El Pacte de Toledo proposa una nova retallada de les pensions

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

«Treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més petites». Aquesta és l’objectiu estratègic sobre el que s’ha reformat i retallat el sistema de pensions a l’Estat espanyol des de 2007, i sembla que en els propers mesos viurem un pas més en la mateixa línia. L’anomenat «Pacte de Toledo» ha publicat el seu quart i darrer informe (els anteriors van ser de 1995, 2003 i 2011), i com en els anteriors marca el camí de les reformes legals que de ben segur en els propers mesos es convertirà en llei al Parlament espanyol.

Llegeix més

Ni oblit, ni perdó. Justícia i reparació. El cas de Juan Gabriel (Knafo)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

El 3 de març de 1976, dins el marc de les lluites reivindicatives i després de mesos d’aturades i vagues, a Vitòria-Gasteiz foren assassinats cinc treballadors mentre es realitzava una assemblea multitudinària en una església del barri obrer de Zaramaga. Dos dies més tard, Tarragona va ser seu d’una manifestació multitudinària en solidaritat amb els fets de Vitòria. Va ser aquell dia, quan Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir després d’un accident produït en una persecució policial. A dia d’avui encara no s’han esclarit els motius de la seva mort tot i el treball i pressió constant de la seva família i diferents entitats de Tarragona mantenen la lluita perquè es reobri el cas i es faci justícia i reparació.

Parlem amb la Matilde Rodrigo Knafo, germana de Juan Gabriel.

Matilde, què va passar a Tarragona al 5 de març del 1976?

En aquella època  a Tarragona es construïa el Complex Petroquímic del Morell-La Pobla, conegut com la Refineria, i allà també es respiraven aires reivindicatius. Les morts de Vitòria fan que els treballadors es reuneixin en assemblea per a mostrar la seva solidaritat i es decideix realitzar una marxa el 5 de març des de la refineria fins a Tarragona, sota el lema “Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos”

Entenem que Rodrigo Knafo es va unir a aquesta mobilització i es va produir una persecució policial que  va acabar amb la seva mort. Ho pots explicar?

El meu germà Juan Gabriel Rodrigo Knafo tenia 19 anys i treballava en la construcció de la refineria Empetrol (actual Repsol) a la Pobla de Mafumet. Des d’allí es va sumar a la manifestació del 5 de març fins a la ciutat de Tarragona. A l’entrada de la ciutat els policies esperaven als manifestants, i a l’alçada de la Rambla van ser perseguits pels antidisturbis. Juan Gabriel es va refugiar amb un company a una botiga, però sentint-se insegur va entrar al portal annex i va pujar escales amunt cap al terrat d’un bloc de pisos del carrer Unió de Tarragona. Dos policies van perseguir-lo i ja al terrat va rebre un impacte que el va fer trontollar i va caure a plom de diversos pisos d’alçada a la vorera.

Els testimonis presencials comenten que quan es va produir la caiguda, la unitat policial, enlloc d’esmorteir-la, va ordenar buidar la calçada i inevitablement el cos va anar directe al sòl. Un dels testimonis va intentar posar la seva moto per a protegir (de trepitjades) la marca de la sang del sòl, per facilitar una posterior investigació dels fets, però no va servir de massa cosa. 

Es van poder esbrinar els motius de l’accident i per tant, de la seva mort? 

Després de l’accident la por va fer que la multitud es dispersés. Cal entendre que en aquella època la gent es manifestava malgrat la violència que exercia la policia franquista (nomenats “grisos”). Només feia sis mesos de la mort del dictador.

Desconeixem si Juan Gabriel va morir de forma immediata o no, si va rebre un tret o l’impacte d’una pilota de goma, o va ser llançat al buit . L’ambulància el va traslladar a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, però van impedir que la família el pogués veure. 24 hores més tard, per ordre judicial, se’ns va permetre veure el seu cos al tanatori. 

I allí va començar la carrera d’obstacles… 

Cert, des del primer moment. D’entrada, la família no vam rebre cap explicació sobre el motiu de la seva mort, i no hi va haver cap voluntat d’investigar-ho. La por va ser un factor determinant, ja que testificar podia tenir conseqüències molt dures. A l’únic testimoni que es va atrevir a declarar, en presentar-se al jutjat, li van aconsellar que marxés si no volia acabar igual que el meu germà.

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

“avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia”

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

No va ser fins al 2016, i coincidint amb l’aniversari de la mort de Rodrigo, que l’Ajuntament de Tarragona va accedir a col·locar una placa, que es va pagar gràcies a les aportacions de les associacions (no de l’Ajuntament), en el lloc dels fets, al número 7 del Carrer Unió. 

D’altra banda, la família estem en total disconformitat amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament l’any 2017, col·locant un monòlit al xamfrà entre Rambla de Tarragona i C. Unió, a la ruta de la memòria històrica. El document que han escollit ha estat una fotografia del Diari Espanyol amb un redactat de periodistes funcionaris del règim que l’encapçala el text “Dia violent. Centenars de manifestants s’enfronten a la força pública a la Rambla” i en lletra més petita fan referència a la mort d’un manifestant per una caiguda. La família reclamem que es modifiqui aquest escrit, és clar.

Quin va ser el suport que va rebre la família  en aquell moment? 

L’advocat Rafael Nadal Company es va posar en contacte amb la família per a oferir-se per representar el cas desinteressadament. I juntament amb l’arquebisbe de la ciutat van aconseguir un nínxol en el cementiri de la localitat per poder-lo enterrar, ja que d’entrada a la família no la deixaven triar. En el moment de l’enterrament, darrere la família hi havia una gernació acompanyant-nos, i de fet, la fotografia va ser portada a nivell nacional a la revista Cambio16.

El pare de Juan Gabriel va rebre un oferiment econòmic del partit comunista de França que es va posar en contacte amb ell per la mort del jove. Però el pare tot i agrair-ho va declinar perquè “ni això ni molt més podia retornar la vida del seu fill”.

L’associació de Vitòria mitjançant el seu president Andony Txasko van estar en contacte amb la família amb la finalitat d’afegir la mort de Juan Gabriel a la causa de Vitòria, ja que la vinculació era directa.

Es repeteix sovint que l’assassinat de Knafo és més conegut a Vitòria que a Tarragona. Quines estratègies s’han utilitzat perquè el procés judicial no tirés endavant i per tant, es tanqués el cas intentant que passés a l’oblit?

D’entrada, a l’advocat Nadal li van impedir l’accés als arxius policials i mèdics, que podien ser determinants per saber la veritat. Pel que fa a la família, vam estar vigilats durant un any per un policia secreta de paisà a la porta de casa. També van utilitzar els mitjans per canviar el relat de la història, descrivint al Juan Gabriel com un delinqüent comú. Al policia sospitós d’haver disparat el van traslladar a una altra localitat espanyola. Aquest va tocar el dos i ja està.

Quines entitats us han acompanyat en la llarga cursa per fer justícia?

La família ha pogut continuar la recerca gràcies a l’associació que investiga els fets de Vitòria perquè va sumar la mort de Juan Gabriel a la seva causa. La jutgessa argentina Servini actualment investiga delictes de lesa humanitat durant el franquisme i la transició espanyola, de fet, l’exministre Martín Villa va anar a declarar per videoconferència al consolat argentí de Madrid al setembre passat.

Per això, en record de Juan Gabriel la família organitza cada any al voltant del 6 de març una ofrena floral. El lloc triat és al carrer Unió on és situada la placa commemorativa pel seu record.

A Tarragona hi ha hagut diverses entitats que han treballat incansablement perquè aquest cas no s’oblidi i es reobri. Associacions com Paraules per la Pau, Fòrum de Tarragona per la Memòria i Ateneu llibertari Alomà. 

La formació política CUP de Tarragona amb Laia Estrada i Jordi Martí van presentar mocions a l’Ajuntament per a esbrinar què va succeir en una causa judicial i posar un espai de memòria ben senyalitzat. El sindicat CGT col·labora a trobar nous testimoniatges. Al novembre es va organitzar un acte per fer difusió de la crida a l’obertura del cas i a la cerca de més testimonis. 

La família té esperances que aquesta publicació al rotatiu Catalunya de la CGT serveixi per a fer difusió i remoure consciències per  aconseguir d’una vegada per sempre un judici que s’espera des de fa gairebé 45 anys, ja que s’han fet diversos actes per diferents associacions però no s’ha aconseguit un inici de procés judicial encara.

Com està la situació a hores d’ara? Hi ha esperança que es pugui reobrir el cas per aconseguir la reparació?

Encara s’està esperant sentència ferma de la justícia argentina perquè no es va poder investigar a Espanya anys enrere per la llei d’Amnistia de 1977 que protegia els franquistes.

D’altra banda, la CUP Tarragona va presentar dues mocions a l’Ajuntament, al 2016 i al setembre de 2020. La primera perquè s’interposi una querella criminal davant dels jutjats d’instrucció de Tarragona per investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista a Tarragona, entre 1936 i 1978 i per esclarir la mort de 764 persones assassinades i s’hi destinin els recursos necessaris per poder-ho fer efectiu. La finalitat de la del 2020 és la d’homenatjar Juan Gabriel Rodrigo Knafo, l’últim tarragoní mort pel franquisme i segurament la víctima més oblidada dels fets de Vitòria.

Però avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia. Aquesta és una via d’esperança per a la família per no deixar en l’oblit la mort de Juan Gabriel. Per això demana que s’apliqui el reconeixement en la memòria històrica.

Al novembre la CGT junt amb altres entitats van convocar un acte a Tarragona en memòria de Knafo, quina era la finalitat?

La finalitat de l’acte era fer una crida a trobar nous testimonis, ja que a causa de les amenaces no n’hi ha gaires. També es volia visibilitzar el cas ja que el proper 6 de març farà 45 anys de la seva mort i pretenem fer-li l’homenatge que li pertoca. 

Estem molt satisfets perquè a partir d’aquell acte i d’una entrevista que ens van fer a posteriori a TAC12 hi ha hagut dos persones que al dia 5 de març del 1976 van presenciar els fets i s’han ofert com a testimonis.

La família està molt agraïda a les associacions, partits polítics i sindicat que donen suport a la causa de Juan Gabriel i no deixarem mai de lluitar.
Moltes gràcies per tot.


Anar al jutjat o anar a fer classe? La repressió i nosaltres

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

“mentre la repressió busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som”

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen, però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el qual ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de vés a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro) repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.

I què fa el govern de l’Estat?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Diem govern de l’Estat, perquè com ja sabem, són dues coses diferents. No sempre el govern controla l’Estat. I en moltes ocasions, forces de l’Estat actuen al marge del control del govern. Per tant, tenir el govern no és necessàriament tenir el poder. En el terreny de les mesures econòmiques que pot adoptar el govern amb l’objectiu de combatre les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, ens trobem enfront de l’oposició de sectors econòmics molt poderosos que hipotequen moltes de les mesures que podrien adoptar-se. Ara bé, escudar-se en aquestes hipoteques, o en l’argument que la correlació de forces no és favorable i impedeix adoptar mesures més contundents per pal·liar els efectes de la crisi econòmica en un context de neoliberalisme rampant, és reconèixer que la sobirania popular no és real en les democràcies liberals, que, en el fons, és una fal·làcia, una mentida.

Aquestes excuses són la demostració que no existeix l’atreviment i la valentia al govern PSOE-UP per enfrontar-se a aquestes poderoses forces profundes, o d’anar a remolc (en el cas de Podem) d’un partit com el PSOE, pilar central del manteniment del Règim del 78, és un camí que porta a la frustració i la impotència i pot deixar oberta la porta a l’extrema dreta. Moltes de les mesures que s’han adoptat i que han estat presentades com avenços històrics per a les classes populars (IMV, ERTO, etc.) han quedat en mers focs d’artifici, en mesures de teòrica bones intencions, però d’efectivitat molt reduïda. Parlem de covardia perquè l’estat d’alarma proclamat permetria el govern actuacions contundents amb els privilegis de les elits econòmiques, però només està servint per incrementar la repressió i l’autoritarisme.

Una de les mesures estrella del govern “més progressista de la història” ha estat l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). L’objectiu buscat, segons els mateixos impulsors, és acabar amb “la pobresa extrema”. És a dir, no amb la pobresa general, sinó només amb l’extrema. Què vol dir això? Doncs que dels 4,4 milions de famílies i els 10 milions de persones que es troben en situació de pobresa, l’IMV només va destinat a 850.000 llars que suposa uns 2,2 milions de persones. Tot just el 25% de la població que caldria atendre. El pressupost destinat tot just arriba als 3.000 milions, poca cosa si ho comparem amb la pujada de l’11% del pressupost destinat a compra d’armament (només el programa de compra d’avions Eurofigther EF-2000 arriba als 12.840 milions, segons l’informe de Centre Delas sobre els pressupostos de 2021).

“la sobirania popular no és real en les democràcies liberals,en el fons, és una fal·làcia, una mentida”

De les 714.000 sol·licituds presentades durant l’estiu només s’havien resolt 32.629, de les quals només es van acceptar 4.148 i rebutjades 28.481. El mateix govern va haver de reconèixer la mala gestió i demanava paciència. Però a finals de juny només 74.000 persones l’havien pogut obtenir, el que no arriba ni al 5% de les previstes. Al setembre s’havien tramitat el 80% de les sol·licituds, però solament s’havien aprovat el 50%. El Decret deixa fora de l’accés a l’IMV als menors de 23 anys (recordem el percentatge d’atur juvenil, el més alt d’Europa) i als majors de 65 anys (molts amb pensions de misèria que amb prou feines arriba al SMI) S’obliga a demostrar que has viscut de manera independent els 3 anys anteriors a la petició de l’ajut, a més de demostrar que has cotitzat un mínim de 12 mesos. Requisit de difícil compliment per a molts joves que treballen en economia submergida o amb alts nivells de precarietat i períodes amplis sense treballar. Recordem també que l’edat mitjana de marxa del domicili familiar dels nostres joves està situada als 29 anys pel que els serà molt difícil accedir a la prestació pràcticament fins que no compleixin els 30.

Per no parlar de la pràctica impossibilitat d’accés a la població immigrant no regularitzada i amb problemes per fer-ho a causa dels impediments que deriven de la Llei d’Estrangeria. Un altre alt percentatge de població que quedarà fora de l’ajuda. A tot això unir-li les dificultats burocràtiques amb què es trobaran molts treballadors amb dificultats per a informar-se i gestionar la petició a causa, entre altres coses, de l’entramat burocràtic que sembla fet a posta per poder denegar l’ajuda, i a la seva deficient formació en gestió informàtica, el que deixarà a moltes persones excluides. És clar que el IMV quedarà molt lluny d’acabar amb la pobresa de milers i milers de persones.

D’altra banda, el govern està utilitzant l’endeutament com l’instrument que li permeti assumir l’enorme despesa que les necessitats socials estan posant sobre la taula. Aquest deute de l’Estat arriba ja al 120% del PIB, i els interessos d’aquest deute supera amb escreix el pagament de més de 20.000 milions d’euros cada any i això aventura futures retallades per poder pagar-la. No hi havia un altre camí? Per descomptat, però tornem a xocar amb la covardia d’un govern que no s’atreveix a tocar els privilegis de les grans fortunes. Es podria haver optat per una potent política fiscal que, per una banda, eliminés els privilegis que posseeixen per mitjà de l’enginyeria financera (SICAV, per exemple) que els permet quedar exempts del pagament d’importants quantitats al fisc. També, un increment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes. Els estudis realitzats sobre la renda bàsica pels editors de Sin Permiso, han calculat que la imposició d’un impost del 10% sobre la fortuna del 10% de la població més rica, suposaria uns ingressos de 90.000 milions d’euros anuals. És clar que només la pressió del carrer pot forçar canvis de polítiques socials.

Suma Thinking Digital s’enfronta a quatre judicis per vulneració de drets fonamentals

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

L’empresa va acomiadar a tota l’afiliació de CGT a l’empresa quan pretenien convocar eleccions sindicals

Suma Thinking Digital és una petita agència de marketing digital que té Naturgy com a client principal. L’any 2019 va facturar gairebé 2’5M€. El seu domicili social està ubicat al carrer Tuset de Barcelona.

Els companys i companyes de SumaTD, han viscut tota una odissea en l’intent de convocar eleccions sindicals. Després d’una Assemblea de Treballadors i Treballadores, a la qual es va proposar la convocatòria, tota l’afiliació de CGT a l’empresa va ser acomiadada. Ara per ara, es troben enmig d’un procés judicial per tal d’aconseguir la nul·litat i la consegüent reincorporació.

Però anem un mica enrere per conèixer millor que és el que ha passat a l’empresa, i veiem com els passos d’aquesta han jugat en contra dels seus propis interessos, a més de vulnerar els drets laborals i sindicals de totes les treballadores.

Les primeres alarmes salten quan, després de la vaga del 8M de 2019, secundada gairebé pel 80% de la plantilla, totes les treballadores reben un email on l’empresa les obliga a informar amb tres dies d’antelació de qualsevol intenció de participar en una vaga sota l’amenaça d’imposar una mena de serveis mínims, segons el qual, un nombre indeterminat de treballadores haurien de renunciar al seu dret a vaga per tal de no interrompre el servei contractat amb Naturgy.

Aquest intent de mantenir submisa a tota la plantilla, va ser tot un fracàs per part de l’empresa, que va deixar palès el seu desconeixement i la seva ignorància envers els drets socials i els de les treballadores, ja que finalment es va veure obligada a recular. Òbviament, tots aquests moviments, van despertar inquietuds en les treballadores, que ho varen comentar perplexes durant setmanes a les estones de descans.

Podríem pensar que coaccionar a totes les treballadores per tal que no facin vaga és prou greu, que ho és, però no ens aturem, seguim endavant que encara ens queden més coses per descobrir.

Durant els següents mesos, l’empresa pren la política d’acomiadar a tothom qui pot sense la presència de cap representant de les treballadores i amb amenaces de rebaixar la quitança si la persona afectada consulta a un advocat abans de signar el document. En definitiva, s’aprofita del desconeixement d’algunes de les treballadores, que d’un dia per l’altre, es troben cridades al despatx amb una carta d’acomiadament i sense cap mena d’assessorament. Un fet greu en si mateix, però encara més si tenim en compte que des de la vaga del 8M de 2019 fins al dia d’avui, l’empresa acomiada gairebé al 30% de tota la plantilla.

Enfront d’aquesta situació, un dels treballadors, decideix de bona fe demanar explicacions pels acomiadaments a la direcció de l’empresa, que respon dient no tenir cap obligació cap als treballadors i convida, amb una tonada amenaçadora, a tothom qui vulgui informació a passar-se pel despatx. En aquell moment, totes poden entendre quines en poden ser les conseqüències…

La situació comença a ser insostenible i es gesta la idea, entre diverses companyes, de sindicar-se i constituir una Secció Sindical. Ho comencen a parlar durant els descansos, amb la mala sort que arriba a orelles de la direcció de l’empresa. Que no trigarà a enviar a un dels seus gossos fidels amb amenaces de tancar l’empresa si no desisteixen en la iniciativa. I és que l’empresa sap el que pot implicar una organització sindical: ja no podria fer i desfer al seu gust com fins ara.

Així doncs, passen les setmanes, i es respira el malestar a l’ambient. La por de no saber si demà poden ser un d’ells les víctimes d’un acomiadament arbitrari i la desconfiança de la gestió a l’empresa van en augment entre les treballadores. Però la feina segueix arribant així com els maldecaps personals que pugui tenir cadascú, així que les agressions patides contra la plantilla queden en segon pla.

Però el caciquisme de l’empresa no té límits. Resulta que a Suma Thinking Digital no li agrada que les seves treballadores gaudeixin del seu temps de descans. La direcció de l’empresa es posa de mal humor quan s’apropen les vacances i reacciona, com un infant, deixant de respondre quan tractes de comunicar-te amb ella. I és que, una de les companyes responsables d’un dels departaments de l’empresa ens ha fet saber que va ser degradada i la van retirar dels projectes que portava després de tornar d’unes vacances que l’empresa no veia amb bons ulls, malgrat que aquestes eren de la seva lliure elecció.


I aquesta va ser la gota que fa vessar el got. Com a resposta a les actituds de l’empresa, quatre treballadores s’afilien a la CGT i es constitueix Secció Sindical a l’empresa. Se sol·licita mitjançant burofax, una reunió urgent amb l’empresa per tal de tractar les diferents problemàtiques que afecten les treballadores, però no hi ha cap resposta. De nou, guarden silenci, com si la cosa no anés amb ells. Enfront de les dificultats per comunicar-se amb l’empresa, la Secció Sindical decideix proposar a l’Assemblea de Treballadors i Treballadores la convocatòria d’eleccions sindicals.

Durant aquelles setmanes, els drets de les treballadores, especialment els d’aquelles implicades en l’activitat sindical, es veuran minvats. Les jugades de l’empresa per tal d’aconseguir un acomiadament justificat són infinites. La més greu, una que implica una modificació substancial unilateral i injustificada de les condicions laborals. Modificarà l’hora d’entrada i de sortida així com la flexibilitat horària diverses vegades sense preavís per tal d’aconseguir faltes de puntualitat i poder justificar d’aquesta manera un acomiadament disciplinari. Però hi ha qui coneix i reivindica els seus drets, així que novament es veurà obligada a recular.

Es recullen les signatures necessàries per portar a terme l’Assemblea i es convoca a totes les companyes. Però el caire mafiós propi de l’empresa no va trigar a fer-se notar, ja que segons explica un treballador, l’empresa va tractar de coaccionar per tal d’aconseguir el vot contrari a la convocatòria d’eleccions. I és que, aquesta es va dedicar a reunir-se individualment amb gairebé tota la plantilla instant-los a reconsiderar el sentit del seu vot a l’assemblea sota l’amenaça de retirar suposats privilegis. Fins i tot va arribar a oferir diners als integrants de la Secció Sindical per tal d’oblidar-se del tema.

Però malgrat tots els inconvenients, l’Assemblea es va portar a terme, cosa que no va agradar gens a l’empresa. Motiu pel qual, dos dies després, tota l’afiliació de CGT a l’empresa va ser acomiada. Ara, totes elles lluiten per la nul·litat, coneixedores que tenen totes les de guanyar i que aquesta vegada, qui l’ha ben pifiada és Suma Thinking Digital, que s’enfronta a quatre judicis per vulnerar drets fonamentals.

Qui també n’és coneixedora que ha fet el ridícul i que necessita una bona lliçó sobre lleis laborals i sindicals és la direcció de l’empresa. No n’ha tingut prou amb les barbaritats perpetrades a l’entorn laboral, que ara recorre novament a la coacció per tal d’obligar a les acomiadades a acceptar un acord consistent en rebre el doble de la improcedència i què implicaria deixar sense repercussions tot el seu historial d’abusos. Es tracta d’unes querelles contra la llibertat d’expressió i d’activitat sindical en què reclamen un total de 30.000 € per unes suposades injúries i calúmnies, que realment no són més que el producte del dret a l’activitat sindical i de llibertat d’expressió. T’imagines que et demanin 10.000 € per fer like a una publicació? No cal dir res més.