En l’actualitat ens trobem a les portes del major col·lapse ambiental de la nostra era, degut a les polítiques econòmiques i socials englobades sota el paradigma del capitalisme, on el benefici i el creixement infinits (oxímoron), estan destruint tota mena de formes de viure i de vida que no s’englobin dins la retòrica del mercat (oferta-demanda). En aquest context de crisi ambiental estan sorgint nombroses “alternatives”, algunes dins la mentalitat capitalista (capitalisme verd, greenwashing) i altres que busquen crear espais i eines per a superar aquestes formes d’organització social, política i econòmica, per tal de revertir la situació, en la mesura del possible.
Acció Ciclista s’erigeix en eina en defensa del sector de la bicicleta per tal de fer front al paradigma de la mobilitat sostenible des d’una perspectiva transversal i crítica per a la transformació social. Per tal d’incidir en la societat ens vertebrem en tres eixos diferenciats:
Poder popular Quan parlem de poder popular ens referim al concepte que implica l’exercici efectiu del poble organitzat de manera democràtica i participativa dels diferents aspectes de la seva vida comú.
Ecofeminisme L’ecofeminisme parteix d’una visió del món que considera que els éssers humans som alhora éssers socials i biològics, sociodepenents i ecodepenents, que es desenvolupen i operen en contextos socials i ecològics particulars.
El patriarcat no només condiciona i sotmet als cossos, ments i vides humanes, sinó que també sotmet als altres éssers vius i la natura no humana.
Alliberament nacional Davant l’estat d’excepció en el qual ens trobem, ens posicionem en la defensa dels drets polítics del poble català a determinar lliurement el seu estatus polític, així com al lliure exercici d’emancipació nacional enfront l’imperialisme lingüístic i cultural als que es veu sotmès. Sense oblidar al conjunt de persones empresonades, exiliades i represaliades, en defensa del legítim dret a l’autodeterminació.
Drets i compromisos Per tal de garantir el correcte funcionament de l’associació, així com els drets i compromisos, del conjunt de les sòcies; s’estableix un model de gestió horitzontal per tal d’assegurar l’equitat entre aquestes. Per mantenir la independència econòmica de l’associació, aquesta es dota del conjunt de quotes de les seves associades, a més d’oferir una sèrie de prestacions.
Acció Ciclista Club Social El club social de l’associació neix amb l’objectiu d’aglutinar les diferents activitats d’oci relacionades amb la pràctica del ciclisme dins la mateixa entitat, tant de caràcter popular com professional; així doncs possibilitant la participació de la mateixa associació en esdeveniments esportius.
Campanyes i accions Des d’Acció Ciclista hem participat del conjunt d’accions en defensa de l’ús de la bicicleta (implementació de carrils bici, pacificació de zones urbanes, etc.); a més de desenvolupar campanyes pròpies. Aquestes han estat:
• La Bicicleta no és delicte, en contra de la criminalització de l’ús de la bicicleta durant el confinament per la COVID-19.
• La bicicleta transport del poble, campanya per afavorir l’ús de la bicicleta, així com l’edició d’una petita guia ciclista militant.
• Riders, una història de precarietat, on denunciem la precarietat laboral que s’amaga darrere d’un sector creixent en la nostra societat actual, a més de donar suport als diferents col·lectius en defensa del sector.
En l’actualitat estem gestant la nova campanya d’associades que veurà la llum en les properes setmanes, per tal de seguir implementant-nos i creixent. Això ens permetrà dotar-nos de més recursos per seguir desenvolupant accions concretes en defensa del sector de la bicicleta i transformant radicalment l’estat actual de les coses.
Animem a totes aquelles persones que tinguin relació amb la bici a unir-se a nosaltres i a sumar esforços per esdevenir ferramentes útils en la transformació social.
Ningú és imprescindible, però totes som necessàries. La bicicleta com a ferramenta per la revolució social!
Què li ha passat al sistema educatiu? De les retallades a la Covid-19
Josep M. Bofarull. Professor jubilat de secundària
Ens acostem a un nou inici de curs escolar. L’1 de setembre es van incorporar els diferents equips docents als instituts i a les escoles del territori i el 14 ho faran els nois i les noies. Serà un curs escolar diferent i complicat, la Covid-19 ho ha trasbalsat tot. I amb l’inici del curs escolar tornaran les crítiques, els comentaris, les receptes del que s’hauria de fer en aquest inici de curs tan peculiar. Els pares i les mares es troben amb més interrogants que certeses. Els docents tampoc tenen clar en quines condicions començaran les classes. L’administració intenta donar respostes per solucionar els dubtes que es van presentant. El debat torna a estar sobre la taula, pares i mares, claustres de docents, equips directius, sindicats d’ensenyament es pregunten: què està passant amb l’educació al nostre país?
En un moment en què hi ha poques certeses i molts dubtes, i on les respostes no sempre són senzilles, cal fer un debat amb una certa perspectiva i fugir de prejudicis, veritats a mitges i idees preconcebudes que no sempre s’ajusten a la realitat. Els darrers mesos, a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, hem tornat a parlar d’educació i s’ha tornat a posar en evidència la fragilitat del sistema. Una fragilitat que té múltiples raons i que descansa en un sistema públic aprimat i esquelètic que davant de la crisi actual quan ha necessitat reaccionar no ha tingut els recursos suficients per a fer-ho.
Per entendre aquesta
situació i les seves conseqüències, és necessari analitzar l’evolució del
sistema en els darrers anys, aquest exercici ens permet esbrinar d’on venim i
on som, i sobretot permet entendre la capacitat de resiliència duta a terme des
del mes de març per la comunitat educativa del nostre país.
El model d’escola que
tenim ve determinat en bona part per tres elements dels quals se n’ha parlat
amb escreix els darrers anys: el finançament, l’abandonament i/o el fracàs
escolar i el model dual d’ensenyament públic-concertat. Fer una reflexió sobre
la seva evolució ens pot permetre entendre les dificultats en què es troba el
sistema davant la crisi actual.
Cal començar la reflexió amb el context del sistema educatiu català i espanyol, és a dir, el marc normatiu en el qual ens hem estat movent els darrers anys. Tot el sistema descansa amb una frenètica cuina legislativa de lleis orgàniques en educació, ni més ni menys que set en 40 anys. La llei que modifica la LOE, coneguda com la LOMLOE, de la ministra Isabel Celaá de març de 2020, si arriba a bon port en serà la vuitena. Tot un conjunt de reformes, que han volgut adaptar l’estructura del sistema educatiu espanyol als països més avançats, però que han acabat introduint en el sistema una inestabilitat i canvis constants, que sens dubte han generat dubtes, inseguretat i inestabilitat al conjunt de docents, que han denunciat successivament en els darrers anys la dificultat per consolidar i estabilitzar models pedagògics d’aprenentatge en mig d’aquesta voràgine de canvis, i que en qualsevol cas no han millorat objectivament l’educació que s’ofereix.
Nivell de formació de la població adulta (25-64 anys) (2018)
Dit això, cal reconèixer que l’evolució del sistema en els últims quaranta anys a permès arribar a una taxa d’escolarització propera al 100%, i per tant homologable als països del nostre entorn, però una cosa és parlar dels nivells obligatoris d’ensenyament i una altra del nivell de formació de la població[1]. El 2018, segons l’informe presentat per Espanya de l’OCDEel 37,3% de la població entre 25 i 64 anys tenia estudis universitaris o equivalents (educació terciària), a l’OCDE aquesta xifra era del 38,6% i a la UE-23 del 35,6%; el 22,9% tenia un nivell de formació equivalent a l’ESO, batxillerat i Cicles formatius de Grau Mig, mentre que a la UE i països de l’OCDE aquesta proporció era del 46,2% i 44% respectivament, finalment la proporció de població amb estudis bàsics se situava en el 39,9%, lluny dels estàndards amb què ens volem emmirallar. Certament les dades confirmen que l’educació postobligatòria va créixer de manera continuada entre l’any 1975 i 2007 (batxillerat i estudis universitaris), fet que la va situar dins dels intervals dels països més desenvolupats, però també demostren que encara hi ha un percentatge de població molt elevat amb estudis que no van més enllà de la Secundària Obligatòria (ESO). Per altra banda, Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle de l’ESO. Aquesta taxa solament superada per Malta amb un 19,7%, se situa molt per damunt de la mitjana europea del 10% segons dades d’EUROESTAT. La darrera dada del Ministerio de Educación pel 2019 situava la xifra en un 17,3% (30,3% el 2006), encara lluny del 15% pactat amb la UE pel 2020. El mateix any, segons l’IDESCAT Catalunya, presentava un 19% d’abandonament prematur[2], en front del 17,3% d’Espanya, i del 10,6% i el 10,3% de la zona euro i de la UE respectivament. Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar, donat que els baixos nivells formatius de la població no solament augmenten la possibilitat de desocupació, exclusió social i pobresa, sinó que a més a més incrementen els problemes de salut[3].
Si relacionem les dades proporcionades per IDESCAT d’abandonament
escolar i nivell d’atur comprovem que el 2007, abans de la bombolla financera, quan
a Catalunya hi havia un 6,5% d’atur el 31,2% de l’alumnat català abandonava els
estudis, a Espanya amb un 8,2% d’atur, l’abandonament era del 30,8% i a la UE amb
un 7,2% d’atur del 14,9%. El 2019, i encara amb la ressaca provocada per la
crisi, i amb índexs d’atur molt superiors, 11%, 14,1% i 6,4% per Catalunya,
Espanya i la UE, les dades d’abandonament escolar van canviar, passant al 19%,
17,3% i 10,3% respectivament. Sembla evident que en èpoques de bonança econòmica
els joves decideixen buscar feina i abandonar els seus estudis, i en períodes
de crisi i augment de l’atur, la manca d’oferta laboral provoca que aquest
indicador sigui més baix. Alguna cosa no s’està fent bé quan els nostres joves
anteposen guanyar diners a formar-se.
La relació entre educació i expectatives laborals, fa que aquest indicador de l’abandonament escolar sigui molt important i explica en bona part la forta precarietat del teixit laboral espanyol. En aquest sentit, és important destacar que les expectatives laborals de la població amb nivells de qualificació més baixos, són menors i acostumen a anar acompanyades de treballs més rutinaris amb major risc de ser automatitzats i per tant augmenten les possibilitats de quedar-se a l’atur. Segons l’OCDE, mentre els adults que no han acabat la secundària superior presenten una taxa d’atur del 21%, aquesta xifra es redueix al 14% amb aquells que si tenen aquesta titulació superior i al 8% per aquells amb formació terciària. El mateix Ministerio confirma aquesta tendència, en dades del 2018 Espanya va tenir una taxa d’ocupació que variava entre el 45,1% i el 68,2% pels adults amb nivells inferiors a l’Educació Secundària, mentre que pels adults amb Educació Terciària l’ocupació se situava entre el 75,4% i el 86,1%.
Increment de despesa en els diferents tipus d’educació (Gasto Público en Educación. GPE) des de 1992. Índex 100=1992.
Un bon indicador per avaluar l’esforç que fa l’estat per reduir aquestes desigualtats és el finançament públic del sistema educatiu. L’estat espanyol tot i que ha augmentat en els darrers anys la despesa pública en educació, encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt inferior que els països nòrdics. La crisi econòmica del 2007 va agreujar una situació ja de per si complicada, comportant l’aplicació d’una sèrie de mesures econòmiques denominades d’austeritat, que tenien com a finalitat principal la reducció del dèficit públic. Una d’elles, va ser la disminució de la despesa pública, que va afectar a tots els serveis públics bàsics, entre ells l’educació. Segons dades del Banc Mundial el 2016 Espanya va invertir un 4,2% del PIB en educació, mentre que la mitjana mundial se situava sobre el 4,48%, la dels països de l’OCDE en el 5,1% i la UE en el 4,8%. Un altre informe del BBVA reflecteix com el 2017 a Espanya les inversions acumulades en educació havien caigut un 55% des del 2009. Les dades confirmen la davallada constant de l’esforç pressupostari, l’any 2009 la despesa pública espanyola en educació va representar el 4,99% del PIB i l’any 2018 el 4,23%. A Catalunya, segons la Fundació Bofill, la crisi econòmica del 2008 va provocar una reducció del pressupost liquidat del Departament d’Ensenyament entre l’any 2000 i el 2017 de 1.173 milions d’euros, un 21,7% menys del que s’invertia l’any 2009. Aquesta reducció pressupostària ha afectat dràsticament a la inversió en recursos educatius del govern de Catalunya. El 3,6% del PIB de despesa pública catalana en educació el 2014, ens va situar per sota de la mitjana espanyola que es mantenia sobre el 4,3% del PIB el mateix any, i que l’europea situada en el 5,1% i lluny del 6% mínim d’inversió programada que marca la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, Llei 12/2009). El resultat final és que a Catalunya, tenint en compte tots els factors abans indicats, es va produir una reducció de la despesa en educació a preus corrents per estudiant no universitari del 24% durant el període 2008-13 de la qual encara no ens hem recuperat.
L’últim element
significatiu per entendre la situació actual del model educatiu de Catalunya i
de l’estat espanyol, és el sistema dual.
La LODE (1985), va plantejar una de les principals contradiccions del sistema o
si més no, una de les més criticades: la cohabitació equilibrada del dret a
l’educació per a tothom i de la llibertat d’ensenyament, polèmica constant
entre els qui posen l’èmfasi en un dels dos aspectes per damunt de l’altre.
Certament existia una mancança real de places públiques per cobrir les
necessitats d’educació de la població, és per això que la LODE va preveure, de
manera transitòria, que les diferents administracions subvencionessin, en forma
de concert, als centres privats, sempre que aquests complissin normes generals
de gratuïtat i no discriminació. Amb el pas dels anys els centres privats
concertats, en lloc de disminuir, han anat creixent. Obviant el concepte de
transitorietat de la LODE, es va optar per ampliar els concerts, especialment a
finals dels anys 90.
La consolidació del model es fa evident quan analitzem algunes dades en l’evolució de l’escola concertada. Segons dades del Ministerio de Educación, el finançament de l’escola concertada ha augmentat en un 25%, mentre que els centres directament vinculats a les diferents administracions públiques ho han fet en un 1,4%. Un treball publicat a la Universitat d’Oviedo el 2012, analitzava una altra dada que ens permet visibilitzar la consolidació del model a partir de la LODE (1985), l’augment de les unitats escolars concertades, en especial a partir de 1990, moment en què l’escola concertada intensifica el seu pes dins del sistema educatiu espanyol, passant de 65.477 unitats escolars al curs 1990-91 a 94.947 al curs 2010-11. El que significa un augment del 45%, mentre que els centres públics van créixer en el mateix període el 30,4%, evidència inqüestionable del fort creixement del sector concertat enfront dels centres que depenen directament de les diferents administracions públiques i per tant del finançament de l’escola privada en detriment de l’escola pública. A Catalunya, segons publicava el diari Crític des del curs 2011/12 fins al 2015/16 la pública havia vist minvades les seves aules en un 6,75%, mentre que a l’escola concertada la davallada havia estat del 2,24%, amb una pèrdua d’alumnat del 6,62% a la pública i un 1,71% a la concertada. Paral·lelament entre 2010 i 2015 els centres que depenen directament del departament d’educació van veure reduïts els seus pressupostos en un 19,44% mentre que la retallada a la concertada va ser del 4,58%.
El problema que visibilitza el sistema
dual, i que ha posat de manifest la crisi de la Covid-19 és un cercle
viciós de segregació social, que de continuar, ens porta a una caiguda de
l’equitat i la igualtat d’oportunitats en el nostre sistema educatiu. Un
informe del BBVA comentat al Diario.es
indica com els alumnes de llars amb condicions més desfavorables van menys als
centres privats concertats i es concentren als centres públics, i que la
majoria dels alumnes dels centres públics a Espanya té el seu origen en entorns
de rendes mitjanes, provocant distorsions importants en el sistema i per tant
en l’equitat i igualtat d’oportunitats.
El
darrer informe
del Síndic, publicat el juliol del 2020, confirma aquestes dades a Catalunya.
Els centres de titularitat pública d’alta o molt alta complexitat representen
el 27,1% del total de centres del sistema, mentre que la concertada concentra
un escàs 6,2% de la complexitat total. Queda clar doncs, que el sector públic
és el que es corresponsabilitza en major grau en l’escolarització de l’alumnat
socialment més desfavorit, i confirmen el biaix socioeconòmic i cultural del
sistema dual d’ensenyament de Catalunya.
Aquest
model dual a casa nostra continua perpetuant aquest greuge comparatiu, el darrer
informe de la FaPaC de l’oferta inicial d’escolarització del curs 2020-21,
confirma el col·lapse del sistema en un context social i educatiu de màxima
emergència, segons aquest informe el 26,5% dels infants que es
matriculin aquest curs a P3 no podran accedir a una plaça pública i es veuran
obligats a anar a la privada concertada.
Hi ha raons de pes que fan necessari revisar aquesta aliança publicoprivada en l’esfera de l’educació. L’11 de juliol del 2019, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va aprovar els Principis d’Abidjan, on s’insta als estats a proporcionar una educació pública als seus ciutadans i regular la participació del sector privat en els sistemes educatius. Explícitament, els Principis d’Abidjan estableixen queels Estats no poden finançar amb diners públics escoles privades que “abusen dels drets a l’equitat i la no-discriminació, incloent-hi el fet de ser selectius, o bé que expulsin o classifiquin els estudiants -directament o indirecta- en base de desavantatges socioeconòmics”, així com institucions educatives que “cobrin tarifes que soscavin substancialment l’accés a l’educació” (principi rector 73). La resolució de l’ONU és molt clara i assenyala de manera contundent com a mala pràctica el finançament públic d’escoles privades.
Despeses bàsiques de funcionament dels centres concertats per nivell de complexitat i etapa (2019)
El debat sobre els models educatius que volem és especialment important
en aquest moment de crisi. La Covid-19 ha posat en evidència les mancances
del suposat Estat del Benestar, diferents sectors (sanitat, educació,
residències de gent gran, serveis socials, salut pública …) han avisat com al
llarg dels mesos d’abril, maig i juny del 2020, la fragilitat del sistema s’ha mostrat amb tota la seva cruesa. El
filòsof Byung-Chul diu que l’objectiu de la societat del s. XXI és la
maximització del rendiment, això explica el model actual dels sistemes de
redistribució de la riquesa i de benestar de les nostres societats
postcontemporànies i el col·lapse ciutadà davant les constants retallades de
drets i d’actius públics.
La pandèmia ha posat en
relleu que el temps individual no existeix, sinó que ve determinat pel temps
productiu. L’escola porta sent, des de fa molt de temps, un bon experiment d’aquest
temps productiu, i durant el confinament s’ha fet evident. Els docents
intentant acabar els temaris en línia, omplint de tasques als alumnes. Els
pares reclamant l’obertura de les escoles, uns amb l’argumentari que calia
acabar el curs, altres, per la impossibilitat negada pel mercat de conciliar
treball i vida familiar. L’administració educativa, més preocupada per obrir el
més ràpid possible, que per pensar on som i que hem de fer. L’acceleració del
moment, de tots els moments, ha dut a tothom a reduir la capacitat d’estar, i per tant la capacitat de recuperar el temps
per nosaltres, el temps productiu, diu el filòsof Chul Han, és temps perdut.
El curs que
comencem tornarà a fer evident el biaix del model educatiu català i espanyol.
Un model que s’ha dedicat a infrafinançar en els darrers anys l’escola pública,
que ha augmentat les ràtios d’alumnes tant a primària com a secundària, que ha
reduït el nombre de docents i que ha deixat en mans de les famílies la
compensació del col·lapse del sistema.
[1] Equivalències de la
classificació de Education at
a Glance de l’OCDE amb el sistema educatiu espanyol:
Educació preprimària equivalent a Educació
Infantil a Espanya.
Educació Secundària inferior o primera etapa
d’Educació Secundària equivalent a ESO
Educació Secundària superior o segona etapa
d’Educació Secundària equivalent al conjunt de Batxillerat, Cicles Formatius de
Grau Mig i altres ensenyaments Artístics i d’Escoles Oficials d’Idiomes.
Educació Terciària o Educació Superior
equivalent a Cicles Formatius de Grau Superior espanyols i a l’Educació
Universitària.
[2]La UE defineix abandonament
prematur com aquella circumstància en què “els joves abandonen l’educació i la
formació al nivell més baix de l’educació secundària, o inclús a un nivell
inferior, i que deixen d’estar escolaritzats o seguir cap procés de formació” (European
Commission Education & Training, 2019).
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses CGT Sabadell i Vocal de Bicicleta Club Catalunya @petroleuse_sbd
Fotografia: Xavi Calvo
Dades de diversos municipis, barris i escoles a Catalunya apunten que les classes populars patim la contaminació en mesura desproporcionada. Malgrat que la ciència demostri de manera contundent els efectes perjudicials que té la contaminació en la salut pública, la contaminació s’ha problematitzat relativament poc en el sindicalisme. A la CGT Catalunya, la lluita contra la contaminació està en segon pla, darrere la precarietat laboral, les retallades en serveis públics i l’accés a l’habitatge digne. Defenso que la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també.
La contaminació perjudica la classe treballadora
Igual que la riquesa, la contaminació de l’aire no està distribuïda equitativament. La proximitat a fonts de contaminació, siguin polígons industrials o autopistes urbanes, fan d’aquests municipis i barris uns llocs poc desitjables on viure. Les persones que disposen de recursos econòmics tendeixen a abandonar els municipis i barris altament contaminats i s’instal·len on hi ha una bona qualitat de l’aire. Això fa baixar el valor de la propietat i el preu dels lloguers i, com a conseqüència, les classes populars, i sovint la part més vulnerable, habitem els barris i els municipis més contaminats.
Entre els municipis amb renda més alta a Catalunya, com ara Bellaterra o Matadepera, en general hi ha una bona qualitat de l’aire. En una gran part dels municipis del Vallès i el Baix Llobregat coincideixen rendes baixes amb alts nivells de contaminació atmosfèrica. En juliol de 2019, la Comissió Europea va portar Espanya davant del Tribunal de Justícia per la pèssima qualitat de l’aire en les zones urbanes de Madrid, Barcelona i del Vallès-Baix Llobregat. En totes s’han superat els límits de diòxid de nitrogen -a causa del trànsit de vehicles motoritzats- de manera persistent.
I si ens fixem en els barris dins de la mateixa ciutat, el patró es repeteix: els barris a prop d’autopistes, autovies urbanes, aeroports o polígons industrials són barris obrers, sovint amb una alta concentració d’immigrants i de persones en risc de pobresa. Un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid indica que els immigrants tendim a viure en carrers i barris amb pitjor qualitat de l’aire, tant a la ciutat de Barcelona com a Madrid.
Els efectes de la contaminació en la salut perjudiquen la qualitat i l’esperança de vida. La contaminació atmosfèrica coincideix amb la incidència de malalties cròniques, respiratòries i cardiovasculars. El col·lectiu més perjudicat per la contaminació són els nostres infants. El desenvolupament dels seus sistemes respiratori, immunològic i cognitiu es veu danyat pel diòxid de nitrogen i per altres gasos contaminants. Un estudi amb dades de la ciutat de Barcelona demostra que la contaminació a les escoles té efectes negatius, crònics i aguts, en el desenvolupament cognitiu i en la salut mental dels infants. La plataforma veïnal, L’Eixample Respira, ha anat recollint dades dels nivells de contaminació a les escoles i instituts de Barcelona. Aquí també es fa palesa la desigualtat amb què patim la contaminació atmosfèrica. Els infants a les escoles a Vallvidrera i Sarrià gaudeixen de la millor qualitat de l’aire a Barcelona; al final de la llista ens trobem escoles a l’Eixample i el Raval.
A causa de la contaminació més alta als barris obrers, és molt probable que la Covid-19 hagi repercutit més en la classe treballadora. En una entrevista, Xavier Querol, expert en l’àmbit de contaminació atmosfèrica, defensa que viure en ciutat és entre les patologies prèvies de caràcter ambiental pel que fa a la Covid-19. Efectivament, s’ha parlat molt de les patologies prèvies de caràcter individual que fan de la Covid-19 una malaltia més greu i mortal, però s’ha dit ben poc dels riscos ambientals que tenen el mateix efecte. Respirar aire contaminant ens exposa a major risc de contagiar la Covid-19 i de tenir un pronòstic greu. Tot i que encara no tenim dades oficials, tot apunta al fet que les persones que habitem municipis i barris amb contaminació més elevada també patirem més contagi i més morts. Gràcies a la contaminació atmosfèrica, les classes populars sortirem més malparades de l’actual crisi sanitària.
La influència del lobby de l’automòbil
Fent referència a la contaminació atmosfèrica, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va negar els seus efectes en la salut: “Ningú ha mort d’això,” va dir en una entrevista a la Cadena SER. Tampoc és habitual sentir als mitjans de comunicació que l’automòbil és la principal font de contaminació atmosfèrica a les ciutats. Efectivament, els polítics estan sotmesos a una forta pressió per part del lobby del cotxe (l’Associació Nacional de Fabricants d’Automòbils i Camions, ANFAC). Aquest té un interès econòmic en mantenir l’actual model de ciutat dissenyada per circular-hi amb el cotxe i, a més, en ampliar les infraestructures existents.
Mentre la classe política minimitzen o directament neguen les conseqüències de la contaminació en la salut pública, es concedeixen subvencions desmesurades al sector de l’automòbil. Aquest aporta un 5 per cent del PIB i dóna feina a 460.000 treballadors, però ha aconseguit el 10 per cent del pla de recuperació en l’actual crisi sanitària. Per posar aquesta xifra en context, el govern espanyol no s’ha compromès ni amb el sector turístic ni amb el cultural, ambdós molt perjudicats per la crisi sanitària. El turístic aporta un 15 per cent del PIB -tres vegades més que el de l’automòbil- mentre el cultural dóna feina a 690,000 treballadors i treballadores -un 50 per cent més que el sector automobilístic-.
“la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també”
A més de la influència que té sobre les administracions públiques, l’ANFAC fa un constant xantatge a la classe treballadora. Quan entitats veïnals i de mobilitat pressionem per reduir la contaminació atmosfèrica, l’ANFAC assenyala que limitar l’ús del cotxe perjudicarà la indústria de l’automòbil, que perdrem llocs de treball i que el comerç es veurà danyat. Aquests arguments tenen poc fonament empíric. Segons dades de la Comissió Europea, la mobilitat en bicicleta estimula l’economia local i el petit comerç, incrementant-ne les vendes fins a 49% respecte a la mobilitat en cotxe. I sabem que l’economia basada en el petit comerç i local ofereix llocs de treball més dignes que les grans superfícies i les empreses multinacionals.
El lobby automobilístic també ha tingut força influència en l’opinió pública. Les campanyes publicitàries del sector ens han fet creure que tenir un cotxe en propietat eleva l’estatus social, i hi han tingut èxit: tothom vol lluir un cotxe. Aquestes campanyes han tingut èxit en un altre sentit probablement més clau: com a classe treballadora, hem acceptat que el transport fins al lloc de treball és responsabilitat individual i no de les administracions públiques ni de la patronal. Amb això també hem acceptat pagar per poder anar a treballar.
I d’aquí ve la resistència de molts treballadors a limitar la circulació de cotxes: l’escàs transport públic, la manca d’infraestructura per desplaçar-se amb seguretat en bicicleta, i la dependència a l’automòbil privat per poder arribar al lloc de treball. Es produeix la paradoxa que mentre majoritàriament volem reduir la contaminació i volem un entorn més verd i més saludable per a les nostres famílies (un 82 per cent, segons una enquesta publicada a la Vanguardia el mes de juny), una gran part de la classe treballadora no tenim accés a mitjans de transport alternatius i no podem renunciar a l’ús diari del cotxe privat.
La lluita de classe des del sindicat de classe
La contaminació repercuteix de manera desproporcionada en la salut de la classe treballadora i no es pot desvincular de les desigualtats econòmiques, de la precarietat laboral, de les retallades en serveis públics o de l’escàs accés a l’habitatge digne, entre altres problemes que perjudiquen les classes populars. La implicació de la CGT en la lluita contra la contaminació és clau.
Des dels sindicats, podem començar a visibilitzar la contaminació com un dels problemes de primer grau que pateix la classe treballadora. Hem articulat un discurs contundent en l’actual crisi sanitària i cal aplicar-lo a la contaminació persistent de l’aire: la nostra salut va per davant del negoci. És necessari qüestionar i desmuntar la idea, tan arrelada en la nostra societat, que hem de pagar per anar a treballar i que, a més a més, ho hem de fer a costa de la nostra salut. S’ha de reduir dràsticament la circulació de cotxes tot buscant-ne alternatives de mobilitat col·lectius que no perjudiquin la nostra salut. I des de CGT podem recolzar iniciatives veïnals per ampliar la xarxa i els horaris del transport públic, eixamplar les infraestructures per desplaçar-nos diàriament en bicicleta, i fomentar la seguretat i l’espai per a vianants.
Moltes afiliades de CGT militem en aquestes lluites des de les entitats veïnals, les AMPAs i els col·lectius de mobilitat i ecologistes. El passat 11 de juny vam convocar manifestacions i concentracions en dotze ciutats de Catalunya sota el lema «Confinem els cotxes. Recuperem la ciutat». Reclamem canvis en el model de mobilitat, reduint la circulació de vehicles contaminants en un 50 per cent per tal de complir amb les normatives vigents d’emissions de gasos contaminants. Les entitats -entre d’altres, l’Eixample Respira, Promoció del Transport Públic, Plataforma per la Qualitat de l’Aire, i Bicicleta Club de Catalunya- reclamem més espai per caminar, infraestructura segura per la mobilitat quotidiana en bicicleta, i fomentar el transport públic. Actualment, la campanya compta amb el suport de 660 entitats arreu el país. La CGT Catalunya també ha de donar suport.
Josep Maria Loperena diu que el protagonista i l’argument de ‘L’Espia del Ritz’, es basen en el seu lllibre «L’espia del violí»
L’escriptor i jurista Josep Maria Loperena acusa la periodista i escriptora Pilar Rahola d’haver-se servit d’una novel·la escrita per ell a l’hora de construir la història del llibre L’espia del Ritz, que ha sortit al mercat aquest mes de juny. En concret, Loperena assegura que Rahola ha utilitzat part de l’argument, el personatge i la trama de la seva novel·la, L’espia del violí, publicada a principis del mes de març, encara que comercialitzada també ara a causa del confinament. Davant d’aquest presumpte plagi, Loperena, que també és advocat, ha enviat un requeriment judicial a Columna en el qual assenyala que el millor seria arribar a «un acord» perquè l’editorial i l’escriptora admetin «que les coincidències són massa evidents».
Loperena va començar com a advocat laboralista de la CNT, en 1977, en un vell despatx del Sindicat d’Espectacles Públics de la CNT -molt abans de l’escissió- per a reivindicar el dret de vaga, la jornada de vuit hores, el salari mínim interprofessional i els drets a la llibertat d’expressió i reunió. Després es va fer càrrec de l’assessoria jurídica de Transports i de la Federació local de CGT. Va defensar als acusats per Martin Villa com a autors de la massacre de la Sala de Festes Scala, organitzat pels serveis d’informació, un crim d’Estat per carregar-se la CNT Es va querellar contra Felipe González i va portar centenars de casos davant l’Audiencia Nacional defensant militants llibertaris.
Els advocats de Loperena entenen que Rahola no és la persona que va escriure la novel·la que actualment promociona l’Editorial Columna del Grup Planeta, sinó ell. Afegeixen que la voluntat de Loperena no és guanyar un possible judici, sinó que Rahola «accepti la seva responsabilitat».
L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna, però va quedar-se al calaix de l’editorial perquè Columna acabava d’incorporar-se al grup Planeta i, aquesta nova editorial, per raons comercials, va decidir no editar-la. Ara, Columna la publica amb el nom de Pilar Rahola com autora.
“L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna”
Uns anys després l’editorial Efadós va decidir apostar per la novel·la de Loperena. La va publicar. Hauria d’haver estat distribuïda poc abans del decret d’estat d’alarma. «Quan estava en fase d’impressió va aparèixer a les xarxes socials i alguns mitjans, la portada d’una novel·la de Pilar Rahola, titulada L’espia del Ritz, que coincidia totalment amb la meva, pel que fa al personatge de Bernard Hilda, i les seves peripècies com a espia, inventades per mi», diu l’escriptor.
Rahola s’ha defensat de les acusacions de plagi, dient que «és un autèntic disbarat». Afirma que li va donar la idea un reportatge de Jordi Finestres publicat a ‘Sapiens’. Però es tracta d’un fet fals, des del punt de vista històric, ja que va ser Loperena qui el va inventar per fer la seva novel·la. És possible que el llibre de Rahola el redactés el mateix Finestres i l’oferís a la periodista com a ganxo.
Rahola creu que té tota la raó. Que Bernard Hilda era un espia. És cert que allò que el músic va declarar a ‘La Vanguardia’, és el que ella diu. Però el fet d’escoltar frases, i inclús converses, a oficials nazis i passar-los als aliats, no el converteix en un espia professional integrat en un servei d’informació.
En Joan de Sagarra nega que fos espia, igual que l’Àngel Cases, amic personal de Hilda, el qual es va posar en contacte amb en Loperena, a qui no coneixia, per dir-li el mateix. Pilar Rocu y Xavier Esplà, advocats de Loperena, han enviat a Rahola un requeriment judicial previ a la interposició d’una querella criminal. No es tracta d’un tema banal que es pugui discutir per Twitter. Si el que vol la senyora Rahola és la decisió d’un jutge que resolgui el plet, no és aconsellable, perquè la resolució d’un tercer li pot comportar una pena de presó que en Loperena no desitja ni per ella ni per ningú. h
Feia temps que el poble no s’unia sense més objectiu que el suport entre veïnes, deixant de banda les diferències, afinitats o ideologia política, construint-se, doncs, les Xarxes de Suport Mutu (XSM).
El pacte entre Patronal, Govern, CCOO i UGT van provocar una allau d’ERTOs com a “solució” amb prestacions que no arriben. En canvi, tots els pagaments continuen: lloguers, subministraments bàsics, aliments, Internet per teletreballar, etc. Tot continua, excepte el sou. Les XSM van evolucionant però una necessitat que està present a gairebé totes les llars és la necessitat d’aliments i productes d’higiene.
Fa setmanes que les xarxes ho diem: Serveis Socials Bàsics (SSB) i els bancs d’aliments (els que fins ara gestionaven aquesta necessitat) estan saturats. Els SSB, com a institució que ha d’atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania, actualment, està derivant persones a les Xarxes de Suport Mutu. És a dir, la institució pública està responsabilitzant al poble de cercar solucions mentre, paral·lelament, pels grans mitjans de comunicació, els diferents governs presumeixen de l’elevat pressupost que han perdut amb la COVID-19.
Moltes veïnes, tot i saber que la responsabilitat és de l’Estat, no podem despreocupar-nos veient les cues que es formen per recollir aliments. Però, el que estem fent, realment és suport mutu o caritat? Des de l’inici existeixen els dubtes i moltes no sabem si la Xarxa d’Aliments és la solució ideal a tot el que està passant, de fet, a St. Andreu de Palomar som conscients que no, però continuem veient la fam i la necessitat al nostre voltant. Espais llibertaris i autogestionats mai s’haurien imaginat recollint i entregant aliments, però hem arribat a aquest punt, som aquí.
“la línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la”
A la Xarxa de Suport Mutu de St. Andreu tenim por a caure en l’assistencialisme i intentem trencar amb aquesta idea, però costa. Totes nosaltres hem estat educades en el fet que l’Estat ens doni les preguntes i les respostes, i moltes persones fa anys que en situació de precarietat amb la necessitat que Serveis Socials o el Banc d’Aliments els hi donin resposta. Davant la urgència cal que totes les xarxes ens plantegem si realment estem reproduint l’assistencialisme crònic que genera l’Estat a través de Serveis Socials. Necessitem espais assemblearis per replantejar com hem d’actuar, ja que la nostra acció pot comportar encara més desigualtat i distància entre persones que s’organitzen i persones que necessiten que les organitzin. La línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la. Encara que faci mal o ens faci qüestionar-nos, cal que, en col·lectiu, les persones que esperen donar i les que esperen rebre trenquem amb la distància que ens separa entre unes i altres i comencem a practicar el veritable suport mutu.
A moltes xarxes ja ho estem posant sobre la taula. Les companyes de Sants han fet un cartell que evidencia que totes som vàlides per formar part de la Xarxa. Potser a algunes us sembla obvi però arriba molta gent demanant permís per veure què pot fer i dubtant de la seves pròpies habilitats. Moltes persones veuen en altres la capacitat d’organització, d’autogestió, de decisió, però no ho veuen en elles mateixes. Seria hipòcrita si ho negués, hi ha distància que ens separa. No ens enganyem, si després de setmanes les persones que necessiten aliments no participen de la Xarxa estem reproduint l’assistencialisme. Però ara, més que mai, tenim l’oportunitat de combatre-la mitjançant les XSM. És el moment d’obrir les portes dels espais llibertaris i xarxes, i entre totes, de manera assembleària, organitzar-nos fins que arribi un moment on les protagonistes de la gestió de la Xarxa d’Aliments siguin les mateixes que fins ara assistien a un Banc d’Aliments.
A les Xarxes convivim dia rere dia amb la frustració de veure com les institucions es renten les mans amb la situació d’excepcionalitat. Tanmateix, sembla que no hi ha una alarma social. Després d’anys treballant per altres, invertint el teu temps de vida pel benefici dels altres, hem d’acceptar quedar-nos sense feina, que l’empresa no ens pagui el sou i l’Estat no ens garanteixi unes necessitats bàsiques cobertes? La consciència de classe ha d’arribar també a aquestes Xarxes. Els sindicats combatius i espais llibertaris dels diferents territoris hem de posar sobre la taula dia rere dia a totes les xarxes que només l’autogestió entre el poble ens podrà salvar.
Ara, més que mai, hem d’evidenciar totes les deficiències d’aquest sistema capitalista, no només a les xarxes socials sinó també als carrers, a les xarxes d’aliments, a les parets, al mercat, a tot arreu. Per aquest motiu, és essencial que les Xarxes d’Aliments no perdin el contacte amb tota la resta de comissions i gent activa al territori, sinó perdrem la mirada sobre tot el que està passant: l’autogestió del poble com a resposta. Les persones que no poden pagar el lloguer o les que necessiten aliments són les mateixes que han de sentir-se cridades a organitzar-se, plantejar accions al territori a través de la xarxa, assenyalar als responsables de tota aquesta crisi social i sanitària i exigir solucions.
Tot i la repressió que estem vivint i viurem, és el moment d’apropar-nos, baixar a les places i crear comissions d’acció obertes a tothom per tal que totes siguem protagonistes de la lluita veïnal a les Xarxes de Suport Mutu.
