Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals
El passat mes d’abril, des de CGT
Mar i Ports vam posar en marxa una Campanya de Prevenció de Riscos Laborals
(PRL) amb la intenció de conscienciar respecte la importància de l’ús correcte
dels EPI (Equips de Protecció Individual) al lloc de treball. Aquesta campanya
està dirigida de manera específica al Sector Mar i Ports però és perfectament
ampliable a qualsevol altre sector laboral.
La Campanya es basa en primer
lloc en la difusió de Cartells que tenen com a referència els 652 accidents
mortals laborals (inclosos els 146 accidents in itinere) ocorreguts el passat any 2018. Xifra que lamentablement
va en augment (l’any 2017 els accidents laborals mortals van ascendir a 629) de
la mà d’una major precarietat laboral.
Cal destacar en aquesta
precarització l’increment de personal externalitzat en moltes empreses, les
quals argumenten una suposada major especialització del lloc de treball quan es
tracta en realitat de contractar personal extern per fer la feina que abans
feia el personal propi amb pitjors condicions econòmiques i socials, afectant
negativament tant al personal externalitzat com al propi.
La manca d’una autèntica cultura
preventiva a una gran part d’empreses que només busquen el compliment escàs i
sobre “el paper” de la Legislació Preventiva i la manca de personal i
de mitjans, actuen de manera negativa sobre la Seguretat i la Salut de les
treballadores. En aquest sentit considero cal incloure aspectes de la Prevenció
Laboral en les negociacions de Conveni, per ampliar així la força de les Delegades
de Prevenció dins del Comitè de Seguretat i Salut.
És precisament la figura de les Delegades
de Prevenció la segona part de la Campanya PRL, mitjançant un díptic explicatiu
que destaca les seves principals funcions, regulades en els Articles 36 i 37 de la LPRL.
La difusió s’està realitzant a
través de les xarxes socials, al Twitter amb el hastag #PonteLosEPIs, i també
mitjançant suport en paper tant a nivell de Cartells com de Díptics, podeu descarregar
tota la informació en el següent enllaç:
Als últims anys, la classe treballadora està patint descomunals agressions per part de les patronals recolzades pels diferents governs que han ocupat la Moncloa i la Generalitat. Un dels atacs més contundents i que més repercussió té sobre les treballadores i treballadors són els relacionats amb la prevenció i els accidents de treball.
Segons les xifres oficials al 2017, a l’estat espanyol,
es van produir 583.425 accidents laborals, dels quals 618 van ser mortals i
d’aquests 134 in itinere. Al 2018 van
ser 602.316 els accidents laborals, dels quals 652 van ser mortals, 146 in itinere.
Sense poder comptar amb aquells accidents que no declaren
les empreses, en un any, el terrorisme patronal va augmentar en gairebé 20.000
accidents laborals, un 3% més, que van costar la vida a un 5% més de persones
treballadores.
La prevenció de la sinistralitat laboral és una
responsabilitat de l’empresariat. Aquesta obligació de controlar-la, reduir-la
i eliminar-la és correlativa al dret de les treballadores i treballadors de la
protecció de la seva salut. El conflicte parteix del fet que la prevenció té un
alt cost econòmic per a les empreses i requereix d’una constant inversió. I,
com sabem, despesa i benefici empresarial són dos paraules oposades.
La inversió econòmica en aquesta matèria, per part de les empreses, suposaria un estalvi econòmic a mig i llarg termini per a les mateixes ja que els accidents i l’absentisme es reduirien molt notablement. I és aquí on les mútues juguen un paper fonamental en ser associacions d’empresaris destinades a realitzar “les activitats preventives de l’acció protectora de la Seguretat Social “.
L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i reduir les despeses en matèria de prevenció
La patronal ha fet servir la seva influència en els
diferents governs i poc a poc ha anat perfilant un escenari cada vegada més
beneficiós per als seus interessos, culminant la seva estratègia quan el govern
del PP va aprovar la llei 35/2014 i el Reial Decret 625/2014 pel qual les
mútues, fins llavors denominades Mútues d’Accidents de Treball i Malalties
Professionals, passen a ser entitats col·laboradores de la Seguretat Social.
Amb aquest canvi, poden gestionar, a més de les prestacions econòmiques i
assistència sanitària derivada de les contingències professionals, la prestació
econòmica d’incapacitat temporal derivada de les contingències comunes.
En aquest canvi normatiu, que es fa per modernitzar,
agilitzar, fer més eficient i transparent, etc. la gestió de l’acció protectora
de la Seguretat Social, subjau el control de l’absentisme laboral, dotant a les
mútues de majors competències, donant-los la possibilitat del control de les
baixes per malaltia comú que abans no tenien. Les propostes d’alta mèdica a la
Seguretat Social, que ja podien fer les Mútues, es van demostrar poc efectives
ja que acabaven recaient en el personal facultatiu que estenia la baixa des de
criteris únicament mèdics.
A partir d’aquesta llei s’amplien els supòsits perquè la
mútua pugui tallar la prestació econòmica a qui no es sotmet al control i
seguiment de la seva baixa, una capacitat coercitiva fins a la data mai vista.
L’objectiu de les mútues, entitats suposadament sense
ànim de lucre, ha esdevingut en la reducció dels índexs d’accidentalitat sota
criteris clarament mercantilistes i no mèdics. Després de l’aplicació de
successius decrets llei durant aquests anys, podem observar com el desviament
d’accidents i malalties professionals a la Seguretat Social ha augmentat. La
qualificació d’accidents sense baixa s’ha disparat i actualment s’estan
produint situacions on persones amb ossos trencats són considerats accidents
lleus sense baixa.
L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i
reduir les despeses en matèria de prevenció. És aquí on entra la llei de Bonus
(RD 231/2017 del 10 de març) per la qual es regula l’establiment d’un sistema
de reducció de les cotitzacions per contingències professionals a les empreses
que hagin disminuït de manera considerable la sinistralitat laboral. Amb això
es premia a les empreses que inverteixin i incentivin la prevenció, reduint
fins a un 10% les seves cotitzacions a la Seguretat Social i millorant
notablement la seva imatge corporativa.
En principi aquesta idea estaria bé si fos un fet real, però malauradament està significant que les mitjanes i grans empreses s’estan esforçant al màxim en manipular les baixes per aconseguir el 0% en accidents. A més, gràcies a la situació de precarietat del mercat laboral la situació d’atur i desemparament dels treballadors i treballadores, assoleixen els seus objectius. La por i la necessitat fan que les plantilles acceptin situacions contràries als seus drets i perjudicials per a la salut.
Atès que les empreses, i mútues, tenien veritables
complicacions per accedir al sistema de bonificacions (acceptació dels comitès
de seguretat i salut, documentació de les seves activitats preventives, no
haver requeriments o sancions de la Inspecció de Treball, …), el recent RD
860/2018 ve a regular aquelles mesures que han de dur a terme les mútues per
realitzar la seva activitat preventiva i estalviar-se un 1% de les quotes per
contingències professionals, quantitat gens menyspreable. Paradoxalment
aquestes activitats són les que la mateixa Llei de Prevenció obliga les
empreses en la seva activitat preventiva, programes, assessorament, control i
reducció de la sinistralitat.
Tot aquest enriquiment de les patronals, a través de les
mútues, està significant un frau per al sistema públic, que ha d’assumir
sanitàriament els danys que ocasiona el treball a la població. Un sistema
públic que deixa de percebre les quotes que han de pagar les empreses i que, a
més, ha d’assumir prestacions econòmiques que són responsabilitat de les
mateixes. un sistema públic que, per falta de fons, acaba retallant en Sanitat
i en la Inspecció de Treball que és el mecanisme de vigilància i exigència del
compliment normatiu.
En definitiva; mútues, governs i patronals:
organitzacions criminals que estan fent negoci amb la salut i els accidents de
milers de persones treballadores.
El passat diumenge 28 d’abril, dia d’eleccions generals, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell vam decidir fer ús, un cop més, de la nostra política basada en la col·lectivitat i el suport mutu. És per això que vam alliberar tres pisos en un mateix bloc propietat d’una entitat bancària, que anteriorment havien estat ocupades de manera conflictiva per una màfia.
Van ser algunes de les veïnes les
que es van posar en contacte amb la Plataforma per explicar-nos la situació ja
que eren conscients que les persones que pertanyem al col·lectiu de la PAHC
assumim la responsabilitat d’una bona convivència veïnal i d’involucrar-nos amb
la comunitat tot el que ens sigui possible. A més, sempre que hi ha una
ocupació nostra, la finalitat és arribar a un acord amb la propietat perquè
aquestes persones paguin un lloguer social per poder viure amb tranquil·litat
fins que la seva situació millori.
Aquesta acció es va dur a terme gràcies a les més de cent persones que van ser-hi presents i és una conseqüència directa de la manca de solucions per part de les institucions, que no ofereixen ajuda a les persones que tenen una problemàtica greu i que veuen els seus drets vulnerats. És el cas, per exemple, de les persones que no tenen documents perquè no estan empadronades, però no és poden empadronar perquè no tenen documents. Tot això ens porta a un cercle infinit que, de no ser per la tasca cooperativa que fem a la PAHC, on donem les eines perquè la gent s’empoderi i lluiti pels seus casos, acabaria inevitablement amb desenes de persones al carrer o confinades i malvivint a pisos atapeïts.
En aquests tres habitatges s’han
instal·lat un pare solter amb un menor, una mare amb dues menors més i dos
joves sols. Totes aquestes persones han esgotat les vies burocràtiques i legals
i s’han vist pràcticament obligades a ocupar perquè no tenen on anar: a
Catalunya hi han gairebé mig milió de pisos buits i 2.000 sol·licituds
d’emergència habitacional.
I és que des de fa vuit anys venim
denunciant la situació, cada cop més crítica i exigim que es prenguin mesures
per frenar la precarietat que ens trobem en matèria d’habitatge; no pot ser que
es segueixi mercantilitzant un dret bàsic com és l’habitatge i segueixi havent
persones desemparades a les quals se’ls hi nega l’accés a un sostre.
Per això, la PAHC Sabadell
continuarem lluitant i fent tot el que estigui al nostre abast perquè no quedi
cap persona sense casa, mentre hagi cases sense gent.
Diferents dones, militants i afiliades a la CGT de tot l’estat, es van trobar el passat mes de març a Ruesta, per traçar una línia comuna de lluita feminista.
Arran el Congrés extraordinari a Mèrida per la vaga del 8M, i
tal i com es van desenvolupar durant el
mateix els debats i les discussions amb fortes discrepàncies, diferents dones,
militants i afiliades a CGT de tot l’estat espanyol, vàrem veure la necessitat
de trobar-nos per debatre i treballar plegades, per mirar de desenvolupar i
elaborar una tasca comuna arreu de tota l’organització i a partir dels nostres
sindicats i territoris, per tal d’assolir
una igualtat real entre companyes i companys, fer efectiu un món sense
distinció de gènere, i aconseguir una educació feminista real.
Com a dones afiliades entenem que la CGT és un sindicat de
base, en què les secretaries no estan per sobre de cap afiliada i en què les
bases decideixen, i han de decidir, com s’organitzen. Els nostres acords
congressuals contemplen l’establiment i creació de xarxes d’associació entre
les dones.
Per aquest motiu ens vam autoconvocar a una trobada de reflexió i debat i vàrem acordar que el millor lloc on anar plegades era aprofitar un dels espais que tenim com a CGT. Així vam triar Ruesta per a la nostra trobada.
Com a dones anorcofeministes constatem que malgrat els
avenços fets a la societat respecte al feminisme, dins de la nostra
organització encara falta moltíssima feina a fer. Algunes ponències presentades
i aprovades en el Congrés de CGT Catalunya a Òdena-Igualada ja anaven en
aquesta línia de reivindicació, com també algunes de les presentades al Congrés
extraordinari de Mèrida.
La trobada de Ruesta era molt necessària i va esdevenir molt
enriquidora, fructífera i positiva. Ens va dotar d’empoderament col·lectiu,
energia, força i molta sororitat entre nosaltres. I vam decidir continuar
treballant plegades amb la militància activa que ja exercim des dels nostres
sindicats i territoris. Per que la revolució llibertaria i feminista ha de
combatre el patriarcat i el capitalisme començant pels nostres àmbits més
propers i estimats. Creiem fermament que l’existència dins la CGT de dones
feministes que impulsin, des de baix, el treball en el diferents sindicats per
a aconseguir una igualtat efectiva entre homes i dones, és un valor afegit per
a l’organització. La unió del treball de
totes les dones reforça la veu de l’organització en la lluita feminista contra
el patriarcat i contra el capitalisme.
Ja els acords del XV Congrés Confederal de Valladolid,
celebrat al 2001 sota la rubrica “4.8 Mujeres en CGT”, estableixen que
l’esperit de la creació de la Secretaria de la dona es basa entre d’altres
principis rectors en el de “dinamitzar la comunicació entre dones i les seves
diferents experiències de vida, així com la participació i compromís de les
dones amb el sindicat”, “(…) es necesario reivindicar el feminismo,
como un discurso radical y anticapitalista dentro de nuestra organización y
desde ella, en las propuestas que lancemos de cara afuera y, sobre todo, en las
vías de construcción de mundos distintos que buscamos (…) La CGT ha de ser protagonista
activa en la movilización de un feminismo de base anticapitalista,
antimilitarista y antiautoritario”.
Volem que el treball de les companyes militants actives amb
qui estem coordinant-nos, serveixi perquè la lluita feminista sigui cada dia
més forta i perquè el nostre sindicat sigui realment igualitari i sigui un lloc
on totes tinguem veu i presència.
Seguirem lluitant per aconseguir reforçar el feminisme que ha
de fer de la nostra una societat més lliure i més justa.
La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.
La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.
L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser
humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal
vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels
bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor
caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets… Els fugitius quan arribaren a la frontera
semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que
els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien
internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.
D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a
l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus
Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració
de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i
Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats
per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La
dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les
Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de
l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.
L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.
La CNT
dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i
amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre
els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels
partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es
lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents
polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els
responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts
càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà,
Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora
d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers
contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit
popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga
Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de
França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i
s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del
nostre país.
La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones
republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats
al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un
vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va
sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell
carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat
el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de
republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals
situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la
guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder
fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista
durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la
pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs,
del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va
acabar oficialment amb el famós parte
del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han
alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament
anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el
Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions
polítiques, sindicals, socials i culturals.
La repressió també anul·lava la identitat nacional del
poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar
anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i
l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim
franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a
l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren
plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes
les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de
mort.
D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en
els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van
desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista,
va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a
vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral
nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits
polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat
la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar
clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.
