Etiqueta: Feminisme

Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Frase de l’obstetra francès Michel Odent que defensa els parts naturals i menys medicalitzats. Partint d’aquesta premissa, a Catalunya, dones joves opten per abordar l’opció de ser mares des de la perspectiva que el naixement és un acte natural i que cal tenir cura que sigui un moment especial i fet amb amor.

Així ho explica l’Anna Bordonada, doula, que ha acompanyat a dones que han pres l’opció de parir a casa de forma natural, com ha fet ella:

El dia del naixement és únic i especial. Que important cuidar-lo com una celebració de la vida on mare i bebè seran els protagonistes! Juntes amb les persones estimades: pare, germanes i germans, llevadora, doula, àvies… les persones que volem que ens acompanyin en el viatge que serà parir. El dia del naixement serà una celebració íntima. Un viatge a la cova, a la foscor, al silenci, a la calma i la connexió, al respecte, al dolor, inclús a la por i, una altra cop, a la calma, a donar a llum, a obrir-se i rebre. 

Sabem parir, el nostre cos sap què fer, nosaltres solament ens parem, escoltem i sentim. Riem, plorem, gemim, udolem… silenci de nou. Ens deixem portar i acompanyar; els nostres instints ens guien, el bebè sap el camí.

Al cap d’uns anys, Mireia, també ha donat a llum els seus dos fills amb part natural. Una mostra del reportatge es aquesta bella i emotiva  imatge que hem escollit entre totes

És important sentir-se segura, en calma, a gust, sense pressions ni intervencions externes innecessàries. Les nostres hormones ens ajuden; és un bon viatge, inoblidable, irrepetible. Quan parim, el dolor passa a l’oblit i les hormones de l’amor, les endorfines, envaeixen el nostre cos i així succeeix l’enamorament del nostre bebè per a sempre, en tant sols una mirada, només néixer, pell amb pell. Elles ens acompanyen, ens cuiden, ens observen en tot el nostre poder, obrint-nos com una flor que es mou lliurement al seu desig, escoltant el nostre cos, doncs té el seu espai per fer-ho. El cos ha fet el bebè i sap exactament com fer-lo néixer.”

Any 2008, Les Planes, Catalunya.

Mireia Bordona cobreix com a fotògrafa un part natural a casa i el descriu gràficament en el seu reportatge: “Endorfines”:

En ell ens explica que:

“A l’hora de fotografiar un moment tan important i delicat, una de les meves principals obstinacions fou passar desapercebuda per no distreure la concentració i el treball intern de la parella, advertida com estava que, en cas contrari, podria generar un bloqueig en la dilatació de la mare, atès que la hormona necessària per a aquest procés, l’endorfina, solament pot generar-se en un estat de calma i intimitat. Aquest reportatge retrata les diferents fases d’un part viscut i experimentat amb intimitat, felicitat i sense tabús. L’obstetra francès Michael Odent definí així aquesta experiència: “Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer”.

El reportatge gràfic es completa amb el testimoni d’una dona que ha parit d’aquesta manera i que, a més a més, és doula, és a dir, una persona la funcions de la qual és acompanyar a les mares per tal que l’embaràs, el part i el postpart siguin experiències plenes, saludables, que l’omplin de goig i satisfacció. 

Patriarcat i capitalisme: feminisme, classe i diversitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cynthia Luz. CGT Ensenyament Sector Social

Construir un feminisme de classe per a les treballadores, les precàries i les immigrants.

Volem fer un petit resum  del llibre “Patriarcado y capitalismo” de Cynthia Burgueño i Josefina L. Martínez.

Que algunes dones poderoses ocupin posicions en els consells d’administració de grans empreses no implica un canvi favorable en la vida de la majoria de les dones treballadores, precàries i immigrants. Quan Ana Botín es proclama feminista des de programes de TV com Planeta Calleja, nosaltres recordem les milers de treballadores acomiadades pels bancs i de totes les dones que han estat desnonades per no poder pagar les seves hipoteques.

Les feministes liberals parlen d’“apoderament” i “llibertat d’elecció” a nivell individual, però oculten que hi ha diferències de classe entre les dones, i que no totes tenen les mateixes possibilitats d’“escollir en llibertat” en aquesta societat.

En el primer capítol de “Patriarcado y capitalismo”, aportem algunes dades per a mostrar aquesta realitat. La fortuna personal d’Ana Botín es calculava en 2018 en més de 300 milions d’euros, amb una retribució anual d’11,01 milions, una xifra 404 vegades més alta que el salari mig espanyol i 641 vegades superior al salari més freqüent.

El 8 de març de 2019, durant la vaga de dones, un grup de treballadores va fer un piquet davant l’entrada del Banc Santander cantant: “Ana Botín, no és feminista”. Entre els sostres de cristall de les empresàries i els sòls enganxosos de la precarietat, s’obre un abisme. Per això el nostre feminisme és un feminisme de classe i anticapitalista.

Avui està sorgint quelcom nou. Hem vist en els últims anys les vagues de dones, massives manifestacions i confluències entre diferents lluites. En diversos capítols del llibre, la reflexió o la informació es combinen amb valuosos testimoniatges de treballadores com Las Kellys, lluitadores de la fàbrica Panrico, treballadores de telemarketing, immigrants i treballadores de la llar. En diferents països del món, grups de treballadores s’organitzen per a començar a lluitar pels seus drets. Això s’està veient amb força als carrers de Xile o França, on les dones estan al capdavant de la vaga general del transport contra la reforma de pensions de Macron.

A “Patriarcado y capitalismo” es recorren diversos temes des del punt de vista d’un feminisme anticapitalista: la feminització de la força laboral, el treball de reproducció o de cures i la doble jornada laboral, la croada anti-gènere de l’extrema dreta, la islamofòbia, el racisme i les migracions, el debat sobre la prostitució, la lluita per l’alliberament sexual i contra la violència masclista, així com debats sobre les estratègies d’emancipació entre diferents corrents del feminisme.

El llibre tracta especialment les transformacions en el capitalisme durant les últimes dècades, i que han donat com a resultat una nova feminització del treball. Al voltant del 40% de l’ocupació global està compost per dones. Aquesta enorme feminització permet trencar amb la idea d’una classe obrera reduïda a l’obrer masculí de “mono” blau, únic sostenidor i cap de família, nadiu i blanc. Però aquestes transformacions estan acompanyades de l’empitjorament de les condicions de treball, la fragmentació i divisió interna en múltiples categories. El capitalisme promou la divisió sexual del treball, no només entre la llar i l’ocupació -invisibilitzant el treball de reproducció, no reconegut com a tal a les llars-, sinó en la mateixa producció, amb treballs feminitzats i més precaris.

La nova força laboral femenina, concentrada en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, té una gran potencialitat per a canviar-ho tot, també les tradicions masclistes o corporatives que es conserven en molts sindicats. De la unitat de tota la classe treballadora, més feminitzada i diversa que mai, pot emergir la força per a lluitar per una societat de nou tipus, sota les ruïnes d’aquest sistema capitalista patriarcal que mereix perir. Aquesta és la hipòtesi d’aquest llibre, i també la nostra esperança.

La precarietat té rostre de dona: pobresa i múltiples bretxes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àngels Casamitjana. CGT Ensenyament BCN – Sector social

En el següent article volem posar sobre la taula algunes dades per analitzar les causes de la greu precarietat i la bretxa salarial que patim les dones treballadores. Una situació que ens dona molts motius per fer vaga el proper 8 de març.

Bretxes de gènere: salarial, activitat laboral, pensions i prestacions

La bretxa salarial a l’Estat espanyol és del 23% de mitjana, i està basada entre altres qüestions, no en la decisió arbitrària de les empreses de pagar salaris més baixos a les dones que als homes., sinó en una cadena de desigualtats que analitzarem després.
Bretxa de gènere en l’activitat laboral: estem en una situació de més d’un milió i mig de dones menys incorporades a l’activitat. I aquesta barrera es reflecteix en la bretxa percentual de gènere d’ 11,24 punts (taxa activitat dones, 53,33%, homes 64,57%). Existeix una segregació laboral fins i tot com a aturades: 1 de cada 2 dones porten més d’un any buscant ocupació (el 51,27% del total de parades) i respecte el 2007 aquest percentatge s’ha multiplicat per 5 el nombre de dones que porten més de dos anys buscant ocupació (143,5 mil en 2007 i 707 mil a l’any 2017).
Bretxes en les prestacions per desocupació, les quals també estan afectades per aquestes dades: per a les dones (57%) deu punts inferior a la dels homes (67%). I també compten amb quanties molt més baixes enfront de la major parcialitat de les seves prestacions (el 68% del total d’aquestes les perceben dones) i l’elevat volum de subsidis (elles perceben el 54% del total) enfront de prestacions contributives. En la taxa d’atur les dones també estan sobrerrepresentades. Segons la EPA 4ºT de l’any 2017 (Enquesta de Població Activa corresponents al 4t Trimestre del 2017) existeixen prop de 2 milions d’aturades. Les taxes d’atur respectives són: 16,65% homes i 18,35% dones.
La bretxa de pensions: Encara que les dones representen el 51% del total de pensions reconegudes, actualment a l’Estat espanyol, quant a la pensió de jubilació aquest percentatge només arriba al 37% per a les dones. I quant a la quantia, “Les pensions mitjanes en vigor que perceben les dones tenen una quantia (725 euros) que és un 36% més baixa que la dels homes (1.147 euros). Aquesta mateixa diferència es manté també en el cas de les pensions de jubilació en vigor”, explica el mateix informe.

Motius de les bretxes de gènere

Estan basades en una cadena de desigualtats basada en una històrica i duradora divisió sexual del treball, que legitima que les dones siguin contractades en àrees de treball infravalorades, arrossegades a la precarietat, major explotació i pitjors condicions. Això sumat al no reconeixement del treball reproductiu que, sinó expulsa a les dones del mercat laboral, les sotmet encara més a la precarietat.

  1. Divisió sexual del treball i infravaloració del treball femení en àrees de cures, serveis i serveis socials

A l’Estat espanyol, el percentatge que representa la dona en el conjunt de la classe treballadora assalariada va passar del 43% al 48% entre els anys 2007 i 2016. És molt elevat a la sanitat i els serveis socials, on el 77,5% de les persones ocupades són dones. En educació, ocupen el 67,4%, en el sector serveis el 66,6% i en totes aquelles tasques vinculades a cura de persones i de la llar, el 88,6%.

“Dels contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions”

A l’hostaleria les dones perceben el salari més baix de tots els sectors d’activitat. Igualment en sectors d’Activitats Administratives i Serveis Auxiliars i en Altres Serveis perceben els salaris més baixos de tot l’Estat. Aquests tres sectors concentren una forta presència de dones amb un 50% en cada sector, els salaris són els més baixos i sofreixen una bretxa salarial per sobre de la bretxa mitjana del conjunt de sectors d’activitat de l’Estat.
Només el sector de l’Educació, amb una presència de dones del 67 %, la bretxa salarial disminueix al 9,34 %. En el cas de les Activitats Sanitàries i de Serveis Socials, amb una presència femenina del 78,68 %, la bretxa salarial del 27,23 %. En les Activitats Immobiliàries un 66,89 % i la bretxa salarial és del 32,73 %. En el Comerç la presència de dones és altíssima i la bretxa puja al 28,04 %. I fins i tot en les Activitats Professionals, Científiques i Tècniques les dones són majoria, se’ls exigeix la màxima qualificació acadèmica i la bretxa salarial és del 30,41 %; a més els treballs de recerca i de redacció els realitzen les dones amb salaris baixos i els caps d’equip i responsables de les recerques són majoria homes amb salaris molt més alts.
A aquesta discriminació que aporta milions a les butxaques dels empresaris i pobresa a les treballadores, se la denomina “segregació horitzontal” i està acompanyada de l’anomenada “segregació vertical”. Sectors de treballadores no qualificades en àrees de serveis, dels serveis de salut i cures de persones, cobren els salaris més baixos de tot el ventall de salaris mitjans per ocupacions. A això se li afegeix el fet que la majoria de les treballadores no qualificades romanen per a tota la vida en aquesta escala, sense cap mobilitat laboral que millori les seves condicions.

2. La precarietat laboral: causa profunda de totes les bretxes

Dels contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions. El motiu principal de la parcialitat és no haver trobat un treball a temps complet, d’una banda. Per l’altre, enfront de la càrrega de la cura de menors, majors dependents, persones malaltes o amb discapacitat, que determina una altra de les causes principals per a un 12,98% de dones (268,2 mil) i un 1,78% d’homes (13,6 mil). És a dir, les dones 7 vegades més que els homes. I altres obligacions familiars són la raó principal per a un 6,31% de dones (130,9 mil) i un 1,55% d’homes (11,4 mil). Elles, 4 vegades més que ells.
Els contractes escombraria gestionats per les ETT (Empreses Temporals de Treball) i les externalitzacions són les que garanteixen les condicions de treball d’alta precarietat, elevades taxes de temporalitat i rotació, treball a temps parcial, ritmes de treball altíssims, alta taxa d’accidents de treball, malalties professionals no reconegudes així com salaris per sota del salari mínim interprofessional (SMI).

Les treballadores de la llar i de les cures mostren un dels rostres més extrems de la precarietat laboral. 

Aquest continua sent un sector completament marginal i desvalorat que recau substancialment en l’economia submergida, format principalment per dones (entre un 90-95%) moltes d’elles immigrants. Segons l’enquesta de població activa (EPA) a l’any 2019 prop d’unes 600.000 persones asseguraven dedicar-se al treball de la llar. I es calcula que aproximadament prop d’unes 400.000 estan afiliades a la Seguretat social. És a dir que més d’un 30% de les empleades de la llar i de la cura segueix sense tenir cobertura social, a part de que segurament són moltíssimes més les que treballen en negre i no apareixen a les estadístiques.

Per altra banda, aproximadament la meitat de les dones afiliades a la Seguretat Social que treballen com a empleades de la llar i de la cura són dones immigrants. No obstant,  són moltes més les que treballen a l’economia submergida. 

A això cal afegir-li que l’enorme força laboral de dones immigrants estan sotmeses a les pitjors condicions i als pitjors contractes,  ja que estan condicionades pel xantatge “dels papers” i les xenòfobes i racistes lleis d’estrangeria. 

“es calcula que 9 de cada 10 dones ha sofert algun tipus d’assetjament o pressió en quedar-se embarassada”

3. La utopia de la “conciliació laboral i familiar”

Aquestes xifres ens mostren una altra realitat. Les dones, en el seu conjunt, realitzin o no una altra activitat, dediquen diàriament a tasques vinculades amb la llar i la família una mitjana de 4 hores i 7 minuts, mentre que els homes destinen 1 hora i 54 minuts. Moltes es veuen obligades a treballar mitja jornada. I més d’un 25% de dones perden el seu treball quan estan en situació d’embaràs, segons dades de l’estudi de l’Institut de Política Familiar, ja que moltes empreses exerceixen l’anomenat assetjament psicològic maternal per a “convidar-les” a què abandonin el seu lloc de treball. Es calcula que 9 de cada 10 dones ha sofert algun tipus d’assetjament o pressió en quedar-se embarassada o demanar una reducció de jornada.
La “conciliació laboral i familiar” acaba sent una utopia enfosquida per la doble càrrega del treball assalariat i el no remunerat de les tasques domèstiques que, sinó expulsen a les dones del mercat laboral, les sotmeten a contractes de jornada parcial i a la precarietat.

La ineficàcia de les “lleis d’igualtat”, sinó es trastoca la base de totes les desigualtats: precarietat, explotació i pobresa per a milions. 

El “Pla d’Acció de la UE 2017-2019” per “Abordar la bretxa salarial entre homes i dones”, a nivell europeu la bretxa és del 16 % de mitjana, planteja vuit propostes d’acció que apuntin a “Millorar l’aplicació del principi d’igualtat de retribució”, a “Trencar el sostre de vidre” contra la segregació vertical, “la penalització per cures”, entre altres. També el PSOE proposa una Llei d’Igualtat Salarial en el mateix sentit.
Però, és possible acabar amb aquestes bretxes de gènere a través d’aquestes “millores” dins del model laboral del capitalisme espanyol configurat des de les dècades del ’80 i ’90? Un model que va donar origen a la precarietat laboral en la qual les dones estem sobrerrepresentades? I en el qual, tant els governs del PP com del PSOE, han gestionat els negocis dels empresaris, des de l’anomenada “reconversió industrial” fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, EREs, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis. A part de què les direccions dels grans sindicats, CCOO i UGT han garantit una “pax social” actuant de còmplices d’ aquesta situació.

Algunes propostes i reivindicacions de cara a la vaga del 8M contra la precarietat laboral femenina 

Davant de tot això , algunes de les reivindicacions que considerem que no poden faltar a la vaga feminista del 8 de març són les següents:

  • Derogar les reformes laborals del PP i PSOE
  • Posar fi a la precarietat: perquè es faci realitat “A igual treball, igual salari”, totes les treballadores haurien de passar a plantilla fixa i s’hauria d’establir la prohibició dels contractes temporals, les ETTs i les externalitzacions.
  • Augment dels pressupostos en sanitat, educació i serveis públics, davant d’unes retallades socials que han portat al fet que les càrregues familiars i de la llar augmentin i es facin cada vegada més pesades per les dones amb la doble jornada de tasques domèstiques i de cures, que a més li surt totalment gratuïta per als empresaris.
  • Educació infantil (de 01 3 anys) universal i gratuïtes. Residències , centres de dia i altres recursos per a persones dependents gratuïts.

La vaga del 8 de març, en diumenge, dia laborable

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marta Minguella

Aquest és el segon mes de març en què la Revista Catalunya està escrita íntegrament per dones. Ara bé, mes rere mes la revista fa ressò de les veus, opinions, crítiques i propostes que també signen les nostres companyes. No sabem si aquests paràmetres s’haguessin tingut en compte a l’hora d’editar-la sense l’esclat de l’onada feminista generat per les convocatòries de Vaga General dels últims anys. Sospito que, si més no, el procés hagués estat més lent.

La publicació arriba de la ma d’una nova convocatòria de vaga per part de la CGT de Catalunya, decisió que van prendre els sindicats al Ple celebrat a Valls el 22 de febrer després d’haver fet les assemblees amb les seves afiliades. 

Sembla que el fet que el Dia Internacional de la Dona Treballadora coincideixi en diumenge ha abonat el terreny per intentar desmobilitzar un moviment que ja es demostra imparable. Des dels sectors que obvien que diumenge és un dia laborable per a moltes, i justament és quan es fan les feines més feminitzades i precaritzades, fins a d’altres que opinen que s’està utilitzant l’eina de la vaga de forma sacrílega i fins i tot se’ns retreu no haver estat capaces de revertir les condicions laborals, ni tampoc aturar la producció de forma massiva. Cal tenir barra per exigir al moviment feminista que en 2 anys faci el que el moviment obrer no ha aconseguit amb dècades.

Caldrà obrir mires i entendre que aquesta onada feminista potser no atura la producció, però és innegable com cada vegada més trobem dones generant conflictes sindicals no menors, i que benvinguda sigui la vaga si, com s’està demostrant, està sorgint un moviment feminista de classe, que repta a l’estat, repta el feixisme i el racisme, repta el capitalisme, repta el patriarcat i posa la vida digna al centre.

Els articles d’aquesta edició formen part d’aquesta lluita, esperem que gaudiu de la Revista Catalunya i…

Visca la lluita feminista!

Vaga general el 8M i el 9M?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Míriam Tajani. Sindicat de Sanitat de Barcelona

Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i  amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.

Ningú donava un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista? No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.

Amb l’energia que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat fins aquí?

La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.

Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.

“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”

Arran les passades convocatòries, tenim companyes condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.

L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.

Les dones que treballen en l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.

Entenem la desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8 de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem el que hem treballat seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.

L’hivern de 1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que van culminar en revoltes.

Enguany, es proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta proposta són estratègics.

Fa cinc anys, ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada, més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit. Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal, en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.

Per aquest motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.

Hem de seguir fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per totes les meves companyes. Lluitarem fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!