“Qualsevol vaga és essencialment política”

Rubén Paez. Redacció Catalunya

Parlem amb Francisco Garrobo, un conegut militant dels moviments socials de nou barris, participa d’espais com el sindicat d’habitatge, el 3 voltes rebels, les xarxes de suport mutu, Nou barris LGTBI i és militant del Partit Pirata i de la CUP Nou Barris. Aquest novembre ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per participar en un piquet a la vaga del 8N de 2017.

Quan vas començar a militar als moviments socials?

Doncs vaig començar polititzar-me més durant el 15M, i després vaig començar a participar en grups d’habitatge del barri, sobretot a Ciutat Meridiana, aturant desnonaments i a partir d’aquí sobretot vaig començar a treballar en el tema dels desnonaments a Nou Barris, centrats, sobretot, a Ciutat Meridiana. 

No és el primer cop que pateixes la repressió per la teva militància, explica’ns-ho

Fins ara els mossos de Nou Barris m’han obert 14 procediments judicials, dels quals 6 han arribat a judici. Una vegada, fins i tot, em van acusar d’intentar ocupar una casa durant una ocupació fallida en la qual ni tan sols hi era, només per què segons un mosso hi havia algun amb la cara tapada i amb una complexió semblant a la meva… una altra cosa no, però repressió n’he patit de totes les menes. Crec que és per què els mossos es pensen que sense mi, alguns moviments socials de Nou Barris no funcionarien, cosa que, per sort, és una ximpleria. Jo només sóc un més dels que al barri es juguen la cara. Però és evident que hi ha a la comissaria de Nou Barris una dinàmica de persecució cap a mi. El caporal em va dir fa poc que cada cop que em vegi a un desnonament em posarà una multa per llei mordassa i una altra per delicte contra la salut pública, perquè sembla que impedir desnonaments durant una pandèmia posa en risc la salut pública però deixar a una família amb nenes al carrer no.

Per què creus que et persegueixen?

És evident que busquen ofegar els moviments socials amb la por, és la seva tàctica. Tractar a un sindicat d’habitatge com un moviment delictiu és la seva manera d’intentar que la gent no surti al carrer. És el mateix a tot arreu, quan van intentar equiparar els CDRs amb organitzacions terroristes o la persecució de militants de sindicats combatius, fins i tot la premsa que es produeix fora dels grans mitjans està patint molta persecució. Crec que el seu objectiu és eliminar qualsevol dissidència, el meu cas no és el primer, i segur que no serà l’últim. A aquelles persones que, com jo, som més visibles ens ataquen per debilitar la lluita, però per sort això no funciona així. Els moviments horitzontals són més grans que les persones, si m’empresones, les lluites a Nou Barris continuaran, i potser fins i tot amb més força.

Tres anys i mig pel piquet del 8N de 2017, deu ni do. En què va consistir el piquet d’aquell dia i què t’han imputat?

Com sabeu, era una vaga convocada per la Intersindical. De fet, jo era molt crític amb aquella convocatòria, però com cada vaga general, es va crear un piquet unitari al barri i en aquell context del 155 i l’enorme repressió política vaig decidir participar-hi, com vaig participar en la vaga del 3 d’Octubre, i a totes les que he viscut. El piquet unitari es va convocar a Via Júlia, el componíem unes 100 persones i va desembocar en un tall a la ronda. Realment no va passar res extraordinari ni va haver-hi més tensions de les habituals en una acció d’aquestes característiques. De fet quan portàvem una estona els mossos ens van demanar que obríssim un carril almenys i després de parlar-ho la gent va accedir a fer-ho. El tall va durar 3 hores i vam decidir vam marxar pacíficament. No vaig ser ni tan sols identificat formalment durant la jornada, però els mossos que van venir em van reconèixer. No és la primera vegada que em passa com ja us he explicat. A la sentència, tot i que queda clar que no va haver-hi violència i, fins i tot un mosso va declarar que vaig col·laborar per rebaixar la tensió, diu que les retencions que vam crear van “violentar” les persones que les van sofrir, en una interpretació que recorda a la doctrina Marchena, i per tant em van declarar culpable d’aldarulls i desordres públics. I com que, pel meu historial, em consideren reincident, em van condemnar a tres anys i mig. 

Érem quatre acusats a la causa. A un altre company que estava acusat del mateix delicte, li ha caigut un any perquè no tenia antecedents. Els altres dos companys acusats han estat absolts, suposo que per què tenen tots dos més de 70 anys i feia lleig, i els deixen fora pel mateix pel qual a mi em condemnen. Tots quatre érem allà i no vam fer res d’especial. A mi m’imputen per què un mosso em va reconèixer, per res més. I el més greu és que el fet que ens trobéssim en el context d’una vaga general totalment legal no va ser tingut en compte pel jutge, ja que la vaga és un dret fonamental i empresonar algú per participar-hi és una vulneració a aquest dret, cosa que em sembla molt greu. Per mi això és una de les coses més greus per què si perdem els recursos i vaig a presó, seria acceptar que la participació en un piquet pot ser motiu en si mateix de delicte. És un reforçament terrible del codi penal i un cop molt fort al dret a vaga. El jutge a la meva sentència arriba a dir que era una manifestació política i no un piquet per què considera que era una vaga política.

“el meu cas no és una qüestió personal, es tracta de defensar el dret a vaga”

Explica’ns com va anar el judici quina va ser l’actitud del jutge.

Va haver-hi tres jutges i el que va donar la cara ens va semblar un jutge bastant tranquil, però un altre d’ells ha estat involucrat en diversos temes, entre ells també va ser un dels que va negar el segon grau a Jordi Cuixart. La senyora fiscal insistia reiteradament en el fet que es tractava d’una manifestació política, saltant-se la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Van cridar a testificar a un motorista que sabem que té militància feixista, per dir-ho així. Es va presentar al judici (la fiscal semblava la seva advocada) i fins i tot el nostre advocat li va anar a preguntar si havia tingut incidents anteriors amb l’independentisme, al que va respondre que sí. Més tard es van presentar uns 10 mossos aproximadament i tots aquells preguntats per la suposada agressió a aquest senyor van respondre que no va existir. No obstant això, el jutge en la seva sentència afirma que hi va haver agressió. També van ser preguntats per la violència d’aquest dia, tan sols dos mossos van dir que van veure situacions de tensió que podrien derivar en violència, la resta de mossos van negar les situacions de tensió: van assumir que no hi va haver més tensió que en qualsevol altra manifestació o tall de carreteres, fins i tot alguns van al·legar que els manifestants van col·laborar en tot moment per evitar que la tensió pogués anar a més. Però el jutge assumeix únicament les paraules dels dos primers i, a més, afegeix comentaris per justificar la violència de la manifestació. Els nostres testimonis van reivindicar el mateix i el jutge ni tan sols ho té en compte. És un judici farsa.

Com el que estem veient últimament amb el Javi Gallardo o amb tants d’altres represaliats a l’estat espanyol. El meu sols és un més.

No creus que has tingut un judici just?

Home sembla molta casualitat que el judici del meu company Moisès amb el motorista, que l’acusa d’agressió al mateix piquet, ha caigut a la mateixa sala i al mateix jutge que ens ha condemnat. Al Moisès l’ha denunciat un motorista que diu que el va agredir durant la mateixa jornada, i tot i que cap dels més de deu mossos d’esquadra que es trobaven al piquet ha declarat haver vist cap agressió i tot i que el denunciant és un destacat militant d’extrema dreta que en la seva declaració ha dit que no és la “la primera vegada que té problemes amb un independentista”, el cas continua endavant. Les meves defenses em recomanen que no digui res, així que no diré que tot plegat fa pudor de les clavegueres de l’estat. Aviat el col·lectiu Solidaritat Perifèrica de Nou Barris penjarà uns vídeos sobre la trajectòria dels tres jutges que han estat involucrats al nostre judici. Us demano que els veieu, les imatges parlen per si soles. Que cadascú tregui les seves conclusions. 

El meu advocat creu que en l’apel·lació l’acusació caurà per què no es sustenta en res, quantes vegades hem sentit que els mossos i altres cossos repressius tenen a un jutjat presumpció de veracitat, sempre en contra d’activistes? Doncs al nostre cas, cap d’ells van veure violència i fins i tot dos d’ells van declarar que l’actuació dels manifestants va impedir que la tensió inherent anés a més. Però sembla que la paraula de la policia només es té en compte quan serveix per incriminar. Han adoptat la doctrina Marchena per parlar de violència allà on no hi va haver res més que una protesta legitima i pacifica.

Com esteu treballant l’apel·lació?

Doncs la meva defensa està molt emprenyada per què consideren que el jutge es va extralimitar en portar a declarar al motorista que acusa injustament a en Moisés, ja que és una causa diferent, cosa completament irregular, i a sobre el meu advocat no el van deixar interrogar-lo, cosa que és causa d’indefensió, i també demana que es tingui en compte (ja és irònic) les declaracions dels mossos que van declarar que no va haver-hi violència, però sobretot volem fer èmfasi que el dret a vaga és un dret fonamental i participar d’un piquet sense violència forma part d’aquest dret. Per tot això considerem que s’hauria de suspendre el judici i demanem al TSJC la nostra absolució d’acord amb la mateixa sentència, que si la llegeixes no demostra cap delicte i és només retorçant el codi penal que el jutge pot treure’n un delicte, i menys una condemna tan dura. Creiem que hauria de ser fàcil guanyar l’apel·lació, però és clar, a veure qui instrueix el cas… És una loteria i ho sabem, segons com ho vulgui interpretar qui o jutgi, podria anar a la presó, això està clar. Però si això passa estem decidint d’anar a totes les instàncies i recórrer fins a Estrasburg si cal per defensar la nostra innocència i, sobretot, el nostre dret a participar d’una vaga reivindicativa.

Tens confiança en la justícia?

Fa unes setmanes vam commemorar el 25 N, i quantes vegades veiem com agressions masclistes i LGTB-fòbiques ni tan sols s’accepten a tràmit i molt menys com a crims d’odi?, i a mi em demanen tres anys i mig… crec que de vegades el que es jutja realment és qui resulta molest per al sistema, qui és un problema i qui no, i incloc els delictes comuns o els de corrupció, que no representen un problema i se’ls jutja d’una altra manera a quan el que es tracta és un tema polític que desafia el sistema. Tot i que en realitat, tot és política, qualsevol vaga és essencialment política, parlar de què una vaga és il·legal per ser política és un sense sentit. Una vaga per tombar una reforma laboral elaborada per un govern, és una vaga política. La justícia espanyola mai ha pogut o no ha volgut deslliurar-se del franquisme.

Et queda alguna altra causa pendent ara mateix?

He tingut sort i a l’acusació per participar en un desnonament al carrer la Jota de Nou Barris no ha estat acceptat a tràmit, però tinc un altre judici per haver estat en la rebuda de l’autobús dels feixistes de “hazte oir”, on m’imputaven un delicte d’odi. Un policia em va reconèixer i em va imputar. Aquell dia només estava allà, i està documentat que no vaig fer res, només vaig estar fent fotos, és el que us deia, em tenen fitxat i m’ho imputen tot. 

És un judici on també estan imputats companys de la IAC, companyes anarquistes i de l’esquerra independentista, que només volien deixar clar que l’extrema dreta no era benvinguda. Espero poder celebrar el judici en llibertat i no des de la presó, ja veurem.

Què és el que diu l’auto i les conclusions finals del judici?

Doncs em consideren el líder per haver mediat per obrir un carrer de la carretera. Com que sóc conegut per la meva militància carreguen contra mi. A una ocupació al carrer Pablo Iglesias que va sortir malament, un home amb la cara tapada va sortir corrents i a l’atestat policial diu “creemos que por la complexión es Francisco Garrobo, habitual de las manifestaciones del barrio”. Jo ni estava allà aquell dia.

Et planteges deixar la militància?

Lògicament a partir d’ara haig d’anar molt amb compte per què amb aquest judici obert una altra detenció podria significar presó preventiva, així que potser no puc estar tant a primera línia… hi ha molts altres treballs, però no penso deixar mai la meva militància, ni deixaré de manifestar-me. Tot i això, sé que si jo haig de fer un pas enrere, altres companys faran un pas endavant.

Com veus la situació actual dels moviments socials?

Jo sóc optimista, crec que sobretot a l’habitatge estan sorgint molts moviments i lluites transversals i molta gent s’està polititzant. Estan tocant coses tan bàsiques… l’educació, la sanitat… Això genera respostes molt fortes i la pandèmia ho ha enrarit tot, però la gent que està treballant a les xarxes de suport de barri o als sindicats d’habitatge, estan fent un treball increïble. Cada vegada és més a prop la creació d’espais de lluites compartides, i això és molt gran.

Què els demanes als sindicats?

Als combatius, dels altres no espero res… Res, que pensin que el meu cas no és una qüestió personal. Es tracta de defensar el dret a vaga i no deixar que el criminalitzin. I donar les gràcies per tot el suport que estem rebent, ens fa més forts i ens ajuda a continuar.

2020: La CGT de Catalunya en dades

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Es superen les 3.000 noves afiliacions anuals. Quart any consecutiu de superació de màxims històrics

18350 persones afiliades. Nou any de màxim amb un increment net del 8% respecte un any enrere

Les noves afiliacions es reparteixen pràcticament al 50% entre dones i homes

Sens dubte aquest 2020 quedarà marcat per l’arribada de la pandèmia de COVID19 que ha trasbalsat tots els aspectes de les nostres vides. El sindicat ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis bruscs per tal d’oferir respostes a l’emergència sanitària, caos en la distribució d’EPIs, lluites contra els ERTOs, anàlisis de les normatives, així com la forma de trobar noves formes de coordinació i lluita col·lectiva. Aquest shock ha estat aprofitat per empreses i governs per justificar nous retrocessos en matèria de drets i condicions laborals, enfront dels quals el sindicat ha estat un cop més mur de contenció i espai de lluita.

Hem continuat fent vagues, campanyes, concentracions o manifestacions malgrat els impediments i dificultats. Aturant ERTOs a serveis públics o purament privats, presentats amb l’únic interès de satisfer cobdícia empresarial.

Voldríem, en aquest moment de fi del període anual, fer una aturada i revisar quatre pinzellades de les dades referents a la situació del sindicat i la seva influència dins la classe treballadora a Catalunya.

Creixement de l’afiliació

Tot i un cert fre en els mesos de confinament degut al tancament de seus del sindicat o empreses, arribem per primer cop a les 3000 altes anuals, concretament 3031. És el quart any consecutiu de superació de registres anteriors. La mitja de les altes dels darrers 4 anys és un +71% més elevada que la mitja d’altes dels 4 anys anteriors.

Pel que fa al total net entre altes i baixes, arribem a les 18.350 afiliats i afiliades, un increment del 8% d’afiliació respecte de les persones sindicades a desembre de 2019.

Afiliació per gènere

El 2020 s’han organitzat als sindicats de la CGT de Catalunya pràcticament el mateix número de dones (49,8%) que d’homes (50,02%). Un petit increment respecte de l’any passat on les entrades de dones suposaven el 48% de les altes.

Aquesta tendència ja de fa temps està modificant clarament la composició del sindicat a nivell de gènere, que pel que fa a tota l’afiliació és el dia d’avui del 39,6% dones i 60,04% homes.


Afiliació per edat

Les noves altes del 2020 als sindicats de la CGT de Catalunya estan en línia amb l’edat mitjana per trams dels assalariats/ades segons IDESCAT. Tenim un lleuger increment en el tram de menors de 30 anys i de més de 60 anys respecte a les noves afiliacions de 2019.

Expansió a empreses i eleccions sindicals

El creixement que estem experimentant s’articula en la creació de noves seccions sindicals pel territori. Conèixer el seu increment total i distribució és força complicat doncs cada sindicat territorial té la seva pròpia gestió.

El que sí que podem fer és observar a quants processos electorals hem participat un determinat any respecte dels que es van fer 4 anys enrere. El valor no representa la totalitat de les nostres seccions, doncs no es mostren les que no es presenten a eleccions, però sí que marca una tendència prou propera.

Ara bé, aquest any i el següent no es podrà fer aquest estudi a causa de l’impacte de la pandèmia als centres de treball, el que desvirtua les dades per poder comparar. L’aturada dels processos d’eleccions durant gairebé 4 mesos i la represa d’aquests a baix nivell (molts comitès on som presents estan postergant la renovació a l’any vinent) fa que no podem tenir visions homogènies.

Amb dades del mes de novembre, s’han fet aproximadament 3279 eleccions sindicals a Catalunya aquest 2020, el que suposa només el 52% de les de 4 anys enrera.

De les ja realitzades, es constata forts increments de la CGT a noves empreses dels sectors sanitaris, neteja, sector social així com en l’àmbit territorial, especialment al Camp de Tarragona i Àrea Metropolitana de Barcelona.

Respecte a la representativitat de les eleccions de 2016, incrementem en uns 0,71 punts aquest 2020. Cal, de nou, tenir en compte que moltes empreses on estem presents han postergat els processos d’eleccions pel 2021, pel que caldrà esperar al any vinent per tenir una foto més exacta. El que sí que es pot constatar és que segueix el lògic increment de representació a conseqüència de l’organització de la nova afiliació en més seccions sindicals per tots els sectors productius.




Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política

Cynthia Lub. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Que gairebé el 40% de les treballadores de l’educació estiguin en situació de precarietat no és conseqüència de la COVID 19. La causa profunda està en el model laboral capitalista imposat des de les dècades vuitanta i noranta per les decisions polítiques dels governs.

“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia un manifest de les treballadores de l’escoles bressol que denunciava la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Una més dels centenars de denúncies de les treballadores precàries de l’educació: educadores d’infantil, per a nens i nenes amb necessitats especials, educadores emocionals i totes aquelles que ni tan sols són considerades part del personal educatiu, com les monitores de temps lliure i menjador o d’extraescolars i de suport.

Però aquesta denúncia és una sentència implacable: l’arrel de la precarietat no és un virus que va fer “inevitable” aquesta situació de major explotació. Governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeri i ministres d’Educació han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats. Per això és que la lluita contra la precarietat en l’educació també té “rostre de dona”.

En l’última dècada s’ha retallat més de 6.000 milions d’euros, la qual cosa ha suposat la pèrdua de 22.000 docents, augment d’alumnes per aula, disminució de les inversions, retallada en els programes d’atenció a la diversitat i a les dificultats d’aprenentatge, reducció de les ajudes mitjanes rebudes pels becaris o de l’augment de les taxes acadèmiques. Això està afectant greument un començament del curs travessat per la segona ona a tota la comunitat educativa, però encara més als sectors precaris. És imprescindible la unitat de plantilla fixa, subcontractada i externalitzada per a l’organització contra totes aquestes “decisions polítiques” dels governs, amb la complicitat de les direccions dels sindicats “majoritaris”.

Model laboral del capitalisme espanyol: externalització i privatització de treballs essencials a les escoles públiques

Des dels governs de Felipe González d’ara endavant es van anar imposant diverses reformes laborals, des de 1997 moltes amb la signatura de les direccions dels grans sindicats. Aquestes van inaugurar les ETTs (Empreses de Treball Temporal), els contractes porqueria, les subcontractacions i tota la configuració del model laboral espanyol de precarietat. La reforma laboral del 2012 del PP va aprofundir i va consolidar el model de la subcontractació sense límit, determinat per la contractació a través d’empreses multiserveis (EMS) que en els centres de treballs públics es van estendre com un virus, beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, donant via lliure a salaris basats en l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), per fora dels convenis sectorials i molt més baixos en relació als quals es podrien percebre en contractes públics i plantilla fixa. Les precàries de l’educació contractades per les EMS realitzen la seva activitat de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.

Empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa de baixos salaris, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.

Després de la pandèmia tot ha empitjorat, “Si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim ni tan sols una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR. I a més del nostre treball hem de netejar i desinfectar totes les taules i les cadires del menjador, mentre cuidem dels nens”, explica Alba, monitora d’una escola del Guinardó, contractada per una empresa multinacional.


Les monitores de temps lliure i menjador han estat un dels col·lectius més perjudicats, només a Catalunya, són més de 20.000 persones a les quals es van acomiadar o suspès el seu contracte amb ERTOs el mes de març i van passar a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació: “Per què totes aquestes suspensions que ens estan imposant, no són considerades igual que els confinaments i baixes per coronavirus? És a dir amb el 100% de salari i a càrrec de les mútues? Perquè tenim contractes precaris d’empreses privades, que ens tracten com a material descartable”, explica Alba.

“si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible”

En una situació similar es troben les educadores d’educació infantil de 0 a 3 anys de Barcelona davant les noves condicions contractuals aplicades per l’Ajuntament, que inclou la rescissió dels seus contractes en cas de tancament d’escoles a causa de la pandèmia. De fet, fins fa poques setmanes totes elles es trobaven des del mes de març en l’atur o sense prestació ni dret a ERTO. A més, “Fa 11 anys (que …) sense convocatòries d’oposicions i l’únic camí per a formar part d’aquestes sigui la bossa de substitucions que ara ens porta fins a on estem”, denuncien en un manifest.

Des del començament de curs no hi ha hagut cap mena d’augment de personal per a cobrir les necessitats de la COVID ni per part de l’administració ni molt menys de les empreses. Les precàries de l’educació no estan incloses en els protocols del departament d’educació i sanitat, no se les considera en contacte estret, malgrat compartir espais de menys de 2 metres de distància i gairebé mitja hora amb nens sense màscara en els menjadors. “Aquesta pandèmia ha maximitzat una situació de precarietat prèvia. Som treballadores de moltes edats i veus com a companyes teves van amb por de treballar perquè hi ha una desorganització total per part de l’empresa. I per als protocols del Govern central i del Govern català semblés que nosaltres som invisibles”, explica Anna, treballadora de suport escolar i extraescolars d’una altra escola del barri de Sant Andreu de Barcelona.

Essencials per a la conciliació, però no “cuiden a les que cuiden”

En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (C. L. Burgueño, J. L. Martínez, Akal, 2019), dediquem un capítol especial a analitzar la divisió sexual del treball sota la qual, els treballs assalariats vinculats a les cures i la reproducció, han estat històricament infravalorats pel sistema capitalista i patriarcal per a imposar major explotació, tota mena de bretxes i desigualtats. Paradoxalment, actualment aquelles tasques que sota la pandèmia es consideren de “primera línia”, els qui pateixen major explotació són els sectors essencials, altament feminitzats: neteja, sanitaris, d’educació o supermercats. Treballs que van redoblar la seva jornada laboral i estan molt exposades al contagi.

En l’educació les dones representen el 67 per cent, però només si considerem al personal sota contracte públic, ja que el sector externalitzat representa el 40 per cent del personal a les escoles i el 95 per cent són dones i la resta de treballadors masculins són majoritàriament joves. Que aquest exèrcit d’educadores són una sustentació essencial de la tan reclamada conciliació és innegable.

“Les monitores de menjador garantim que les famílies tinguin on deixar als seus fills per a menjar mentre treballen. En plena pandèmia durant l’estiu ja ens estaven dient les empreses per a la reobertura dels casals d’estiu. Clar que som essencials, però gairebé 25.000 que arribem a ser a Catalunya hem estat en ERTOs i EROs”, explica Mercè, monitora d’una escola del barri Trinitat Vella. A més, els seus precaris treballs sempre van acompanyats de tota mena de tasques de cura, com de “cangurs”, professores particulars, monitores de transport escolar, entre altres, encara que ja la gran majoria sense contracte i amb una gran inestabilitat salarial i laboral.


Ara bé, l’equació és contrària si alguna treballadora té la mala sort que el seu fill o filla acabi en confinament: no hi haurà ni permís retributiu ni baixa mèdica per a ella. Així ens ho explica Eva, monitora i educadora extraescolar de Girona: “El dia que el meu fill va haver d’estar confinat i fer-se el PCR l’empresa em va descomptar els dies sencers. És indignant que no tinguem dret a un permís retributiu com a qualsevol educadora contractada per un centre públic”.

Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible per a les treballadores, al punt de veure’s obligades en molts casos a abandonar el treball per a tornar a recloure’s en la llar. Clar que no serà tampoc una decisió de les treballadores, sinó que és part d’una altra decisió política governamental des que van retallar en Serveis Socials i l’educació de 0 a 3 anys -guarderies- són un luxe per a les famílies de la classe treballadora.

La imprescindible unitat entre empleades públiques i precaritzades de l’educació

Les més “oblidats i oblidades” venen trepitjant els carrers des de fa anys amb processos de lluita i autoorganització amb la joventut i les dones en primera línia: Les Kellys, les treballadores de serveis socials, de la neteja i cures, els MIR, sectors precaris de l’educació i la sanitat, els Riders, Amazon, Globo, Telepizza, entre molts més.

Cal prendre una altra “decisió política”: unificar les demandes dels sectors més precaris, subcontractats i altament representat per les dones i franges de la joventut, amb els reclams de les empleades públiques de l’educació. Les primeres exigeixen “N’hi ha prou de subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!”. Les segones, exigeixen la implementació i planificació eficient de les mesures de seguretat i salut, la reducció de les ràtios, un increment de personal docent i no docent dels serveis educatius, de recursos i mitjans digitals. Sota aquesta unitat cal lluitar per una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat.

Hi ha resistència

Editorial

És possible que el 2020 no hagi estat un any bo per ningú. Bé, sempre s’ha de matissar. No oblidem que, al cap i a la fi, sovint, quan es fa referència a “tots”, s’està utilitzant un genèric poc precís i acurat. Sabem que, tot i que per la gran majoria aquest 2020 hagi estat un any nefast, a uns quants no els hi ha anat tant malament. El diagnòstic és simple: en una societat com la nostra, on existeix una escissió social motivada per l’accés a la creació de riquesa d’uns quants en detriment de la majoria, pràcticament sempre, el que és bo per uns, és dolent pels altres.

Milers de persones han mort. Milers de persones han perdut la feina. Milers de persones han vist com els seus ingressos es reduïen dràsticament. Ara, l’Estat, té molt més control sobre la població. Mesures que fa uns mesos ens haguessin semblat impensables, ara ens resulten d’allò més normal. I és que si, a nivell biològic, el virus ha vingut per quedar-se; a nivell social, el control social ha vingut, també, per quedar-se.

Tothom, amb un mínim de decència, pot entendre ara mateix que els anys i anys de retallades sobre els serveis públics estan ara passant factura, cobrint de mort i misèria un sistema sanitari públic precari de mena. I ens esperen uns anys de retrocés en matèria de drets laborals i socials. Les reformes laborals i de pensions que ara mateix s’estan cuinant, amb el beneplàcit de la socialdemocràcia i, com no, dels sindicats grocs, ens donen una pista de per on aniran els trets…

Pot ser que la qüestió no sigui tant el cop de la Covid-19, sinó el com la societat gestiona aquest cop, com el sistema econòmic es reajusta per continuar, o millor dit, aprofita l’ocasió per augmentar l’extracció de plusvàlua. 

La sortida de la crisi i el combat de la Covid-19 és una decisió política. Com política és la decisió de deixar de restar impassibles i organitzar-se. Al curro, al barri, allà on hi hagi escletxes. Perquè on hi a explotació, hi ha resistència. I on hi ha resistència, hi som nosaltres.