Laura Gené
Arran del prou conegut cas Rubiales, les futbolistes han fet un exercici de sororitat i unitat envejable a través de l’autoorganització. Organitzar-se sindicalment, saber llegir el moment i no deixar ningú enrere han estat claus per aconseguit moltes de les seves reivindicacions laborals. I és que no hem d’oblidar que les jugadores són treballadores i que qui cometien les violències eren i són els seus caps. No només estem parlant de violència masclista sinó d’assetjament laboral. El petó no consentit de Rubiales, com acostuma a passar amb les violències patriarcals, és tan sols la punta de l’iceberg. Feia mesos, si no anys, que les jugadores anaven denunciant abusos de poder per part d’homes de la federació.
Malgrat que les reaccions socials —les genuïnes i les que no ho han estat tant— demostren el canvi que s’està produint en la societat de l’estat espanyol sobre com s’aborda la violència masclista, no ha estat fins que no hem vist violència en directe que no hem reaccionat socialment. Arreu es condemnava l’acció i l’actitud del president de la RFEF, es reclamava la seva dimissió i es posava en qüestió qui li donava suport o fins i tot qui restava en silenci.
Però fa un any, quan les jugadores es van plantar no se’n va parlar tant. Els sindicats no trèiem comunicats, els mitjans les qüestionaven, i encara ara hi ha qui reclama i es justifica que no van ser prou explícites en la descripció dels abusos que denunciaven. Si fins i tot quan qui comet l’agressió masclista és un clar enemic de classe no ens posicionem fins que la violència és explícita i televisada, imagineu el que podem arribar a trigar si l’agressor és un company, un amic o un familiar?
La realitat i la praxi és que no ens atrevim a posicionar-nos si abans no ho ha fet algú altre, que sense evidències ens incomoda assenyalar comportaments masclistes. Vivim en una societat patriarcal on el privilegi i el poder encara estan majoritàriament en mans d’homes cis blancs. A més, les dones patim violència patriarcal a totes hores i a tot arreu: al metro, a la feina, a casa, als mitjans, al sindicat… Amb més o menys intensitat, però violència al capdavall. Respondre a cada abús no només és esgotador sinó gairebé impossible i rebre violència acaba passant a ser la nostra normalitat, no com a víctimes sinó com a supervivents d’un sistema que ens vol subjugades. Com a anarcosindicalistes el nostre objectiu és trencar amb aquesta normalitat i és hora que no només les dones i les identitats dissidents posem fre a les actituds i comportaments masclistes i el sistema que sustenten. Ara ens (us) toca predicar amb l’exemple i exercir d’aliats actius (que no protagonistes!) enfront de les violències patriarcals.
Tornant al cas Rubiales, ha ajudat a desdibuixar la imatge de la violació com un fet que passa en un carreró amb un desconegut. En aquest cas ha estat televisat, en un espai públic, sense penetració, on l’abús es basa en la falta de consentiment i per part del superior jeràrquic. També hem vist la victimització de l’agressor, hem sentit paraules com “mentida”, “assassinat social”, “tinc dret a què se m’escolti”, ha mobilitzat tots els recursos socials per defensar-se amb una posada en escena totalment desafiant per part de Rubiales.
Tot plegat, per sort, no ha servit per escudar-lo de la pressió social externa i interna i ha acabat dimitint. Però és evident que no ho ha fet de bona gana sinó per falta de suports. I vet aquí la mare dels ous: la falta de suports. Algú que exerceix violència pot fer-ho perquè té poder i si en té és perquè està legitimat pel grup i és aquí on apareix la responsabilitat col·lectiva: el silenci i la desresponsabilització són les eines que permeten que les violències es facin invisibles. Cal doncs responsabilitzar-nos també col·lectivament amb eines com els protocols per fer front a les violències masclistes però també amb actes del dia a dia com frenar un company en públic o escoltar i preguntar més a les companyes des del suport mutu.
Acabant amb el cas i continuant amb el fil col·lectiu, Rubiales no ha reconegut l’acte com una agressió. Podria semblar-nos que negant-la ha tancat la porta a qualsevol reparació més enllà de la justícia burgesa. Però el cert és que, sorprenentment, la RFEF juntament amb el comitè d’esports han encetat un camí de reparació col·lectiva, no només cap a la jugadora que va rebre el petó no consentit de l’expresident, sinó amb totes les jugadores de la selecció femenina absoluta. Només amb el temps sabrem si arriba a bon port.
Com a reflexió final, el fet d’assenyalar i condemnar actituds i a les persones que les tenen i les perpetuen, en què s’utilitza el privilegi en benefici propi, és una pràctica habitual en el sindicalisme. No ens plantegem no assenyalar el cap de la patronal com a culpable de la nostra explotació i ho definim com a punitiu sinó com autodefensa. No hauríem d’actuar ni categoritzar la reacció davant la violència masclista, vingui d’on vingui. Una violència que ha assassinat, com a mínim, 50 dones enguany.
