L’educació en temps de pandèmia

Què li ha passat al sistema educatiu? De les retallades a la Covid-19

Josep M. Bofarull. Professor jubilat de secundària

Ens acostem a un nou inici de curs escolar. L’1 de setembre es van incorporar els diferents equips docents als instituts i a les escoles del territori i el 14 ho faran els nois i les noies. Serà un curs escolar diferent i complicat, la Covid-19 ho ha trasbalsat tot. I amb l’inici del curs escolar tornaran les crítiques, els comentaris, les receptes del que s’hauria de fer en aquest inici de curs tan peculiar. Els pares i les mares es troben amb més interrogants que certeses. Els docents tampoc tenen clar en quines condicions començaran les classes. L’administració intenta donar respostes per solucionar els dubtes que es van presentant. El debat torna a  estar sobre la taula, pares i mares, claustres de docents, equips directius, sindicats d’ensenyament es pregunten: què està passant amb l’educació al nostre país?

En un moment en què hi ha poques certeses i molts dubtes, i on les respostes no sempre són senzilles, cal fer un debat amb una certa perspectiva i fugir de prejudicis, veritats a mitges i idees preconcebudes que no sempre s’ajusten a la realitat. Els darrers mesos, a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, hem tornat a parlar d’educació i s’ha tornat a posar en evidència la fragilitat del sistema. Una fragilitat que té múltiples raons i que descansa en un sistema públic aprimat i esquelètic que davant de la crisi actual quan ha necessitat reaccionar no ha tingut els recursos suficients per a fer-ho.

Per entendre aquesta situació i les seves conseqüències, és necessari analitzar l’evolució del sistema en els darrers anys, aquest exercici ens permet esbrinar d’on venim i on som, i sobretot permet entendre la capacitat de resiliència duta a terme des del mes de març per la comunitat educativa del nostre país.

El model d’escola que tenim ve determinat en bona part per tres elements dels quals se n’ha parlat amb escreix els darrers anys: el finançament, l’abandonament i/o el fracàs escolar i el model dual d’ensenyament públic-concertat. Fer una reflexió sobre la seva evolució ens pot permetre entendre les dificultats en què es troba el sistema davant la crisi actual.

Cal començar la reflexió amb el context del sistema educatiu català i espanyol, és a dir, el marc normatiu en el qual ens hem estat movent els darrers anys. Tot el sistema descansa amb una frenètica cuina legislativa de lleis orgàniques en educació, ni més ni menys que set en 40 anys. La llei que modifica la LOE, coneguda com la LOMLOE, de la ministra Isabel Celaá de març de 2020, si arriba a bon port en serà la vuitena. Tot un conjunt de reformes, que han volgut adaptar l’estructura del sistema educatiu espanyol als països més avançats, però que han acabat introduint en el sistema una inestabilitat i canvis constants, que sens dubte han generat dubtes, inseguretat i inestabilitat al conjunt de docents, que han denunciat successivament en els darrers anys la dificultat per consolidar i estabilitzar models pedagògics d’aprenentatge en mig d’aquesta voràgine de canvis, i que en qualsevol cas no han millorat objectivament l’educació que s’ofereix.

Nivell de formació de la població adulta (25-64 anys) (2018)

Dit això, cal reconèixer que l’evolució del sistema en els últims quaranta anys a permès arribar a una taxa d’escolarització propera al 100%, i per tant homologable als països del nostre entorn, però una cosa és parlar dels nivells obligatoris d’ensenyament i una altra del nivell de formació de la població[1]. El  2018, segons l’informe presentat per Espanya de l’OCDE el 37,3% de la població entre 25 i 64 anys tenia estudis universitaris o equivalents (educació terciària), a l’OCDE aquesta xifra era del 38,6% i a la UE-23 del 35,6%; el 22,9% tenia un nivell de formació equivalent a l’ESO, batxillerat i Cicles formatius de Grau Mig, mentre que a la UE i països de l’OCDE aquesta proporció era del 46,2% i 44% respectivament, finalment la proporció de població amb estudis bàsics se situava en el 39,9%, lluny dels estàndards amb què ens volem emmirallar. Certament les dades confirmen que l’educació postobligatòria va créixer de manera continuada entre l’any 1975 i 2007 (batxillerat i estudis universitaris), fet que la va situar dins dels intervals dels països més desenvolupats, però també demostren que encara hi ha un percentatge de població molt elevat amb estudis que no van més enllà de la Secundària Obligatòria (ESO). Per altra banda, Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle de l’ESO. Aquesta taxa solament superada per Malta amb un 19,7%,  se situa molt per damunt de la mitjana europea del 10% segons dades d’EUROESTAT. La darrera dada del Ministerio de Educación pel 2019 situava la xifra en un 17,3% (30,3% el 2006), encara lluny del 15% pactat amb la UE pel 2020. El mateix any, segons l’IDESCAT Catalunya, presentava un 19% d’abandonament prematur[2], en front del 17,3% d’Espanya, i del 10,6% i el 10,3% de la zona euro i de la UE respectivament. Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar, donat que els baixos nivells formatius de la població no solament augmenten la possibilitat de desocupació, exclusió social i pobresa, sinó que a més a més incrementen els problemes de salut[3].

Si relacionem les dades proporcionades per IDESCAT d’abandonament escolar i nivell d’atur comprovem que el 2007, abans de la bombolla financera, quan a Catalunya hi havia un 6,5% d’atur el 31,2% de l’alumnat català abandonava els estudis, a Espanya amb un 8,2% d’atur, l’abandonament era del 30,8% i a la UE amb un 7,2% d’atur del 14,9%. El 2019, i encara amb la ressaca provocada per la crisi, i amb índexs d’atur molt superiors, 11%, 14,1% i 6,4% per Catalunya, Espanya i la UE, les dades d’abandonament escolar van canviar, passant al 19%, 17,3% i 10,3% respectivament. Sembla evident que en èpoques de bonança econòmica els joves decideixen buscar feina i abandonar els seus estudis, i en períodes de crisi i augment de l’atur, la manca d’oferta laboral provoca que aquest indicador sigui més baix. Alguna cosa no s’està fent bé quan els nostres joves anteposen guanyar diners a formar-se.

La relació entre educació i expectatives laborals, fa que aquest indicador de l’abandonament escolar sigui molt important i explica en bona part la forta precarietat del teixit laboral espanyol. En aquest sentit, és important destacar que les expectatives laborals de la població amb nivells de qualificació més baixos, són menors i acostumen a anar acompanyades de treballs més rutinaris amb major risc de ser automatitzats i per tant augmenten les possibilitats de quedar-se a l’atur. Segons l’OCDE, mentre els adults que no han acabat la secundària superior presenten una taxa d’atur del 21%, aquesta xifra es redueix al 14% amb aquells que si tenen aquesta titulació superior i al 8% per aquells amb formació terciària. El mateix Ministerio confirma aquesta tendència, en dades del 2018 Espanya va tenir una taxa d’ocupació que variava entre el 45,1% i el 68,2% pels adults amb nivells inferiors a l’Educació Secundària, mentre que pels adults amb Educació Terciària l’ocupació se situava entre el 75,4% i el 86,1%.

Increment de despesa en els diferents tipus d’educació (Gasto Público en Educación. GPE) des de 1992. Índex 100=1992.

Un bon indicador per avaluar l’esforç que fa l’estat per reduir aquestes desigualtats és el finançament públic del sistema educatiu. L’estat espanyol tot i que ha augmentat en els darrers anys la despesa pública en educació, encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt inferior que els països nòrdics. La crisi econòmica del 2007 va agreujar una situació ja de per si complicada, comportant l’aplicació d’una sèrie de mesures econòmiques denominades d’austeritat, que tenien com a finalitat principal la reducció del dèficit públic. Una d’elles, va ser la disminució de la despesa pública, que va afectar a tots els serveis públics bàsics, entre ells l’educació. Segons dades del Banc Mundial el 2016 Espanya va invertir un 4,2% del PIB en educació, mentre que la mitjana mundial se situava sobre el 4,48%, la dels països de l’OCDE en el 5,1% i la UE en el 4,8%. Un altre informe del BBVA reflecteix com el 2017 a Espanya les inversions acumulades en educació havien caigut un 55% des del 2009. Les dades confirmen la davallada constant de l’esforç pressupostari, l’any 2009 la despesa pública espanyola en educació va representar el 4,99% del PIB i l’any 2018 el 4,23%. A Catalunya, segons la Fundació Bofill,  la crisi econòmica del 2008 va provocar una reducció del pressupost liquidat del Departament d’Ensenyament entre l’any 2000 i el 2017 de 1.173 milions d’euros, un 21,7% menys del que s’invertia l’any 2009. Aquesta reducció pressupostària ha afectat dràsticament a la inversió en recursos educatius del govern de Catalunya. El 3,6% del PIB de despesa pública catalana en educació el 2014, ens va situar per sota de la mitjana espanyola que es mantenia sobre el 4,3% del PIB el mateix any, i que l’europea situada en el 5,1% i  lluny del 6% mínim d’inversió programada que marca la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, Llei 12/2009). El resultat final és que a  Catalunya, tenint en compte tots els factors abans indicats, es va produir una reducció de la despesa en educació a preus corrents per estudiant no universitari del 24% durant el període 2008-13 de la qual encara no ens hem recuperat.

Pressupost Educació en milers d’euros

L’últim element significatiu per entendre la situació actual del model educatiu de Catalunya i de l’estat espanyol, és el sistema dual. La LODE (1985), va plantejar una de les principals contradiccions del sistema o si més no, una de les més criticades: la cohabitació equilibrada del dret a l’educació per a tothom i de la llibertat d’ensenyament, polèmica constant entre els qui posen l’èmfasi en un dels dos aspectes per damunt de l’altre. Certament existia una mancança real de places públiques per cobrir les necessitats d’educació de la població, és per això que la LODE va preveure, de manera transitòria, que les diferents administracions subvencionessin, en forma de concert, als centres privats, sempre que aquests complissin normes generals de gratuïtat i no discriminació. Amb el pas dels anys els centres privats concertats, en lloc de disminuir, han anat creixent. Obviant el concepte de transitorietat de la LODE, es va optar per ampliar els concerts, especialment a finals dels anys 90.

La consolidació del model es fa evident quan analitzem algunes dades en l’evolució de l’escola concertada. Segons dades del Ministerio de Educación, el finançament de l’escola concertada ha augmentat en un 25%, mentre que els centres directament vinculats a les diferents administracions públiques ho han fet en un 1,4%. Un treball publicat a la Universitat d’Oviedo el 2012, analitzava una altra dada que ens permet visibilitzar la consolidació del model a partir de la LODE (1985), l’augment de les unitats escolars concertades, en especial a partir de 1990, moment en què l’escola concertada intensifica el seu pes dins del sistema educatiu espanyol, passant de 65.477 unitats escolars al curs 1990-91 a 94.947 al curs 2010-11. El que significa un augment del 45%, mentre que els centres públics van créixer en el mateix període el 30,4%, evidència inqüestionable del fort creixement del sector concertat enfront dels centres que depenen directament de les diferents administracions públiques i per tant del finançament de l’escola privada en detriment de l’escola pública. A Catalunya, segons publicava el diari Crític des del curs 2011/12 fins al 2015/16 la pública havia vist minvades les seves aules en un 6,75%, mentre que a l’escola concertada la davallada havia estat del 2,24%, amb una pèrdua d’alumnat del 6,62% a la pública i un 1,71% a la concertada. Paral·lelament entre 2010 i 2015 els centres que depenen directament del departament d’educació van veure reduïts els seus pressupostos en un 19,44% mentre que la retallada a la concertada va ser del 4,58%.

Relació alumnes – docents

El problema que visibilitza el sistema dual, i que ha posat de manifest la crisi de la Covid-19 és un cercle viciós de segregació social, que de continuar, ens porta a una caiguda de l’equitat i la igualtat d’oportunitats en el nostre sistema educatiu. Un informe del BBVA comentat al Diario.es indica com els alumnes de llars amb condicions més desfavorables van menys als centres privats concertats i es concentren als centres públics, i que la majoria dels alumnes dels centres públics a Espanya té el seu origen en entorns de rendes mitjanes, provocant distorsions importants en el sistema i per tant en l’equitat i igualtat d’oportunitats.

El darrer informe del Síndic, publicat el juliol del 2020, confirma aquestes dades a Catalunya. Els centres de titularitat pública d’alta o molt alta complexitat representen el 27,1% del total de centres del sistema, mentre que la concertada concentra un escàs 6,2% de la complexitat total. Queda clar doncs, que el sector públic és el que es corresponsabilitza en major grau en l’escolarització de l’alumnat socialment més desfavorit, i confirmen el biaix socioeconòmic i cultural del sistema dual d’ensenyament de Catalunya.

Aquest model dual a casa nostra continua perpetuant aquest greuge comparatiu, el darrer informe de la FaPaC de l’oferta inicial d’escolarització del curs 2020-21, confirma el col·lapse del sistema en un context social i educatiu de màxima emergència, segons aquest informe el 26,5% dels infants que es matriculin aquest curs a P3 no podran accedir a una plaça pública i es veuran obligats a anar a la privada concertada.

Hi ha raons de pes que fan necessari revisar aquesta aliança publicoprivada en l’esfera de l’educació. L’11 de juliol del 2019, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va aprovar els Principis d’Abidjan, on s’insta als estats a proporcionar una educació pública als seus ciutadans i regular la participació del sector privat en els sistemes educatius. Explícitament, els Principis d’Abidjan estableixen queels Estats no poden finançar amb diners públics escoles privades que “abusen dels drets a l’equitat i la no-discriminació, incloent-hi el fet de ser selectius, o bé que expulsin o classifiquin els estudiants -directament o indirecta- en base de desavantatges socioeconòmics”, així com institucions educatives que “cobrin tarifes que soscavin substancialment l’accés a l’educació” (principi rector 73). La resolució de l’ONU és molt clara i assenyala de manera contundent com a mala pràctica el finançament públic d’escoles privades.

Despeses bàsiques de funcionament dels centres concertats per nivell de complexitat i etapa (2019)

El debat sobre els models educatius que volem és especialment important en aquest moment de crisi. La Covid-19 ha posat en evidència les mancances del suposat Estat del Benestar, diferents sectors (sanitat, educació, residències de gent gran, serveis socials, salut pública …) han avisat com al llarg dels mesos d’abril, maig i juny del 2020, la fragilitat del sistema  s’ha mostrat amb tota la seva cruesa. El filòsof Byung-Chul diu que l’objectiu de la societat del s. XXI és la maximització del rendiment, això explica el model actual dels sistemes de redistribució de la riquesa i de benestar de les nostres societats postcontemporànies i el col·lapse ciutadà davant les constants retallades de drets i d’actius públics.

La pandèmia ha posat en relleu que el temps individual no existeix, sinó que ve determinat pel temps productiu. L’escola porta sent, des de fa molt de temps, un bon experiment d’aquest temps productiu, i durant el confinament s’ha fet evident. Els docents intentant acabar els temaris en línia, omplint de tasques als alumnes. Els pares reclamant l’obertura de les escoles, uns amb l’argumentari que calia acabar el curs, altres, per la impossibilitat negada pel mercat de conciliar treball i vida familiar. L’administració educativa, més preocupada per obrir el més ràpid possible, que per pensar on som i que hem de fer. L’acceleració del moment, de tots els moments, ha dut a tothom a reduir la capacitat d’estar, i per tant la capacitat de recuperar el temps per nosaltres, el temps productiu, diu el filòsof Chul Han, és temps perdut.

El curs que comencem tornarà a fer evident el biaix del model educatiu català i espanyol. Un model que s’ha dedicat a infrafinançar en els darrers anys l’escola pública, que ha augmentat les ràtios d’alumnes tant a primària com a secundària, que ha reduït el nombre de docents i que ha deixat en mans de les famílies la compensació del col·lapse del sistema.

---

[1] Equivalències de la classificació de Education at a Glance de l’OCDE amb el sistema educatiu espanyol:

• Educació preprimària equivalent a Educació Infantil a  Espanya.
• Educació Secundària inferior o primera etapa d’Educació Secundària equivalent a ESO
• Educació Secundària superior o segona etapa d’Educació Secundària equivalent al conjunt de Batxillerat, Cicles Formatius de Grau Mig i altres ensenyaments Artístics i d’Escoles Oficials d’Idiomes.
• Educació Terciària o Educació Superior equivalent a Cicles Formatius de Grau Superior espanyols i a l’Educació Universitària.

[2]La UE defineix abandonament prematur com aquella circumstància en què “els joves abandonen l’educació i la formació al nivell més baix de l’educació secundària, o inclús a un nivell inferior, i que deixen d’estar escolaritzats o seguir cap procés de formació” (European Commission Education & Training, 2019).

[3] No és objecte d’aquest article la relació que hi ha entre nivell educatiu i salut, tot i que la pandèmia ha posat en evidència aquest fet. Si hi esteu interessats, un bon document inicial és l’informe que va fer La Caixa el setembre de 2016 Desigualtats en salut per nivell educatiu i sexe a Espanya.Com contribueixen les dificultats econòmiques a les diferències en salut segons nivell educatiu?

Podeu llegir l’article complet a: L’educació en temps de pandèmia. Què li ha passat al sistema educatiu? De les retallades a la Covid-19.