Colòmbia en flames

Robert Morral. Ex-brigadista a Colòmbia i membre d’Ensenyament Sector Social CGT

Colòmbia ha patit més de mig segle d’un conflicte armat que va arribar a provocar la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental amb 260.000 morts, 85.000 desapareguts i 7 milions de desplaçats per la violència. El setembre del 2016 es va signar un acord de Pau entre la principal guerrilla de les FARC-EP i el govern colombià, tanmateix aquest acord ha estat paper mullat i el govern i l’estat no l’han complert. Des de la seva signatura han estat assassinats més de 1.200 líders socials i 275 excombatents de les FARC-EP. Només durant aquest any 2021 i fins a la data de l’inici de la vaga general del passat 28 d’abril havien estat assassinades 132 persones dels moviments socials amb 35 massacres, 57 líders socials i 22 excombatents de les FARC-EP. Un autèntic genocidi del moviment popular que tristament colpeja les entranyes de la memòria col·lectiva i ens recorda aquell altre genocidi que hi va haver durant els anys 80 i 90 on més de 4.000 membres del partit d’esquerres de la Unión Patriòtica foren assassinats pel terrorisme d’estat.

Una violència que arrenca amb la desigual tinença de la propietat de la terra, on l’1% de la població té el 81% de la terra cultivable i on només el 7% d’aquestes són de vocació agrícola. La resta pertany al monocultiu i l’extractivisme d’unes multinacionals que en el terreny sovint es transformen en elits de terratinents vinculats a l’extrema dreta i al narcotràfic que conformen la base del Narco-Paramilitarisme; autèntic amo i senyor del país i que té en l’expresident Uribe i en el president actual de Duque, els seus màxims exponents i portaveus. I malgrat que sovint els grans mitjans de desinformació venen la imatge d’un país amb una violència difusa a través de conceptes buits com narcotràfic, terrorisme i pandèmia; la naturalesa del greu conflicte que es viu a Colòmbia és d’arrel política a causa de la greu injustícia social. No en va, Colòmbia és el segon país del món més desigual i el primer del planeta on més sindicalistes i defensors de drets socials, laborals i polítics són assassinats.

Arriba la pandèmia sanitària

Enmig d’aquest greu context i amb 21 milions de pobres arriba la pandèmia que aguditza la crisi i malestar en què viu gran part de la població, però el govern en comptes de reaccionar amb mesures de protecció social tira de manual neoliberal i implementa una reforma tributària on en comptes de gravar a les grans fortunes fa pagar els plats trencats de la crisi a unes classes populars exhaustes que es troben en la misèria més absoluta. De seguida es reactiven les mobilitzacions que s’havien iniciat amb la darrera vaga general de novembre del 2019 i que havien quedat ajornades arran de la pandèmia. Les protestes són massives, i aquest cop el Paro Nacional –vaga general- es convoca de forma indefinida. Ni l’alerta sanitària, ni el toc de queda aturen unes mobilitzacions que cada dia que passa guanyen suport en el camp popular.

“des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial”

A causa de la forta contestació al carrer, Duque retira la Reforma Tributària, però el moviment popular es reafirma i l’aliança de sindicats, estudiants, professores, treballadores, transportistes, moviment indígena i camperol decideix mantenir la protesta. Amb sectors apostant per fins i tot, fer caure el govern narco-paramilitar de Duque i una majoria social que reivindica noves demandes socials urgents: retirada del projecte 010 que privatitza el poc que queda de la sanitat pública, desmilitarització de les ciutats, reforma de la policia i dissolució del criminal ESMAD, compliment dels acords de pau, respecte de la vida dels i les líders socials i defensores de drets humans… en definitiva demanen viure amb una mínima dignitat i sense por a ser assassinats per l’estat.

Mentrestant, malgrat que el govern treu el gruix dels seus sicaris de l’ESMAD, exèrcit i paramilitars a gran part del país per seguir practicant el terrorisme d’estat, el Comitè Nacional de Vaga segueix cridant a la mobilització i el poble es manté al carrer i a les places, especialment un jovent viu i combatiu que ja ha perdut la por perquè no té res a perdre i segueix dempeus lluitant per un futur lliure.

Des que el passat 28 d’abril va començar el Paro Nacional i fins al 10 de juny, hi ha reportats 3789 casos de violència policial, 1248 persones víctimes de violència física per part de la policia, 76 persones assassinades principalment per agents estatals i grups paramilitars, 1649 detencions arbitràries contra manifestants amb fins a 346 persones desaparegudes, 705 intervencions violentes per part de la força pública amb 69 víctimes de lesions oculars, i 25 víctimes de violència sexual per part de la força pública.

Tanmateix, la lluita a Colòmbia continua, perquè com deia un jove de la famosa primera línia (joves que es mantenen en la primera línia defensiva dels bloquejos i de la protesta) assassinat per la policia, ja ho hem perdut tot, fins i tot la por “por eso hay que seguir y seguir, y salir a marchar para crear un mundo nuevo”.