Saint-Gobain: molt més que un forn

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical CGT a Saint-Gobain

El passat dia 25 d’Agost l’empresa Saint-Gobain convoca al Comitè d’empresa per tal de tractar problemes de l’absentisme laboral, quina va ser la sorpresa dels representants dels treballadors quan es van adonar que aquesta reunió era una mentida a la qual els té acostumats aquesta empresa, en comptes de parlar de l’absentisme, van exposar el tancament de la Divisió Glass de la fàbrica i d’iniciar el període de consultes de l’ERO.

La decisió va agafar de sorpresa al Comitè, ja que durant el 2019 l’empresa va guanyar 10,5 milions d’euros i avui dia encara falten dos anys de vida útil del forn de vidre. A poc a poc es va anar descobrint una estratègia de l’empresa que va eliminar la fàbrica dels seus plans de futur l’any 2018 deslocalitzant la producció a Polònia amb una legislació laboral i mediambiental molt més laxa que la península. Després de dos anys enganyats decideixen tancar a correcuita sense tenir cap mena de sensibilitat amb la plantilla.

Després d’aquesta gran ofensiva de la patronal, la plantilla es va mobilitzar totalment i va aconseguir arrossegar en aquestes mobilitzacions a famílies, amics i veïns. A partir del 6 de setembre es va iniciar una vaga indefinida que significava una parada total de la planta. Veient la unió de la plantilla l’empresa va començar amb el joc brut, alliberant de l’ERO als representants dels treballadors i coaccionant a la plantilla posant en dubte futures recol·locacions. El que no sabia l’empresa és que aquestes tretes no van fer si mes no unir més que mai a un col·lectiu “cristalero” que òbviament va rebutjar qualsevol privilegi i no va tenir gens de por de la resta de coaccions.

Després d’uns dies de seguiment de la vaga del 100%, el col·lectiu es va adonar que l’empresa havia produït més que mai els darrers mesos i que el material havia d’estar a algun lloc. Aquella ubicació eren els magatzems de Bellvei on van descobrir que les portes no tenien gual, va ser el moment d’organitzar-se i dividir-se en 3 grups per ocupar les portes del magatzem amb 15 vehicles, 3 torns i set dies a la setmana. En aquell moment va començar #LaHuelgaDelVado.

L’empresa deixava passar els dies, no entrava en detalls a la negociació i es va negar a presentar-se a dues reunions al·legant falsos problemes de seguretat a l’entrada de fàbrica, jugava amb el temps però amb el tancament de Bellvei el temps el controlaven els treballadors. No van trigar en arribar els piquets de la patronal per fer-nos fora, per amenaçar amb multes, amb grues i amb furgonetes ARRO, però els Cristaleros van continuar asseguts a les seves cadires de plàstic, les mantes per dormir a la nit, el servei d’esmorzar, de dinar i sopar que venien des de l’Arboç on estaven la resta de companys a la porteria de la fàbrica. Els dies van anar passant i els estocs de les fàbriques d’automoció van caure en picat, la urgència per a Saint-Gobain era màxima.

El dijous es van alliberar tres camions de les naus de Bellvei per evitar parar vàries fàbriques a canvi d’un preacord que finalment no va ser ratificat per l’assemblea, perquè en bon criteri faltaven detalls importants per definir. El Comitè no ho van dubtar dues vegades i es va posar mans a l’obra per treballar en un futur acord. Mentre durava el tancament van rebre la visita de molts polítics que estaven més preocupats en fer-se la foto que en donar-los un salvavides al que agafar-se, un Secretari d’indústria, Raül Blanco, parlant pel mòbil en comptes d’escoltar-nos, un Secretari General del PSC, Miquel Iceta, que se li tancaven els ulls a la sala de premsa, però cal destacar un Conseller d’Empresa de la Generalitat, Ramon Tremosa, que per un costat afalagava l’orella als treballadors i amb l’altra mà els clavava un ganivet ben oxidat per l’esquena. Un Ramon Tremosa que la seva única preocupació era finalitzar el bloqueig de Bellvei i així salvar a les seves fàbriques i poder posar-se la primera medalleta del seu mandat. Cal recordar el seu tweet insultant a la classe treballadora pocs dies després de reunir-se amb la plantilla de Saint-Gobain. No tot han sigut desgràcies, afortunadament el PP i Ciutadans es varen quedar a les trinxeres de la patronal i no han sumat forces amb la ultradreta Catalana. Per sort Els comuns els van obrir les portes del Parlament i la CUP va bolcar-se en la nostra causa recolzant-nos en tot moment.

“la lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic”

La lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic de Saint-Gobain, en aquests moments els treballadors es van veure reforçats amb el suport solidari dels companys i companyes de les diferents confederacions de la CGT. El nerviosisme de l’empresa era patent, els intents de treure vidre de la nau eren cada vegada més desesperats arribant a intentar fer un forat a les parets de les naus al més pur estil delinqüència butronera. Les visites dels mossos d’esquadra cada vegada eren més intimidants, però la plantilla continuava a la vorera, amb cançons i somriures. El xantatge i la coacció es van convertir en pràctiques habituals demostrant una vegada més que el cos de mossos d’esquadra continua sent el braç ferotge de la ultradreta catalana, prenent nota de matrícules, apropant furgonetes ARRO per intimidar i arribant a coaccionar vàries vegades al Comitè d’empresa amb intervenir amb els antidisturbis si no deixàvem sortir algun camió.

L’empresa per la seva part va decidir que era millor obrir la via penal contra els seus treballadors en comptes de negociar i va procedir a realitzar vàries denúncies al col·lectiu de treballadors per coaccions, i els mossos van trigar poc a tornar a amenaçar-los, però en aquells moments ja era massa tard per tirar-se enrere i els “cristaleros” no van dubtar ni un moment a quedar-se a la seva nova llar “Bellvei”, cal dir que la jutgessa de Vendrell desestimà la denúncia interposada per Saint-Gobain, en no existir cap desordre públic. A mesura que avancen els fets, ens adonem que el Polígon està en una situació d’alegalitat i per això el gual no es pot tramitar a l’Ajuntament i l’empresa va decidir anar al basar dels xinessos i posar-los com a efecte intimidatori. El moviment de resistència ara tenia més força que mai, tanta força que ni en un moment tan crític com el dissabte al matí van cedir ni un mil·límetre.

Dissabte al matí la ultradreta Catalana instada per la Dreta rància Euskera perpetra un crim sagnant per qualsevol democràcia. El President de la Generalitat, El conseller d’interior i el Conseller d’Empresa, Quim Torra, Miquel Samper i Ramon Tremosa respectivament, decideixen que és bona idea saltar-se la resolució del jutjat de Vendrell, treure les competències als mossos de Vendrell i donar-se-les a la BRIMO de Sabadell, una BRIMO que van arribar amb 8 furgonetes amb poques ganes de negociar. I que van fer els Cristaleros/as? Òbviament quedar-se al polígon no sense patiment, interposar una denúncia contra als jutjats de guàrdia de Vendrell contra el Conseller d’Interior Miquel Samper. Es va fer una crida a treballador/es, veïns, familiars i companys i companyes de la CGT, que en tot moment del procés han demostrat la seva solidaritat, reforçant aquesta lluita.

Finalment la intervenció de la BRIMO no es va produir per la pressió exercida pel comitè davant la gran mobilització de la ciutadania i l’eco extensiu als mitjans de comunicació. Aquest exercici de pressió sobre els polítics de la ultradreta catalana, va provocar l’acceptació d’una mediació demanada pel Comitè d’empresa per abordar la legalitat del conflicte de la vaga. Mai ens oblidarem que Saint-Gobain i el govern del PdCat prefereix atonyinar-nos que asseure a negociar.

La direcció de Saint Gobain i els treballadors arriben a un acord per desconvocar la vaga | NacióDigital

La mediació va ser realitzada pel Sr. Josep Ginesta, Secretari General de Treball i Enric Vinaixa, Director General de Relacions laborals, va començar a les 12 del migdia amb una actitud de la patronal que ens va provocar vergonya aliena, arribant tard, demanant un recés fins a les 13:50 i per acabar dient que si a les 14 h no es tenia un acord per carregar dos camions per la Mercedes de Vitòria, s’aixecarien de la taula i marxarien. La representació dels treballadors no va acceptar aquesta coacció que va sorprendre tant als mediadors com a aquesta part. Després de 15 h de reunió i finalitzant a les 3 de la matinada, el procés va acabar amb acord de mínims, aturant la vaga i desbloquejant Bellvei. Acord:

– Es va garantir un 100% de recol·locacions mantenint els salaris i l’antiguitat.

– En el suposat de que qualsevol treballador recol·locat fora de la fàbrica de Sekurit, no s’adaptés pels motius que fossin al nou destí, podrà, dins dels tres primers mesos següents a la seva incorporació al lloc de destí, desistir de la mateixa i acollir-se a la percepció de les indemnitzacions per cessament pactades a la lletra

– Es negociarà un Pla Social, dins del període legal de consultes de l’ERO, que contempli les següents mesures: baixes incentivades pels treballadors amb edat superior a 60 anys que hauran d’anar acompanyades, a més de les indemnitzacions que es poguessin pactar amb aquest col·lectiu, d’un pla d’acompanyament fins l’edat legal voluntària de jubilació.

– Indemnitzacions per acomiadament: en cas de que algun treballador refusés la recol·locació que se li ofereixi, el seu contracte serà extingit a l’ERO i se i abonarà, al moment del cessament, una indemnització equivalent a 60 dies de salari per any de servei, sense límit. Així mateix, tindrà dret a una indemnització addicional a l’anterior de 30.000€.

– Viabilitat del Sekurit de deu anys com a mínim, en el cas d’un tancament total o parcial de la planta es garanteixen les condicions del present acord
Un acord que ha significat una victòria de la classe obrera davant dels lobbys econòmics, de la màfia politicopolicial i d’una empresa que no ha parat de mentir, humiliar i menysprear-nos en tot moment. Destacar que és una lluita d’uns 50 obrers contra el 10% del PIB Espanyol en el que queda demostrat que tot és possible, que la unió, la solidaritat i la lluita és l’única medicina contra aquells que ens volen esclafar.

Ciclistes diverses, uniu-vos!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Acció Ciclista Club Catalunya

En l’actualitat ens trobem a les portes del major col·lapse ambiental de la nostra era, degut a les polítiques econòmiques i socials englobades sota el paradigma del capitalisme, on el benefici i el creixement infinits (oxímoron), estan destruint tota mena de formes de viure i de vida que no s’englobin dins la retòrica del mercat (oferta-demanda).
En aquest context de crisi ambiental estan sorgint nombroses “alternatives”, algunes dins la mentalitat capitalista (capitalisme verd, greenwashing) i altres que busquen crear espais i eines per a superar aquestes formes d’organització social, política i econòmica, per tal de revertir la situació, en la mesura del possible.

Acció Ciclista s’erigeix en eina en defensa del sector de la bicicleta per tal de fer front al paradigma de la mobilitat sostenible des d’una perspectiva transversal i crítica per a la transformació social. Per tal d’incidir en la societat ens vertebrem en tres eixos diferenciats:

Poder popular
Quan parlem de poder popular ens referim al concepte que implica l’exercici efectiu del poble organitzat de manera democràtica i participativa dels diferents aspectes de la seva vida comú.

Ecofeminisme
L’ecofeminisme parteix d’una visió del món que considera que els éssers humans som alhora éssers socials i biològics, sociodepenents i ecodepenents, que es desenvolupen i operen en contextos socials i ecològics particulars.

El patriarcat no només condiciona i sotmet als cossos, ments i vides humanes, sinó que també sotmet als altres éssers vius i la natura no humana.

Alliberament nacional
Davant l’estat d’excepció en el qual ens trobem, ens posicionem en la defensa dels drets polítics del poble català a determinar lliurement el seu estatus polític, així com al lliure exercici d’emancipació nacional enfront l’imperialisme lingüístic i cultural als que es veu sotmès. Sense oblidar al conjunt de persones empresonades, exiliades i represaliades, en defensa del legítim dret a l’autodeterminació.

Drets i compromisos
Per tal de garantir el correcte funcionament de l’associació, així com els drets i compromisos, del conjunt de les sòcies; s’estableix un model de gestió horitzontal per tal d’assegurar l’equitat entre aquestes. Per mantenir la independència econòmica de l’associació, aquesta es dota del conjunt de quotes de les seves associades, a més d’oferir una sèrie de prestacions.

Acció Ciclista Club Social
El club social de l’associació neix amb l’objectiu d’aglutinar les diferents activitats d’oci relacionades amb la pràctica del ciclisme dins la mateixa entitat, tant de caràcter popular com professional; així doncs possibilitant la participació de la mateixa associació en esdeveniments esportius.

Margalló denuncia que se está multando a los ciclistas por no usar el carril bici | Radio Elche | Cadena SER

Campanyes i accions
Des d’Acció Ciclista hem participat del conjunt d’accions en defensa de l’ús de la bicicleta (implementació de carrils bici, pacificació de zones urbanes, etc.); a més de desenvolupar campanyes pròpies. Aquestes han estat:

• La Bicicleta no és delicte, en contra de la criminalització de l’ús de la bicicleta durant el confinament per la COVID-19.

• La bicicleta transport del poble, campanya per afavorir l’ús de la bicicleta, així com l’edició d’una petita guia ciclista militant.

• Riders, una història de precarietat, on denunciem la precarietat laboral que s’amaga darrere d’un sector creixent en la nostra societat actual, a més de donar suport als diferents col·lectius en defensa del sector.

En l’actualitat estem gestant la nova campanya d’associades que veurà la llum en les properes setmanes, per tal de seguir implementant-nos i creixent. Això ens permetrà dotar-nos de més recursos per seguir desenvolupant accions concretes en defensa del sector de la bicicleta i transformant radicalment l’estat actual de les coses.

Animem a totes aquelles persones que tinguin relació amb la bici a unir-se a nosaltres i a sumar esforços per esdevenir ferramentes útils en la transformació social.

Ningú és imprescindible, però totes som necessàries.
La bicicleta com a ferramenta per la revolució social!

CONTACTE

Correu: accio.ciclista@gmail.com
Instagram: accio.ciclista
Twitter: @AccioCiclista

Telegram: https://t.me/acciociclista

Telegram: https://t.me/acciociclista

web: www.acciociclista.cat

A voltes amb l’okupació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Pérez Paez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de la CGT Barcelona

Fa uns dies el jutge Joaquim Bosch, de l’associació de jutges per la democràcia, deia en unes declaracions que: ”en setze anys com a jutge, no he tingut una sola ocupació de primer domicili” i assenyalava que ”s’ha d’aplicar la llei, però també garantir el dret a l’habitatge, sense generar por social per interessos econòmics”. Pocs mitjans s’han fet ressò d’aquestes paraules, i tanmateix, portem tot l’estiu assistint a un gran espectacle mediàtic en el qual semblen haver-se posat d’acord els interessos econòmics dels grans mitjans de comunicació, empreses de seguretat i determinats partits polítics per tal de generar una alarma social entorn d’un problema que afecta només al 0,01% dels habitatges que hi ha a Espanya. El percentatge de violacions de domicili a particulars és del 0,01% incloent-hi tant primera com segona residència. Tenint en compte que al nostre país existeixen més de 25 milions d’immobles, dels quals només un 0,3% es troben ”okupats”, i d’aquests, el 85% corresponen a entitats financeres i fons voltor, com pot ser que dia rere dia els mitjans de comunicació parlin de persones que surten a comprar el pa i en tornar es troben la seva casa okupada i la policia els diu que no es pot fer res? Tenint en compte que, de donar-se aquesta situació es tractaria d’un delicte penal que faria intervenir automàticament a la policia, és evident que ens menteixen descaradament, però llavors la següent pregunta és: per què?

Arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, destinar-hi entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou net. Amb la nova crisi, l´atur es dispara (i es preveu que encara ho farà més) i com a conseqüència l’impagament d’hipoteques, i sobretot, la incapacitat de moltes famílies de poder pagar els preus abusius dels lloguers al nostre país fan preveure una nova allau de desnonaments en els propers mesos. Quan el 2008 els diferents moviments socials que clamaven per la situació de l´habitatge vam mediatitzar els desnonaments, la percepció social de l’ocupació va canviar cap a positiu en un sector important de la classe treballadora, i això és quelcom que no poden permetre. La campanya de criminalització de l’okupació busca que la classe treballadora, sense adonar-se, compri el discurs hegemònic que el dret a l´habitatge està per sota del dret a la propietat privada, relat que va en contra dels interessos de la majoria de la gent. El 58% de la població amb ingressos més baixos ha de gastar més del 40% del que guanya per tal de pagar un sostre sota el que viure.

“arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou”

D’ençà que va començar la crisi, més de 160.000 famílies han sigut expulsades de les seves cases per no poder pagar la hipoteca al banc.

El drama no ha acabat, però la pèrdua del domicili clarament ara afecta més a famílies que viuen de lloguer. Des de 2013 a 2018, 217.000 famílies van abandonar casa seva per no pagar la renda mensual, i la xifra va augmentant. L’any passat, el nombre de desnonaments a inquilins va superar els 37.000, el que suposa 127 persones al dia.

Des de 2014 a 2019 el pagament per llogar una casa es va disparar un 25%, a Barcelona un 36% i a Madrid un 33%. Són les dades d’avui, i tothom sap que no milloraran, ans el contrari.

Hi ha una constant vulneració de drets per part dels fons voltor, que són corporacions internacionals multimilionàries. La seva raó de ser és el mercat, el comerç i el benefici. Per a ells, estan al mateix nivell les maragdes que l’habitatge: ambdues són susceptibles de ser comerciables. El factor humà no els importa.

Aquests fons voltors, amb el beneplàcit dels poders econòmics i el suport dels poders fàctics, s’han apoderat de la immensa majoria del mercat immobiliari. Ara es tracta de crear un ambient hostil en torn les associacions que defensen l’habitatge com un dret bàsic, i aquí entra en joc tot el poder mediàtic, que es posa a rentar la cara als voltors i vendre’ls com a coloms de la pau. La intenció és deixar una càrrega de profunditat amb l’objectiu de confondre a la població perquè rebutgi al dèbil i defensi al fort. L’aporofobia d’alguns mitjans de comunicació fa vergonya. Quan veurem un reportatge sobre famílies vulnerables i les causes estructurals que porten a ocupar en precari enfront de la falta d’alternatives reals?

Els poders, en el seu benefici, es dediquen a alienar (deixar sense criteri) i a codificar (crear autòmats) a la població. Així s’empobreix la capacitat de pensar i raonar.

La misèria no et responsabilitza, és la cultura i el fet d’enraonar el que et fa adquirir ideologia.

Hem de fer entendre als nostres germans de classe que si no apaguen aviat els televisors, la mentida del fet que són els okupes els que deixen a les famílies al carrer i no els bancs acabaran calant a les seves ments. Com deia Malcom X “si no aneu amb compte amb els mitjans de comunicació, us faran estimar a l’opressor i odiar a l´oprimit”. I així estem, a voltes, com sempre.

El massa desconegut i molt útil «Recàrrec per Manca de Mesures de Seguretat»

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Titsminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

En el cas de que un Accident de Treball sigui causat per una infracció de l’empresa, la normativa preveu un (potser massa desconegut) augment de totes les prestacions professionals entre el 30% i el 50% a càrrec de l’empresari infractor. Un Recàrrec que pot representar no només un complement molt important de les prestacions professionals pel treballador afectat, sinó també un «al·licient» per l’empresari infractor per a complir la normativa preventiva, degut als costos molt elevats que li pot comportar, i per tant és també important tenir-lo en compte en l’acció sindical en matèria de PRL.

Què és?

El Recàrrec per Manca de Mesures de Seguretat és l’augment de totes les prestacions professionals derivades de l’Accident de Treball o la Malaltia Professional entre un 30% i un 50% en cas de que hagi estat causat per una infracció empresarial. Està regulat a l’article 164 LGSS (antigament al famós article 123), que literalment determina:

«1. Todas las prestaciones económicas que tengan su causa en accidente de trabajo o enfermedad profesional se aumentarán, según la gravedad de la falta, de un 30 a un 50 por ciento, cuando la lesión se produzca por equipos de trabajo o en instalaciones, centros o lugares de trabajo que carezcan de los medios de protección reglamentarios, los tengan inutilizados o en malas condiciones, o cuando no se hayan observado las medidas generales o particulares de seguridad y salud en el trabajo»

Per tant, ha d’haver una infracció en matèria preventiva de l’empresa que hagi causat de forma directa (hi ha d’haver «nexe causal») l’Accident de Treball o Malaltia Professional. Si es dona una infracció empresarial, però sense relació causal amb el sinistre, no s’aplica el Recàrrec, malgrat pugui ser sancionada l’empresa infractora.

A quines prestacions s’aplica?

S’aplica a totes les prestacions presents o futures que derivin de l’Accident de Treball o Malaltia Professional. Per tant, una vegada imposat un Recàrrec, es podria aplicar inicialment només a una prestació actualment existent, i després anar-se aplicant a futures prestacions que vagin apareixent.

Per exemple, podria donar-se que s’imposi un Recàrrec del 40% a un Accident de Treball que actualment ha comportat una Incapacitat Temporal, però que si en el futur les lesions que va causar el sinistre s’agreugessin causant una Incapacitat Permanent, l’augment del 40% s’aplicaria immediatament també a la invalidesa. I si desgraciadament el treballador morís a causa d’aquestes lesions professionals, també s’aplicaria immediatament a les prestacions de viudetat i/o orfenesa professional.

No hi ha cap prestació professional que n’estigui exclosa, i per tant també s’aplicaria a les Lesions Permanents No Invalidants, invalideses en tots els seus graus (parcial, total, absoluta o gran invalidesa) o viudetat/orfenesa.

Però el Recàrrec no s’imposa a cap millora (de les anomenades «voluntàries») de les prestacions a càrrec de l’empresa o d’asseguradores, com ara augments fins el 100% de la baixa establerts per Conveni o indemnitzacions.

En qué consiste el recargo de las prestaciones derivadas de accidente de trabajo o enfermedad profesional? | Grup Carles

Qui i com s’imposa?

Pot ser sol·licitat per escrit a l’INSS per qualsevol treballador que estigui percebent una prestació professional, o pot ser iniciat d’ofici per la Inspecció de Treball. En tot cas, és la Inspecció de Treball la que ha de fer un informe preceptiu sobre la possible existència d’infraccions empresarials i la seva relació de causalitat amb l’Accident de Treball o Malaltia Professional.

La Inspecció de Treball en el seu informe pot «proposar» (o no) la imposició del Recàrrec, que és posteriorment imposada formalment per resolució de l’INSS. 

Procediment de recaptació

L’abonament del Recàrrec és una responsabilitat exclusiva i intransferible de l’empresari infractor, i per tant no pot ser assegurat. Ho ha de pagar directament l’empresari. Però si l’INSS no aconsegueix recaptar-lo a l’empresa, no l’anticipa al treballador, i per tant aquest es quedaria sense percebre’l.

Veiem com ho recapta i calcula l’INSS: L’INSS envia a la TGSS l’expedient, per a que realitzi un càlcul del cost total de totes les prestacions professionals causades (anomenat «capital cost»). És un càlcul que a vegades pot ser senzill (si per exemple el treballador només ha estat 6 mesos de baixa) o més complex, si s’ha causat una prestació periòdica. En aquest cas, la TGSS haurà de calcular quan se li abonarà previsiblement durant tota la seva vida al treballador accidentat. Un cop l’INSS té el càlcul del «capital cost», calcula el Recàrrec imposat i ho recapta de l’empresa.

Per posar un exemple (molt simplificat per fer-lo més comprensible): imaginem que un treballador de 30 anys pateix un Accident de Treball, el reconeixen en situació d’invalidesa total amb una pensió de 1000 euros, i s’imposa a l’empresa un Recàrrec del 50%. La TGSS calcularà que cobrarà 12.000 euros anuals, i fins als 80 anys (edat mitja de vida) li falten 50 anys, i per tant percebrà durant tota la seva vida de la prestació d’invalidesa total de 6000.000 euros. El 50% del recàrrec és de 300.000 euros, que l’INSS intentarà recaptar a l’empresari infractor. Fins que  l’INSS no aconsegueixi recaptar aquesta quantia de 300.000 euros, no anticiparà cap quantitat al treballador accidentat, però un cop recaptada li abonarà al treballador accidentat un complement de 500 euros mensuals amb la seva invalidesa total de 1000 euros inicial durant tota la vida. 

Per tant, és evident que pot significar una despesa molt important per a les empreses infractores, i un «al·licient» per a que compleixin la normativa preventiva. 

Prescripció i data d’efectes (s’ha de demanar el més aviat possible)

La prescripció de la sol·licitud del recàrrec és de 5 anys, a comptar des del reconeixement de la darrera prestació professional reconeguda. Per tant, tenim un període bastant llarg per a poder presentar l’acció.

Però hem de tenir molt en compte que (sobretot a partir d’unes polèmiques sentències del Tribunal Suprem de 2016) la data d’efectes és de només 3 mesos cap a endarrere des de la sol·licitud. Per tant, només s’abonarà el recàrrec amb una retroacció de 3 mesos des de la presentació de la sol·licitud.

Per exemple, si el treballador accidentat només ha estat un període d’un any de baixa o té reconeguda una invalidesa, el recàrrec imposat només s’aplicaria a partir dels 3 mesos de retroacció des de la sol·licitud, restant un període de la baixa i/o d’invalidesa sense cap Recàrrec.

Per tant, és important presentar la sol·licitud el més aviat possible.   

En qué consiste el recargo de las prestaciones derivadas de accidente de trabajo o enfermedad profesional? | Grup Carles

Execució de les resolucions de recàrrec i no obligació de retornar el percebut

La resolució que imposa el Recàrrec és executiva des de que és emesa. Independentment de que l’empresa pugui presentar demanda, l’INSS inicia tot el procediment de recaptació. I si finalment es recapta, s’abona el recàrrec al treballador accidentat malgrat la resolució encara no sigui ferma, per estar pendent de sentència judicial.

Malgrat ser un tema inicialment polèmic, les darreres sentències del TSJC i el Tribunal Suprem han determinat la doctrina clara de que, en cas d’estimar-se la demanda de l’empresa, el treballador no ha de retornar el que ja li han abonat en concepte de Recàrrec, malgrat deixar de percebre el que li resta per cobrar.  

Conclusió

Per tant, el recàrrec (malgrat el seu desconeixement en amplis sectors de la classe treballadora) és una eina molt útil, tant pel treballador accidentat (pot suposar un augment molt important de les seves prestacions professionals) com per l’acció col·lectiva sindical, ja que és una normativa pensada per sancionar especialment els empresaris infractors en matèria preventiva, i que pot suposar un incentiu important a les empreses per a fer complir la normativa en matèria de PRL i per fer respectar la salut laboral.

Violència d’herència colonial i resistències ancestrals a Colòmbia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Julia Matildelina. Col·lectiu Maloka

Revoltes i respostes populars en temps de pandèmia i d’acords de pau incomplets i incomplerts
“No hay nada sin historia. Quien no la tiene, se acabó.
Los blancos dicen a los indios: cuénteme un cuento.
Y si ellos hablan, los blancos dicen que es cuento.
Y sólo queda eso: un cuento.
Y allí se acabó la historia.
La historia es de todos; cada uno debe hablar su parte;
entre todos se da un redondeo”.
Taita Abelino Dagua, Exgobernador Misak
[Guambianos: hijos del aroiris y del agua]

Colòmbia viu temps difícils, cada notícia sepulta l’anterior. És difícil conviure amb les notícies d’assassinats i massacres que marquen el nou cicle de violència que van inaugurar uns acords de pau entre l’estat i la guerrilla de les FARC-EP que el govern colombià mai ha complert. Escollim quatre notícies que han marcat els darrers dos mesos i ens ajudem de la concepció del poble Misak per a entendre que necessitem la història per interpretar el que s’està vivint a Colòmbia. Potser no és lineal, sinó que camina com el dibuix de la closca d’un cargol, i a cada volta de l’espiral, creix, canvia o s’aprofundeix. A més, el poble Misak està insistint a dir la seva part. Comencem el camí per aquí.

16 de setembre: El poble originari Misak tomba l’estàtua del conqueridor Sebastián de Belalcázar
Popayán, capital del departament del Cauca, és coneguda com la ciutat blanca per la seva arquitectura colonial al centre històric, i és un clar exemple de l’herència colonial a Colòmbia. La seva imatge emblemàtica no representa un territori on un quart de població s’autoreconeix com indígena i gairebé un 17% com afrodescendent. Amb Belalcázar, al s. XVI va arribar no només la imposició de la religió i l’idioma, sinó també el cadastre que va permetre l’escriptura de les terres. Els descendents d’aquells que se les van repartir, són avui els grans terratinents i empresaris. Un exemple: Incauca, la indústria sucrera més gran del país, compta amb unes 44.000 hectàrees de canya de sucre cultivades al Cauca. La collita no només es tradueix en sucre, sinó també en bioetanol. Els indígenes reclamen com a pròpies moltes d’aquestes terres, ja que la violència de les guerres repetides els van arraconar a les muntanyes i han perdut àrees cultivables. El poble Nasa a aquestes recuperacions de terres les anomenen “liberación de la madre tierra”. Per això, el poble Misak proclama avui que venen “amb la sang indígena a les venes a lluitar contra els qui tenen la sang indígena a les mans”.

Matinada del 8 de setembre: La Policia mata a un home a Bogotà a cops i descàrregues elèctriques de tasser
Massa semblant al cas de George Floyd, viralitzat i convertit en un clam contra la policia als Estats Units. Un vídeo igual de dolorós comença a compartir-se per xarxes socials. S’hi veu clarament com dos agents immobilitzen a Javier Ordoñez, i a terra li apliquen repetidament descàrregues elèctriques amb un tasser. Javier, de quaranta-tres anys, suplica en va, “Ya, por favor, no más”. Diu la policia que estava begut i havia tingut una baralla al barri… i el van condemnar a mort. No és ni la primera ni l’última víctima per violència policial ni a Bogotà ni a Colòmbia, però encén l’espurna. Milers de persones surten a protestar enfront dels CAI (Centro de Atención Inmediata), petites comissaries als barris, estesos per tota la ciutat. Ràbia contra la policia i ràbia acumulada per tants mesos de confinament i pandèmia que han portat les classes populars a l’extrem. Tot esclata. Els CAI es consumeixen en el foc i la policia respon amb més violència. Disparen indiscriminadament uniformats, però també vestits de civil sense separar-se dels seus companys amb uniforme. Entre el 9 i l’11 de Setembre, maten a 13 persones més, incloses 2 menors d’edat.

“no és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país”

Colòmbia és un país centralitzat, i altres casos recents d’assassinats a mans de la policia han passat més inadvertits, com el d’Anderson Arboleda. Va ser el 19 de maig, quan la policia va colpejar fins a la mort al jove afrodescendent de dinou anys, acusant-lo de trencar la quarantena. Tot i que el seu cas es va denunciar i reivindicar amb un #BlackLivesMatter a la colombiana, no va generar mobilitzacions ni moltes més reaccions. Tal com passa als Estats Units, a Colòmbia ser negre també et posa en perill enfront de la policia. Potser per passar a una població allunyada de la capital, per ser afrodescendent i perquè no va ser registrada en vídeo la seva mort, va ser el cas d’Ordoñez i no el d’Arboleda qui va fer esclatar la ràbia.

Durant les mobilitzacions a Bogotà i la seva perifèria, alguns CAIs es van transformar en biblioteques populars. Una il·lusió que va durar pocs dies, ja que la policia va desallotjar-los, però que va posar en relleu la creativitat i la força de les protestes. El crit contra la policia és divers, hi ha qui parla d’abolir-los, hi ha qui parla de reforma, però el que està molt clar és que les joves estan cansades d’una societat militaritzada on es prioritza la policia i l’exèrcit enfront l’educació i els drets bàsics de la població.

S’acostuma a dir que a Bogotà poc se sap de la guerra que segueix viva a territoris rurals de Colòmbia, però les perifèries de la ciutat i els seus carrers estan plens de població desplaçada. La pobresa urbana té molt a veure amb gent que s’ha vist obligada a marxar del seu territori. Exiliats interns. La violència i la manca de terres com a protagonista de nou. Com als temps de Belalcázar.

11 d’agost: Massacre de Llano Verde, Cali
Assassinen a cinc adolescents afrodescendents d’entre 14 i 16 anys. Estaven al lloc equivocat, una plantació de canya on recentment havien matat un dels vigilants. De nou, el racisme no va ajudar. A Llano Verde, als afores de Cali, viuen famílies desplaçades pel conflicte armat. De fet, és una zona amb risc d’inundacions. El barri limita amb plantacions de canya, que en el seu moment van ser de la Corona Espanyola i ara són del municipi i empresaris. El fiscal va explicar que els acusats d’homicidi van posar als joves al seu punt de mira, tot i no tenir res a veure amb l’assassinat del vigilant.

Als mitjans, i a les xarxes socials no van esperar per a criminalitzar-los. Delinqüents, drogoaddictes, lladres…, plouen els assenyalaments d’una societat que ni els coneixia. Però eren joves i negres. Cada vegada que hi ha un assassinat, algú té el valor de justificar-lo. I això resulta esfereïdor si l’estat ho empara.

És difícil parlar d’un cas, però pitjor és parlar només en xifres. Tot i això, multipliqueu Llano Verde per 61. És el nombre de massacres al país només en el que portem de 2020 fins que començo a escriure aquestes línies. Són 246 vides menys. Però a això li hem de sumar més de 200 assassinats selectius a activistes, líders comunals i socials. Des de la firma de l’acord de pau entre la insurgència de les FARC-EP i l’estat colombià, el novembre del 2016, han estat assassinades més de mil persones que estaven involucrades en la defensa dels territoris i el medi ambient, lluites indígenes, camperoles, afrodescendents, i la construcció de pau des de la base.

La majoria d’aquestes massacres han estat a territoris rurals fortament militaritzats. Llocs on la sortida de les FARC va deixar un buit de poder, però a on ja operaven també grups narcoparamilitars que exercien control poblacional. Amb la partida de la guerrilla, van esclatar noves disputes o senzillament els narcoparamiltars es van apoderar del control. Tampoc és casual que es tracti de territoris geoestratègics o amb gran riquesa natural. Com als temps de Belalcázar, els armats operen on hi ha interessos econòmics.

Reescriure la història

Potser els temps de Belalcázar no han acabat, i per això no es tracta només d’una estàtua: és una forma de reescriure la història. Com en una espiral, passar sobre els mateixos fets i reescriure’ls. Potser per això, la part més “blanca” de Popayán s’ha sentit amenaçada i el seu alcalde ha ofert 5 milions de pesos (1.200 euros aprox.) per informacions sobre els responsables de l’acció i ha amenaçat amb detencions i processos judicials. Els Misak, que tenen reconeguda la justícia pròpia davant l’estat, defensen que han celebrat un judici on a Belalcázar se’l considera culpable de genocidi, espoli i acaparament de terres; desaparició física i cultural dels pobles; furt del patrimoni cultural i econòmic; repartiment arbitrari de terres; violació de dones; esclavització de la mà d’obra indígena per a enriquiment il·lícit; imposició de costums i creences com el cristianisme; profanació de llocs sagrats i desharmonització espiritual, entre altres crims.

L’acció, que replica d’altres que ja han fet a Xile els maputxes, ha posat a debat nacional, les desigualtats creades des de la conquesta pels espanyols. I com aquestes són l’origen d’una violència que no ha parat, a un país on el 81% de les terres està en mans d’1% de propietaris.

Per part nostra, falta un altre debat. No és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país, o que el grup comunicatiu Prisa controli Caracol TV, el canal colombià de més audiència. Qui habitem el “Reino de España”, siguem part de la diàspora colombiana o no, tenim el deure de visibilitzar les lluites per la vida enmig de la mort. La solidaritat internacional és una forma de protecció i des de Colòmbia ens demanen que posem la mirada sobre les seves lluites, però també que busquem els responsables a casa nostra per desarticular la història colonial.