Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 229, de setembre-octubre de 2023
L’estiu va acabant i iniciem un nou curs després d’un parèntesi escolar, polític, judicial i, en alguns casos, laboral.
A escoles i instituts el govern els ha encolomat ja la canalla el 6 de setembre, fent evident que volen fer dels espais educatius simples contenidors de criatures. Un inici de curs prercari, penós i feixuc sobretot per qui més ho necessita, l’alumnat amb discapacitats —enguany, amb menys vetlladors i menys hores de suport—, discriminat pel Departament d’Educació en un clar exemple de violència institucional a les famílies.
La part més conscient i mobilitzada del professorat ha començat el curs en vaga, mobilitzant-se i assenyalant aquesta deriva conscients de fer-ho remant a la contra del populisme i el desconeixement. En aquest número acompanyem aquest inici de curs escolar amb la veu de diversos companys de la Federació d’Ensenyament.
Escoles, instituts, hospitals… se sostenen avui per la feina abnegada dels professionals que s’hi deixen la pell, sovint a costa dels seus propis drets laborals i la seva salut. Així és, cada dia més, entre tots els treballadors públics d’un país que viu, tisorada a tisorada, com es van descosint tots els fils d’allò públic.
La violència als centres educatius o als centres de salut —i en tants altres espais— han anat creixent. La situació es tensa en la precarietat. En parlem en aquest número. Són espasmes d’una societat desorientada i les hòsties van de baix a… baix. No ens ho podem permetre. I no ens podem permetre tampoc externalitzacions que precaritzen usuaris i treballadors, amb exemples tan extrems com el de Sociohabitatge.
Des de l’anarcosindicalisme hem d’assenyalar de nou un nord i que la mala llet, com l’humor, vagi on toca: de baix a dalt. A nosaltres ens toca saber plantejar on som i on podem i hauríem d’anar; i com. Alliberar-nos de la immediatesa, de l’ara i aquí, i renéixer les utopies.
Ara que fa cent anys de l’ascens de la primera dictadura feixista a l’estat —i que el fantasma del feixisme recorre de nou Occident—, hem volgut dedicar aquest número a la joventut, perquè ha de ser part d’aquesta recerca de la utopia i l’emancipació. No per idealisme, sinó per pura necessitat.
Donem veu al jovent i a l’altre extrem del fil als companys pensionistes i les seves lluites d’avui, pel seu present i el demà de tots plegats. Anys de lluites a l’esquena, encara al peu del canó, compartim amb ells horitzons i esperances.
La classe treballadora té força remant unida en l’anarcosindicalisme, dels més petits als més grans; des de les fàbriques, els camps, els transports, els centres escolars i de salut i fins el darrer lloc de treball; de les Terres de l’Ebre a l’Empordà i més enllà, passant per Viladecans, Barcelona o els Pirineus, des de cada racó del territori. Avançant junts cap a aquest món nou que portem als nostres cors.
Aquest Catalunya capicuat l’obre el jove il·lustrador Rubén Hervás i el clou una conversa amb l’il·lustrador Rubén Uceda. Els personatges del darrer còmic de l’Uceda, Antes del futuro, miren de cara un futur crític i se’n fan protagonistes. L’Hervás ha il·lustrat a la portada «la necessitat del compromís, la implicació militant i la organització com a forma d’emancipació col·lectiva». Doncs això.
Tot comença en un mateix.
