Categoria: Editorial

“No tenim un planeta B” resava una pintada a una paret d’un carreró. Realment, poques coses més certes hi ha que aquesta sentència. Acostumats i acostumades com estem a la immediatesa, a l’ara, a l’aquí, al consum desenfrenat, a l’obsolescència programada… potser una idea com aquesta ens impacta més del compte. Si ens carreguem aquest planeta, de ben segur que a l’ Amazon en tenen un de nou. I més barat. 

És també potser repetitiu dir que aquesta condemna que ens aboca a l’autodestrucció ha estat sentenciada pel sistema econòmic en el qual vivim. Que sí, que podem reciclar, que podem anar en bicicleta aquí i allà, que podem practicar un consum responsable i de proximitat… és clar que podem, però el problema persistirà si no encertem a trobar l’arrel del problema. Resulta que en aquesta cimera sobre el canvi climàtic del COP25 es reuneixen precisament aquells que són els responsables, o els titelles i els enviats dels responsables, del desastre climàtic que vivim. Per molt que es rentin la cara amb cimeres, o arribin a acords que esdevenen paper mullat. El capitalisme, com deia el mestre Galeano, és el món al revés.

I no volem ser més repetitius però l’emergència climàtica és la mateixa emergència que l’emergència social. L’emergència que deixa dia a dia a milers de persones sense casa, sense treball, sense res per posar-se a la boca. La mateixa emergència que condemna pobles sencers a l’extinció, o que en permet perpetrar el seu extermini amb l’ús de les forces militars dels estats, com el cas del Kurdistan. La mateixa emergència  que parlen les nostres companyes quan són violades i assassinades a mans del patriarcat. Una emergència davant la quan la CGT no hi pot restar passiva. Una emergència que ens interpel·la. Els i les militants del Sindicat hem d’estar permanentment mobilitzats/des, perquè ja no és només una qüestió de sou, ens hi va la vida. És urgent el canvi social, o el canvi climàtic promogut per aquest capitalisme depredador ens abocarà a totes a l’extinció. 

No som els qui defensen el planeta, som el planeta que es defensa. 

Editorial

Deixem enrere un mes d’octubre que serà recordat durant molt de temps. Un mes d’octubre en que hem vist com la policia treia ulls a manifestants, com apallissava gent indefensa, com cridaven com bojos i amb burla des d’una furgona policial. Un mes d’octubre que, com el setembre, hem vist com la policia s’enduia les nostres companyes, les humiliava i les empresonava. Un mes d’octubre que, mirat fredament, condemna a activistes per haver vetllat per la marxa pacífica de les mobilitzacions de fa dos anys.

Però també hem viscut un mes d’octubre de dignitat. De xavals valents i valentes que s’enfronten a la brutalitat policial. Que responen amb barricades i foc als intents d’atropellament de les furgones policials. Que responen amb ulleres de protecció i pedres a les bales de goma i de FOAM. Que responen amb autodefensa i fan prevaldre la dignitat popular davant la infàmia de la repressió. Són els nostres fills i filles, companys i companyes, germans i germanes, heterogènies com el poble, que amb ràbia s’alcen, contra la repressió i contra aquest sistema trist i criminal, mostrant-nos, un cop més, que tenim molt a aprendre d’ells i elles.

Un octubre de sentències. Com la que afirma que es pot acomiadar treballadors per faltar al lloc de treball de forma justificada en l’enèsim atac que patim els que no tenim més que les nostres mans per guanyar-nos la vida. Un octubre de lluita, com la dels companys i companyes del Stradivarius, o el de les companyes d’Iberboard, on la dignitat té forma de barricada i piquet i d’uns somriures a les sis de la matinada que són l’expressió de la certesa de la victòria.

Des de la redacció de la Revista Catalunya no podem dir altra cosa que endavant, endavant companys i companyes, endavant joventut digne, endavant amb les pedres, amb les barricades, amb els piquets, amb el colze a colze al carrer. Que com deia aquell poeta estimat, que los justos avancen aunque estén imperfectos y heridos.

Porque el cielo està de nuevo torvo, con helicóptero, y sin dios.

Editorial

Encetem el nou curs amb els pals d’un Estat repressor. Valgui la redundància. Un setembre per oblidar, on les negres tempestes han entrat a casa nostra a emportar-se i segrestar companys i companyes. On els tricornis, aquests maleits tricornis, tornen a descarregar la por de l’estat sobre la població que es mou. On el concert de la mentida, la difamació, la manipulació acaba de començar i l’orquestra dels mitjans de comunicació fa sonar a tota veu la cantarella de la por. La cantarella del terrorisme.

Però sabem que no és el primer cop. No és el primer cop que l’Estat, amb tota la seva maquinària ataca indiscriminadament i cruel aquells i aquelles que lluitem. Abans vam ser els sindicalistes, els anarquistes, els comunistes, els bascos… ara els independentistes. Però ni aconseguiran fer-nos callar ni aconseguiran que desistim de la nostra organització i lluita. L’estiu també ens ha deixat victòries, com la dels companys i companyes del bus turístic de Barcelona. Lluites com les del Riggers al Sònar, com la dels companys i companyes del Telepizza o les Kellys. L’anarcosindicalisme en el seu sentit ampli cada cop creix més, cada cop es fa més present a la quotidianitat de la població. Cada cop som més i cada cop som més alternativa. Una alternativa no només necessària sinó imprescindible a aquest sistema econòmic que ens escanya i que destrueix a passos tristament grans el planeta. Però com deien algunes, no som les que defensem el planeta, som el planeta que es defensa. De la mateixa manera nosaltres diem que no som els qui defensen els empresonats, els explotats; som els explotats i els empresonats que ens defensem.

Així que deixem les deixalles i els romanços a banda, les entrevistes triangulars i les conspiranoies autocomplaents. No tenim més remei que afrontar i enfrontar-nos a l’Estat, a la precarietat, a la manipulació. Deixem les que només busquen excuses. Sumem als qui busquen els mitjans.

Per la llibertat i la justícia social. I per que caiguin, d’un cop per sempre, tots els murs de totes les presons.

Llibertat presos i preses!!

Editorial

L’actualitat política del mes de maig i juny ha vingut marcada per les eleccions parlamentàries i municipals. Sembla que el miratge de la “nova política” s’ha acabat. Es tanca un cicle. El que no surt a la tele, el que no està als noticiaris de més audiència, és que per sota, darrere de tot aquest teatre que és la política institucional, es mouen moltes altres coses. I altres coses que potser són molt més esperançadores i que, precisament per això, no surten als grans mitjans de comunicació.

No surt als mitjans de comunicació, per exemple, la vaga amb la que els companys i companyes de la neteja viària de Girona van aconseguir tota una sèrie de millores laborals que no s’haguessin aconseguit si no és perquè les dones i els homes de la CGT es van llençar a la lluita. No surt gaire tampoc als mitjans, el fet que el personal d’investigació de la UAB hagi guanyat, mitjançant la vaga, l’acció directa i la solidaritat, un augment salarial i un any més de contractació. Tampoc no va sortir la vaga que els companys i companyes de Trefilats Gabarró van guanyar el mes passat. No, no surt. Perquè el que no vol el poder és precisament que hi hagi exemples de que lluitant, organitzant-se, amb suport mutu, transgredint la seva llei, s’aconsegueixen millores socials i laborals.

I no surt tampoc perquè la CGT de Catalunya representem una alternativa real a la desídia i el derrotisme actual. Una alternativa real als qui no s’arronsen i decideixen lluitar. Ens queda molt camí per endavant. I moltes victòries. No. No només són victòries, són passos endavant. I a cada passa, som més, més fortes, i millors.

Algú va dir un dia, referint-se a les eleccions parlamentàries, que si votar servís d’alguna cosa, estaria prohibit. Aquest passat mes d’abril i aquest mes de maig, tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat Espanyol estem cridats a les urnes, per participar d’allò que anomenen “la festa de la democràcia”. Potser vam poder comprovar com fa relativament poc com el dia que semblava que sí que servia d’alguna cosa ficar una papereta en una urna, l’estat ja es va encarregar d’enviar 10.000 policies a repartir amor i il·lusió democràtica. El cas és que, amb la cantarella d’aturar el feixisme, la democràcia parlamentària es torna a rentar la cara, torna a vestir-se de legitimitat i torna a calçar-se de funcionalitat: aneu a votar, que pobres de vosaltres, és l’única forma que hi ha d’aturar el feixisme. I sembla que, el feixisme, s’ha aturat. La democràcia funciona.

El que potser s’obvia és que és precisament aquesta democràcia la que ha permès i la que ha anat alimentant aquesta dreta xenòfoba, nacionalista, racista, masclista. Alimentant el feixisme que ara diuen aturar gràcies a la bona salut del sistema capitalista parlamentari burgés. Per nosaltres, al final, més enllà dels resultats de les eleccions, l’accent potser el posem en que és en llocs allunyats de les urnes, de la democràcia parlamentària on, precisament, es pot aturar el feixisme. 

I llocs comuns en tenim molts. Com per exemple, sent al carrer el Primer de Maig, lluitant i convencent mitjançant no només el discurs sinó, sobretot, la pràctica als centres de treball, al nostre barri, i on tots aquells espais on l’autoorganització popular permet espais de llibertat i transformació. A les vagues, com les de Trefilats Gabarró, com la dels companys i companyes del Metro. Denunciant i lluitant contra els abusos com a Cedipsa, i com a tants altres llocs on antifeixistes i anticapitalistes teixim aliances que ens fan avançar a nosaltres i retrocedir a ells. Que són els de sempre. La dreta i el feixisme.

Finalment, volem també, en aquesta editorial, recordar que aquesta lluita antifeixista, aquest combat gairebé sense descans contra el capital, es queda avui una mica més orfe, al perdre dues companyes que aquest mes d’abril ens han deixat, la Carme, de Lleida i el Zapata, de Barcelona. Dos exemples. Dos exemples d’incansables lluitadores, anònimes, com tantes altres que ens deixen, també, un món més gris. Per nosaltres, mai no cauran en l’oblit. Però els hi dedicarem, tard o d’hora l’homenatge que es mereixen i que sempre haurien volgut: la victòria.