Gairebé 30 anys després, el Sàhara continua esperant el referèndum

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Ensorrem Fronteres

Les monarquies corruptes i antidemocràtiques d’Espanya i del Marroc sempre s’han aliat contra els drets i llibertats dels seus habitants i pobles. Una de les principals víctimes ha estat el Sàhara Occidental, un poble colonitzat per Espanya, abandonat amb la mort del dictador Franco i conquerit pel regne marroquí. Des de llavors milers de persones malviuen al desert, amb generacions que han nascut i crescut damunt la sorra, amb la complicitat d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya.

Quin és l’origen del conflicte? Un conflicte congelat

L’origen d’aquest conflicte es remunta a 1975 i 1976, fa 45 anys, Espanya va decidir abandonar el Sàhara Occidental, amb la signatura de l’Acord Tripartit de Madrid i va cedir la seva administració al Marroc i Mauritània. No obstant això, aquest pacte mai ha estat reconegut per l’ONU, que continua considerant el Sàhara com un territori a l’espera de la seva descolonització per part d’Espanya. Les Nacions Unides tampoc han reconegut mai la sobirania del Marroc del Sàhara Occidental.

Hassan II, va ordenar el 6 de novembre de 1975 una marxa de 350.000 persones (la marxa verda) sobre el Sàhara Occidental amb la finalitat de “recuperar” un territori que, segons deia, els pertanyia.

En 1976, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i va començar la guerra amb el Marroc i Mauritània. Posteriorment, el govern maurità va abandonar la lluita, però el Marroc va continuar fins a 1991, quan es va signar l’alto-el-foc. L’ONU va crear llavors la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (Minurso) amb l’objectiu de preparar una consulta prevista per a 1992 i mantenir la pau. Aquest referèndum d’autodeterminació no va arribar a produir-se mai. Els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats, on van fugir durant la guerra pels atacs marroquins contra la població civil.

El cansament d’unes generacions que no veuen alternatives, amb una sensació d’abandó de la població.

En 2021 es compliran 30 anys del final de la guerra amb el Marroc, i ja han transcorregut 45 des del seu inici en 1975.

Els ciutadans sahrauís porten esperant tot aquest temps perquè les Nacions Unides o un altre actor polític els ajudi a recuperar la sobirania sobre el seu territori, però el que han rebut són promeses i observadors internacionals que no han portat cap canvi.

“els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats”

Els ciutadans de la RASD viuen en dues zones principalment, una d’elles sota una estricta supervisió marroquina, en la part del Sàhara, i l’altra en un camp de refugiats de més de 170.000 persones en la zona de Tindouf, en territori d’Algèria.

Les generacions més joves s’han afartat d’acceptar la situació i continuar vivint en el camp de refugiats on van néixer. “No tenim res a perdre i per això podem fer front a l’exèrcit marroquí, que és més nombrós i amb millor armament”

“Els sahrauís es veuen en un atzucac. L’alternativa que tenen és quedar-se altres 30 anys encreuats de braços, una part en campaments de refugiats i l’altra al Sàhara ocupat”.

Per què el Front Polisario fa el pas ara?

Davant la congelació del conflicte durant dècades, el Front Polisario busca trencar l’statu quo que només està beneficiant al Marroc. A mesura que passa el temps, la situació del Sàhara Occidental està més oblidada a nivell mundial, per part de polítics i mitjans. La seva llarga espera a una solució que no arriba, els empeny a iniciar un crit d’atenció, així el 21 d’octubre, prop de 50 refugiats sahrauís dels campaments de Tinduf van iniciar el bloqueig del pas fronterer del Sàhara Occidental cap a Mauritània, per on passa el trànsit de mercaderies –marroquines i sahrauís– amb direcció a l’Àfrica Occidental.

Els civils sahrauís es van manifestar per a demanar al Consell de Seguretat de l’ONU que promocionés la celebració del promès referèndum d’autodeterminació.

Finalment, la Minurso no ho va incloure, com ja és habitual. Davant la persistència de la protesta sahrauí, l’exèrcit marroquí va entrar en la franja desmilitaritzada per a trencar el bloqueig. El Front Polisario va considerar trencat l’acord d’alto-el-foc signat amb Rabat en 1991 i, l’endemà, va declarar l’estat de guerra.

Marroc treu rèdit de l’estancament del conflicte i opta per mantenir l’alto-el-foc. Encara que no hi ha un reconeixement internacional de la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental, el Marroc sap que com més temps passa, més s’aferma la seva posició. En aquest statu quo ha pogut mantenir el seu discurs que el conflicte ha acabat, i que el Sàhara és marroquí.

Com han respost els civils residents en els campaments de refugiats, I els sahrauís que viuen en la zona ocupada?

Segons el Front Polisario, la situació en els campaments és d'”eufòria i satisfacció”. La declaració d’estat de guerra ha generat una mobilització voluntària “massiva” de joves sahrauís majors de 18 anys per a allistar-se en l’exèrcit.

La població civil sahrauí està patint el desplegament de policies i forces marroquines pels carrers de les ciutats dels territoris ocupats, el Polisario tem que la declaració de guerra es tradueixi en “represàlies”.

Una altra de les demandes històriques dels sahrauís és la incorporació de la funció de control dels drets humans en les zones ocupades del Sàhara Occidental per part de l’ONU.

Mai s’ha produït, a causa de l’oposició de fidels aliats del Marroc, com França.

Albert Camus i la Pesta

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ferran Aisa

En aquest temps d’estat d’alarma i de pandèmia, ha estat molta gent que ha buscat en la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobat en casos similars. Així, han sortit a la palestra obres com El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus (1913-1960). 

La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora més actuals, per la seva temàtica universal. L’obra de Camus, construïda sobre una sòlida base moral i ètica, no ha perdut mai vigència. El món continua estant dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, l’ésser humà continua fent les mateixes barbaritats. 

La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme. Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger o Calígula. Totes elles d’una qualitat innegable, marcades per la seva filosofia existencial, tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif, en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu, i recrea aquest pensament de l’absurd.

El mite de Sísif, no és únicament la filosofia de l’absurd, sinó una exposició de com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la seva vida, des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o també Samuel Beckett. Camus es serveix del clàssic mite grec Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins al cim d’una muntanya, per explicar-nos l’absurditat del món, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota l’eternitat. 

És l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme, també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània, el que denomina el pensament del migdia amb l’ètica i el caràcter llibertari que remarcarà clarament a l’assaig L’home revoltat. Per tant, la filosofia de l’absurd i de la revolta serà la base fonamental de la seva literatura. 

La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Algèria). Amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. És la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates que moren arreu ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit ens recorda la figura del doctor Stockmann de l’obra d’Ibsen L’enemic del poble. 

A Oran passa el mateix, ningú vol parlar de què existeix una epidèmia: quan comencen a morir pacients, s’amaga la notícia. Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta és oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’on no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i el ciutadà Jean Tarrou) lluitaran fins al final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món. 

El doctor Rieux, malgrat els dificultats per lluitar conta l’epidèmia, sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Pel doctor, l’honradesa consisteix a exercir dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, qui d’haver cregut en la revolució, passa a veure com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: “Sí, he seguit tenint vergonya, he après que tots nosaltres vivim amb la pesta i hem perdut la pau. Encara avui la busco tractant de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no seguir essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, a falta d’aquesta, una bona mort. Això pot enlairar els homes i, encara que no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, fins i tot, de vegades, una mica de bé“. 

Tarrou es contagia de la pesta, va cap a una mort segura, el doctor li pregunta quina idea té per arribar a la pau, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: “-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós“. 

L’epidèmia cedeix, Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, però el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: Doncs “sabia el que ignorava el poble, aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que els bacteris de la pesta no moren ni desapareixen mai, que poden estar durant dotzenes d’anys adormits als mobles i a la roba, que esperen pacientment a l’habitació, als soterranis, als baüls, als mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç“.

Ens volem vives, vives i rebels

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina i Pilar Frey. Dones Llibertàries.

Crònica del 25N d’enguany. Una mobilització malgrat les mesures de confinament establerts a causa del Covid.

El 25 de novembre dia internacional per a l’eliminació de les violències de gènere, una jornada de conscienciació i mobilització per denunciar l’opressió per qüestió de gènere i les múltiples violències contra les dones que es cometen a l’empara d’aquest fet.

Aquest any, tot i les difícils circumstàncies que estem vivint, s’ha volgut fer un pas més en la denúncia de les violències masclistes.

I per aquest motiu, el moviment feminista ens hem organitzat per mobilitzar-nos.

“L’actual crisi provocada per la COVID19 ha posat en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells” 

S’ha organitzat una Cadena Feminista, a Barcelona i d’altres municipis, plantejat com un dia de visibilització de les respostes feministes davant les violències masclistes al carrer.

Malgrat totes les dificultats amb les quals ens hem trobat a causa de les restriccions per la Covid, s’ha aconseguit una gran Cadena Feminista on milers de dones hem posat tot el nostre esforç i constància per realitzar-la, i l’esforç col·lectiu ha donat els seus fruits i malgrat les adversitats i les incerteses, ens vam trobar més de 3000 dones en la cadena de Barcelona, i unes altres 3000 en total a altres municipis, on s’ha replicat el format de cadena feminista.

Ha estat una cadena per denunciar la justícia patriarcal i dir prou a les violències masclistes. Els col·lectius feministes, LGTBQI i ciutadania en general, vam omplir els carrers per denunciar les mancances del sistema jurídic des d’una perspectiva feminista.

Una Jornada, on les Feministes hem seguit donant un toc d’alerta als polítics, deixant-los clar, que no retrocedirem en totes les nostres exigències, ans al contrari, continuarem cap endavant intentant que no quedi impune cap responsabilitat política en qualsevol atac a les dones, vingui d’on vingui.. “Compte… Compte, us avisem… Som moltes més que quan començàvem”

Aquest 25 N hem demostrat , que la separació motivada per la situació de Pandèmia no ens ha afeblit en aquesta lluita i hem pogut comprovar, que ja no donem respostes aïllades, estem unides i exigim Serveis Públics per a defensar els Drets Humans de les Dones i de les Nenes, igual que la seva dignitat i la seva vida.

El comunicat que es feia arribar des de Novembre feminista -plataforma organitzadora de la Cadena- a la premsa i a tots els col·lectius i associacions de dones de tot Catalunya deia:

“La pandèmia de la COVID-19 amb situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que han divulgat recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i han remarcat la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. La Covid ha agreujat les violències masclistes i ha visibilitzat un sistema jurídic patriarcal i desigual.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta, volem que sigui una acció molt participativa i reivindicativa. Per tant, cal visibilitzar que la nostra lluita continua i que seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.”

Des del Moviment Feminista –en la roda de premsa- s’assenyalava la necessitat urgent de reclamar un sistema judicial que incorpori els estàndards internacionals i reclamen canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la protecció envers les violències masclistes. Així mateix, es remarca la necessitat d’implementar polítiques de cures reals. Denunciem, també, la Llei d’Estrangeria, una legislació que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i les seves institucions. Es fa una crida urgent a fer polítiques públiques que posin la vida al centre, com la regularització de la situació de dones migrades com a única via per revertir els processos de violències masclistes o la construcció de xarxes de suport per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal i les seves violències estructurals.

Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019 feta per la delegació del govern espanyol contra la violència de gènere, el 57,3% de les dones de més de 16 anys ha sofert violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals, assetjaments, abusos i agressions) pel fet de ser dones. D’aquestes, el 19,8% les ha patides durant aquest darrer any.

Es va denunciar que “enguany durant la pandèmia de la COVID19 s’han posat en evidència les mancances dels serveis d’atenció contra les violències masclistes deixant a milers de dones en situacions vulnerables greus”. Aquesta situació ens ha fet veure que la Pandèmia és una crisi política a causa de la destrucció del Sistema Sanitari. Hi ha hagut una destrucció estructural del Sistema de Serveis Socials. S’han tallat els serveis als quals tenien accés dones per a sol·licitar ajudes. Han tancat refugis per a dones en situació de violència, oblidant la reivindicació feminista de posar la vida en el centre de les Polítiques Socials.

L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest context de vulnerabilitat i desprotecció ha generat una situació que es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que situen a moltes dones en greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTOs; una política d’habitatge especuladora, el trencament de xarxes de suport i una Llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades. A més de la desprotecció que en moltes ocasions patim les dones, protegint més al botxí que a la víctima. I la manca d’atenció de professionals expertes amb experiència en la seva atenció.

Des dels diversos col·lectius que formen part de Novembre Feminista s’ha volgut denunciar els fonamentalismes de l’extrema dreta que s’han fomentat des de poders institucionals i econòmics. Denunciant l’extrema dreta com altaveu del masclisme i les violències masclistes.

Sovint es reforcen els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics-, partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials. Així mateix les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes i les agressions de l’extrema dreta. Davant d’aquesta ofensiva mediàtica i institucional, es demana una resposta més contundent i efectiva.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta. I així vam respondre milers de dones, i es va aconseguir una acció molt participativa i reivindicativa.

Entenem que la lluita contra les violències han de ser cada dia de l’any, fins a aconseguir erradicar aquesta xacra social, amb la qual el patriarcat ens continua ofegant.

Continuarem lluitant per visibilitzar la nostra lluita i seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.

I amb aquest esperit vam omplir els carrers de Barcelona i d’altres poblacions als crits de:

Davant les violències masclistes,

justícia feminista.

Totes juntes, diverses, vives i rebels.

Ni víctimes ni passives. Dones combatives

Contra la violència masclista,

autoorganització feminista

Quatre anys i mig de presó per a Dani Gallardo

Equip Comunicació CGT Catalunya
Gemma Liñán. Article publicat a LaHaine

L’Audiència de Madrid ha condemnat a Daniel Gallardo a quatre anys i mig de presó per les protestes que va haver-hi a Madrid contra la sentència del procés. A més, haurà de pagar 600 euros de multa i una indemnització de 3.500 euros a l’Ajuntament de Madrid. La Fiscalia demanava sis anys de presó pels delictes de desordres públics, atemptats contra l’autoritat i lesions greus.

“L’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo”

Gallardo ha estat un any a la presó preventiva, des que van tenir lloc els fets. El jutge el va deixar en llibertat provisional l’últim dia del judici a l’espera de la sentència. La resolució judicial encara no sés ferma i es pot recórrer, la qual cosa fa pensar que l’acusat no ingressarà en cap centre penitenciari fins que s’esgoti tota la via legal. Amb tot, no es pot descartar que la Fiscalia demani l’ingrés immediat a la presó.

Gallardo està acusat de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions greus. Va ser detingut el 16 d’octubre, just després de la concentració, durant els enfrontaments entre els manifestants i policia. Segons la seva defensa, Dani Gallardo estava intentant defensar a una amiga seva de les agressions policials.

La construcció d’un cas

Segons les proves i els fets, l’acusació es construeix per a criminalitzar la protesta. No hi ha indicis, segons la defensa, d’allò del que pretén acusar-ho a la policia. L’informe policial acusa Gallardo d’haver colpejat amb un pal amb claus el casc d’un policia. La defensa ho desmenteix, així com apunta la hipòtesi que la presó provisional ve determinada pel segon cognom de Gallardo, Herzog, que és alemany.

“En aquestes càrregues detenen a tres persones, una de les quals menor d’edat, però a Dani no ho detenen allà, sinó molt més tard”, relata Alejandra Matamoro, portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid, que s’ha fet càrrec de la defensa de Gallardo. De fet, Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van xocar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antidisturbis van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar a Elsa, una amiga de Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’ha agafada la policia i l’estan apallissant. Llavors gira en rodó i intenta ajudar-la. Allà és quan eldetenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid.

La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus oxidats, extracte d’un còdol, que s’hauria clavat en el casc, però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar al Dani. “A la foto es veu el casc amb el pal “pintiparado” (sic), però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el cop. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més, subratlla, que el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria la força per a clavar-lo en el casc d’un antidisturbis. “I si ho aconseguís clavar, no podria fer amb tanta profunditat que pogués aguantar fins a arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.

L’altra prova és l’informe de lesions del policia suposadament agredit, que ni existeix, segons Alejandra. “El policia va allà i diu que té mal de cap. El tractament que li donen és, simplement ibuprofeno. Això és l’informe de lesions”, assenyala. Per a acabar de rematar-ho, l’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per a fer i desfer. “El que digui el policia va a missa”, denúncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.

Bombes contra la impunitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Bombes contra la impunitat

Comunicat sobre la Llei de Memòria Democràtica

La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.

L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.

Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.

La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de

bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.

Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.

En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.

Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.

Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.

Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.