Dones i Ciència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Merce Márquez Martínez. Científica a la UAB i delegada de la secció sindical de la CGT a la UAB.

El passat mes de febrer vàrem ser testimonis de la gran campanya de màrqueting, orquestrada pel mitjans de comunicació i grans institucions de recerca com el CSIC i el CIBER, amb notícies, articles i tallers visibilitzant el paper de les dones a la ciència. I és que a l’any 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir dedicar el dia 11 de febrer a les dones i nenes científiques.

L’ONU reconeix que menys del 30% de la comunitat científica està integrada per dones i que és imprescindible aconseguir igualtat plena en l’accés i participació a la ciència de dones i nenes. La realitat però és que lluny de millorar la situació aquesta empitjora any rere any,  el nombre de dones investigadores no augmenta des del 2009 mentre que el d’homes no para de créixer, com ho certifica el Informe sobre dones investigadores del CSIC. La matriculació de dones en estudis de l’àmbit biosanitari, segons un informe de la UNESCO, és majoritari però es troba per sota del 8% en disciplines de les anomenades ciències dures i les tecnologies.

En aquest article desgrano el que, al meu entendre, són alguns dels principals causants d’aquesta desigualtat i el perquè les polítiques de màrqueting i de conciliació no són suficients per aconseguir un accés, progrés i estabilitat igualitària entre homes i dones dins la ciència.

Referents silenciades

El món científic ha estat dissenyat per i per a l’home deixant fora les dones, però al llarg de tota la història, tot i els grans obstacles, hi ha hagut sempre dones extraordinàries que han sobresortit també en l’àmbit de les ciències i que se les ha silenciat. Una invisibilització que avui en dia encara perdura, a escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació, on la majoria de referents són masculins, passant per alt les grans aportacions femenines.

Tothom ha sentit a parlar de Isaac Newton, Albert Einstein o Charles Darwin, però què hi ha dels descobriments i treballs de dones científiques més enllà de Marie Curie i Hipatia d’Alejandria?

Sabíeu que la Rosalind Franklin va descobrir l’ADN i que els seus companys, els famosos Watson i Crick, se’n van apropiar emportant-se així el premi Nobel, i que encara avui en dia sovint se’ls hi continua atorgant a ells el mèrit?

Que l’Ada Lovelance, coneguda com la mare de la informàtica, va crear el llenguatge de programació, treball que va haver de signar amb nom d’home per que no li censuressin?

Que la Lise Meitner va descobrir la fissió nuclear, però que qui se’n va emportar el Nobel va ser el seu col·lega Otto Hahn?

Que la Maria Goeppert Mayer va obtenir el premi Nobel per l’obtenció de l’estructura nuclear del nucli atòmic?

O que la Sophie Germain va elaborar la teoria de l’elasticitat de cossos i teoria de l’aritmètica?

Mujeres y ciencia: los inventos que cambian el mundo - Cuarto Poder

Sabies que la recent fotografia d’un forat negre va ser possible gràcies a l’algoritme de l’enginyera informàtica Katie Bouman? O que les tecnologies Wifi, Bluetooth i GPS són avui en dia possibles gràcies al desenvolupament del salt de freqüència de la Hedy Lamarr? O que nou llenguatges de programació varen ser inventats per dones? Les matriculacions de dones, però, en disciplines informàtiques cau any rere any, i el que no sabem és que les dones vàrem ser pioneres en estudis informàtics.

La llista de grans treballs científics a mans de dones és extraordinàriament llarga. Molts dels seus descobriments però se’ls van apropiar els seus companys homes rebent el reconeixement de la comunitat científica i quedant en l’oblit les verdaderes descobridores; i la de casos que no hauran sortit a la llum! Un llarg etcètera de dones que són i van ser capaces de dur a terme treballs extraordinaris fa dècades i segles enrere sense el suport social ni econòmic, amb una càrrega completa de les tasques domèstiques i sabent-se robades pels companys homes.

El menor reconeixement que han obtingut les dones científiques al llarg de la història queda ben palès en el desequilibri de premis Nobel en ciències: 572 a mans d’homes versus 17 a mans de dones.

No és que no hi hagi referents de dones científiques, sinó que se les ha invisibilitzat i se les continua silenciant. Les referents hi són, només cal donar-les llum i el merescut reconeixement i que arribi al jovent. No es pot seguir explicant i estudiant el món només des de la perspectiva dominant de l’home obtenint-se així una visió esbiaixada de la realitat que ens envolta.

Llenguatge no inclusiu

La invisibilització de dones científiques es produeix cada dia per la forma en que es comunica la ciència on sempre s’empra el masculí genèric: sempre són científics, investigadors, doctors, enginyers… què hi ha de les científiques, investigadores, doctores o enginyeres? La utilització del masculí genèric invisibilitza les dones i el seu paper a la ciència. És especialment escandalós que s’empri el masculí genèric fins i tot a aquells textos que pretenen denunciar la discriminació de la dona en la ciència, com es pot veure a molts articles publicats el passat 11 de febrer o fins i tot en els informes del  CSICo la UNESCO.

“es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones”

Un experiment sociològic recent, una endevinalla4: un pare i el seu fill tenen un accident de cotxe, el pare mor i el fill queda molt mal ferit, a l’hospital veuen que el nen necessita d’una operació molt complexa per salvar-li la vida i criden a una eminència mèdica. Quan arriba l’eminència  diu: “no puc operar a aquest nen perquè és el meu fill“ Com s’explica això? Doncs bé, respostes van haver-hi de totes classes per justificar que l’eminència era el pare, que no havia mort a l’accident, que era fill de dos homes, etc. A poques persones se les va ocórrer que aquella eminència era la mare! Tenim interioritzat que la ciència de qualitat i la perícia està en mans dels homes.

En el moment que els diferents mitjans de comunicació, i la societat en general, deixi de fer servir el masculí genèric ja no ens sonarà estrany que gran descobertes científiques vinguin de dones científiques, i no de científics en general.

Mercantilització i model androcèntric de la ciència

Des de meitats de segle passat es produeix un auge del neogerencialisme a la recerca: braç organitzacional del neoliberalisme basat en l’aplicació de pràctiques pròpies del sector privat a les institucions públiques. Aquesta neoliberalització produeix una mercantilització de la recerca fomentada en una constant auditoria, avaluació i rendiment de comptes del treball acadèmic a través de criteris orientats a la producció científica intensiva. Un capitalisme de la ciència amb lògica productivista que busca la potenciació de la producció de coneixement en nom de l’excel·lència.

L’excel·lència científica és avaluada en base a principis individualistes, on hi ha una gran pressió en la consecució de resultats que han de ser publicats a revistes de prestigi i han de ser citats de manera massiva per altres grups de recerca. La consecució de recursos econòmics, i per tant la continuïtat de la línia de recerca i dels contractes laborals,  depenen exclusivament de l’esforç individual produint un augment de les hores de dedicació.  

Aquesta forma d’organització de la recerca potencia la cultura meritocràtica i instaura un model de carrera professional basat en l’individualisme, amb autoresponsabilitat de les trajectòries professionals normalitzant la concatenació de contractes temporals com a mode de supervivència al mon científic amb la conseqüent incertesa laboral i pèrdua de drets laborals.

L’Estratègia de Lisboa, orquestrada pel Consell Europeu l’any 2000, va empitjorar la situació de la ciència a Europa instaurant canvis encara més mercantilistes de la ciència amb el propòsit de fer una Europa més competitiva i innovadora a ulls de la resta del món. Aquesta estratègia, a més, va suposar una intensificació de la necessitat de mobilitat internacional per poder fer carrera científica

Es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones que, amb major responsabilitat social i familiar, han de compaginar els múltiples rols amb el ritme sacrificat de la ciència. Això es tradueix en un freqüent abandonament de la ciència per part de les dones o ralentitzacions en les seves carreres. Carreres complexes i fragmentades, amb interrupcions per necessitats de conciliació produint-se vuits en els seus currículums que són penalitzats a la ciència competitiva.

Però la conciliació no és l’únic impediment de les dones en la progressió de la seva carrera científica sinó que s’afegeix la solitud que sovint senten les científiques per falta de reconeixement dels seus companys homes, mancant així de xarxes acadèmiques de suport tan necessàries per poder promocionar-se. En contrapartida grups d’investigadores han creat xarxes de suport femenines demostrant que la sororitat i el treball conjunt les reporta més èxits i major benestar dins del mon científic.

Les polítiques d’igualtat en ciència s’han centrat en la maternitat i sobre com conciliar amb la vida laboral fent recaure així el pes del problema sobre les dones, que han d’adaptar-se a un model hegemònic patriarcal, en comptes de centrar-se en fer canvis estructurals a les institucions científiques. Les transformacions han de ser globals per tal de no responsabilitzar les dones sobre les seves decisions com la maternitat.

La manca de dones en posicions de gestió a les institucions científiques dificulta però la posada en marxa de la necessària transformació del model científic,  com podria ser per exemple enfocar la mobilitat internacional a les famílies/parelles més que de manera individual o que als mèrits es valorin factors individuals i socials, etc.

Als darrers temps però, un grup creixent de científiques de tot el món està liderant el moviment Slow Sciene (Ciència lenta). Aquest moviment critica el ritme tan accelerat de la recerca que no dona espai a la reflexió i debat profund obtenint-se una ciència de poca qualitat; i demanden la necessitat d’adoptar altres models de treball científic, de ritme més pausat que afavoreixi la qualitat científica i personal. Un canvi de model a una ciència més lenta ajudaria sens dubte a una millor integració de la dona al món de la ciència en igualtat de condicions. D’aquesta manera la ciència s’adapta a la realitat de les dones i no al revés. 

Conclusions

La responsabilitat de la baixa representació de les dones a la comunitat científica no és responsabilitat d’elles ni de les seves decisions sinó del sistema patriarcal en sí mateix que afecta tots els àmbits de les nostres vides, a la ciència també. Cal doncs una transformació profunda a nivell global que passa per derrotar el patriarcat i, entre d’altres coses:

– Incloure referents femenins a nivell de tota la societat però amb especial èmfasi al sistema educatiu i als mitjans de comunicació i difusió.

– Acabar amb l’ús del masculí genèric i emprar llenguatge inclusiu a tots els àmbits.

– Canviar l’actual model neoliberal androcèntric de producció científica per un basat en ciència lenta de qualitat atenent a les diversitats individuals i socials.

– Fer una distribució de responsabilitats socials i familiars més equitativa entre dones i homes.

AGRAÏMENTS

A totes les dones científiques, o que ho han sigut en algun moment de la seva vida i que han hagut d’abandonar la seva carrera, vull agrair-les i felicitar-les per la seva dedicació, el seu esforç i la seva gran contribució al coneixement científic.

Un advocat de la CGT acusa a Pilar Rahola de plagi

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Josep Maria Loperena diu que el protagonista i l’argument de ‘L’Espia del Ritz’, es basen en el seu lllibre «L’espia del violí»

L’escriptor i jurista Josep Maria Loperena acusa la periodista i escriptora Pilar Rahola d’haver-se servit d’una novel·la escrita per ell a l’hora de construir la història del llibre L’espia del Ritz, que ha sortit al mercat aquest mes de juny. En concret, Loperena assegura que Rahola ha utilitzat part de l’argument, el personatge i la trama de la seva novel·la, L’espia del violí, publicada a principis del mes de març, encara que comercialitzada també ara a causa del confinament. Davant d’aquest presumpte plagi, Loperena, que també és advocat, ha enviat un requeriment judicial a Columna en el qual assenyala que el millor seria arribar a «un acord» perquè l’editorial i l’escriptora admetin «que les coincidències són massa evidents».

Loperena va començar com a advocat laboralista de la CNT, en 1977, en un vell despatx del Sindicat d’Espectacles Públics de la CNT -molt abans de l’escissió- per a reivindicar el dret de vaga, la jornada de vuit hores, el salari mínim interprofessional i els drets a la llibertat d’expressió i reunió. Després es va fer càrrec de l’assessoria jurídica de Transports i de la Federació local de CGT. Va defensar als acusats per Martin Villa com a autors de la massacre de la Sala de Festes Scala, organitzat pels serveis d’informació, un crim d’Estat per carregar-se la CNT  Es va querellar contra Felipe González i va portar centenars de casos davant l’Audiencia Nacional defensant militants llibertaris.

L'ESPIA DEL VIOLÍ

Els advocats de Loperena entenen que Rahola no és la persona que va escriure la novel·la que actualment promociona l’Editorial Columna del Grup Planeta, sinó ell. Afegeixen que la voluntat de Loperena no és guanyar un possible judici, sinó que Rahola «accepti la seva responsabilitat».

L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna, però va quedar-se al calaix de l’editorial perquè Columna acabava d’incorporar-se al grup Planeta i, aquesta nova editorial, per raons comercials, va decidir no editar-la. Ara, Columna la publica amb el nom de Pilar Rahola com autora.

“L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna”

Uns anys després l’editorial Efadós va decidir apostar per la novel·la de Loperena. La va publicar. Hauria d’haver estat distribuïda poc abans del decret d’estat d’alarma. «Quan estava en fase d’impressió va aparèixer a les xarxes socials i alguns mitjans, la portada d’una novel·la de Pilar Rahola, titulada L’espia del Ritz, que coincidia totalment amb la meva, pel que fa al personatge de Bernard Hilda, i les seves peripècies com a espia, inventades per mi», diu l’escriptor.

Rahola s’ha defensat de les acusacions de plagi, dient que «és un autèntic disbarat». Afirma que li va donar la idea un reportatge de Jordi Finestres publicat a ‘Sapiens’. Però es tracta d’un fet fals, des del punt de vista històric, ja que va ser Loperena qui el va inventar per fer la seva novel·la. És possible que el llibre de Rahola el redactés el mateix Finestres i l’oferís a la periodista com a ganxo.

Rahola se querella contra el escritor Loperena, que el acu...

Rahola creu que té tota la raó. Que Bernard Hilda era un espia. És cert que allò que el músic va declarar a ‘La Vanguardia’, és el que ella diu. Però el fet d’escoltar frases, i inclús converses, a oficials nazis i passar-los als aliats, no el converteix en un espia professional integrat en un servei d’informació.

En Joan de Sagarra nega que fos espia, igual que l’Àngel Cases, amic personal de Hilda, el qual es va posar en contacte amb en Loperena, a qui no coneixia, per dir-li el mateix. Pilar Rocu y Xavier Esplà, advocats de Loperena, han enviat a Rahola un requeriment judicial previ a la interposició d’una querella criminal. No es tracta d’un tema banal que es pugui discutir per Twitter. Si el que vol la senyora Rahola és la decisió d’un jutge que resolgui el plet, no és aconsellable, perquè la resolució d’un tercer li pot comportar una pena de presó que en Loperena no desitja ni per ella ni per ningú. h

La CGT crida a la vaga a la mineria del Bages i el Berguedà després de dos accidents laborals mortals en tres setmanes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Avui 30 de juny la CGT ha convocat una vaga a les mines de Sallent i Manresa. Els treballadors de les empreses mineres de Montages RUS, subcontracta d’Iberpotash, i ICL aniran a la vaga per protestar pels dos accidents laborals que en tant sols tres setmanes han matat a dos companys treballant.

El Sindicat de Mineria de la CGT de Sallent i la CGT de Berga inicien avui una vaga en denúncia de les dues morts que han tingut lloc darrerament a les mines catalanes.

La protesta reclama més mesures de seguretat a les mines, i es va convocar inicialment a conseqüència d’un accident que va acabar amb la vida d’un miner el 4 de juny passat. Ara, una segona mort ha precipitat la l’aturada, tot i que abans del sinistre s’havia arribat a un acord amb la direcció d’Iberpotash, que suposava obrir negociació sobre mesures de seguretat i prevenció.

La resta del Comitè d’Empresa s’ha sumat a la convocatòria realitzada per part de la CGT. La vaga, de fet, s’ha iniciat aquesta mateixa nit a les 22h del dia 29, coincidint amb el primer torn de nit del dia d’avui.



Pandèmia en context de misèria obrera (1a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La grippe de 1918 va conèixer la seva onada més virulenta a la fi de la Gran Guerra. La neutralitat havia permès els empresaris espanyols l’acumulació d’enormes beneficis venent als contendents. Un industrial de l’època, Gual Villalbí (futur ministre amb Franco) va arribar a dir: “Fou una època fantàstica, un somni portentós en el qual tots els negocis foren pròspers i fàcils, fou una vertadera orgia de guanys i beneficis”.

Les classes treballadores no van viure aquesta època amb la mateixa alegria. L’exportació massiva de productes alimentaris bàsics com l’arròs, les patates, els cigrons, l’oli, etc., va provocar una pujada de preus exorbitant a conseqüència de la seva escassetat al mercat interior. Aquesta situació va generar una vertadera crisi de subsistència que va accentuar les miserables condicions de vida en què es trobaven les classes populars. La situació es feia encara més indignant en la mesura que la riquesa generada durant el període era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió.

Fam, inexistència de polítiques de salut pública, serveis de neteja urbana insuficients, higiene pública molt pobre, falta d’assistència mèdica, col·lapse de cementiris, suïcidis de persones terroritzades pel virus, habitatges amuntegats, falta d’aigua corrent, falta de vàter a les cases, higiene personal deficient, poc costum de rentar-se les mans o dutxar-se, patis interiors amb animals, convivència amb animals a cases i balcons, cadàvers sense recollir, cementiris col·lapsats, especulació amb els preus de funeràries i de productes bàsics. Pandèmia classista, ja que els burgesos viuen en barris més higiènics i en cases més saludables, tallers infectes, insalubres, sense llum natural, amb sostres baixíssims, en atmosferes plenes de pols asfixiant pel cotó o altres materials, sense menjador, sense lavabos, sense lloc on rentar-se o dutxar-se després de la feina, jornades de més de 10 hores, treballant els dissabtes, sense condicions especials per a les treballadores embarassades… Aquesta era la “cantarella” que acompanyava les denúncies que Solidaritat Obrera feia durant l’epidèmia de grip de 1918. Vegem-ho.

Coronavirus: La segunda ola de la gripe española fue más letal que la primera: así sucedería con el Covid-19

Ja des dels primers dies se’ns explica com a Freila (Granada) els 800 malalts detectats vivien en coves insalubres, o com a Noja (Santander) els casos s’atribuïen a les males condicions higièniques del cementiri. Pocs dies després, s’alertava que a Benavente (Zamora) havien mort tots els metges i la població s’havia quedat sense assistència, o com a Valdeverdeja (Toledo) es propagava l’epidèmia “per les males condicions higièniques del poble on els carrers són femers. Com són tots els carrers d’Espanya”. A Ourense, un metge es trobava a tres malalts en un mateix llit. Es tractava d’un matrimoni i una filla. La nena afectada de meningitis, la mare de pneumònia i el pare amb grip. De Salamanca es deia: “Les notícies que vénen d’aquesta regió respecte a l’epidèmia són aterridores. (Són diversos pobles on) l’epidèmia causa veritables estralls. El focus és Béjar, on hi ha més de 3.000 afectats (…) La situació és paorosa perquè a l’epidèmia s’uneix la misèria de la gent malalta (…) Moltes fàbriques, tallers i comerços no tenen més del 50% de personal“. L’informant acabava denúncia-ciant a les autoritats: “Com es veu, tot i els informes oficials, l’epidèmia ha arribat per la incúria dels governants i de les Juntes de Sanitat a assolir proporcions aterridores“. A Barcelona l’extensió de la grip afectava massivament a treballadors de sectors estratègics com correus i tramvies, que havien deixat de funcionar a causa de la gran quantitat d’infectats.

“la situació (…) era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió”

En aquesta ciutat, els bàndols d’alcaldia i les informacions que arribaven dels mateixos veïns reflectien les condicions de vida a les àrees populars, on a moltes cases es convivia amb gallines, coloms o altres animals, situats en petites terrasses o balcons. Una carta a la Soli deia: “… en els patis interiors de les cases núm. 11 del carrer Sant Jeroni i 8, 22 i 21 del carrer Cadena hi ha gallines, conills i ànecs, i els veïns no poden obrir els balcons doncs és insofrible l’olor que desprenen tants animals“. No eren animals “de companyia”, sinó que habitualment servien com a complement alimentari. També es denunciava com al carrer Cremat existia un magatzem de peix o un altre de plàtans prop de la redacció de la Soli: “les condicions higièniques contribuí a propagar l’epidèmia… en barris d’alta densitat de població“.

En aquestes condicions, les pompes fúnebres estaven completament desbordades. Un col·laborador de la Soli denunciava com, a l’edifici on habitava, tots els pisos tenien infectats i que havia mort un nen el cadàver del qual portava dos dies sense recollir, amb la família convivint amb ell. El dia 18 es deia: “Al carrer Robador núm. 7, 4º1ª va morir una senyora, el dia 13 i segueix sense enterrar. En el mateix pis queden dos fills de la difunta, i respirant les emanacions de el cos de la seva mare, sense mitjans i sense que les autoritats es preocupin per res tot i que se’ls ha avisat. I com aquest cas que relatem hi ha molts a Barcelona“. Es qüestionaven també les mesures de l’ajuntament sobre la desinfecció dels carrers, ja que “les creiem inútils mentre que els morts per la epidèmia romanguin tres dies i de vegades més, sense rebre sepultura“.

La pandemia de 'gripe española' en el País Vasco (1918-1919) - Deia

Una nota d’aquest mateix dia 18 qüestionava l’optimisme de les autoritats respecte a la davallada d’infectats i es deia: “L’espectacle que Barcelona ofereix és poc consolador. Per tot arreu se senten laments contra l’abandonament sanitari en què es té a la ciutat, el que permet que, en ocasions com la present, calgui resignar-se a esperar la mort creuats de braços, ja que tot el que es fa individualment resulta estèril a causa del mal estat sanitari de la població en el seu conjunt“.

A les presons, on s’amuntegaven centenars de sindicalistes, la pandèmia causava estralls, però no a tots afectava de la mateixa manera quan es relatava el cas de Bravo Portillo (policia flagell de sindicalistes que es trobava pres arran d’una denúncia de CNT): “… mentre que per a Bravo Portillo té llit a la infermeria, per a altres processats no les ha hagut i se’ls ha deixat morir com gossos a les cel·les sense assistència de cap tipus“

Coronavirus a Rojava: Fent front a una pandèmia sense un Estat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Article original de Thomas McClure, investigador del RIC, a Novara Media.

A tot el món, els Estats es veuen pressionats per la seva resposta a la crisi del coronavirus. Alguns no aconsegueixen protegir els seus ciutadans, alguns utilitzen la Covid-19 com a excusa per assolir més poder autoritari, i d’altres fan ambdues coses alhora.

Aquí, al Nord i l’Est de Síria, la regió autònoma més coneguda com Rojava, 4 milions de sirians -kurds, àrabs, cristians- viuen fora de la protecció precària i del control autoritari del règim de Bashar al-Assad. L’objectiu és construir una nova forma de política comunitària, fora de l’Estat. En conseqüència, la regió autònoma s’enfronta a l’aïllament, l’embargament i poca ajuda per part dels poders estatals que no volen veure triomfar el seu projecte, i deixen que busqui solucions alienes a les que poden oferir les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut.

La regió ha patit nou anys de guerra, s’enfronta a unes forces d’ocupació turques que tenen com a objectiu les infraestructures sanitàries i d’aigua, no té cap reconeixement internacional i el gener ha vist el tancament de l’única ajuda de l’ONU que creua al Nord i l’Est de Síria. Tot això ha deixat la regió en un risc extrem de coronavirus. L’OMS es nega a recolzar-la directament i l’Administració autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES, les sigles en anglès) depèn dels seus propis i escassos recursos i de l’ajuda enviada a través del govern d’Assad, de la qual poca arriba al nord-est.

Crisi preexistent

La situació humanitària és greu a tota Síria i el nord-est no n’és una excepció. 1,6 milions de persones necessiten ajuda humanitària, incloses 600.000 persones desplaçades internament. Els metges locals treballen amb una taxa de mortalitat del 10%, tant en els centres de detenció que contenen combatents de l’ISIS com en els camps de refugiats –en alguns dels quals hi ha famílies vinculades a l’ISIS, altres allotgen centenars de milers de kurds desplaçats per successives invasions turques, així com àrabs que han fugit a la seguretat relativa del nord-est durant els nou anys de conflicte.

Els 4 milions de residents de la regió depenen d’una capacitat total de 40 respiradors i 35 llits d’UCI. Nou dels onze hospitals públics del Nord i l’Est de Síria han estat afectats per la guerra. De fet, un estudi recent de l’Escola d’Economia de Londres va arribar a la conclusió que les regions de l’AANES tenen la capacitat de gestionar només 460 casos de coronavirus abans de ser superats.

Suport de l’OMS

L’única manera de confirmar amb precisió un cas de coronavirus és amb màquines de prova de reacció en cadena de polimerasa (PCR). Les úniques màquines de PCR del Nord i l’Est de Síria es van perdre l’octubre del 2019, quan Turquia va envair la ciutat de majoria kurda Serê Kaniyê. L’hospital va ser bloquejat i després requisat com a part de l’operació, deixant-lo inaccessible i inservible.

L’OMS havia exigit al Nord i l’Est de Síria que s’enviessin totes les mostres a la capital siriana, Damasc, però ni l’OMS ni el govern sirià facilitaven el procés. El 2 d’abril, es va confirmar a Damasc un cas de Covid-19. El mateix dia, a la regió del Nord i l’Est de Síria se’n va produir la primera mort, tot i que tant el govern sirià com l’OMS no van comunicar aquesta informació a l’AANES fins passades dues setmanes. Això va posar en perill el personal mèdic i va fer que els funcionaris sanitaris de la regió no poguessin prendre les precaucions adequades.

“mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord”

A través de Turquia, l’OMS recentment ha subministrat kits de prova a Idlib, una ciutat controlada per Hayat Tahrir-al-Sham (HTS) al-Qaeda, des d’on es poden enviar mostres a Turquia per fer-ne la prova. També ha proporcionat 1200 kits de proves a zones controlades pel règim. Tanmateix, per la falta d’un estatus  reconegut, el Nord i l’Est de Síria no té accés als kits de proves proporcionats per l’OMS. Amb el suport del govern regional del Kurdistan a l’Iraq, l’AANES finalment va poder adquirir per la via privada cinc màquines de PCR. Amb això i les proves de primera línia com proves de glòbuls blancs i controls de temperatura, l’AANES ara és capaç d’engegar un programa bàsic de proves, enlloc de confiar només en Damasc.

Ajuda rebuda de l’ONU

L’organització matriu de l’OMS, l’ONU, complau als poderosos Estats membre del Consell de Seguretat. El gener del 2020, Rússia -que dona suport al règim de Damasc i no reconeix l’autonomia del nord-est- va exercir el seu veto al Consell de Seguretat per bloquejar l’única ajuda de l’ONU al Nord i l’Est de Síria.

Això significa que tota l’ajuda de l’ONU a Síria s’envia ara a zones controlades per HTS, a faccions sota el control del servei d’intel·ligència turc o directament al règim d’Assad. L’AANES es veu obligada a intentar accedir a l’ajut de l’ONU mitjançant Damasc, però la realitat és que la majoria d’ajudes enviades a Damasc romanen en zones lleials al règim. Poc o res no arriba mai al nord-est.

Un únic lliurament d’ajuda de 20 tones a través de Damasc va arribar al Nord i l’Est de Síria, però segons el seguiment de l’OMS, el 89% de l’entrega va quedar en una zona controlada pel règim a Qamishlo. L’assistència precària proporcionada a l’AANES incloïa incubadores infantils i altres subministraments no relacionats amb coronavirus. Un metge va explicar al Rojava Information Center que els subministraments eren “bàsicament inútils”. D’una manera similar, sota pressió turca, el govern regional kurd iraquià també ha impedit la compra i la transferència de subministraments de coronavirus al nord i l’est de Síria.

Un informe recent de l’Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU indicava que aquesta decisió reduirà extremadament la capacitat del Nord i l’Est de Síria per combatre el coronavirus. Set centres sanitaris de Raqqa s’enfronten a greus mancances de medicaments i subministraments com a conseqüència directa de la decisió i un està a punt de tancar. A més, el centre de salut del campament Hol també ha quedat molt afectat.

Atacs de Turquia a l’aigua

Mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord. La invasió de Turquia de Serê Kaniyê i Tell Abyad el 2019 es va caracteritzar pels bombardejos i atacs aeris dirigits a punts de salut i clíniques, que van comportar en la pèrdua de dos hospitals clau mentre Turquia avançava en el control del territori de l’AANES.

Rojava es prepara per fer front al coronavirus tot i l'ofec humanitari - directa.cat

Això també va permetre que Turquia prengués el control de l’estació d’aigua d’Allouk. Allouk és una peça fonamental de la infraestructura que proporciona aigua potable a entre 650.000 i 1 milió de persones, incloent 65.000 persones desplaçades internament i persones relacionades amb l’ISIS en el campament de Hol; a persones desplaçades internament als camps de Washokani i Aresha i assentaments ad-hoc, incloses 80 escoles a Hasekah; al centre de detenció per a combatents capturats del ISIS més gran al món, que alberga uns 5.000 combatents i l’escenari d’una revolta recent; i al principal hospital de quarantena de l’AANES.

Turquia va llançar un atac aeri contra Allouk el primer dia de la invasió i el va deixar inoperatiu. Ara Turquia controla l’estació d’aigua, i tot i que des d’aleshores s’ha solucionat sota mediació internacional, Turquia ha tallat cinc vegades el darrer mes el flux d’aigua a les zones de l’AANES i ha forçat que l’AANES enviés més electricitat (i a que en pagués les reparacions de) a les zones que Turquia va ocupar el 2019. Com a força d’ocupació, Turquia és responsable del subministrament d’electricitat a Serê Kaniyê segons el dret internacional i, a més, exigeix ​​molta més potència del que és proporcional a les seves necessitats. Més recentment, el 2 d’abril, les forces turques van escorcollar la canonada d’aigua d’Allouk a Hasekah i van tallar l’aigua per cinquena vegada.

Solucions sense comptar amb l’Estat.

Amb Rússia, Turquia i el govern de Damasc fent pressió sobre les regions autònomes, amb l’ajuda de l’OMS i l’ONU, el nord-est es veu obligat a buscar solucions alternatives. D’una banda, les seves exigències polítiques són clares: l’aprovisionament directe de kits de prova de l’OMS i altres subministraments, la reobertura del pas d’ajuda de Yaroubiah, el fi de la manipulació del flux d’aigua per part de Turquia i el reconeixement a llarg termini de l’autonomia del nord-est com a part d’una Síria federal i democràtica.

A curt termini, però, la regió es veu obligada de nou a dependre dels seus propis  recursos. S’estan duent a terme múltiples projectes mèdics per fer respiradors casolans com a solució a l’escassetat crònica en aquest àmbit. L’ajut es distribueix per les famílies a través de les comunes locals que conformen els fonaments del sistema democràtic de base.

Si s’assoleix la visió de l’AANES d’una Síria federal, serà una oportunitat per difondre aquestes idees en un món que acaba de veure amb els seus propis ulls la necessitat de viure amb recursos locals i d’una vida comunal. Per ara, l’administració depèn d’aquests ideals que van fer palesa la seva vàlua durant una guerra i que són la seva millor esperança de mantenir viva la població al llarg de la crisi pandèmica.