Agustín Souchy

Equip Comunicació CGT Catalunya
Agustí Guillamon

Augustin Souchy Bauer (1892-1984) va néixer el 28 d’agost de 1892 a Racibórz, a l’Alta Silèsia (Polònia) i va morir l’1 de gener de 1984, a Munic (Alemanya).

Es va fer anarquista llegint a Gustav Landauer. El 1914 es va declarar insubmís i es va refugiar a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que havia estat assassinat el 2 de maig de 1919. Va tornar a Alemanya a la fi d’aquest any i va entrar a la redacció del diari Der Syndicalist, òrgan del sindicat anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), del qual va ser editor entre 1922 i 1933.

El 1920 va participar en el congrés de la Tercera Internacional a Rússia. Va contactar amb Kropotkin, quedant-se a viure a casa seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic.

Al Congrés fundacional de l’AIT, reunit a Berlín el 1922-1923 va ser un dels tres secretaris de la nova AIT, amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro.

Al congrés de l’AIT, reunit a Berlín el 1930, va defensar, al costat d´Ángel Pestaña, un sindicalisme extremadament reformista. El Congrés va protestar àmpliament contra aquestes posicions reformistes i no anarcosindicalistes. Valeriano Orobón Fernández va denunciar que aquest reformisme, presentat per Souchy i Pestaña com a programa de la CNT, era una falsificació.

Quan Hitler va pujar a el poder, Souchy es va refugiar a França. Nombrosos militants el van acusar d’inacció i passivitat extrema davant la confiscació dels arxius de l’AIT per part dels nazis.

Al juliol de 1936 va marxar a Barcelona, ​​on va ser nomenat responsable de relacions exteriors del Comitè Provincial de la FAI i conseller polític del Comitè Regional de Catalunya i del Comitè Nacional ​​de la CNT. Consumat poliglot, dotat de qualitats diplomàtiques, un enorme prestigi i fama internacionals, així com d’una gran experiència militant, es va convertir en extremadament valuós per als comitès superiors cenetistes.

El 1936 i 1937 va actuar com a representant de la CNT en tots els països i davant les diferents seccions de l’AIT. En l’estiu de 1937, va operar com oficiós ambaixador de la CNT, amenaçant a les diferents seccions amb l’abandonament cenetista de l’AIT, i la fundació d’una nova Internacional, si no cessaven les crítiques internacionals a la tàctica col·laboracionista dels comitès superiors.

Es va enemistar amb Helmut Rüdiger, secretari de l’AIT delegat a Barcelona, ​​perquè feia nosa a les seves funcions, sobretot en Premsa i Propaganda, ja que els estrangers acudien a Souchy com si ell fos l’autèntic delegat de l’AIT.

Al Congrés Extraordinari de l’AIT, reunit a París el desembre de 1937, va intentar defensar-se, en va, de les acusacions d’un informe de la delegació alemanya, que qualificava com difamatori, en el qual se li presentava com a culpable de l’enfrontament entre la CNT i l’AIT. Ni alemanys, ni francesos, ni polonesos van acceptar la seva presència al Congrés, ni tan sols com a traductor. Tot just dissentia de les posicions ministerialistes de la CNT, però s’oposava al descarat desistiment de principis d’Horaci Martínez Prieto i d’altres.

El 1939 es va refugiar a França. Va escapar d’un camp de treball i el 1942 va arribar a Mèxic, on va treballar com a periodista per als sindicats.

El 1950 va tornar a Alemanya. En 1960 va ser convidat a Cuba per les autoritats castristes. Va publicar un fullet, titulat Testimonis sobre la Revolució Cubana, extremadament crític amb el règim estalinista cubà.

Des de 1962 va recórrer el món com a prestigiós periodista i expert sindical o en educació, treballant per a agències laborals internacionals de caràcter burgès: Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Organització Internacional del Treball. Filòleg i coneixedor d’onze idiomes va treballar un temps a les Escoles Berlitz.

Va publicar nombrosos llibres en llengua alemanya, fonamentalment d’història, sindicalisme i pedagogia. Destaca Nacht über Spanien/Noche sobre España.

En llengua espanyola cal constatar que el seu llibre Les sagnants jornades de maig és un dels pocs relats d’un testimoni presencial d’aquest episodi històric. De la mateixa manera, el seu llibre Entre pagesos d’Aragó, està dedicat a l’estudi de les col·lectivitzacions camperoles a Aragó durant la Guerra civil.

El 1983 es ​​va reunir amb Clara Thalmann, per primera vegada des de 1937, tornant a Espanya per filmar el documental La llarga espera. Va morir de pneumònia als 91 anys. No hi va haver funeral ni sepultura, perquè el seu cos va ser donat a la ciència.

Territoris buidats

Equip Comunicació CGT Catalunya
RELATS EN FEMENÍ

L’estat d’alarma ha cessat i hem pogut bellugar-nos pels territoris abans que, com diuen, s’agreugi la pandèmia i ens tornin a confinar. L’escapada fou a un poblet on encara tenim referents: Moyuela, a l’Aragó, província de Saragossa, en la comarca del Camp de Belchite.

Els habitants d’aquest poble van ser protagonistes del procés de col·lectivització agrària dels anys 1936 al 1938 i han deixat testimonis de les seves vivències.  

Terra de secà i conreu de cereals: civada, ordi, blat són actualment les úniques fonts de l’economia del poble.

Anys enrere hi havia altres fonts de riquesa com el cultiu del safrà, desaparegut per manca de braços per treballar en aquella complexa producció: es plantaven les cebes o bulbs; d’ells sortien flors blavoses amb sis tèpals i tres estigmes que es collien a diari abans que sortís el sol i s’esbrinaven en arribar a casa. Un cop acabada la collita, que podia durar vàries setmanes, es torrava el safrà i de quatre lliures de tendre en quedava una, que es guardava entre llençols de lli esperant a vendre’l. Era l’or que donava la terra. 

També hi havia camps de vinyes però es van arrencar tots els ceps per interessos de l’UE. Calia fer monopolis del cultiu de la vinya on fos més productiu i per això pagaven per cada cep arrencat. Antigament a les cases es collia el raïm per la verema, es bolcava al trull per trepitjar-lo, fer vi per tot l’any i omplir els tonells. El vi acompanyava els dinars, els berenars a les bodegues i s’oferia amb orgull als visitants. Hi ha cases antigues que encara conserven els trulls, alguns soterrats.

Ara ja no veiem clapes verdes;  en l’horitzó, grans extensions de terres daurades pel sol de la tarda.

És juliol i els homes estan en plena recol·lecció; són dies de forta pressió de treball. Miren el cel. Cal tenir cura. Les pluges d’aquest any han caigut a deshora i ha malmès molt cereal.

La feina de centenars de braços la fan enormes màquines segadores-recol·lectores –ja no es té la fals al vol, com diu el refrany català- i els agricultors remolquen els cereals en grans tractors fins els dipòsits i graners o els amunteguen en les eres, a l’aire lliure, en grans piràmides  de color torrat, a l’espera del seu transport final. 

Per la seva banda, les dones estan enfeinades en l’abastiment dels treballadors, la cura dels infants ( per la pandèmia les escoles estan tancades i no fan activitats d’estiu) i de les persones dependents que cada cop són més al poble.

La manca de braços pel cultiu i la mecanització dels conreus ha fet canviar l’estampa d’aquestes terres.

Assistim a la nova pressió sobre el territori ja que es una zona que pot ser productiva en energia eòlica quan bufa el vent del NO: el “cierzo”. Les companyies energètiques van a la recerca de terres idònies per instal·lar aquesta nova forma d’extracció productiva: l’energia eòlica dels molins de vent. I els agricultors resten a l’espera que siguin els seus camps els escollits, ja que rebran compensació econòmica i  sota els molins podran continuar el conreu de cereal.

De viatge pel territori ens creuem amb grans extensions de camps de molins en funcionament, la major part prop de Fuendetodos, on podem veure la casa natal de Goya convertida en casa-museu.

Els molins de vent s’instal·len en aquestes grans àrees rurals, lluny de les zones urbanes i industrials on es consumirà la producció. Per aquesta causa l’electricitat produïda es transporta per cables gruixuts i enormes torres  d’alta tensió que cobreixen el territori fins arribar a les plantes d’acumulació de l’electricitat.  

¿Quin panorama ens espera d’aquí uns anys quan s’acabi d’implementar la nova explotació eòlica i solar en aquesta gran extensió de terra? Ens imaginem un mar de molins de vent, torres d’alta tensió, cables i plantes acumuladores de l’energia que serà un altre focus de contaminació ambiental.  

¿Tornarem a sacrificar el camp per continuar consumint?

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
@karmalva

Rebrot de capitalisme

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Comencem el nou curs amb més incertesa que mai. Es podria dir que no hi ha hagut sistema econòmic i social a la història de la humanitat que hagi estat més variable i més incert. El cas és que si el virus de la Covid-19 ha matat un bon nombre de persones, el capitalisme rematarà a un bon grapat més. El capitalisme ha rebrotat. I amb aquest, les polítiques neoliberals. L’actitud intrínseca del capitalisme, de deixar la gent a la seva sort. Milers, centenars de milers de persones han deixat de rebre cap tipus d’ingrés. A l’atur el segueixen els desnonaments, més precarietat al treball, més misèria. L’allau d’ERTOS, EROS, acomiadaments, etc. està deixant un paisatge desolador per a la classe treballadora. L’inici del curs escolar, no farà més que accentuar aquesta misèria.

Ens espera una tardor difícil. Un període difícil. S’apropen uns mesos en que més val que ens preparem per a la lluita. I a tots els fronts. A tots els sectors. Polítics i empresaris no dubtaran (ja ho estem veient de fet) en aprofitar per treure rèdit de la situació. D’especial importància és doncs el proper ple confederal, per veure què té a fer, què tenim a fer, la CGT en aquest context. Indispensable.

Per això cal organització. Cal treball. Cal compromís i atenció, anàlisi i intervenció. Cal evitar la intoxicació, per via externa i per via interna. Cal arraconar els discursos destructius i demagògics. Cal arraconar la seva pràctica. Perquè nosaltres no estem aquí per ser el ring de boxa, estem aquí per ser els qui boxegen. Som els qui, independentment del ring, plantegem i plantejarem batalla al capitalisme, a les polítiques neoliberals i l’avarícia. 

El virus potser rebrotarà. Però el capitalisme ha rebrotat. Destapant un altre cop la seva naturalesa criminal. Mostrant la seva cara més malaltissa i cruel. I l’hem de tallar de socarrell.

Què passa quan arribo als 18 mesos de baixa i no em crida l’ICAM?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

@AlexTisminetzky

Darrerament una de les consultes jurídiques més reiterades en matèria de prestacions és referent a les persones que malgrat porten 18 mesos de baixa mèdica, el límit legal establert, l’ICAM (el tribunal mèdic, conegut com l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, malgrat actualment es denomina SGAM) no els cita.

La situació crea molta i lògica angoixa als afectats, doncs degut a la situació de crisi sanitària del coronavirus i la saturació de l’ICAM, molts treballadors s’han trobat en que el tribunal mèdic no cita al l’arribar el límit legal de la Incapacitat Temporal, i l’empresa està obligada a fer la quitança («finiquito»). 

Període màxim d’Incapacitat Temporal de 18 mesos

La baixa mèdica té un primer límit legal d’un any, que en la contingència de Malaltia Comuna és declarada i confirmada mitjançant partes de baixa pel metge de família de la sanitat pública. A l’arribar a l’any, l’ICAM et cita per avaluar la situació del treballador, amb tres opcions possibles per part del tribunal mèdic:

1. Es continua en situació de baixa, amb una pròrroga de la Incapacitat Temporal de sis mesos sota el «control» de l’ICAM, que és qui anirà confirmant la situació de baixa i pot decretar l’alta.

2. L’alta mèdica, per entendre que hi ha hagut una millora que permet la reincorporació laboral.

3. Resolució declarant la Incapacitat Permanent, per entendre que no hi ha possibilitat de reincorporació laboral a causa d’una patologia crònica i invalidant.

En el cas de que es resolgui prorrogar sis mesos més la baixa, s’allarga fins al límit legal dels 18 mesos, els famosos 545 dies. A l’arribar a aquest moment l’ICAM torna a citar al treballador, amb novament dos opcions possibles, més una opció d’excepcional:

1. L’alta mèdica, per entendre que hi ha hagut una millora que permet la reincorporació laboral.

2. Resol declarar la Incapacitat Permanent, per entendre que no hi ha possibilitat de reincorporació laboral a causa d’una patologia crònica.

3. Excepcionalment, es pot resoldre una nova i ultímissima pròrroga de la Incapacitat Temporal de sis mesos més en el cas de que pugui haver una recuperació possible en aquest període de temps.

I si a l’arribar als 18 mesos no em cita l’ICAM?

A vegades, per diferents situacions, pot passar excepcionalment que s’arribi als 18 mesos d’Incapacitat Temporal i l’ICAM no cita a l’afectat. Les causes poden ser múltiples, però la saturació del tribunal mèdic a causa de la crisi sanitària del coronavirus ha provocat que actualment s’estengui molt aquesta situació «anòmala» en una part important dels treballadors de baixa que arriben al límit legal.

Quan es dona aquesta situació, la llei obliga a l’empresa a extingir la relació laboral «per esgotament del límit legal de la IT», fer el finiquito al treballador i decau l’obligació de cotitzar per ell a la Seguretat Social.

La manca de citació de l’ICAM, i les comunicacions de l’empresa (de l’extinció de la relació laboral) i de la TGSS (la baixa de la SS) genera de forma lògica una angoixa important en els afectats.

En síntesi, hem de contestar que malgrat no hi hagi citació de l’ICAM, la persona afectada continua de baixa percebent la mateixa prestació d’Incapacitat Temporal que venia cobrant, i no ha estat acomiadat, doncs si finalment l’INSS declara l’alta s’ha de reincorporar a la feina sense cap diferència amb una alta normal.

En tot cas, i degut a l’extensió que s’està donant actualment d’aquesta situació «excepcional», en aquest breu article intentaré contestar alguns d’aquests dubtes:

En quina situació estic? Estic de baixa encara?. Si, s’està en idèntica situació d’Incapacitat Temporal fins que no hi hagi l’alta mèdica emesa per l’INSS, percebent idèntica prestació. És una situació de pròrroga dels efectes econòmics de la baixa amb reserva expressa del lloc de treball.

Com és que l’ICAM no em cita? La situació de crisi sanitària del coronavirus ha col·lapsat molts serveis públics, entre ells el tribunal mèdic, que causa el retard en les citacions i comunicacions, en alguns casos de mesos.

Estic acomiadat? No. L’extinció de la relació laboral amb l’empresa és única i exclusivament per esgotament del termini màxim de la IT, mantenint el treballador l’antiguitat i totes les condicions laborals anteriors en cas d’alta posterior.

Estic obligat a signar el finiquito? No. No hi ha cap obligació de signar el finiquito o quitança. A més a més, en cas de que es percebi realment el finiquito, si es dona l’alta posterior per l’INSS significaria la reincorporació immediata al lloc de treball sense dret a cap dels períodes de vacances que no s’han gaudit durant la IT, atenent a que ja s’han percebut en el finiquito. Per tant, en el cas de que no s’aboni el finiquito per part de l’empresa no és tan greu, i ens pot facilitar fer les vacances en cas d’alta, recordant en tot cas que tenim un període d’un any per reclamar aquesta quantitat.

En cas d’alta, perdo algun dret a la feina? No. En cas d’alta és una reincorporació immediata a la feina amb les mateixes condicions laborals i antiguitat.

Perquè m’han donat de baixa de cotització a la Seguretat Social? Està l’empresa perjudicant-me?. No. És una obligació legal de l’empresa no seguir cotitzant pel treballador a l’arribar al termini màxim de 18 mesos de baixa. L’empresa té l’obligació legal de fer-ho.

Si ningú cotitza per mi, no estic inclòs a la Seguretat Social?. És una situació anomenada «assimilada a l’alta», en la que el treballador afectat no perd cap dret en matèria de Seguretat Social. En tot cas, si finalment es resol declarar la Incapacitat Permanent per part de l’INSS, la data d’efectes serà la del compliment dels 18 mesos d’IT, i per tant com si ens haguessin declarat la invalidesa a l’arribar a aquest límit legal, sense tenir en compte els mesos posteriors.

Durant aquesta situació puc agafar l’alta? El metge de família de la Seguretat Social no pot en aquest període excepcional donar-te l’alta, ja que l’únic competent per fer-ho és l’INSS. Per tant, si es volgués l’alta s’ha de sol·licitar directament a l’INSS, o a l’ICAM per a que emeti dictamen mèdic per remetre a l’INSS.

Qui em pagarà la prestació? A partir d’aquest moment, el que ha d’abonar la prestació és l’INSS. En el cas de que fins ara l’empresa hagués estat abonant la prestació de baixa per pagament delegat, s’ha de sol·licitar l’anomenat «Pagament Directe» a l’INSS, amb un formulari molt senzill on s’han d’aportar les dades personals i el compte corrent on es vol percebre la prestació.

Què puc fer més? Realment res més que esperar a la citació de l’ICAM, i recollir el màxim d’informes mèdics (si pot ser dels especialistes de la sanitat pública) per tal de poder aportar-los al tribunal mèdic i acreditar la situació de salut de l’afectat.

John Zerzan en català

Equip Comunicació CGT Catalunya
Xavier Caixal i Baldrich. Traductor i afiliat a CGT Tarragona

Acaba de veure la llum la primera traducció del filòsof anarco-primitivista John Zerzan al català, i per partida doble, dos llibres en un sol volum: El crepuscle de les màquines (Twilight of the Machines, 2008) i El poble en la història de la civilització (A People’s History of Civilization, 2018), publicat per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros.

La idea d’aquesta duplicitat va sorgir quan Zerzan, a banda d’escriure de bon grat el pròleg específic per la primera edició d’una obra seva en català que li havia demanat, em va passar l’original d’un llibre que estava a punt de publicar per si també el volia traduir, el segon de l’actual publicació. Tots dos llibres assajos recopilats d’acord amb la temàtica del llibre.

Després de molts anys d’activisme —per exemple, va ser arrestat el 1966 per participar en el bloqueig pacífic del pas d’un camió militar carregat de napalm en el transcurs d’una marxa contra la guerra del Vietnam— i d’escriure articles i assajos, John Zerzan va fer-se molt conegut en el món anarquista a nivell mundial arrel de la seva participació i les seves declaracions a Seattle el desembre de 1999, durant les grans manifestacions en contra de la celebració de la cimera de l’Organització Mundial del Comerç. La revolta que es va produir va fer fracassar la cimera. Van ser molts els manifestants que van seguir les consignes de Zerzan contra la civilització i el consumisme. «Després de dues llargues dècades de passivitat, de consumisme i de creixents nivells de buidor i deteriorament, el poble s’ha tornat a alçar, ha tornat a parlar a Seattle. Ha tornat l’hora de l’acció», va declarar aleshores. Va ser a partir d’aquell moment que el moviment antiglobalització es va propagar com una reguera de pólvora per tot el món i es va assenyalar Zerzan com un dels seus ideòlegs i impulsors, fet que ell nega rotundament perquè el que ell propugna més enllà, el seu camp de batalla és el de l’anticivilització.

Precisament és la crítica a la civilització el fil que uneix els assajos que conformen El crepuscle de les màquines. El llibre es divideix en dues parts, «Orígens de la crisi» i «La crisi de la civilització». La primera és una anàlisi crítica, profunda i ben documentada dels orígens del que considera els errors fundacionals de la civilització, un per un, tots ells entrelligats: la simbologia, l’agricultura, el patriarcat, la guerra, la religió i les ciutats, principalment. La segona part ens transporta a l’època moderna i a l’actualitat, i ens fa evident que les crisis que vivim són la conseqüència lògica de tot allò que va originar la civilització, i que, ben analitzat, en el fons poc ha canviat en els milers d’anys transcorreguts. S’ha de trencar amb la civilització.

A People's History of Civilization (English Edition) eBook: Zerzan, John: Amazon.es: Tienda Kindle

Molts crítics han acusat Zerzan d’incoherent amb les seves idees primitivistes anticivilització perquè utilitza una màquina d’escriure —i fa alguns anys un ordinador—, emet un programa setmanal de ràdio i no viu en una cova, entre altres coses. Però trencar amb la civilització no vol dir necessàriament això, es tracta de recuperar l’essència humana, les relacions cara a cara, i d’erradicar tot allò que ho impedeix; en definitiva, un canvi de paradigma. La civilització està al caire del col·lapse i qualsevol arranjament per mirar de sortir d’una crisi no és més que un pedaç que afavoreix a uns pocs sense aturar l’acceleració cada cop més perceptible cap al col·lapse imminent; per Zerzan, civilització i crisi són dos termes inseparables. Sempre s’ha construït sobre el que ja estava fet, la civilització no s’ha reiniciat mai globalment, i això és precisament el que, segons Zerzan, cal fer. És una utopia que podria ser realitzable a llarg termini, però és extremadament urgent i no sembla que hi hagi temps per dur-la a terme. Així doncs, en aquesta era de la tecnologia i de les presses el més realista probablement seria començar resetejant-la tantes vegades i a tants llocs com sigui necessari.

El segon llibre del volum, El poble en la història de la civilització, conté, com diu el mateix Zerzan a la introducció, els quinze assajos més estrictament històrics que ha escrit. Des del naixement de l’agricultura fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, passant per Mesopotàmia, Roma i la Revolució Industrial, entre altres, aquests assajos descriuen amb precisió documental i anàlisi crítica el patiment i la lluita del poble en diversos moments de la història, i són un complement perfecte per El crepuscle de les màquines ja que fa com d’enllaç entre les seves dues parts amb un recorregut per la història que ens permet veure com ha evolucionat la civilització des dels seus orígens fins gairebé l’actualitat i quin paper ha jugat el poble.

Tristario: Entrevista a John Zerzan por Andrés Lomeña

Quan vaig traduir l’assaig sobre la Primera Guerra Mundial em va sorprendre especialment perquè vaig tenir la sensació que la situació general els anys previs a la guerra era molt similar a la situació actual. «Si les coses continuen així, d’aquí a tres anys Alemanya haurà entrat de ple en una guerra o en una revolució» i «si no hi hagués hagut una guerra europea l’estiu de 1914, Gran Bretanya podria haver degenerat cap a… l’anarquia» són dues frases documentades que evidencien la situació revolucionària i de descontentament social que es vivia arreu del continent europeu. Aquella guerra va apagar moltes veus antisistema, i les que es van mantenir van acabar esclafades com, per exemple, la Revolta Espartaquista després de la guerra que es va saldar amb més de quatre-cents morts als carrers de Berlín i l’assassinat de dos dels seus líders, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.

Durant les dues dècades posteriors als fets de Seattle les mostres de malestar popular s’han anat multiplicant i engrandint fins que, en un moment en què els moviments contraris a l’statu quo estaven fent-se forts simultàniament a molts llocs del món (Xile, França, Hong Kong…), ha arribat la pandèmia de la Covid-19 i tot ha quedat sobtadament estroncat, de manera similar a com va passar quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. El que ara està augmentant desproporcionadament és la vulneració de drets, recolzada per una propagació desmesurada de la por, el virus més contagiós de tots; un virus que anul·la la capacitat de pensar i raonar en positiu. Ara s’evidencia més que mai l’esperit totalitari de la civilització i les paraules de Zerzan ressonen amb contundència. Carlos Taibo comenta en el seu pròleg que Zerzan és un pensador desmesurat, però que sovint només els pensadors desmesurats ens obren els ulls davant allò que és darrere del que veiem —i creiem entendre— amb excessiva comoditat. Cal deixar de banda aquesta comoditat, obrir els ulls i actuar en conseqüència.