Juanjo Gallardo. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona
Diem govern de l’Estat, perquè com ja sabem, són dues coses diferents. No sempre el govern controla l’Estat. I en moltes ocasions, forces de l’Estat actuen al marge del control del govern. Per tant, tenir el govern no és necessàriament tenir el poder. En el terreny de les mesures econòmiques que pot adoptar el govern amb l’objectiu de combatre les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, ens trobem enfront de l’oposició de sectors econòmics molt poderosos que hipotequen moltes de les mesures que podrien adoptar-se. Ara bé, escudar-se en aquestes hipoteques, o en l’argument que la correlació de forces no és favorable i impedeix adoptar mesures més contundents per pal·liar els efectes de la crisi econòmica en un context de neoliberalisme rampant, és reconèixer que la sobirania popular no és real en les democràcies liberals, que, en el fons, és una fal·làcia, una mentida.
Aquestes excuses són la demostració que no existeix l’atreviment i la valentia al govern PSOE-UP per enfrontar-se a aquestes poderoses forces profundes, o d’anar a remolc (en el cas de Podem) d’un partit com el PSOE, pilar central del manteniment del Règim del 78, és un camí que porta a la frustració i la impotència i pot deixar oberta la porta a l’extrema dreta. Moltes de les mesures que s’han adoptat i que han estat presentades com avenços històrics per a les classes populars (IMV, ERTO, etc.) han quedat en mers focs d’artifici, en mesures de teòrica bones intencions, però d’efectivitat molt reduïda. Parlem de covardia perquè l’estat d’alarma proclamat permetria el govern actuacions contundents amb els privilegis de les elits econòmiques, però només està servint per incrementar la repressió i l’autoritarisme.
Una de les mesures estrella del govern “més progressista de la història” ha estat l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). L’objectiu buscat, segons els mateixos impulsors, és acabar amb “la pobresa extrema”. És a dir, no amb la pobresa general, sinó només amb l’extrema. Què vol dir això? Doncs que dels 4,4 milions de famílies i els 10 milions de persones que es troben en situació de pobresa, l’IMV només va destinat a 850.000 llars que suposa uns 2,2 milions de persones. Tot just el 25% de la població que caldria atendre. El pressupost destinat tot just arriba als 3.000 milions, poca cosa si ho comparem amb la pujada de l’11% del pressupost destinat a compra d’armament (només el programa de compra d’avions Eurofigther EF-2000 arriba als 12.840 milions, segons l’informe de Centre Delas sobre els pressupostos de 2021).
“la sobirania popular no és real en les democràcies liberals,en el fons, és una fal·làcia, una mentida”
De les 714.000 sol·licituds presentades durant l’estiu només s’havien resolt 32.629, de les quals només es van acceptar 4.148 i rebutjades 28.481. El mateix govern va haver de reconèixer la mala gestió i demanava paciència. Però a finals de juny només 74.000 persones l’havien pogut obtenir, el que no arriba ni al 5% de les previstes. Al setembre s’havien tramitat el 80% de les sol·licituds, però solament s’havien aprovat el 50%. El Decret deixa fora de l’accés a l’IMV als menors de 23 anys (recordem el percentatge d’atur juvenil, el més alt d’Europa) i als majors de 65 anys (molts amb pensions de misèria que amb prou feines arriba al SMI) S’obliga a demostrar que has viscut de manera independent els 3 anys anteriors a la petició de l’ajut, a més de demostrar que has cotitzat un mínim de 12 mesos. Requisit de difícil compliment per a molts joves que treballen en economia submergida o amb alts nivells de precarietat i períodes amplis sense treballar. Recordem també que l’edat mitjana de marxa del domicili familiar dels nostres joves està situada als 29 anys pel que els serà molt difícil accedir a la prestació pràcticament fins que no compleixin els 30.
Per no parlar de la pràctica impossibilitat d’accés a la població immigrant no regularitzada i amb problemes per fer-ho a causa dels impediments que deriven de la Llei d’Estrangeria. Un altre alt percentatge de població que quedarà fora de l’ajuda. A tot això unir-li les dificultats burocràtiques amb què es trobaran molts treballadors amb dificultats per a informar-se i gestionar la petició a causa, entre altres coses, de l’entramat burocràtic que sembla fet a posta per poder denegar l’ajuda, i a la seva deficient formació en gestió informàtica, el que deixarà a moltes persones excluides. És clar que el IMV quedarà molt lluny d’acabar amb la pobresa de milers i milers de persones.
D’altra banda, el govern està utilitzant l’endeutament com l’instrument que li permeti assumir l’enorme despesa que les necessitats socials estan posant sobre la taula. Aquest deute de l’Estat arriba ja al 120% del PIB, i els interessos d’aquest deute supera amb escreix el pagament de més de 20.000 milions d’euros cada any i això aventura futures retallades per poder pagar-la. No hi havia un altre camí? Per descomptat, però tornem a xocar amb la covardia d’un govern que no s’atreveix a tocar els privilegis de les grans fortunes. Es podria haver optat per una potent política fiscal que, per una banda, eliminés els privilegis que posseeixen per mitjà de l’enginyeria financera (SICAV, per exemple) que els permet quedar exempts del pagament d’importants quantitats al fisc. També, un increment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes. Els estudis realitzats sobre la renda bàsica pels editors de Sin Permiso, han calculat que la imposició d’un impost del 10% sobre la fortuna del 10% de la població més rica, suposaria uns ingressos de 90.000 milions d’euros anuals. És clar que només la pressió del carrer pot forçar canvis de polítiques socials.
