Àlex López, Educador Social del SARA afiliat a la CGT
| El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) és un servei ambulatori de l’Ajuntament de Barcelona per a víctimes de la violència masclista |
Vivim en un temps de desencís polític i sindical. A moltes ens envaeix el cos una sensació de que la vida és complicada, massa complexa a vegades. En un sentit social, l’ambient és de certa desafecció per els grans projectes de canvi social i de recerca del bé comú. Crisi rere crisi, aquest sistema que marca el nostre dia a dia intenta fer-nos pensar que la millor recepta és centrar-se en una mateixa.
El 23 de febrer del 2023 vam convocar una vaga i la vam guanyar. Sense fer-la.
La lluita de l’Assemblea de treballadores del SARA té una trajectòria de 7 anys. Tot va començar el 2015, quan el servei era extern i l’Ajuntament subcontractava els serveis a la Fundació Salut i Comunitat. Vam detectar que l’Ajuntament i la Fundació estaven incomplint el conveni pel que fa al salari. Això va actuar com a catalitzador d’un conjunt de malestars que s’havien anat acumulant i ens vam començar a organitzar per exigir el compliment del conveni i algunes altres millores. Vam crear una secció Sindical de CGT i vam començar a organitzar-nos com Assemblea de treballadores, oberta a totes les companyes del servei. Aquesta fórmula ens va servir per a trobar-nos i unir-nos. I aquí va començar tot.
Pel que fa a l’Assemblea de treballadores no sempre hem estat d’acord amb tot i no sempre ha estat fàcil, però la democràcia i l’assemblearisme tenen això. Quan l’any 2016 va començar el procés d’internalització ja van ressonar algunes veus des de l’administració, i fins i tot des de l’àmbit sindical, que ens deien que això de l’Assemblea de treballadores ja no tenia sentit, que ara que estàvem a l’Ajuntament havíem de funcionar amb els òrgans establerts; ens van fer dubtar, però, vam resoldre el dubte mantenint un model organitzatiu radicalment assembleari. El sindicalisme és més cansat quan te’l fas tu que quan te’l fan, però l’esforç val la pena. La CGT vam apostar des del principi per aquets model d’organització: una assemblea on es trobin totes les treballadores del servei intentant aconseguir com més implicació millor. L’Assemblea de treballadores ha tingut des del seu inici una dinàmica pròpia i això ha fet possible que la lluita sindical no es delegui en els càrrecs sindicals electes únicament sinó que hi hagi una major participació i implicació de la plantilla en la lluita.
El darrer cicle de lluita al SARA ha estat la lluita per una ampliació de la plantilla. Aquesta ha estat la reivindicació central, tot i que no l’única. Aquest cicle comença el novembre del 2022 quan observem un equip molt tensionat pel que fa les càrregues de treball. Comencen a sentir-se veus que diuen que hem de fer alguna cosa, que això no pot ser; convoquem una assemblea per començar a posar fil a l’agulla i acordem que a partir del gener farem una mobilització cada mes, arribant a convocar una vaga si és necessari, o les que calguin.
D’aquesta manera, convoquem una mobilització el 17 de gener a la Plaça Sant Miquel de Barcelona, amb un gran èxit de participació per part de la plantilla. Unes quantes pugem a la sala on s’està celebrant la Comissió de Drets Socials amb pancartes per fer-nos veure i exigir que necessitem més recursos i que no podem més. Quan sortim ens estan esperant les companyes, amb el megàfon cridant i les pancartes alçades; cridem consignes i fem sentir la nostra veu tant com podem. Allà mateix fem una assemblea on decidim que el dia 23 de febrer farem una vaga, la primera vaga del SARA. A tot això, tenen lloc els primers contactes amb l’Ajuntament per parlar sobre el futur del servei. Després d’alguns dubtes i debats i algunes assemblees més, votem en una assemblea amb molta participació el dia de la vaga. Per unanimitat convoquem vaga el dia 23 de febrer.
El dia 13 de febrer fem pública la convocatòria de vaga i comencen a sonar els telèfons. La convocatòria té una bona acollida a les xarxes socials i genera interès a la premsa local i nacional: molts mitjans volen fer entrevistes amb nosaltres. Som un servei petit, d’una quarantena de treballadores en un ajuntament de 15.000 treballadores directes i tantes altres externalitzades. L’estratègia comunicativa era important.
Vam triar un context que fos favorable per a la nostra lluita; i és que el mes de maig hi havia eleccions municipals i la precampanya pràcticament ja havia començat al gener. Nosaltres vam posar la maquinària en marxa: comunicats a premsa, manifestos, contactes amb altres sectors de l’Ajuntament, amb els col·lectius feministes i amb organitzacions i partits d’esquerres que podien simpatitzar amb la nostra lluita. En la lluita no hi ha receptes màgiques, però, sí que hi ha receptes que funcionen.
El divendres 17 de febrer teníem una primera reunió amb l’Ajuntament on vam començar a negociar. Ara tocava posar en marxa la maquinària negociadora. Valorar la situació, reflexionar col·lectivament i prendre decisions amb el màxim consens possible. Vam convocar una assemblea in extremis el dia 22 al vespre per valorar la proposta que havíem estat treballant el comitè de vaga i les representants de l‘administració i finalment vam decidir desconvocar la vaga programada per l’endemà. Havíem arribat a un acord que ens apropava als nostres objectius.
És cert que no vam aconseguir tot el que volíem. És també cert que haguéssim pogut insistir més, podríem haver tensat més la corda i així potser haguéssim aconseguit un acord millor. Però aquest cop vam aconseguir un acord, una victòria. I ho vam fer juntes, lluitant i amb les nostres pròpies forces.
En aquest temps de desencís no podem perdre l’esperança. Hem de reagrupar-nos, solidaritzar-nos i treballar juntes per millorar les nostres condicions de vida i dibuixar entre totes una societat més justa, més equitativa, on treballar no sigui un turment i on puguem treballar millor i menys, per així viure més i millor.
Finalment, no vam fer la vaga però vam guanyar la batalla. Ara seguim atentes a que es facin efectius tots els compromisos de l’Ajuntament. I agafem aire i les mans de les companyes per a les properes lluites.
