Cal crear xarxes per lluitar juntes i en comunitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Esther Canet. Plataforma per l’Educació Pública de Mollet

Davant la incertesa pel començament del curs escolar i com a mare de tres criatures de vuit, quatre i dos anys, veig que el Departament d’Educació està improvisant constantment, treballa sobre la marxa, no tenen cap mena de planificació, i van funcionant d’acord amb propostes, potser d’Europa. No hi ha criteris ni directrius clares, i sense cap coordinació amb la resta dels territoris de l’estat espanyol, les mesures no estan clares; de fet no hi ha una voluntat de consultar o crear comitès d’experts.

Les famílies ara ens estem coordinant arran d’aquesta pandèmia, no estem d’acord amb els protocols, però com aquests són tan confusos, cadascuna ho interpreta d’una manera diferent, i així es fa molt difícil arribar a acords i maneres de treballar.

En aquests moments hi ha dues línies de criteris per part de les famílies,algunes que optarien per l’educació virtual i d’altres que demanen una educació presencial.

Jo estic d’acord en fer-ho presencial, les nenes i nens i les joves necessiten socialitzar-se, relacionar-se, i l’educació virtual és aïllament social, on es perdrà l’empatia, la solidaritat.

No és el mateix l’educació presencial que la virtual, la meva filla va a una escola que és Comunitat d’Aprenentatge, en aquest tipus d’escoles es treballa de forma cooperativa, es fan debats, assemblees, i a més les famílies participem de manera voluntària i activa a l’aula. Però malauradament ara amb la normativa i els protocols de distanciament social que estem patint a la societat i a tots els centres educatius estem perdent la base pedagògica de l’educació, l’alumnat no poden participar, relacionar-se, mirar-se als ulls, no es podrà fer l’apropament, l’escalfor… i les famílies tampoc podrem participar a l’aula.

“l’educació virtual és aïllament social, on es perdrà l’empatia, la solidaritat”

A moltes escoles no hi ha llibres de text, tot és cooperatiu. A l’escola de la meva filla i fills, funcionen mitjançant una eina molt important que és l’assemblea, un espai de resolució de conflictes, es treballa de manera col·laborativa, molt treball d’equip, són assemblearis… i això potser també es perdrà. Les famílies hem d’anar en paral·lel amb el professorat, a casa s’educa i a l’escola es forma.

La majoria de centres educatius no han pogut crear més espais, moltes vegades perquè no existeixen aquests espais, i no han pogut baixar ràtios, ja que el departament no els hi ha enviat més professorat. Són mentida les promeses fetes de més professorat i la demanda de fa molt temps- de tota la comunitat educativa- de baixada de ràtios tampoc es compleix; quan s’hauria pogut aprofitar aquest moment per baixar ràtios.

Quan comencin els aïllaments, no ens han donat cap recurs a les famílies. Existeixen moltes dificultats en l’àmbit de conciliació de la vida laboral i familiar, a altres països d’Europa hi ha recursos i una veritable conciliació, la societat sencera tenen uns horaris assequibles, no com aquí amb uns horaris laborals molt llargs. El govern no té en compte a les famílies, no ens ajuden ni econòmicament, ni en l’àmbit de la salut, ni de recursos.

Cal un canvi a escala de societat: feines, comerç, serveis, escoles, etc. per poder aconseguir un estil de vida saludable. Ara, les famílies ens estem organitzant i fent costat a la comunitat educativa, el professorat no pot fer res més del que fan, ens hem unit per poder millorar, ni que sigui localment.

A través de la plataforma per la jornada continua, algunes famílies ens hem adherit a una vaga de no portar els nens a les tardes durant el setembre, com a forma de pressió, per minimitzar el risc minimitzant desplaçaments.

Es podria aprofitar aquesta situació, fent un aprenentatge, i sobretot per pensar propostes de canvi, sobretot en l’àmbit pedagògic,seria molt important, incloure les mocions, on l’alumnat poden opinar, i treballar els sentiments, emocions, però precisament ara amb aquest aïllament, la separació de les persones, es fa molt difícil. De vegades penso que volen un aïllament social molt important, ja que els bars, els transports estan molt plens, però les classes separades, sense poder-ne abraçar ni tocar, amb aquest distanciament que ens estan imposant.

Cal treballar en col·lectivitat, sobretot localment, ara estem fent una xarxa de suport mutu, i sentim que és molt positiu. És molt important que es comencin a crear aquestes plataformes i xarxes, penso que s’hauria de continuar sempre per a totes les lluites, xarxes en l’àmbit de l’escola i del municipi, en una lluita col·lectiva, tenint algú al costat per treballar plegades. En altres moviments, quan hi ha una xarxa de suport, tot és molt més fàcil i assequible, el fet de poder treballar juntes i en comunitat, ens mostra l’empoderament que tenim com a societat de poder treballar plegades.

Cal encoratjar a totes les famílies a tenir opinions, ser crítiques, i crear xarxes. No quedar-se només en el que et diuen, cal tenir opinió pròpia i treballar plegades per una educació pel futur.

Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries

Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.

En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”

La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.

La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.

“és un judici polític a tot nivell”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Redacció Catalunya

El passat 23 de setembre va fer un any de la coneguda com Operació Judas, on van ser detinguts diferents integrants dels CDR de Catalunya. La Guàrdia Civil detenia a cops i de forma il·legal a nou companys i companyes, dues de les quals del CDR de Mollet, l’Alexis i el Germi. Les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius van resultar objectivament “inexistents” segons els propis informes policials. A causa d’aquesta operació, set persones van passar tres mesos de presó preventiva en règim FIES i, dos d’elles, en aïllament social complet a Soto del Real.

Per parlar de tot això entrevistem el Germi i l’Alexis. La seva vida va canviar profundament i les conseqüències a nivell familiar, laboral i personal encara perduren. 

Quant de temps vau estar tancats a la presó?

Germi: Per ser exactes, 110 dies des del segrest. 3,5 mesos.

Alexis: Jo vaig estar 95 dies, tres detingut a comissaria i després a Soto del Real.

Què se sent durant aquest empresonament? 

G: Uf, moltes coses… Por, sobretot al principi, durant els primers moments. Incertesa, que encara continua; preocupació, per la família, pels amics i les companyes d’arreu. Neguit, confusió, incredulitat… I molts moments de ràbia continguda… molts d’ells encara continuen, per la repressió, que segueix i per les repercussions que van tenir els fets del 23S. Però també alegria, companyerisme, i comprensió de com funciona el sistema judicial i la seva politització. Però sobretot agraïment, per tota l’ajuda rebuda, l’escalf i el suport.

A: De tot, des de la ràbia més profunda, fins l’emoció més bèstia, des de la soledat absoluta fins l’escalf més fort, veient solidaritat i humanitat fora i dins.

Dins la presó, éreu coneixedors de les xarxes de suport que es van crear arrel del vostre empresonament? 

G: Inicialment no, comptava amb els amics i el meu CDR, però no tenia en ment tota la gentada que es va bolcar en nosaltres. El meu pare, quan ens veiem o parlàvem per telèfon, sempre m’explicava la quantitat de gent que hi havia darrera nostre. Un cop vaig sortir, vaig entendre la dimensió del què m’ havia explicat.

A: Al principi no ho sabia, després l’Anna, la meva companya, m’ho deia, i poc a poc vaig anar veient la magnitud de la xarxa de solidaritat, aquesta ha estat molt important i sento un gran agraïment per a totes les persones que ens estan ajudant.

Com us sentiu un cop sortiu de la presó? 

G: Desbordat, de tant escalf, alleugerit i amb la sensació de que el dia 23, s’havia parat el món, per nosaltres, però que el món havia continuat i ens havíem perdut tres mesos i escaig de la vida, com si haguéssim estat a una altra realitat.

A: Desbordat, desubicat, com si fos un espectador. No acabava de sentir cap alegria… encara no he acabat de recuperar-me. 

Quines problemàtiques us trobeu un cop fora? 

G: En el meu cas, em van respectar la feina, i l’empresa em va donar tot el seu recolzament. A nivell familiar, va ser un cop dur, la situació amb la meva ex-parella ja estava en conflicte i la detenció va acabar per trencar-la. Hi han hagut molts canvis a la meva vida des de que vaig sortir. Des de sacrificar la meva gossa, fins a moltes altres més.

A: He hagut d’assumir que l’opció laboral que tenia abans de la detenció, que era treballar per hores -sóc autònom i tinc fibromialgia i fatiga crònica- ara no em servia, veure que la vida es queda en standby… amb un futur molt incert.

Es triga molt en adaptar-se a la “realitat de fora” un cop surts? 

G: Encara l’estic fent. Realment, com que la repressió continua i seguim tenint un futur incert, no podem fer gaires plans més enllà d’una o dues setmanes. Vaig trigar a centrar-me tres setmanes, que va ser quan vaig reincorporar-me a la feina, i a la rutina.

A: No l’he fet encara, em sento controlat i vigilat, m’espanto quan els gossos borden, em sento incòmode en ambients que estigui molt exposat.

Com està ara mateix la causa a nivell jurídic?

G: És complicada, seguim sota investigació i en espera a que s’acabi aquesta etapa per poder continuar, encara no sabem ni l’acusació fiscal, per tant, encara tampoc hi ha data pel judici. Tot és molt incert, i hi ha moments molt desesperants. Però això també demostra que és un judici polític a tot nivell, ens tindran a l’espera fins que a ells els interessi. Per sort, tenim un equip d’advocats, que no paren i que estan molt a sobre del cas.

A: Vam sortir amb llibertat sota fiança de 10.000€, a l’espera de judici i anant un cop de setmana als jutjats. Ara mateix, amb aquesta pandèmia, molt complicat. Els terminis d’instrucció han començat des de 0 quan ja s’haurien d’haver acabat, i a més han afegit ara a quatre companyes més – tres d’elles també companyes de Mollet- a la mateixa causa. Sentim que poden continuar la repressió sempre que vulguin, de fet, ho estan fent.

Des de la redacció del Catalunya, els mostrem el nostre suport, solidaritat i força en la lluita.


Yolanda

Equip Comunicació CGT Catalunya

Gioconda Belli. Rebel·lions i revelacions.
“Si ets una dona forta preparat per a la batalla:
aprèn a estar sola
a dormir en la més absoluta foscor sense por
a que ningú et llenci cordes quan brami la tempesta
a nedar contracorrent.”

Li agrada fer-se fotos, vestida tota elegant, amb posat i esperit captivador. Les envia per wasap a la seva família: àvia, fill, filla i netes, que estan molt lluny, com a demostració que està bé i que malgrat tots els diners que els envia encara li’n queden per ella. És feliç en aquesta terra d’acollida.

Yolanda va néixer a Chinandega, Nicaragua, fa 54 anys.

L’he coneguda en un poblet de la comarca del Camp Belchite. Treballava com a cuidadora d’una veïna del barri, la Manuela, que havia tingut una tenda de queviures i, encara que està molt bé del cap i ens coneix quan arribem de Barcelona, li manquen les forces per caminar i fer les obligacions diàries per cuidar-se, com el dinar, la higiene personal, etc. Per això té la Yolanda que viu amb ella. A canvi del sou, casa i menjar, la cuida i fa tota la feina.

La contractació de dones per a la llar és una opció molt estesa en aquests poblets on no hi ha a prop una residència per a gent gran on viure o, simplement, no els agrada l’opció d’abandonar la casa i marxar lluny de família i amistats. La majoria d’aquestes dones que venen a fer aquest servei de cura de persones són joves emigrants llatinoamericanes o de països de l’est.

Yolanda m’explica la seva odissea fins arribar a aquell poblet perdut entre grans extensions de camps de cereals.

La mare l’havia abandonada de petita i quan morí el seu pare en fer els 12 anys es quedà a viure amb l’àvia paterna, l’Anastàsia López, doctora en medicina. Anà a l’escola fins a secundaria. Quan compleix els 14 anys fins els 23, juntament amb altres noies del poble van i venen a Costa Rica on treballen en feines de la llar per a famílies jueves, alemanyes i ticos, nom pel qual es coneix als costa-riquenys.

Els esdeveniments s’amunteguen en els anys següents amb molts canvis en la seva vida. És mare d’un fill i una filla als quals deixa amb l’avia Anastàsia quan decideix marxar amb el pare a provar fortuna a El Salvador. Hi viuen dos anys i des d’aquest país intenten creuar Mèxic per entrar als EEUU. No s’estén en explicar-me el perillós procés migratori, acompanyats de coiots, que resulta infructuós i retornen a Chinandega.

Dono per suposats els moments dolorosos que no agraden de recordar.

L’any 2009, amb 43 anys, vista la penúria econòmica, sorgeix l’oportunitat de viatjar a Saragossa. Unes amigues li presten els diners per comprar el bitllet d’avió i 2000 euros de moneder per poder entrar al país. Després les haurà de tornar amb el producte del seu treball. El fill i la filla de nou es queden amb l’àvia Anastàsia.

El viatge és llarg a través de Nicaragua, Costa Rica, Veneçuela, París i Saragossa.

A Saragossa s’hi està dos mesos treballant de substituta en hospitals com a companyia de gent gran i discapacitada. Moment en què una amiga li ofereix anar a Moyuela per tenir cura de la Manuela. Yolanda l’accepta.

Els estalvis que recull els envia a l’Anastàsia i als seus fills que es fan una casa a Chinandega i tenen la possibilitat de tenir una vida digna i formar-se.

A Moyuela va per les cases, neteja, planxa, renta i cuina.

Yolanda coneix a Mateo, un solter del poble que viu amb la seva mare. S’agraden i sorgeix l’amor. Comencen la relació de parella i després de conviure 8 anys decideixen casar-se celebrant una boda esplèndida a la qual no falta la família nicaragüenca.

Breu procés històric:

Yolanda neix el 1966 en plena decadència de la dictadura somocista. L’any 1962 s’havia fundat el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) i començà el procés revolucionari a Nicaragua.

En el anys 70 per l’expansió del cultiu del cafè i el cotó,  les terres s’acumulen en mans dels terratinents amb la conseqüent pèrdua de terrenys de cultiu dels camperols i l’augment de la pobresa. L’any 1972 un terratrèmol destrueix Managua i entre 1974 i 1978 a causa de la repressió política creix la tensió social i la crisi econòmica.

Dels anys 1977 al 1979 se concentra l’etapa insurreccional del procés revolucionari que finalitza el 19 de juliol de 1979 amb l’entrada del FSLN a Managua.

Yolanda compleix els 14 anys quan la coalició del Front Sandinista arriba al poder i el país es troba immers en una extrema pobresa després del procés revolucionari i de quatre dècades de dictadura somocista.    

L’any 2009,  Roberto Arana González, en Nicaragua. Dictadura y revolución. Revista digital de Historia y Arqueología desde el Caribe, conclou:

“Desafortunadament, avui després de 30 anys només resten cendres de l’aconseguit en aquella revolució i el nou sandinisme liderat per l’etern dirigent Daniel Ortega (avuí novament president) sembla com un vaixell sense destí obstinat en romandre en el poder a tota costa. Mentre la majoria de la població es manté oblidada i condemnada a  “otros cien años de soledad” com en els anys de la dictadura somicista, ja que les transformacions socials dels primers anys de la revolució s’han anat diluint…”

I Yolanda emigra a Saragossa.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Orígens dels comitès de defensa de la CNT

Equip Comunicació CGT Catalunya
Agustín Guillamón

El 14 d’abril de 1931 s´havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals reunit a Madrid, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adoptar dues mesures organitzatives que assolirien un enorme èxit posterior: la formació dels sindicats de barri i la fundació dels comitès de defensa.

La CNT en els anys trenta no era només un sindicat entès a la manera clàssica com una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT formava part d’una xarxa llibertària de solidaritat i acció, que abastava tots els aspectes de la vida del treballador, tant els socials com els culturals, familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel sindicat de barri, els ateneus (amb les seves selectes biblioteques), les escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat anarquistes, els grups de defensa (coordinats a nivell de barri i després de districte i ciutat) i els sindicats de barri; constituint en la pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, amb valors alternatius als capitalistes.

Si no entenem la importància d’aquesta xarxa llibertària de solidaritat i acció, no comprendrem mai la força i radicalitat del moviment llibertari a Barcelona i Catalunya durant la Guerra civil, ni les seves conseqüències:

1. Negació, en la seva totalitat, de la forma de vida imposada pel capital, assajant en teoria, i sobretot en la pràctica, noves vies en les relacions socials i individuals, en la cultura, en l’economia, etcètera. Ara parlaríem d´una mena de contracultura.

2. Negació teòrica i pràctica de l’Estat en la futura societat postrevolucionària, que posicionava contra l’auge de l’estatisme en els partits reformistes socialistes i contra-estalinistes, així com en contra de tota mena de col·laboracionisme en les institucions estatals.

3. Pràctica de noves relacions socials i assajos de noves societats al marge dels diners, del salari, la propietat privada, la jerarquia social i la mercantilització de la vida quotidiana. Les expropiacions, les col·lectivitzacions i la socialització de l’economia van ser assajos i experiències pràctiques d’un moviment subversiu profundament revolucionari, que tendia a transformar la utopia en realitat palpable.

4. No es combatia per una ideologia abstracta, sinó en una experiència col·lectiva pràctica que transformava la societat i la realitat.

5. Els comitès revolucionaris de barri eren el moviment social real que en la seva pràctica quotidiana substituïa totes les funcions estatals i que amb la seva mera existència encarnaven la revolució social en curs.

“la CNT als anys trenta no era només un sindicat”

El 1923, Joan García Oliver havia aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica revolucionària”, secundat per Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. Era el final dels anys del pistolerisme. La CNT havia hagut de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca als assassinats dels sindicalistes de la CNT per part de la policia i de la guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”, consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o alliberament, pretextant un intent de fugida.

En 1931, la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups d’acció dels anys del pistolerisme (1917-1923), encara que ara orientats no només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives, sinó com a garantia indispensable per exercir els drets fonamentals de reunió, expressió, associació, premsa, manifestació, sindicació o vaga, encara no reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una constitució, però que tanmateix no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents, això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els sindicalistes.

L’1 de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada unes enormes ensenyes roig-i-negres com a senyal d’identitat de la CNT. Es va acordar elaborar una plataforma de reivindicacions que serien portades en manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça de Sant Jaume (on hi són les seus de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat) van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que es lliuressin les reivindicacions a l’autoritat i alguns treballadors sortissin al balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació.

Els comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista” o militar, aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més, indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l´escola racionalista o la cooperativa. Els comitès de defensa protegien els drets dels treballadors, perquè no existien més drets que els apropiats per la lluita de carrer, perquè no existien més drets que els que podien defensar-se, posant-los en pràctica.

Però la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”, consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del país s’unís a la insurrecció va mostrar aviat els seus límits, i sobretot, els seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de gener i desembre de 1933 havien desarmat als comitès de defensa, sotmesos a una fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de timó i canviar de tàctica.