat de l’Aire, i Bicicleta Club de Catalunya- reclamem més espai per caminar, infraestructura segura per la mobilitat quotidiana en bicicleta, i fomentar el transport públic. Actualment, la campanya compta amb el suport de 660 entitats arreu el país. La CGT Catalunya també ha de donar suport.

“No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

David Karvala (Hèlsinki, Finlandia 1959) és un incansable activista de l’antifeixisme que va començar la seva militància als anys setanta amb els moviments contra el front britànic. Actualment viu a Barcelona on va participar molt activament a la plataforma aturem la guerra dels noranta. Amb el naixement, el 2007, del partit Plataforma per Catalunya (PxC) es crea la plataforma UCFR (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), de la que és un dels fundadors. Actualment, és un dels portaveus oficials de la plataforma. Parlem amb ell.

Explica’ns què és UCFR.

UCFR neix als finals del 2009 com a resposta a la pujada del partit d’Anglada PxC. Es va fer una crida per boicotejar un acte electoral i ens vam adonar que la participació va ser molt escassa i que només hi van participar militants d’extrema esquerra. Vam decidir crear una plataforma unitària, amplia, sense grans pretensions polítiques per moure de forma massiva a la gent contra l’amenaça del feixisme. Va haver-hi una sèrie de debats, sobretot amb gent d’Aturem la guerra sobre com fer-ho, i finalment a la primavera de 2010 vam publicar la primera declaració pública d’UCFR: “aturem Plataforma per Catalunya”. Vam començar a recollir adhesions, a fer debats oberts amb diferents actors socials i vam anar creixent amb la intenció de crear una plataforma unitària on tothom que rebutgés el feixisme hi tingués cabuda. Això va fer que des del començament UCFR fos un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents units per la necessitat d’aturar l’extrema dreta. Actualment tenim diversos nuclis locals a diferents ciutats i pobles a Catalunya i a diverses ciutats a la resta d’Espanya.

Treballem en diferents àmbits i a diferents nivells, a més d’organitzar mobilitzacions fem una gran cimera anual contra la islamofòbia que enguany complirà deu anys, fem campanyes de sensibilització i propaganda contra els grups d’extrema dreta repartint milers d’octavetes, fent xerrades a instituts… una mica de tot. Cada grup local funciona amb molta autonomia, i tota acció és benvinguda per derrotar el feixisme.

Quina creus que és la diferència entre el feixisme diguem-ne clàssic, i els nous moviments feixistes que estan emergint els últims anys, I per què creus que una cosa que semblava que estava desapareixent ha rebrotat amb tanta força?

Bé, això són dues preguntes, potser relacionades però molt diferents. Als anys trenta el feixisme era una cosa nova i per tant va ser difícil analitzar-la. Una de les primeres anàlisis serioses va ser el que va fer Clara Zetkin, una filòsofa marxista alemanya, que va assenyalar que el feixisme és qualitativament diferent que el capitalisme quotidià, molt més perillós, i l’hem de tractar d’una altra manera. El feixisme no busca dominar les institucions sinó destruir la democràcia burgesa i crear un estat totalitari per destruir la majoria de les llibertats individuals i col·lectives. Ella ja va dir, amb poc èxit, que era necessari que tota l’esquerra fes un front ampli, deixant de banda les seves diferències, per parar el feixisme. Així que el més essencial de com s’ha de lluitar contra el feixisme ja ho va assenyalar fa un segle Clara Zetkin però tristament l’esquerra encara avui no li ha fet gaire cas. La victòria del feixisme a Itàlia i a Alemanya, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust van ser el punt àlgid, i molta gent creia als seixanta que després d’Auschwitz l’horror del feixisme no podria tornar a passar. Sabem que no és així.

Bella Ciao - Voces Canarias - Diario digital Nueva Tribuna

Als setanta van tornar diferents grups feixistes a Europa amb les mateixes maneres, els mateixos uniformes i ela mateixos discursos basats en un racisme biològic i es van adonar que d’aquesta manera la gent els rebutjava. Als noranta es van reinventar deixant de parlar en aquests termes i en públic parlen de diferències culturals, de preservar la cultura europea envers la resta, fan discursos antiimmigració i deixen a casa la simbologia feixista. Canvien els uniformes per corbates i americanes… Però en privat continuen parlant de racisme biològic i es reconeixen com a hereus dels feixistes dels anys trenta. El fenomen de l’eurofeixisme va començar els anys setanta a Anglaterra amb el Front Nacional britànic i va ser derrotat gràcies a un moviment molt ampli, la Lliga Antinazi…

Actualment l’exemple més clar és el del Front Nacional de Le Penn, que han estat molt hàbils presentant-se en públic com si fossin un partit més, una mica més conservador potser, però dintre dels marges democràtics, quan en realitat utilitzen el partit per crear una base feixista amb objectius i visions a llarg termini no gaire distants dels que tenien Mussolini o Hitler. En resum, han canviat la imatge, el discurs i l’estratègia, però l’objectiu i el fons ideològic no ha canviat gaire. Per això, tot i que evidentment hi ha diferències importants entre el feixisme dels anys trenta i l’actual, inequívocament hem de seguir parlant de feixisme, perquè és la mateixa ideologia. I pel que fa al perquè ara rebrota el feixisme, crec que es deu al fet que si bé el capitalisme no és el mateix que el feixisme, de la mateixa manera que PSOE no és el mateix que VOX, és el capitalisme qui crea les condicions perquè aparegui el feixisme, i més específicament el capitalisme en crisi.

“UCFR és un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents”

El capitalisme en crisi crea les condicions perquè sorgeixi el feixisme. Aquesta és una part de per què el feixisme va sorgir als anys vint i torna ara. La falta de recursos i el retallament de llibertats i de drets serveixen per abonar el discurs fals que són els immigrants i els de fora els causants de la crisi, allunyant a les classes populars de l’autèntic causant, que és sempre el capitalisme. Per això és important que l’esquerra sigui combativa i forta, capaç de fer fronts amplis en els temes essencials que ens uneixen. Una esquerra forta, que no vol dir homogènia, sinó capaç de posar-se d’acord en els temes essencials com pot ser l’habitatge o la manca de treball i la precarietat, per exemple, pot fer front al feixisme. El feixisme creix quan l’esquerra està confusa, obsessionada amb quotes de poder a les institucions o amb discussions estèrils que no interessen a la majoria de la gent. El fracàs de l’esquerra a Grècia amb Syriza o a Espanya amb Podem ha fet créixer l’extrema dreta, sense cap dubte. I el mateix, tot i que amb molts matisos, es pot dir del que està passant a l’Amèrica llatina.

Vas escriure fa poc un llibre que vas titular “L’antifeixisme del 99%”. Explica’ns aquest concepte.

És un concepte que copio del moviment okupy wall street que van popularitzar el lema e “som el 99%” fent referència als rics i super rics que controlen les grans fortunes i imposen les seves agendes neoliberals a la majoria del poble. Jo crec que en la lluita antifeixista passa una cosa semblant, potser no és un 99% però la immensa majora de la gent està en contra de les idees que encarna el feixisme, per això la solució és treure l’antifeixisme de les postures radicals, que no em semblen malament, però que allunyen a molta gent. No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista, això és el que vull dir, és possible i necessari que qualsevol persona que no sigui feixista s’impliqui en la lluita antifeixista. Va funcionar a Anglaterra als setanta, va funcionar a Catalunya on vam aconseguir fer desaparèixer a PxC i va funcionar a Grècia amb Alba Daurada. Esperem que puguem d’aquí uns anys dir que també va funcionar a Espanya amb VOX.

Unitat contra el feixisme i el racisme | Web del moviment ampli i unitari contra l'extrema dreta

Quin paper creus que haurien de jugar els sindicats en la lluita contra el feixisme?

El paper dels sindicats com a referència de lluita de la classe treballadora és molt important. De fet CGT Catalunya va ser una de les primeres organitzacions a sumar la seva adhesió a UCFR. Crec que els sindicats també estan molt amenaçats pel feixisme, sabem que una de les primeres coses que van fer els feixismes tant a Itàlia com a Alemanya com a Espanya va ser abolir els sindicats i crear sindicats verticals controlats pel règim. Els sindicats tenen la capacitat d’unir els treballadors per sobre de les seves diferències d’origen, orientació sexual o qualsevol altra forma d’opressió, fent-los entendre que tenen interessos comuns de classe que estan per sobre de qualsevol altra diferència… Són importants per la lluita antifeixista i m’agradaria que s’impliquessin més activament a UCFR, s’haurien de fer assemblees als llocs de treball per combatre les mentides de l’extrema dreta, sobretot el discurs racista que divideix a la classe treballadora. Crec que la lluita antifeixista a més, seria un bon punt de partida per crear causa comuna entre els diferents sindicats. Al cap I a la fi, si el feixisme triomfa, perdrem tots igual…

Parlem del fenomen de VOX, quina hauria de ser l’estratègia per combatre’ls?

VOX és ara mateix un gran problema per la immensa presència que ha aconseguit a les institucions. No són el PP, ni tan sols el del racista Albiol, que finalment només volen controlar les institucions, però tampoc són un partit de quadres violents com PxC, tot i que sabem que a la seva estructura tenen a reconeguts militants neonazis. Em recorden més a Geert Wilder a Holanda o a Ukip a Anglaterra, no volen, almenys per ara, crear quadres per prendre els carrers a la manera ortodoxa, però estan molt més enllà dels límits democràtics de la dreta europea tradicional. VOX és un partit que encara està fixant la seva identitat i haurem de vigilar-los de prop. Hem de denunciar-los i hem de convèncer a la població que no són patriotes. Són feixistes. Això ho vam fer amb PxC i va funcionar, però VOX té tirada nacional, així que és urgent impulsar plataformes antifeixistes per tot l’estat.

En aquest sentit CGT, que té implantació a molts llocs, podria ser molt útil. Un altre problema és que PxC gràcies al nostre treball de conscienciació, va ser aïllada dels espais públics i dels mitjans de comunicació. Això no ha estat possible amb VOX i és important que no se’ls blanquegi fent veure que són un partit més, perquè no ho són. Jo no crec en la uniformitat de l’esquerra, la uniformitat en l’esquerra la fa dèbil, però si crec en la unitat en la lluita, unitat estratègica. Necessitem unitat en la lluita, amb unes bases de mínims comuns acceptables per l’àmplia majoria de l’espectre social. Només així derrotarem a VOX.

Creus que per combatre el feixisme la lluita de classes és important?

Doncs sí i no. Per un costat no crec que faci falta tindre un marc mental centrat en la lluita de classes per ser part d’aquest antifeixisme del 99% del que parlàvem abans, però qui és aquest 99%? De les 600 entitats adherides a UCFR no trobaràs la cambra de comerç o la patronal… Trobaràs sindicats, partits d’esquerres, entitats veïnals, organitzacions de gent migrada… És a dir, que aquest 99% són la classe treballadora, que són el nucli d’UCFR, però potser molts d’ells no s’identifiquen amb la lluita de classes i això no vol dir que no hi tinguin cabuda, tot i que en el fons, tota lluita contra el feixisme és en certa forma lluita de classes perquè el feixisme sempre defensa els interessos de les minories privilegiades. Qui amenaça la sanitat pública, un immigrant sense papers o els polítics que retallen en sanitat i tanquen hospitals? Ve a ser això.

Creus que la crisi de la Covid-19 ha colpejat de forma especial a les persones racialitzades?

Totalment. En un primer moment es va culpar els xinesos (fins i tot Trump ho va dir) provocant una onada de racisme contra el món asiàtic, això per un costat. Però el més evident va ser el que va passar durant el confinament, perquè no és el mateix confinar-se a una casa gran amb jardí que fer-ho moltes persones en un petit pis. I tot i que això no és exactament una qüestió racial sinó econòmica i de classe, les dades diuen que a les minories racials tant a Gran Bretanya com als EUA tenen una taxa major de contagis percentual.

“la reacció tan gran als EUA denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps”

A Espanya no hi ha dades oficials en aquest aspecte, almenys que jo sàpiga, però molt probablement serà el mateix. A més, hem vist una enorme quantitat de vídeos amb actuacions desproporcionades de la policia durant el confinament contra persones majoritàriament racialitzades, moltes vegades sense cap motiu i amb un caire clarament racista. I sense cap dubte l’exemple més brutal va ser la campanya de regularització temporal de persones sense papers només per treballar al camp en unes condicions extremadament precàries i sense protecció adequada. Per cert, també això ha fet que la solidaritat de molta gent aflorés i han sorgit campanyes molt potents, com la recuperació dels papers per a tothom, que està tenint bastant ressò.

Què en penses dels conflictes racials que han tingut lloc als Estats Units aquest estiu?

En primer lloc és un error pensar que es deuen a l’assassinat per part de la policia de George Floyd, tot i que va ser el desencadenant. La reacció tan gran denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps. Hi ha centenars de casos cada any de persones negres assassinades per la policia als EUA. No fa tant, el famós cas de Ferguson, per nomenar el primer que em ve al cap. Però les protestes d’aquest estiu són les més grans que hem vist mai. Numèricament les protestes són encara majors que les que van seguir a l’assassinat del doctor Martin Luther King als seixanta. Mc Donalds va treure un cartell de Black Lives Matter. Deixant de banda l’enorme hipocresia que hi ha al darrere, el fet que les grans multinacionals es posicionin ens mostra que les protestes, pacifiques o no, poden canviar les coses quan són massives. I el fet que han tingut resposta a molts països de tot el món és sense cap mena de dubte un bon senyal i una bona notícia.

Aquí a Espanya ha servit perquè alguna gent tornés a parlar de casos com el de Tarajal o el de Lucrecia Pérez per donar dos dels centenars d’exemples possibles de com el racisme institucional provoca morts. El que és important per nosaltres és que quan la gent protesti contra el racisme no ho faci només durant una setmana perquè és el que toca, sinó que això es converteixi en una actitud constant. Volem que la gent s’aixequi contra el racisme cada dia de la seva vida.

Utopia en educació pública. Expropiïn-se!!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Noe Simarro. Sindicat d’Ensenyament CGT Barcelona
(@noebicha)

Fins que no em vaig dedicar a la docència, ara ja fa més de cinc anys, no em vaig assabentar de la gran problemàtica que existeix respecte a la manca d’espais als centres públics del departament d’Educació. Cap dels instituts que conec en els quals he treballat, fet un curs, visitat o dels que m’ha arribat informació per altres col·legues té prou aules i espais on poder realitzar activitats de qualitat. Aquesta situació porta que en començar els cursos habitualment s’originen conflictes per fer el repartiment de classes i decidir on poder impartir les propostes pedagògiques en el millor àmbit possible.

Un altre reclam que, a banda dels raonaments pedagògics, també té relació amb la manca d’espais, és la disminució de les ràtios; aules amb un número d’alumnat inferior permetria impartir les matèries d’una manera més sana, atenent tota la diversitat, aplicant les noves metodologies, etc. Indubtablement, aquest canvi requereix un augment de la inversió, tant de personal docent i en l’habilitació d’espais.

Mentrestant el sistema educatiu està saturat, continuen existint un munt de pisos, blocs i cases abandonades per arreu. Habitatges i locals que s’estan fent malbé per no utilitzar-los, els quals majoritàriament són propietaris persones de classe alta, administracions públiques i bancs.

Els poders fàctics que componen el capitalisme fan tant de mal en el pensament humà que gran part de la població precària prioritza la propietat privada abans que l’ús comunitari dels béns. Moltes d’aquestes persones es preocupen de l’okupació d’unes propietats que mai no tindran, i donen suport als mateixos que en qualsevol moment si no paguen els poden deixar (mal) vivint al carrer. Donen aquesta legitimitat ideològica als poders, que aquests sí, de manera intel·ligent, desprestigien aquesta insurrecció per mantenir els seus privilegis, i així poder continuar gaudint de la seva riquesa.

“si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiï”

Per contra, paradoxalment, critiquen aquest grup d’activistes que ideològicament es preocupen de la supervivència de cada ésser, del benestar de tota la comunitat, calumnien un moviment que fins i tot els pot oferir un habitatge si ho necessiten.

Des de la meva anàlisi faig una crida a l’ocupació d’aquests espais buits perquè es reutilitzin, crec que qualsevol immoble té un límit social i comunitari, que no pots tenir béns sense utilitzar i que aquests haurien de ser pels qui els necessitin, els cuidin i els utilitzin. “La tierra es para quien la trabaja“, dirien a Llatinoamèrica, i aquí podríem afegir el lema de “els immobles són pels qui els facin servir”.

L’okupació últimament està associada a robatoris i màfies. Les persones es creuen que te’n vas de vacances i et quedes sense habitatge. Fa vint anys que participo i conec el moviment Okupa i mai he viscut aquests afers, no puc afirmar que no existeixin, ja que potser hi ha persones que se n’aprofiten i en fan un mal ús d’aquesta aposta política; d’aquest moviment polític que de manera generalitzada el que intenta és visibilitzar la problemàtica que hi ha respecte a l’habitatge, generar consciència social i fer un repartiment més equitatiu de l’economia.

En aquests moments les administracions públiques i totes les persones que hi treballem, estem pensant estratègies per poder prevenir el contagi de la Covid-19. Una de les mesures preventives és que hi hagi una separació entre persones, sobretot en espais tancats. Però insisteixo, per poder dur a terme aquesta prevenció en escoles i instituts, perquè hi hagi més distància i una educació pública de qualitat, es necessita més professorat, una disminució de la ràtio i més aules. Sembla que, tot i que insuficient, pot haver-hi més contractació de personal docent, però la veritat és que no sé on ens ficarem amb la manca d’espais. I si el que pretenen és repartir els dies per grups d’alumnes, no sé com s’ho poden muntar les classes populars que tenen criatures i que han d’anar a treballar, no sé on deixaran les criatures quan no els hi toqui anar a l’escola.

En canvi, si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiïn tots aquests edificis buits. Ni que sigui els dels bancs. Que hi hagi una mica de justícia. Que la banca ens retorni amb aquests edificis parts dels diners que ens van expropiar a la classe treballadora pel seu rescat. Aquí a Mataró per exemple, hi ha un edifici de Bànkia abandonat, al costat del Tecnocampus, que ens aniria de perles per poder donar una educació pública de qualitat i amb la prevenció de riscos que pertoca, tal com es mereix el nostre alumnat.

Tant de bo tinguéssim uns poders públics valents per poder dur a terme aquesta utopia; aquesta utopia que generaria una societat més equitativa i digna.