Comunicat de Dones LLibertàries al voltant del suicidi d’una treballadora

Dones Llibertàries

Denunciem el sistema patriarcal davant el suicidi d’una treballadora

Des de Dones Llibertàries volem transmetre el nostre màxim rebuig davant la notícia després de fer-se públic del suïcidi d’una dona per assetjament laboral i sexual.

Entenem i compartim el dolor de totes les persones  que l’estimaven i estan patint, a més de la seva pèrdua, l’escarni que en els mitjans es fa dels fets

Però volem denunciar , que el  que va passar, no va ser un suïcidi, va ser un assassinat, va ser  un feminicidi. Nosaltres no podem  tipificar el tipus de delicte que és, però si tenim l’obligació de denunciar la causa d’un problema social. Perquè no podem fer com si el suïcidi no tingués a veure amb una sèrie de violències masclistes. Perquè hi ha culpables i no són pocs. Acorralar a una dona fins al punt que es tregui la vida no és una defunció ni una mort, és un feminicidi, és un assassinat.

Aquest cas evidència que estem molt lluny de garantir la llibertat sexual de les dones al nostre país. Que el masclisme mata, que mata molt i que mata de maneres que la llei encara no recull. Que patim un sistema patriarcal, que no defensa la llibertat de les dones, sinó que ens condemna.

Fets així segueixen passant perquè hi ha una societat heteropatriarcal, que ho permet i fins i tot ho potencia. Una permissivitat que prové de l’educació masclista en la qual hem estat educades i educats. Però res d’això legitima l’assetjament  i l’escarni que va patir pel fet de la difusió del vídeo.

“Acorralar a una dona fins al punt que es tregui la vida no és una defunció ni una mort, és un feminicidi, és un assassinat”

Tampoc  ens podem oblidar ni de la premsa ni de l’empresa. Una premsa que a més de promoure els rols i estereotips de gènere és responsable de donar un altaveu constant a una ultradreta que vol acabar amb tot el que ha construït el feminisme.

I encara  un altre culpable:  l’empresa. Una empresa que era coneixedora de la situació i que no va fer res, perquè segons ells era un “assumpte personal”, tot i tenir un protocol específic per a aquestes situacions, que mai va ser activat. Per tant  per molts recursos que es creïn i es facilitin a les víctimes si aquests no s’activen no serveixen de res.

És important demanar responsabilitats, clares i contundents, però també assumir la part de la responsabilitat que comporta no actuar o fer-ho de forma poc contundent. Però hem de saber fer autocrítica, totes formem part d’una societat masclista , la qual que hem de lluitar per a combatre-la i derrocar-la.

Per tot això creiem necessari, la creació urgent de grups efectius de suport mutu per poder sostenir-nos i acompanyar-nos tant en aquestes com d’altres situacions de masclisme i assetjament que patim les dones, així com d’acció directa per donar resposta a aquest tipus d’agressions pròpies del sistema patriarcal que tenim.

Com a Dones Llibertàries mostrem el nostre més sincer condol a la família   i a totes les persones que estimen a la Verònica i en especial als seus fills, que també han estat víctimes de la violència masclista. Desitgem des del dolor i la ràbia que això no torni a  ocórrer mai  més i lluitarem per aconseguir   que  casos com aquest  no existeixin i que la nostra lluita  ens permeti actuar i ajudar a eradicar  la violència i acompanyi les víctimes.

Verònica, sentim profundament no haver-te  pogut acompanyar.

Que la terra et sigui lleu.

La universitat es rebel·la contra la precarietat.

Redacció

Avui el PDI (Personal Docent i Investigador) de les universitats públiques catalanes i del CSIC protagonitzen una jornada de vaga per exigir al govern de la Generalitat l’aplicació del famós EPIF, un Reial Decret del passat mes de març que millora alguna de les condicions dels i les doctorands. A hores d’ara, per les dificultats del propi sector, no es tenen dades de seguiment, tot i que en algunes universitats com la UAB ha estat majoritari. Les accions de protesta dels piquets han provocat cues quilomètriques a les carreteres catalanes.

D’on surt aquesta convocatòria?

Ja fa temps vam informar de l’aprovació del Reial Decret 103/2019, sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (l’EPIF). A les universitats catalanes s’han realitzat assemblees dels col·lectius més precaris (UAB, UB, UdLL, UdG, UPF…). Aquests espais estan naixent amb la voluntat de posar rostre i posar sobre la taula un problema que s’arrossega des de fa molts anys: la precarietat laboral a les universitats catalanes. Des de la CGT, assumint que les assemblees de treballadores i treballadores són espais plenament democràtics, s’ha legalitzat la convocatòria de vaga per a totes les universitats catalanes i el CSIC.

Què demana aquesta vaga?

La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.

“Fruit de les mobilitzacions, tant la UdLL com la UAB ja s’han compromés a fer efectiu un increment salarial pel personal investigador en pràctiques”

Què demana aquesta vaga?

La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.

Perquè cal aplicar l’EPIF?

L’EPIF és un Reial Decret i la seva aprovació obliga a les universitats i institucions de recerca a aplicar-ho de forma immediata. No és justificable que les universitats argumentin la seva situació econòmica per no reconèixer uns drets emparats legalment dels seus treballadores i treballadors. L’aplicació de la pròrroga d’un quart any als contractes de PIF reconeix una situació de fet, que la majoria de tesis doctorals s’acaben després dels 3 anys de contracte predoctoral, amb els i les seves autores cobrant l’atur en el millor dels casos. Un quart any de contracte de PIF suposa també una clara millora per a la totalitat dels grups de recerca, que rebran un increment dels seus recursos de recerca i disposaran de més garanties per a completar les tesis doctorals.

Les mobilitzacions continuen

De moment, degut a les mobilitzacions, tant la Universitat de Lleida com la Universitat Autònoma de Barcelona s’han compromés a aplicar un increment salarial al personal investigador en formació a partir de la nòmina de juny.

Per aquesta tarda, es preveu una gran manifestació i una roda de premsa a la plaça Urquinaona de Barcelona a les 18h, on estan cridades totes les persones afectades pel precari model imperant a les universitats catalanes.

Un dilema fals i la perillosa trampa del vot (útil)

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Una vegada hi havia un presoner. Un vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua. Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va anar a dinar a casa seva.

Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electores ens trobem en una situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre, doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.

Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries. Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en ordre.

Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.

No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos

La por al feixisme beneficia enormement al sistema polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques, etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i avançaven en el camí de la revolució social.

En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida, presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.

En la història, el presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller: “Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya la llibertat.

A la vida real, cal cercar una alternativa al fals dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat, la cultura de la delegació i l’electoralisme.

Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.

Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.

Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és urgent que ens hi posem.

Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser un abstencionista actiu.

Denúncies, renúncies i conflictes

Manuel Quesada. Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

El passat 21 de març vaig rebre una notificació del jutjat penal de Sabadell. La jutgessa havia decidit arxivar la denúncia que SMATSA -empresa concessionària de la neteja de Sabadell- m’havia interposat per injúries, calúmnies i atac a l’honor. La denúncia no era pas una tonteria, una querella criminal en la qual se’m demanava no només que em retractés del que havia dit en un article d’opinió sinó, també, el pagament de 6.000€ en concepte de perjudicis. Aquesta va estar motivada per un article d’opinió que va sortir publicat a diversos mitjans de comunicació locals, en que expressava el meu punt de vista i el posicionament de la CGT de Sabadell entorn el conflicte que s’obria en aquell moment amb l’empresa de neteja de la ciutat.

Aquelles setmanes l’ajuntament de Sabadell havia fet pública la seva voluntat d’intervenir l’empresa degut a tota una sèrie d’irregularitats i d’incompliments en el contracte. En resum, era el primer pas per a la municipalització del servei. I això ho sabia l’ajuntament, ho sabia l’empresa i ho sabia la plantilla. La cosa està en que la CGT havíem estat l’únic sindicat que havíem defensat precisament això, que els serveis públics siguin públics. Aquest posicionament va ser criticat per la direcció de l’empresa, que va aprofitar la situació per crear una aliança amb CCOO i UGT per “eliminar” la CGT dins l’empresa. I ho poso entre cometes perquè realment van utilitzar aquesta paraula.

Resultado de imagen de smatsa cgt vaga

L’objectiu que tenia l’article que vaig publicar, quan encara era Secretari General de la CGT de Sabadell, tenia diversos objectius. El primer, denunciar les pràctiques mafioses i antiobreres que la direcció de l’empresa porta duent a terme durant anys i a les quals hem estat l’únic sindicat, la CGT, que les hem combatut. El segon objectiu, lligat al primer, era precisament evidenciar i denunciar la política d’enxufisme i amiguisme que CCOO i UGT practiquen a l’empresa. Finalment, també mostrar i explicitar la posició que la CGT havíem pres, que no era altra que apostar per la municipalització del servei, no sense recalcar que a qualsevol atac a les condicions laborals dels i les treballadores ens tindrien de cara, ja fos l’empresa, l’ajuntament o el Papa de Roma.

L’article doncs no va passar desapercebut i, pel que sembla, va ofendre bastant al senyor Eugenio, directiu de l’empresa i imputat al cas Mercuri i la trama Pokémon, dues trames de corrupció que actualment estan sent investigades. També va ofendre les direccions de CCOO i UGT del Vallès Occidental, que em van titllar de mentider, sense, clar, explicitar quines eren les “mentides” que deia. També van dedicar-se a amenaçar els companys de la secció sindical de CGT a SMATSA, amenaces que van anar acompanyades de “bulos”, rumors i mentides que es van dedicar a escampar per l’empresa, com per exemple que la CGT érem l’ajuntament i algunes tonteries per l’estil.

A la declaració davant la jutgessa, òbviament, no només no em vaig retractar si no que vaig refermar el que havia dit a l’article, aportant, a més, proves documentals del que deia. No m’ho vaig prendre com una qüestió personal, suposo que l’empresa el que pretenia era estendre la por no només a mi, sinó sobretot a la secció sindical de la CGT. És a dir, no tenia altra forma d’atacar l’acció sindical dels meus companys que a través de mi.

La gestió de la denúncia però, no va ser del tot fàcil. Vaig rebre el suport i la solidaritat de multitud de companys, els primers, els companys del sindicat de neteja, acompanyant-me en tot moment als jutjats, denunciant públicament aquest cas de persecució, etc. També d’altres ens sindicals d’arreu de Catalunya, i d’altres organitzacions de Sabadell. Però altres companys, més propers orgànicament, em van recriminar la meva actitud, en el sentit de que no podia anar dient el que em venia de gust, o que havia de mesurar les meves paraules perquè em podien portar problemes, com el que suposadament tenia amb la denúncia que m’havien posat. De fet, algunes recomanacions que vaig rebre van anar en la línia de retractar-me davant la jutgessa. Òbviament, no vaig fer cas, doncs no havia dit cap mentida. Es va plantejar fins i tot una “recol·lecta” per a poder pagar la multa que m’interposarien, al que em vaig negar rotundament. No només jo, sinó qualsevol ens de la CGT, pagaria un cèntim en concepte de multa a una empresa de lladres i que ens havien declarat la guerra a la CGT.

No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.

Per bé o per mal, la jutgessa va decidir arxivar la denúncia perquè no hi veia indicis de delicte. Segons el seu auto, m’empara el desenvolupament del càrrec sindical que ocupava, doncs tenia tot el dret a fer les consideracions i crítiques que estimés necessàries, més quan existia –i existeix– un conflicte laboral entre l’empresa i el nostre sindicat. I tampoc veia delicte d’injúries, aportant nombrosa jurisprudència en relació a la llibertat d’expressió, una victòria en els temps que corren, tot i que no s’ha volgut rentabilitzar per part del meu sindicat.

Tot i que l’auto encara no és ferm (l’empresa encara té marge per recórrer), penso que hem d’aprendre quelcom d’aquest procés. D’una banda, l’empresa, o la patronal, o en definitiva els nostres enemics, buscaran totes les formes possibles per intentar debilitar-nos, ja sigui assetjant els nostres delegats i afiliats o denunciant a qui aixeca la veu contra ells. D’altra banda, ens hem acostumat potser massa a estar dintre de la seva llei i a alguns fins i tot els hi espanta quan es transgredeixen aquestes lleis fetes a mida. No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.

Campanya de PRL: #PonteLosEPIS

Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals

El passat mes d’abril, des de CGT Mar i Ports vam posar en marxa una Campanya de Prevenció de Riscos Laborals (PRL) amb la intenció de conscienciar respecte la importància de l’ús correcte dels EPI (Equips de Protecció Individual) al lloc de treball. Aquesta campanya està dirigida de manera específica al Sector Mar i Ports però és perfectament ampliable a qualsevol altre sector laboral.

La Campanya es basa en primer lloc en la difusió de Cartells que tenen com a referència els 652 accidents mortals laborals (inclosos els 146 accidents in itinere) ocorreguts el passat any 2018. Xifra que lamentablement va en augment (l’any 2017 els accidents laborals mortals van ascendir a 629) de la mà d’una major precarietat laboral.

Cal destacar en aquesta precarització l’increment de personal externalitzat en moltes empreses, les quals argumenten una suposada major especialització del lloc de treball quan es tracta en realitat de contractar personal extern per fer la feina que abans feia el personal propi amb pitjors condicions econòmiques i socials, afectant negativament tant al personal externalitzat com al propi.

La manca d’una autèntica cultura preventiva a una gran part d’empreses que només busquen el compliment escàs i sobre “el paper” de la Legislació Preventiva i la manca de personal i de mitjans, actuen de manera negativa sobre la Seguretat i la Salut de les treballadores. En aquest sentit considero cal incloure aspectes de la Prevenció Laboral en les negociacions de Conveni, per ampliar així la força de les Delegades de Prevenció dins del Comitè de Seguretat i Salut.

És precisament la figura de les Delegades de Prevenció la segona part de la Campanya PRL, mitjançant un díptic explicatiu que destaca les seves principals funcions, regulades en els Articles 36 i 37 de la LPRL.

La difusió s’està realitzant a través de les xarxes socials, al Twitter amb el hastag #PonteLosEPIs, i també mitjançant suport en paper tant a nivell de Cartells com de Díptics, podeu descarregar tota la informació en el següent enllaç: