Gemma Parera. Ensorrem Fronteres
En el terratrèmol que va arrasar regions del Kurdistan, Turquia i Síria la matinada del 6 de febrer, amb repeticions posteriors, la corrupció i desídia dels estats implicats, sumada a la història i context d’opressió, guerra i desigualtats, han fet que les més de 40.000 persones mortes, els milers de ferides i milions sense casa, no siguin resultat d’un fenomen natural.
Llegeix més
Colòmbia ha patit més de mig segle d’un conflicte armat que va arribar a provocar la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental amb 260.000 morts, 85.000 desapareguts i 7 milions de desplaçats per la violència. El setembre del 2016 es va signar un acord de Pau entre la principal guerrilla de les FARC-EP i el govern colombià, tanmateix aquest acord ha estat paper mullat i el govern i l’estat no l’han complert. Des de la seva signatura han estat assassinats més de 1.200 líders socials i 275 excombatents de les FARC-EP. Només durant aquest any 2021 i fins a la data de l’inici de la vaga general del passat 28 d’abril havien estat assassinades 132 persones dels moviments socials amb 35 massacres, 57 líders socials i 22 excombatents de les FARC-EP. Un autèntic genocidi del moviment popular que tristament colpeja les entranyes de la memòria col·lectiva i ens recorda aquell altre genocidi que hi va haver durant els anys 80 i 90 on més de 4.000 membres del partit d’esquerres de la Unión Patriòtica foren assassinats pel terrorisme d’estat.
Una violència que arrenca amb la desigual tinença de la propietat de la terra, on l’1% de la població té el 81% de la terra cultivable i on només el 7% d’aquestes són de vocació agrícola. La resta pertany al monocultiu i l’extractivisme d’unes multinacionals que en el terreny sovint es transformen en elits de terratinents vinculats a l’extrema dreta i al narcotràfic que conformen la base del Narco-Paramilitarisme; autèntic amo i senyor del país i que té en l’expresident Uribe i en el president actual de Duque, els seus màxims exponents i portaveus. I malgrat que sovint els grans mitjans de desinformació venen la imatge d’un país amb una violència difusa a través de conceptes buits com narcotràfic, terrorisme i pandèmia; la naturalesa del greu conflicte que es viu a Colòmbia és d’arrel política a causa de la greu injustícia social. No en va, Colòmbia és el segon país del món més desigual i el primer del planeta on més sindicalistes i defensors de drets socials, laborals i polítics són assassinats.
Arriba la pandèmia sanitària
Enmig d’aquest greu context i amb 21 milions de pobres arriba la pandèmia que aguditza la crisi i malestar en què viu gran part de la població, però el govern en comptes de reaccionar amb mesures de protecció social tira de manual neoliberal i implementa una reforma tributària on en comptes de gravar a les grans fortunes fa pagar els plats trencats de la crisi a unes classes populars exhaustes que es troben en la misèria més absoluta. De seguida es reactiven les mobilitzacions que s’havien iniciat amb la darrera vaga general de novembre del 2019 i que havien quedat ajornades arran de la pandèmia. Les protestes són massives, i aquest cop el Paro Nacional –vaga general- es convoca de forma indefinida. Ni l’alerta sanitària, ni el toc de queda aturen unes mobilitzacions que cada dia que passa guanyen suport en el camp popular.
“des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial”
A causa de la forta contestació al carrer, Duque retira la Reforma Tributària, però el moviment popular es reafirma i l’aliança de sindicats, estudiants, professores, treballadores, transportistes, moviment indígena i camperol decideix mantenir la protesta. Amb sectors apostant per fins i tot, fer caure el govern narco-paramilitar de Duque i una majoria social que reivindica noves demandes socials urgents: retirada del projecte 010 que privatitza el poc que queda de la sanitat pública, desmilitarització de les ciutats, reforma de la policia i dissolució del criminal ESMAD, compliment dels acords de pau, respecte de la vida dels i les líders socials i defensores de drets humans… en definitiva demanen viure amb una mínima dignitat i sense por a ser assassinats per l’estat.
Mentrestant, malgrat que el govern treu el gruix dels seus sicaris de l’ESMAD, exèrcit i paramilitars a gran part del país per seguir practicant el terrorisme d’estat, el Comitè Nacional de Vaga segueix cridant a la mobilització i el poble es manté al carrer i a les places, especialment un jovent viu i combatiu que ja ha perdut la por perquè no té res a perdre i segueix dempeus lluitant per un futur lliure.
Des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial, 1248 persones víctimes de violència física per part de la policia, 76 persones assassinades principalment per agents estatals i grups paramilitars, 1649 detencions arbitràries contra manifestants amb fins a 346 persones desaparegudes, 705 intervencions violentes per part de la força pública amb 69 víctimes de lesions oculars, i 25 víctimes de violència sexual per part de la força pública.
Tanmateix, la lluita a Colòmbia continua, perquè com deia un jove de la famosa primera línia (joves que es mantenen en la primera línia defensiva dels bloquejos i de la protesta) assassinat per la policia, ja ho hem perdut tot, fins i tot la por “por eso hay que seguir y seguir, y salir a marchar para crear un mundo nuevo”.
El passat dia 26 de novembre es va convocar una vaga general a l’Índia, convocada pels 10 sindicats principals -menys el vinculat al partit del govern- i que va comptar amb el suport del Partit del Congrés (el dels Gandhi, d’orientació socialdemòcrata), del CPIM (el partit comunista que governa a Kerala), i d’altres partits d’esquerres. Els sindicats convocants estimen que fins a 250 milions de persones hi haurien participat. Es podria qualificar de la vaga més gran mai convocada.
Segons un comunicat del CPIM, a més, hi hauria hagut una “participació massiva” de treballadors que no haurien rebut convocatòria prèvia de vaga: treballadors del sector informal, estudiants, dones, camperols, venedors ambulants, i etc. Fins a una quarta part de les persones en edat laboral de l’Índia, el segon país més poblat del món, hi haurien participat.
Les organitzacions convocants van presentar un seguit de demandes que es poden resumir en:
Estaríem parlant doncs d’unes reivindicacions per garantir la supervivència de la població davant d’una crisi econòmica enorme causada per la pandèmia de la covid-19, amb un augment molt important de l’atur. Tot i que el govern indi ja venia realitzant una ofensiva contra els drets laborals i socials des d’abans de la pandèmia. De fet no és la primera vaga general que s’ha convocat contra aquest govern. Ja n’hi ha hagut d’anteriors, la del gener de 2020 o la del gener de 2019, també per motius similars.
Però la novetat és la reforma del mercat agrícola: les noves lleis són particularment negatives perquè liberalitzen els preus. Els agricultors es queixen que això permetrà a les grans companyies monopolistes imposar els preus que vulguin, en un país on el sector primari encara és molt important i on la majoria de les explotacions són de caràcter familiar. De fet els agricultors han continuat les protestes des de la vaga del passat dia 26, fins i tot amb una nova vaga del sector agrari el passat dia 8 de desembre.
“el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català”
L’actual primer ministre, Narendra Modi, es podria qualificar d’ultraconservador hindú: líder del partit conservador nacionalista hindú (Bharatiya Janata Party), membre de l’organització ultradretana nacionalista hindú Rastriya Swayamsevak Sangh, que ha estat acusada, junt amb el BJP, d’atiar la violència contra les minories musulmana ara i contra la cristiana al seu moment. Modi havia estat anteriorment primer ministre de l’estat de Gujarat, i allà ja va mostrar el seu tarannà ultranacionalista hindú contra les minories i neoliberal en allò econòmic contra les classes populars. S’ha de recordar i denunciar el sectarisme del govern del BJP contra la minoria musulmana índia, amb els pogroms de Nova Delhi (50 morts) a finals de febrer d’aquest any, les lleis discriminatòries contra la població no hindú, la retirada de l’autonomia de Caixmir, i la repressió ferotge que pateixen els seus habitants.
La novetat de la vaga actual és que les mobilitzacions laborals han coincidit amb les mobilitzacions dels treballadors del sector primari. La vaga va ser seguida d’una marxa d’agricultors cap a la capital Nova Delhi des de diversos estats. El govern va mirar de bloquejar carreteres i accessos per evitar que les marxes hi arribessin, però malgrat que la repressió els agricultors hi van arribar el dia 30 de novembre. Centenars de milers d’agricultors participaren d’aquests bloquejos. Les mobilitzacions camperoles han continuat durant tot el mes de desembre, i mentre escrivim aquest article (dia 21) les organitzacions pageses pressionen al govern amb més mobilitzacions i un dejú de protesta de 24 hores, mentre el govern continua defensant les noves lleis agràries. Algunes fonts diuen que durant les darreres setmanes haurien mort més de 30 manifestants degut a les baixes temperatures.
Davant la vaga general més massiva i més seguida que s’ha convocat mai enlloc, no han sortit gaires notícies. I el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català, on ens hem d’empassar per la tele, ràdio i diaris totes i cadascuna de les decisions, trobades i “recomanacions” del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, “Brusel·les”, etc., però no se’ns pot informar (no deu ser prou important) de la vaga més important que hi ha hagut mai. Se’ls hi veu el llautó i molt.
Les monarquies corruptes i antidemocràtiques d’Espanya i del Marroc sempre s’han aliat contra els drets i llibertats dels seus habitants i pobles. Una de les principals víctimes ha estat el Sàhara Occidental, un poble colonitzat per Espanya, abandonat amb la mort del dictador Franco i conquerit pel regne marroquí. Des de llavors milers de persones malviuen al desert, amb generacions que han nascut i crescut damunt la sorra, amb la complicitat d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya.
Quin és l’origen del conflicte? Un conflicte congelat
L’origen d’aquest conflicte es remunta a 1975 i 1976, fa 45 anys, Espanya va decidir abandonar el Sàhara Occidental, amb la signatura de l’Acord Tripartit de Madrid i va cedir la seva administració al Marroc i Mauritània. No obstant això, aquest pacte mai ha estat reconegut per l’ONU, que continua considerant el Sàhara com un territori a l’espera de la seva descolonització per part d’Espanya. Les Nacions Unides tampoc han reconegut mai la sobirania del Marroc del Sàhara Occidental.
Hassan II, va ordenar el 6 de novembre de 1975 una marxa de 350.000 persones (la marxa verda) sobre el Sàhara Occidental amb la finalitat de “recuperar” un territori que, segons deia, els pertanyia.
En 1976, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i va començar la guerra amb el Marroc i Mauritània. Posteriorment, el govern maurità va abandonar la lluita, però el Marroc va continuar fins a 1991, quan es va signar l’alto-el-foc. L’ONU va crear llavors la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (Minurso) amb l’objectiu de preparar una consulta prevista per a 1992 i mantenir la pau. Aquest referèndum d’autodeterminació no va arribar a produir-se mai. Els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats, on van fugir durant la guerra pels atacs marroquins contra la població civil.
El cansament d’unes generacions que no veuen alternatives, amb una sensació d’abandó de la població.
En 2021 es compliran 30 anys del final de la guerra amb el Marroc, i ja han transcorregut 45 des del seu inici en 1975.
Els ciutadans sahrauís porten esperant tot aquest temps perquè les Nacions Unides o un altre actor polític els ajudi a recuperar la sobirania sobre el seu territori, però el que han rebut són promeses i observadors internacionals que no han portat cap canvi.
“els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats”
Els ciutadans de la RASD viuen en dues zones principalment, una d’elles sota una estricta supervisió marroquina, en la part del Sàhara, i l’altra en un camp de refugiats de més de 170.000 persones en la zona de Tindouf, en territori d’Algèria.
Les generacions més joves s’han afartat d’acceptar la situació i continuar vivint en el camp de refugiats on van néixer. “No tenim res a perdre i per això podem fer front a l’exèrcit marroquí, que és més nombrós i amb millor armament”
“Els sahrauís es veuen en un atzucac. L’alternativa que tenen és quedar-se altres 30 anys encreuats de braços, una part en campaments de refugiats i l’altra al Sàhara ocupat”.
Per què el Front Polisario fa el pas ara?
Davant la congelació del conflicte durant dècades, el Front Polisario busca trencar l’statu quo que només està beneficiant al Marroc. A mesura que passa el temps, la situació del Sàhara Occidental està més oblidada a nivell mundial, per part de polítics i mitjans. La seva llarga espera a una solució que no arriba, els empeny a iniciar un crit d’atenció, així el 21 d’octubre, prop de 50 refugiats sahrauís dels campaments de Tinduf van iniciar el bloqueig del pas fronterer del Sàhara Occidental cap a Mauritània, per on passa el trànsit de mercaderies –marroquines i sahrauís– amb direcció a l’Àfrica Occidental.
Els civils sahrauís es van manifestar per a demanar al Consell de Seguretat de l’ONU que promocionés la celebració del promès referèndum d’autodeterminació.
Finalment, la Minurso no ho va incloure, com ja és habitual. Davant la persistència de la protesta sahrauí, l’exèrcit marroquí va entrar en la franja desmilitaritzada per a trencar el bloqueig. El Front Polisario va considerar trencat l’acord d’alto-el-foc signat amb Rabat en 1991 i, l’endemà, va declarar l’estat de guerra.
Marroc treu rèdit de l’estancament del conflicte i opta per mantenir l’alto-el-foc. Encara que no hi ha un reconeixement internacional de la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental, el Marroc sap que com més temps passa, més s’aferma la seva posició. En aquest statu quo ha pogut mantenir el seu discurs que el conflicte ha acabat, i que el Sàhara és marroquí.
Com han respost els civils residents en els campaments de refugiats, I els sahrauís que viuen en la zona ocupada?
Segons el Front Polisario, la situació en els campaments és d'”eufòria i satisfacció”. La declaració d’estat de guerra ha generat una mobilització voluntària “massiva” de joves sahrauís majors de 18 anys per a allistar-se en l’exèrcit.
La població civil sahrauí està patint el desplegament de policies i forces marroquines pels carrers de les ciutats dels territoris ocupats, el Polisario tem que la declaració de guerra es tradueixi en “represàlies”.
Una altra de les demandes històriques dels sahrauís és la incorporació de la funció de control dels drets humans en les zones ocupades del Sàhara Occidental per part de l’ONU.
Mai s’ha produït, a causa de l’oposició de fidels aliats del Marroc, com França.
Revoltes i respostes populars en temps de pandèmia i d’acords de pau incomplets i incomplerts
“No hay nada sin historia. Quien no la tiene, se acabó.
Los blancos dicen a los indios: cuénteme un cuento.
Y si ellos hablan, los blancos dicen que es cuento.
Y sólo queda eso: un cuento.
Y allí se acabó la historia.
La historia es de todos; cada uno debe hablar su parte;
entre todos se da un redondeo”.
Taita Abelino Dagua, Exgobernador Misak
[Guambianos: hijos del aroiris y del agua]
Colòmbia viu temps difícils, cada notícia sepulta l’anterior. És difícil conviure amb les notícies d’assassinats i massacres que marquen el nou cicle de violència que van inaugurar uns acords de pau entre l’estat i la guerrilla de les FARC-EP que el govern colombià mai ha complert. Escollim quatre notícies que han marcat els darrers dos mesos i ens ajudem de la concepció del poble Misak per a entendre que necessitem la història per interpretar el que s’està vivint a Colòmbia. Potser no és lineal, sinó que camina com el dibuix de la closca d’un cargol, i a cada volta de l’espiral, creix, canvia o s’aprofundeix. A més, el poble Misak està insistint a dir la seva part. Comencem el camí per aquí.
16 de setembre: El poble originari Misak tomba l’estàtua del conqueridor Sebastián de Belalcázar
Popayán, capital del departament del Cauca, és coneguda com la ciutat blanca per la seva arquitectura colonial al centre històric, i és un clar exemple de l’herència colonial a Colòmbia. La seva imatge emblemàtica no representa un territori on un quart de població s’autoreconeix com indígena i gairebé un 17% com afrodescendent. Amb Belalcázar, al s. XVI va arribar no només la imposició de la religió i l’idioma, sinó també el cadastre que va permetre l’escriptura de les terres. Els descendents d’aquells que se les van repartir, són avui els grans terratinents i empresaris. Un exemple: Incauca, la indústria sucrera més gran del país, compta amb unes 44.000 hectàrees de canya de sucre cultivades al Cauca. La collita no només es tradueix en sucre, sinó també en bioetanol. Els indígenes reclamen com a pròpies moltes d’aquestes terres, ja que la violència de les guerres repetides els van arraconar a les muntanyes i han perdut àrees cultivables. El poble Nasa a aquestes recuperacions de terres les anomenen “liberación de la madre tierra”. Per això, el poble Misak proclama avui que venen “amb la sang indígena a les venes a lluitar contra els qui tenen la sang indígena a les mans”.
Matinada del 8 de setembre: La Policia mata a un home a Bogotà a cops i descàrregues elèctriques de tasser
Massa semblant al cas de George Floyd, viralitzat i convertit en un clam contra la policia als Estats Units. Un vídeo igual de dolorós comença a compartir-se per xarxes socials. S’hi veu clarament com dos agents immobilitzen a Javier Ordoñez, i a terra li apliquen repetidament descàrregues elèctriques amb un tasser. Javier, de quaranta-tres anys, suplica en va, “Ya, por favor, no más”. Diu la policia que estava begut i havia tingut una baralla al barri… i el van condemnar a mort. No és ni la primera ni l’última víctima per violència policial ni a Bogotà ni a Colòmbia, però encén l’espurna. Milers de persones surten a protestar enfront dels CAI (Centro de Atención Inmediata), petites comissaries als barris, estesos per tota la ciutat. Ràbia contra la policia i ràbia acumulada per tants mesos de confinament i pandèmia que han portat les classes populars a l’extrem. Tot esclata. Els CAI es consumeixen en el foc i la policia respon amb més violència. Disparen indiscriminadament uniformats, però també vestits de civil sense separar-se dels seus companys amb uniforme. Entre el 9 i l’11 de Setembre, maten a 13 persones més, incloses 2 menors d’edat.
“no és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país”
Colòmbia és un país centralitzat, i altres casos recents d’assassinats a mans de la policia han passat més inadvertits, com el d’Anderson Arboleda. Va ser el 19 de maig, quan la policia va colpejar fins a la mort al jove afrodescendent de dinou anys, acusant-lo de trencar la quarantena. Tot i que el seu cas es va denunciar i reivindicar amb un #BlackLivesMatter a la colombiana, no va generar mobilitzacions ni moltes més reaccions. Tal com passa als Estats Units, a Colòmbia ser negre també et posa en perill enfront de la policia. Potser per passar a una població allunyada de la capital, per ser afrodescendent i perquè no va ser registrada en vídeo la seva mort, va ser el cas d’Ordoñez i no el d’Arboleda qui va fer esclatar la ràbia.
Durant les mobilitzacions a Bogotà i la seva perifèria, alguns CAIs es van transformar en biblioteques populars. Una il·lusió que va durar pocs dies, ja que la policia va desallotjar-los, però que va posar en relleu la creativitat i la força de les protestes. El crit contra la policia és divers, hi ha qui parla d’abolir-los, hi ha qui parla de reforma, però el que està molt clar és que les joves estan cansades d’una societat militaritzada on es prioritza la policia i l’exèrcit enfront l’educació i els drets bàsics de la població.
S’acostuma a dir que a Bogotà poc se sap de la guerra que segueix viva a territoris rurals de Colòmbia, però les perifèries de la ciutat i els seus carrers estan plens de població desplaçada. La pobresa urbana té molt a veure amb gent que s’ha vist obligada a marxar del seu territori. Exiliats interns. La violència i la manca de terres com a protagonista de nou. Com als temps de Belalcázar.
11 d’agost: Massacre de Llano Verde, Cali
Assassinen a cinc adolescents afrodescendents d’entre 14 i 16 anys. Estaven al lloc equivocat, una plantació de canya on recentment havien matat un dels vigilants. De nou, el racisme no va ajudar. A Llano Verde, als afores de Cali, viuen famílies desplaçades pel conflicte armat. De fet, és una zona amb risc d’inundacions. El barri limita amb plantacions de canya, que en el seu moment van ser de la Corona Espanyola i ara són del municipi i empresaris. El fiscal va explicar que els acusats d’homicidi van posar als joves al seu punt de mira, tot i no tenir res a veure amb l’assassinat del vigilant.
Als mitjans, i a les xarxes socials no van esperar per a criminalitzar-los. Delinqüents, drogoaddictes, lladres…, plouen els assenyalaments d’una societat que ni els coneixia. Però eren joves i negres. Cada vegada que hi ha un assassinat, algú té el valor de justificar-lo. I això resulta esfereïdor si l’estat ho empara.
És difícil parlar d’un cas, però pitjor és parlar només en xifres. Tot i això, multipliqueu Llano Verde per 61. És el nombre de massacres al país només en el que portem de 2020 fins que començo a escriure aquestes línies. Són 246 vides menys. Però a això li hem de sumar més de 200 assassinats selectius a activistes, líders comunals i socials. Des de la firma de l’acord de pau entre la insurgència de les FARC-EP i l’estat colombià, el novembre del 2016, han estat assassinades més de mil persones que estaven involucrades en la defensa dels territoris i el medi ambient, lluites indígenes, camperoles, afrodescendents, i la construcció de pau des de la base.
La majoria d’aquestes massacres han estat a territoris rurals fortament militaritzats. Llocs on la sortida de les FARC va deixar un buit de poder, però a on ja operaven també grups narcoparamilitars que exercien control poblacional. Amb la partida de la guerrilla, van esclatar noves disputes o senzillament els narcoparamiltars es van apoderar del control. Tampoc és casual que es tracti de territoris geoestratègics o amb gran riquesa natural. Com als temps de Belalcázar, els armats operen on hi ha interessos econòmics.
Reescriure la història
Potser els temps de Belalcázar no han acabat, i per això no es tracta només d’una estàtua: és una forma de reescriure la història. Com en una espiral, passar sobre els mateixos fets i reescriure’ls. Potser per això, la part més “blanca” de Popayán s’ha sentit amenaçada i el seu alcalde ha ofert 5 milions de pesos (1.200 euros aprox.) per informacions sobre els responsables de l’acció i ha amenaçat amb detencions i processos judicials. Els Misak, que tenen reconeguda la justícia pròpia davant l’estat, defensen que han celebrat un judici on a Belalcázar se’l considera culpable de genocidi, espoli i acaparament de terres; desaparició física i cultural dels pobles; furt del patrimoni cultural i econòmic; repartiment arbitrari de terres; violació de dones; esclavització de la mà d’obra indígena per a enriquiment il·lícit; imposició de costums i creences com el cristianisme; profanació de llocs sagrats i desharmonització espiritual, entre altres crims.
L’acció, que replica d’altres que ja han fet a Xile els maputxes, ha posat a debat nacional, les desigualtats creades des de la conquesta pels espanyols. I com aquestes són l’origen d’una violència que no ha parat, a un país on el 81% de les terres està en mans d’1% de propietaris.
Per part nostra, falta un altre debat. No és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país, o que el grup comunicatiu Prisa controli Caracol TV, el canal colombià de més audiència. Qui habitem el “Reino de España”, siguem part de la diàspora colombiana o no, tenim el deure de visibilitzar les lluites per la vida enmig de la mort. La solidaritat internacional és una forma de protecció i des de Colòmbia ens demanen que posem la mirada sobre les seves lluites, però també que busquem els responsables a casa nostra per desarticular la història colonial.
