Joel Ramos, Secretari de Joventut
La trajectòria militant dins del sindicalisme, se sol donar en edats més avançades. Segurament, el primer contacte amb un sindicat es doni quan hi ha un conflicte dins de l’empresa o perquè la plantilla està ben organitzada. Però no sol ser la primera opció per una persona que està començant el seu procés de politització. Altres fronts de lluita com l’habitatge, el moviment estudiantil o les assemblees de barri semblen ser més atractives per qui vol començar a canviar les coses i organitzar-se.
Els motius que porten a començar en un lloc o en un altre, i les motivacions per fer-ho, son múltiples i molt variats. I aquestes línies tampoc tenen la intenció de fer una anàlisis minuciós dels ets i uts. El que si que es pretén és posar en valor l’organització sindical.
Hi ha una dita que diu que Catalunya ha tingut tres grans organitzacions: el Barça, el Club Súper 3 i la CNT (no té perquè ser en aquest ordre). La dècada dels 70 va estar marcada per conflictes laborals i vagues, i la comunicació i la solidaritat entre veïnes, estudiants i treballadors feien un còctel molt perillós per a les autoritats de l’època. Un general franquista li va arribar a dir a l’alcalde de Cornellà que “España tiene dos problemes: ETA y Cornellá”. Però amb la transició i els Pactes de la Moncloa tot es va anar apaivagant. El sindicalisme de concertació ha fet molt de mal a la lluita sindical i a la classe treballadora. Els altaveus mediàtics posen el focus en les dues grans centrals sindicals i les poques coses que arriben del funcionament i de l’acció d’un sindicat és el d’aquestes. Pactar convenis, cursos de formació, acomiadaments, nòmines, eleccions sindicals i algun que altre cas de corrupció. La imatge que es dona és la d’un sindicalisme avorrit, pactista i que no anirà més enllà dels propis interessos del delegat o de la cúpula de torn. I amb aquest panorama, sindicats que funcionen com bufets laboralistes i jeràrquics, com podem esperar que algú se senti atret i se signifiqui com a sindicalista?
Doncs per això estem nosaltres, el sindicalisme combatiu: per assenyalar als venedors de la classe treballadora, però també per arrencar victòries al capital i desenvolupar un projecte revolucionari que porti a l’emancipació de la classe treballadora. Perquè sí, un sindicat també és una organització política amb uns principis, tàctiques i finalitats. Però la nostra política es fa des de l’horitzontalitat i el suport mutu. Amb l’acció directa, perquè han de ser les pròpies treballadores les qui liderin el conflicte. Com va defensar Salvador Seguí, el comunisme (llibertari) sols el pot posar en pràctica el propi proletariat. Cap vanguàrdia, partit o grup llibertari el podrà executar per si sol, així que ha de ser l’organització de classe, els sindicats, qui capaciti a les masses per aconseguir-lo. El sindicat ha d’anar més enllà d’allò estrictament laboral. El sindicat ha de ser una escola per construir el model de societat que anhelem.
Picant pedra i abraçant el conflicte, el sindicalisme combatiu comença a construir un imaginari col·lectiu diferent del que s’estava fent fins ara
I com estem actualment? Doncs no serà sorpresa per cap de les lectores si diem que ens trobem en una període de repressió, retrocés de drets i llibertats i empobriment. L’ofensiva neoliberal que va començar la dècada de 1980 cada cop és més ferotge. L’individualisme impregna totes les capes de la societat i dels individus, i la falta d’un imaginari alternatiu al capitalisme no ajuda. Però no som aquí per rendir-nos, i no m’agradaria acabar aquest article amb lamentacions: davant aquest món gris que ens imposen també hi ha pinzellades de colors que donen sentit a la militància.
Picant pedra i abraçant el conflicte, el sindicalisme combatiu comença a construir un imaginari col·lectiu diferent del que s’estava fent fins ara. A la CGT Catalunya tenim molt clar quin és el model de sindicat que no volem, i per això anem en direcció contraria. En la direcció dels piquets, vagues, manifestacions, etc.; i actes de solidaritat per companyes en lluita, per enfortir caixes de resistència que permetin seguir tibant la corda fins esgotar la banda empresarial. Conèixer, compartir i treballar amb organitzacions fora de l’àmbit laboral, amb presència a diferents parts del territori, i amb una militància que va més enllà de la consecució de millores al lloc de treball, fa que ens trobem que aquesta pedra picada comença a donar els seus fruits.
El conflicte capital–treball és l’eix central de la vida de les treballadores. Ens hi passem moltes hores, fora de casa, amb les companyes de feina. És cert que el món del treball canvia molt ràpid. La precarietat i la temporalitat són el pa de cada dia, especialment pel jovent. Però la lluita de classe no s’atura, i malauradament anem perdent, així que no esperis a tenir una feina estable o d’allò que t’has format per afiliar-te al sindicat. Mai sobren mans i segur que trobes un espai on t’hi sentis còmode, per participar i aportar coneixements. Així que vinga, no t’ho pensis més i afilia’t!
