La precarietat té rostre de dona: pobresa i múltiples bretxes

Àngels Casamitjana. CGT Ensenyament BCN – Sector social

En el següent article volem posar sobre la taula algunes dades per analitzar les causes de la greu precarietat i la bretxa salarial que patim les dones treballadores. Una situació que ens dona molts motius per fer vaga el proper 8 de març.

Bretxes de gènere: salarial, activitat laboral, pensions i prestacions

La bretxa salarial a l’Estat espanyol és del 23% de mitjana, i està basada entre altres qüestions, no en la decisió arbitrària de les empreses de pagar salaris més baixos a les dones que als homes., sinó en una cadena de desigualtats que analitzarem després.
Bretxa de gènere en l’activitat laboral: estem en una situació de més d’un milió i mig de dones menys incorporades a l’activitat. I aquesta barrera es reflecteix en la bretxa percentual de gènere d’ 11,24 punts (taxa activitat dones, 53,33%, homes 64,57%). Existeix una segregació laboral fins i tot com a aturades: 1 de cada 2 dones porten més d’un any buscant ocupació (el 51,27% del total de parades) i respecte el 2007 aquest percentatge s’ha multiplicat per 5 el nombre de dones que porten més de dos anys buscant ocupació (143,5 mil en 2007 i 707 mil a l’any 2017).
Bretxes en les prestacions per desocupació, les quals també estan afectades per aquestes dades: per a les dones (57%) deu punts inferior a la dels homes (67%). I també compten amb quanties molt més baixes enfront de la major parcialitat de les seves prestacions (el 68% del total d’aquestes les perceben dones) i l’elevat volum de subsidis (elles perceben el 54% del total) enfront de prestacions contributives. En la taxa d’atur les dones també estan sobrerrepresentades. Segons la EPA 4ºT de l’any 2017 (Enquesta de Població Activa corresponents al 4t Trimestre del 2017) existeixen prop de 2 milions d’aturades. Les taxes d’atur respectives són: 16,65% homes i 18,35% dones.
La bretxa de pensions: Encara que les dones representen el 51% del total de pensions reconegudes, actualment a l’Estat espanyol, quant a la pensió de jubilació aquest percentatge només arriba al 37% per a les dones. I quant a la quantia, “Les pensions mitjanes en vigor que perceben les dones tenen una quantia (725 euros) que és un 36% més baixa que la dels homes (1.147 euros). Aquesta mateixa diferència es manté també en el cas de les pensions de jubilació en vigor”, explica el mateix informe.

Motius de les bretxes de gènere

Estan basades en una cadena de desigualtats basada en una històrica i duradora divisió sexual del treball, que legitima que les dones siguin contractades en àrees de treball infravalorades, arrossegades a la precarietat, major explotació i pitjors condicions. Això sumat al no reconeixement del treball reproductiu que, sinó expulsa a les dones del mercat laboral, les sotmet encara més a la precarietat.

  1. Divisió sexual del treball i infravaloració del treball femení en àrees de cures, serveis i serveis socials

A l’Estat espanyol, el percentatge que representa la dona en el conjunt de la classe treballadora assalariada va passar del 43% al 48% entre els anys 2007 i 2016. És molt elevat a la sanitat i els serveis socials, on el 77,5% de les persones ocupades són dones. En educació, ocupen el 67,4%, en el sector serveis el 66,6% i en totes aquelles tasques vinculades a cura de persones i de la llar, el 88,6%.

“Dels contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions”

A l’hostaleria les dones perceben el salari més baix de tots els sectors d’activitat. Igualment en sectors d’Activitats Administratives i Serveis Auxiliars i en Altres Serveis perceben els salaris més baixos de tot l’Estat. Aquests tres sectors concentren una forta presència de dones amb un 50% en cada sector, els salaris són els més baixos i sofreixen una bretxa salarial per sobre de la bretxa mitjana del conjunt de sectors d’activitat de l’Estat.
Només el sector de l’Educació, amb una presència de dones del 67 %, la bretxa salarial disminueix al 9,34 %. En el cas de les Activitats Sanitàries i de Serveis Socials, amb una presència femenina del 78,68 %, la bretxa salarial del 27,23 %. En les Activitats Immobiliàries un 66,89 % i la bretxa salarial és del 32,73 %. En el Comerç la presència de dones és altíssima i la bretxa puja al 28,04 %. I fins i tot en les Activitats Professionals, Científiques i Tècniques les dones són majoria, se’ls exigeix la màxima qualificació acadèmica i la bretxa salarial és del 30,41 %; a més els treballs de recerca i de redacció els realitzen les dones amb salaris baixos i els caps d’equip i responsables de les recerques són majoria homes amb salaris molt més alts.
A aquesta discriminació que aporta milions a les butxaques dels empresaris i pobresa a les treballadores, se la denomina “segregació horitzontal” i està acompanyada de l’anomenada “segregació vertical”. Sectors de treballadores no qualificades en àrees de serveis, dels serveis de salut i cures de persones, cobren els salaris més baixos de tot el ventall de salaris mitjans per ocupacions. A això se li afegeix el fet que la majoria de les treballadores no qualificades romanen per a tota la vida en aquesta escala, sense cap mobilitat laboral que millori les seves condicions.

2. La precarietat laboral: causa profunda de totes les bretxes

Dels contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions. El motiu principal de la parcialitat és no haver trobat un treball a temps complet, d’una banda. Per l’altre, enfront de la càrrega de la cura de menors, majors dependents, persones malaltes o amb discapacitat, que determina una altra de les causes principals per a un 12,98% de dones (268,2 mil) i un 1,78% d’homes (13,6 mil). És a dir, les dones 7 vegades més que els homes. I altres obligacions familiars són la raó principal per a un 6,31% de dones (130,9 mil) i un 1,55% d’homes (11,4 mil). Elles, 4 vegades més que ells.
Els contractes escombraria gestionats per les ETT (Empreses Temporals de Treball) i les externalitzacions són les que garanteixen les condicions de treball d’alta precarietat, elevades taxes de temporalitat i rotació, treball a temps parcial, ritmes de treball altíssims, alta taxa d’accidents de treball, malalties professionals no reconegudes així com salaris per sota del salari mínim interprofessional (SMI).

Les treballadores de la llar i de les cures mostren un dels rostres més extrems de la precarietat laboral. 

Aquest continua sent un sector completament marginal i desvalorat que recau substancialment en l’economia submergida, format principalment per dones (entre un 90-95%) moltes d’elles immigrants. Segons l’enquesta de població activa (EPA) a l’any 2019 prop d’unes 600.000 persones asseguraven dedicar-se al treball de la llar. I es calcula que aproximadament prop d’unes 400.000 estan afiliades a la Seguretat social. És a dir que més d’un 30% de les empleades de la llar i de la cura segueix sense tenir cobertura social, a part de que segurament són moltíssimes més les que treballen en negre i no apareixen a les estadístiques.

Per altra banda, aproximadament la meitat de les dones afiliades a la Seguretat Social que treballen com a empleades de la llar i de la cura són dones immigrants. No obstant,  són moltes més les que treballen a l’economia submergida. 

A això cal afegir-li que l’enorme força laboral de dones immigrants estan sotmeses a les pitjors condicions i als pitjors contractes,  ja que estan condicionades pel xantatge “dels papers” i les xenòfobes i racistes lleis d’estrangeria. 

“es calcula que 9 de cada 10 dones ha sofert algun tipus d’assetjament o pressió en quedar-se embarassada”

3. La utopia de la “conciliació laboral i familiar”

Aquestes xifres ens mostren una altra realitat. Les dones, en el seu conjunt, realitzin o no una altra activitat, dediquen diàriament a tasques vinculades amb la llar i la família una mitjana de 4 hores i 7 minuts, mentre que els homes destinen 1 hora i 54 minuts. Moltes es veuen obligades a treballar mitja jornada. I més d’un 25% de dones perden el seu treball quan estan en situació d’embaràs, segons dades de l’estudi de l’Institut de Política Familiar, ja que moltes empreses exerceixen l’anomenat assetjament psicològic maternal per a “convidar-les” a què abandonin el seu lloc de treball. Es calcula que 9 de cada 10 dones ha sofert algun tipus d’assetjament o pressió en quedar-se embarassada o demanar una reducció de jornada.
La “conciliació laboral i familiar” acaba sent una utopia enfosquida per la doble càrrega del treball assalariat i el no remunerat de les tasques domèstiques que, sinó expulsen a les dones del mercat laboral, les sotmeten a contractes de jornada parcial i a la precarietat.

La ineficàcia de les “lleis d’igualtat”, sinó es trastoca la base de totes les desigualtats: precarietat, explotació i pobresa per a milions. 

El “Pla d’Acció de la UE 2017-2019” per “Abordar la bretxa salarial entre homes i dones”, a nivell europeu la bretxa és del 16 % de mitjana, planteja vuit propostes d’acció que apuntin a “Millorar l’aplicació del principi d’igualtat de retribució”, a “Trencar el sostre de vidre” contra la segregació vertical, “la penalització per cures”, entre altres. També el PSOE proposa una Llei d’Igualtat Salarial en el mateix sentit.
Però, és possible acabar amb aquestes bretxes de gènere a través d’aquestes “millores” dins del model laboral del capitalisme espanyol configurat des de les dècades del ’80 i ’90? Un model que va donar origen a la precarietat laboral en la qual les dones estem sobrerrepresentades? I en el qual, tant els governs del PP com del PSOE, han gestionat els negocis dels empresaris, des de l’anomenada “reconversió industrial” fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, EREs, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis. A part de què les direccions dels grans sindicats, CCOO i UGT han garantit una “pax social” actuant de còmplices d’ aquesta situació.

Algunes propostes i reivindicacions de cara a la vaga del 8M contra la precarietat laboral femenina 

Davant de tot això , algunes de les reivindicacions que considerem que no poden faltar a la vaga feminista del 8 de març són les següents:

  • Derogar les reformes laborals del PP i PSOE
  • Posar fi a la precarietat: perquè es faci realitat “A igual treball, igual salari”, totes les treballadores haurien de passar a plantilla fixa i s’hauria d’establir la prohibició dels contractes temporals, les ETTs i les externalitzacions.
  • Augment dels pressupostos en sanitat, educació i serveis públics, davant d’unes retallades socials que han portat al fet que les càrregues familiars i de la llar augmentin i es facin cada vegada més pesades per les dones amb la doble jornada de tasques domèstiques i de cures, que a més li surt totalment gratuïta per als empresaris.
  • Educació infantil (de 01 3 anys) universal i gratuïtes. Residències , centres de dia i altres recursos per a persones dependents gratuïts.