Pressions militars: una constant de la història d’Espanya

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

Algunes promocions d’alts jerarques militars han enviat al cap de les Forces Armades, Felip VI, una carta demanant mesures contra els “rojo-separatistes”. En les seves xarxes socials han arribat a demanar fins i tot l’afusellament de la meitat de la població espanyola. En fi, una brutalitat. Tornem al “soroll de sabres” de què aquest Estat no ha sortit en tota la seva història contemporània.

Durant el segle XIX es van produir més de 60 pronunciaments militars que tenien com a objectiu, no que l’exèrcit arribés al poder, sinó provocar canvis de govern, i va ser habitual observar a importants caps militars encapçalant-los (Espartero, Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, etc.), es van produir tres guerres civils (guerres carlines) i, a més, l’exèrcit era la primera força política de l’Estat.

Al segle XX, la tradició es mantenia. Un exèrcit ideològicament ancorat en la seva autoimatge de salvadors de la pàtria, va imposar als governs de la 1ª Restauració l’anomenada Llei de Jurisdiccions (1905), poc després que assaltessin diaris catalanistes sense cap tipus de represàlia. Amb aquesta Llei es convertien en jutges i parts de totes aquelles manifestacions que suposaren una “ofensa” a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i la monarquia (sembla que les coses no han canviat gaire) L’exèrcit es convertia en la principal força armada encarregada de mantenir l’ordre públic, complementant eficaçment en aquesta funció a la Guàrdia Civil.

El 1917 van amenaçar amb un cop d’Estat (manifest d’1 de juny) si no es reconeixien les seves reivindicacions laborals (ascensos per mèrits i reconeixement de les seves organitzacions “sindicals”) i van reprimir salvatgement la vaga general d’agost (70 morts), cop d’estat que van acabar fent el 1923 per frenar el potent moviment anarcosindicalista que amenaçava els privilegis de les elits dominants. Durant el segle XX, els militars han governat aquest Estat, directament, durant 47 anys, la majoria d’ells (40) després de provocar una guerra contra el seu propi poble.

Doncs bé, jo creia que l’Exèrcit s’aixecava per salvar els privilegis de les elits quan aquest estaven realment en perill. Així va ser el 1936, quan un fort moviment obrer havia impulsat reformes tan importants com la Agrària, la Religiosa, l’Educativa, la Laboral, en defensa de la dona, etc. I cert, els privilegis de les elits estaven realment en perill. Es van aixecar per salvar-los i van mantenir 40 anys una dictadura sagnant que va afusellar, després d’acabada la guerra, a més de 150.000 persones (ara demanen l’afusellament de 26 milions. La seva avarícia sanguinària és realment insaciable).

“de què es queixen aquests militarots afranquistats? “

Creuen els militars que els privilegis de les elits, de la qual ells formen part, estan avui dia en perill a Espanya? Creuen de veritat que el PSOE, un dels pilars de sistema que manté aquests privilegis, els posarà en perill? ¿No s’adonen que ha estat precisament el PSOE el que ha donat estabilitat a la monarquia? I que serà l’instrument fonamental en la futura recomposició que el Règim del 78 necessita? Han proposat, en els seus 22 anys de govern, impulsar una reforma agrària a Andalusia i Extremadura? ¿No veuen que són ells els que estan desactivant intel·ligentment el poc foc de rebel·lia i oposició que mantenia Podem? ¿No veuen a Pablo Iglesias donant-los consells sobre quin és el millor camí per salvar la monarquia? ¿Però no veuen que, malgrat tot, aquest govern manté a la presó als líders independentistes catalans? ¿No veuen que aquest govern “rojo-separatista” tot just no surt de la defensa dels interessos del capital a través del control del pressupost que exerceix la Unió Europea? És que no veuen com l’Església Catòlica segueix rebent més de 10.000 milions d’Euros de les arques de l’estat cada any? ¿No veuen que el PSOE no s’atreveix, encara que de vegades amenaci amb això, a posar en qüestió els acords de l’Estat espanyol amb el Vaticà, negociats abans d’entrar en vigor la actual constitució? ¿No veuen que els pressupostos per 2021 pugen les despeses militars en gairebé el 5% quan els treballadors estan patint la més important crisi social en 40 anys? Que ni tant sol hi ha un potent moviment popular que estigui amenaçant l’status quo. I que no han abolit ni la Llei Mordassa ni la Reforma Laboral, ni … Ho deixo.

Podria seguir, però és que tots sabem el que s’acaba de dir. Llavors, de què es queixen aquests militarots afranquistats? ¿No són conscients que els privilegis fonamentals del que ells representen no estan en perill? No veuen que són els nouvinguts d’esquerres els que els estan guardant el “cortijo” millor que el seu propi personal, ja que inclús han acabat amb l’oposició al carrer, que pràcticament ha desaparegut. Està clar que el que volen és que “el seu cortijo” (doncs així ho entenen ells) ho administri el seu propi personal. Personal de confiança, ja que Podem en el govern sembla que els és insofrible. Volen que siguin el seu personal de confiança qui administri, si arriben, els fons d’ajuda que la Unió Europea ha acordat com a resposta econòmica a les conseqüències socials de la COVID, volen seguir recordant que per sobre de la democràcia hi ha la unitat d’Espanya i que estan disposats a donar la vida per ella (amenaça directa als que discrepem de la visió que ells tenen d’aquesta Espanya que diuen estimar). Està clar que ni tan sol els agrada la democràcia liberal si els seus no són els que governen. Recordem que des del principi del govern de coalició PSOE-UP ja van dir que era un govern il·legítim. Si el govern és il·legítim, tot val per enderrocar-lo, fins i tot les pressions militars perquè el Rei, cap de les Forces Armades, prengui posició. El rei continua callat.

Distanciament social i formació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secretaria de formació de CGT Catalunya

Quan fa un any vam començar amb les tasques de formació en l’àmbit de la CGT Catalunya érem conscients de la dificultat que implicaria organitzar-les a causa de la situació sanitària. Organitzar xerrades, tallers o debats respectant el distanciament social i unes mesures sanitàries en constant canvi ha sigut quelcom complicat, però ens hi hem anat adaptant.

Ara bé, un dels efectes més evidents de la pandèmia ha estat la intensificació del procés de digitalització de les relacions socials. Ja fa més d’una dècada que cada cop més àmbits de la vida i relacions passen a donar-se a través d’internet, però aquest procés s’ha accelerat moltíssim. I evidentment en la formació també.

Si bé moltes persones ja rebien bona part de la seva formació llegida a través d’internet (Wikipedia, articles, xarxes socials…) en detriment de llibres i diaris en paper, el canvi més rellevant ha estat l’extensió de les xerrades i debats online, que fins fa poc eren quelcom molt marginal.

Aquest tipus d’activitats ens van venir imposades durant el primer confinament. Gairebé totes les organitzacions van començar a fer streamings, xerrades i debats a través de xarxes socials o programes de videoconferències. Però encara que les mesures s’ anessin afluixant aquest tipus d’activitats s’han quedat i se n’han organitzat al llarg de tot l’últim any. S’han dut a terme tant en format només online com en format mixt (amb possibilitat d’assistència tant online com presencial).

Quina és la nostra valoració al respecte? No podem extreure’n encara grans conclusions, ja que com que és un format amb poc recorregut seria precipitat fer afirmacions concloents. Ara bé, sí que podem apuntar algunes dinàmiques que hem observat, però que s’han d’agafar amb prudència.

“cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades”

Per un costat el format online a priori permet l’accés a gent que no té facilitat per moure’s o que viu lluny del lloc on es du a terme l’activitat. Això evidentment és útil especialment en el cas de les activitats organitzades per les Secretaries de Formació dels Comitès Confederals, ja que en el cas de les Federacions Locals no hi ha aquesta necessitat de descentralització i extensió territorial. També té l’avantatge que la formació es pot gravar i quedar penjada online, perquè persones que no hi han pogut assistir per problemes d’horaris puguin visualitzar-la més tard.

Ara bé, tot i que  puguem identificar alguns avantatges, també ens trobem amb algunes problemàtiques associades. Per un costat, encara que es pogués pensar que el fet que no hi hagi impediments geogràfics a l’assistència permetria que hi participés molta més gent, la realitat ha estat que exceptuant alguns petits casos l’assistència ha estat més aviat baixa. A més, hem detectat que al voltant d’un 30% o 40% de les persones inscrites finalment no assistien. Podria ser simplement que les activitats que hem organitzat no fossin de l’interès de les afiliades, però les dades de la Secretaria de Formació del Comitè Confederal són molt similars.

També hem notat que en els debats online les persones participen molt menys. Això ho hem pogut contrastar tant en els debats de format mixt com amb els de format només presencial. Quan la persona amb què debats és una pantalla, i especialment si les càmeres estan apagades, les persones agafen un rol més passiu. Per no parlar de tots els problemes de participació associats a una mala connexió o a problemes tècnics.

Per tant, una hipòtesi és que la no presencialitat fa que la gent s’impliqui menys, que tingui un sentiment de responsabilitat més laxe respecte a l’activitat, tant en l’assistència com en la participació.

Un altre punt que veiem problemàtic respecte al format online és la manca de relació que s’estableix entre les persones assistents. Els debats, formacions i altres activitats presencials permeten establir llaços entre les participants. Les converses que podem tenir quan s’acaba, en un ambient més informal, ens permeten conèixer a companyes d’altres sindicats que potser no coneixeríem en la nostra activitat del dia a dia.


Per altra banda, la majoria de persones que fan les formacions no tenen coneixements de com dur-les a terme en un format online. Si fer una xerrada presencial ja és complicat (amb pedagogia, generant interès entre la gent, etc.), amb el format online es torna encara més difícil. Això fa que algunes formacions siguin difícils de seguir des de casa i com que desconnectar-se d’una xerrada és menys violent que aixecar-se de la cadira i sortir de la sala, el descens en el nombre d’assistents durant la sessió es dona molt més en el format online.

A més, les xerrades i formacions gravades acostumen a durar més d’una hora i pel format que tenen la gent no les acostuma a veure a posteriori. Les dades de visualització dels vídeos de formacions deixen força clar que gairebé ningú es mira més de cinc minuts de vídeo de xerrades penjades.

Finalment, no podem deixar de mencionar la dependència tecnològica que tenim respecte a les grans multinacionals capitalistes que controlen internet (Amazon, Microsoft, Google, etc.). En la gran majoria de casos utilitzem programes d’aquestes empreses, fins i tot pagant, cosa que els enriqueix encara més.

Per tot això, creiem que de moment tenim grans limitacions per dur a terme la formació online de forma a adequada i que, en cas de voler seguir-la fent, hem de millorar força el format. Per exemple hauríem de treballar cap a una major sobirania tecnològica; en comptes de gravar xerrades hem de fer materials de formació específicament audiovisuals, però més amens. I també hem de seguir apostant per la presencialitat i contacte directe, per la formació directa organitzada pels sindicats i federacions locals, per generar materials escrits, etc.

Cada context té els seus avantatges i inconvenients. Ens toca a nosaltres detectar-los i saber navegar entre les onades.

En memòria del Pere Giner, pal de paller de CGT Sallent

Equip Comunicació CGT Catalunya
Moisès Rial. CGT Sallent

Parlar del Pere Giner, és sens dubte parlar de la persona que va dedicar-hi la seva vida sindical per forjar el que va ser i avui ha arribat a ser la CGT Sallent, i persona clau en el sindicalisme miner del Bages.

El Pere Giner, és una biografia intensament lligada a la CGT Sallent, fundada el 1975, llavors CNT, i navegar per la memòria a Sallent de les mobilitzacions per la mort d’Agustín Rueda, o l’homenatge el 1978 al maqui Ramon Vila Capdevila, amb una placa on teòricament va ser enterrat i requerit per la guàrdia Civil en ser qui havia fet la petició de l’acte el Pere, exigint-li de suspendre l’acte que congregava ja 1.000 persones, envoltada de policies i grisos, i que tenia com a convidada la Federica Montseny, fent-se igualment, limitat a 10 minuts.

Els seus inicis al sindicat, que hi tenien una base de la mà de Pedro, home forjat a les Joventuts Llibertàries, i que en divuit anys se’n va anar a la guerra a la Columna Terra i Llibertat, el pare del Pere, que junt amb el Lluís Lladó i el pare de la Maribel Sabaté i àvia de l’Anna Gabriel (actualment a l’exili a Suïssa), l’Artemi Sabaté, varen poder llogar el pis del C/Clos núm. 5 de Sallent, antic local històric on tantes hores el Pere va passar. Vivint en primera persona la disputa entre els de CNT que es van quedar el local i la posterior recuperació des de la CGT després de l’escissió, agafant les rendes del sindicat a l’antic local amb altres afiliats/des, fent sindicalisme i atenent a centenars de treballadors/es del Bages de la minera i altres sectors, durant dècades al servei de la classe treballadora.

I que millor que descriure el Pere Giner amb les persones que el van conèixer de forma propera. El Máximo de la Corte , Sec. Gral de CGT Sallent recorda com era la veu cantant a la mina d’Iberpotash en l’època en què era empresa pública, el Pere, i el seu poder de convicció, davant del director i de qui fes falta, recordant l’anècdota “quan direcció d’Iberpotash volia registrar els cotxes de miners, es va plantar, amenaçant a la direcció del col·lapse que arribava ja a la carretera en negar-se que li regiressin el seu vehicle, i si hi havia un accident els faria responsables, aconseguint retirar decisió a la direcció de registrar vehicles treballadors a la feina per presumptes acusacions de robatoris de material, per entendre la seva determinació sindical i suport entre els miners. O quan en defensa dels miners de la mina tancats de Vilafruns per evitar-ne el tancament, l’empresa el va destinar on anaven “els castigats”, traslladant-lo a la fàbrica d’elaboració material i traient-lo dels pous de la mina.

La Maribel Sabaté, afiliada a CGT Sallent, jubilada, recorda com cada 1r de maig, el Pere oferia el vehicle per anar a la manifestació del dia de la classe treballadora, baixant-hi amb diversos treballadors a la manifestació a Barcelona. I així com als congressos de Catalunya i confederals i conferències sindicals de CGT. Fer esment del record de la figura del Pere Giner des de la mesa del darrer Congrés de CGT Catalunya, per entendre l’estima personal i sindical de la seva persona i els consensos que generava al conjunt de la CGT de Catalunya.

De fet, recordar que els acords vigents de Congrés de CNT Catalunya fets a Sallent, vigents i assumits com a CGT Catalunya, en defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles i la defensa del català, i com la llengua catalana sigui la de la revista històrica del 1937 del sindicat, el Catalunya, una de les seves aportacions en consensos aprovats i vigents, on ell també hi va contribuir.

El Secretari General de CGT Catalunya, Ermengol Gassiot, explica que “vaig arribar massa tard a conèixer-lo. Malgrat això, és una persona que deixa una forta empremta. D’ell em quedo amb la visió d’un company de debò, d’un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir, sempre, com un igual. I això, per desgràcia, no sempre passa”. L’Antonio Peralta, exsecretari General de CGT Químiques Estatal (FESIQ) recorda “Pere Giner era una gran persona que sempre estava disposat a ajudar als altres. I compromès amb l’anarcosindicalisme i en la consecució d’una societat justa i igualitària”. L’Emili Cortavitarte de la Fundació Salvador Seguí el recorda “sens dubte un exemple d’honestedat i compromís”.

És un company amb tot el que vol dir, que està en les militàncies reals, i ens va ajudar a arrencar la CGT Berga, militància que fuig del personalisme que avorreix, de defensar els drets dels treballadors des de la CGT, proper i pràctic.

En Manuel Pastor de CGT Sallent en diu que “era el millor company del món, el més compromès, inesgotable i amb gran capacitat de treball”. Marc Vinyals de CGT Sallent, recorda que “vivia sota el sindicat, i ja ens va deixar el local per fer el primer homenatge a Agustín Rueda. Me l’estimava molt i lamento molt la seva pèrdua”. Manolo Pina, delegat de CGT ICL, recentment jubilat, recorda “sempre va ser un lluitador dels drets de les treballadores i els treballadors, i un exemple a seguir dins d’aquest sindicat”.

“un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir, sempre, com un igual”

La Clara Escudé, de CGT Sallent “li agraeixo la importància de l’organització sindical i de lluita social a CGT Sallent, al nostre poble, un llegat que el Pere ens ha deixat i que és tan essencial per la lluita de la classe treballadora”. Enric Esparz, amic del Pere, “per mi era un referent: constància, força i voluntat era el més i millor d’ell. Potser era una de les millors persones que he conegut en la meva vida”.

En la part humana en Máximo de la Corte en recorda com d’en Pere “aprenies a compartir, i no sé si és anarcosindicalisme, però amb ell entenies que no cal que siguin propietat d’algú les idees per tindre valor, sinó que pot ser molta gent propietat del comú, i entre totes li donen un valor comunal”. Recorda la part de sindicalisme internacionalista, quan a la guerra dels Balcans, va organitzar la recollida d’aliments per als miners de Bòsnia, organitzant la recollida i que va omplir un camió d’aliments de Sallent a Bòsnia i de botes reciclades dels miners. També té record per la Puri, dona del Pere, puntal familiar perquè ell fes tasques sindicals a CGT Sallent al servei dels treballadors/es.

L’afiliada Maribel Sabaté recorda com el Pere Giner “era didàctic, quan venia de treballar del tèxtil, com els seus pares, a la fàbrica de Cal Planes i en va marxar, per entrar a la mina el 1975, entrà al món sindical i va fer molts esforços per obrir el sindicat de cara a la gent, fent assemblees, i si algú vol fer reunió i no sap on anar, oferia el local per reunir-se, com les colònies sahrauís a Sallent, ell també, com a família acollida durant l’estiu, i donant un cop de mà per organitzar-ho. Incorpora la part electrònica al sindicat i ajudà fent les declaracions de renda als afiliats per un preu simbòlic, essent un autodidacta. A més, impulsà els cursets d’informàtica. El Pere ha deixat una bona llavor sindical, una persona voluntària i altruista i reconegut per la feina feta, i l’exemple és que dels tres sindicats que hi havia a Sallent, l’únic que ha aguantat és la CGT “. El Lluís Bonet “recordo el bus organitzat de la CGT contra la cimera del G8 a Lió. Allí va deixar de ser el pare del Dani i l’Anna, per ser el Pere de la CGT. Una d’aquelles persones que sempre hi són!”

La Maribel Sabaté recorda del Pere que malgrat jubilar-se, la diàlisi, el trasplantament i altres patologies no li han deixat gaudir de la jubilació com seria desitjable, malgrat que els miners es jubilen amb 52 anys. En aquest sentit, recorda Máximo que “tots els que han passat a la mina no es prejubilen perquè sí, hi ha moltes patologies associades per estudiar, i que en pateixen les conseqüències quan es jubilen”, fet digne d’estudi per malalties diverses, i malalties pulmonars associades que presumptament han provocat pèrdues humanes de miners, i massa joves que ens han deixat, després de tants anys de feina feixuga a les mines i a dins dels pous.

Amb el Pere, es pot fer un fil conductor com a part o protagonista de les mobilitzacions sindicals de la minera del Bages, essent un professor de sindicalisme autodidacta, i amb ell la CGT fou el sindicat hegemònic a Iberpotash. I vivint com tants altres, les mobilitzacions i el tancament de la mina el 1982, amb talls de carretera i el tancament a l’església.

Anys més tard, el Pere Giner, Iberpotash, actual multinacional israeliana ICL, ha contrarestat el sindicalisme que ell va forjar amb externalitzacions, i prioritàriament amb treballadors de fora de Sallent amb pitjors condicions laborals i de seguretat. Com a exemple del càstig als miners de Sallent, Máximo de la Corte recorda com s’entreguen cases dels miners de Sallent a l’empresa de l’INI, que pertanyia Iberpotash, a diferència dels pisos de miners de Cardona i Súria entregades als mateixos treballadors que hi vivien, abans de privatitzar-se a mans d’ICL.

I el repte és que les noves generacions entomin el repte de les conseqüències mediambientals de tindre 45.000 tones de runams de sal a cel obert, la contaminació a les aigües i el mal funcionament dels col·lectors de salmorres, l’acatament de sentències del TSJC sense dilació sobre runams i la poca exigència en el retorn social en contractar llocs de treball de Sallent per part d’ICL, fomentant les externalitzacions amb subcontractes, i el seu negre balanç de morts a les mines que ha deixat al Bages i Berguedà. 

I alhora diversificar la presència de CGT Sallent a les empreses del municipi i del Bages, obrint noves seccions sindicals de CGT i fer créixer el sindicat amb noves fornades de joves compromesos en favor d’un treball digne i igualitari, implicat amb el teixit associatiu i els moviments socials, amb el compromís i l’ajuda mútua que practicava de forma quotidiana el Pere Giner. Com a persona ha estat el “pal de paller, la persona que l’ha defensat fins que ha tingut forces” segons la Maribel Sabaté o el “sindicat en si” com comenta el Máximo de la Corte.

Malgrat la seva pèrdua recent, se li va poder fer un merescut homenatge en vida, però el millor llegat és la tasca social i sindical i la llavor sindical i la continuïtat, ja havent conegut el nou local al Carrer Anselm Clavé de Sallent, el qual veia “massa modern”, i que la pandèmia de la Covid-19, ha impedit inaugurar-li la sala principal dedicada a la seva persona. Malgrat tot, hi té una placa a la sala Pere Giner, perquè ningú oblidi que el present i futur de la CGT Sallent i el sindicalisme al Bages, no seria possible sense el llegat personal i sindical del Pere Giner.

Vaga indefinida al 112

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical CGT 112

Els antecedents

El conflicte laboral al 112 és quelcom que ve de lluny, a conseqüència de la gestió d’un servei públic i essencial en mans d’empreses privades. Com és lògic, aquestes companyies tenen com a objectiu prioritari l’afany de lucre i això no només perjudica els empleats, sinó que té impacte directe en l’atenció que rep la ciutadania en moments crítics.

La plantilla es troba infradimensionada i sobrecarregada de feina perquè a l’empresa li resulta més rendible tenir els treballadors imprescindibles a poques hores i assumir les sancions derivades de la pèrdua de trucades, que complir amb els estàndards de qualitat que hauria de tenir la gestió d’un servei tan important com aquest. A més, fruit de la privatització propiciada per les institucions públiques, ens regim pel conveni de call center, un conveni que precaritza les nostres condicions laborals, no s’adequa al tipus de feina que desenvolupem ni a la importància de la mateixa i ni tan sols les empreses respecten. Com és lògic, aquesta situació afecta, i molt, a l’atenció que rep la ciutadania, ja que no es pot garantir que la seva trucada sigui atesa o ho sigui de forma immediata. A més hem de tenir en compte que la qualitat de l’atenció pot veure’s afectada fruit de l’estrès i el sobreesforç que ha de fer la plantilla en nombroses ocasions.

L’inici de les protestes

A finals de maig l’empresa adjudicatària del servei, Grupo Norte, es va declarar en concurs de creditors voluntari. Els treballadors i els comitès dels centres de Reus i Zona Franca ens en vam assabentar per la premsa. Malgrat que en un principi la companyia pretenia fer creure que aquesta situació era temporal i que no ens afectaria, van acabar reconeixent que no podien assegurar el cobrament de les nòmines. Aquest punt va ser el detonant per encendre a una plantilla ja molt cremada i iniciar les mobilitzacions. Durant els dies següents es van organitzar diversos actes de protesta davant els centres de treball. En aquest context de lluita, el comitè d’empresa de Reus, format íntegrament per 9 delegats de la CGT, va convocar una a les treballadores per proposar dur a terme una jornada de vaga. En paral·lel al centre de Zona Franca es crea una assemblea alternativa al comitè existent per coordinar les protestes i adherir-se a la possible aturada. Finalment i després que la proposta fos aprovada per una majoria amplíssima en tots dos centres, es convoca la vaga.

La jornada de vaga a pesar del boicot

Com era d’esperar una vaga al 112 durant la revetlla de Sant Joan va caure com un gerro d’aigua freda a l’empresa i a les institucions públiques catalanes. Un cop més totes dues institucions van anar de la mà per intentar silenciar la veu dels treballadors; l’empresa va sol·licitar establir un 100% de serveis mínims i el Departament de Treball, amb el vistiplau d’Interior, els hi va concedir. Lògicament les treballadores davant d’aquesta situació no vam romandre impassibles, ens vam concentrar davant d’Interior i del centre de Reus, aconseguint molt de ressò mediàtic i unes promeses per part del Conseller Joan Ignasi Elena que no s’han complert.

“treball ha decretat uns serveis mínims del 85%”

La vaga indefinida

Davant dels incompliments de l’Honorable anteriorment esmentat i de la nul·la reacció de l’empresa a les nostres demandes, no ens ha quedat altra alternativa que convocar des de CGT una vaga indefinida ratificada en ambdós centres i al que si ha sumat el nou comitè de Zona Franca format per CCOO (8) i UGT (1). Aquest cop treball no ha tingut excuses per imposar-nos un 100% de serveis mínims i ha acceptat la nostra petició del 85%. Som conscients que aquests serveis mínims continuen sent de màxims, però hem de tenir en compte que mai en la història del 112 de Catalunya s’han decretat serveis mínims inferiors. Per altra banda, nosaltres com a treballadores volem que la nostra protesta tingui incidència en el servei per tal que s’escoltin les nostres reivindicacions, però no deixem de banda a la ciutadania ni prioritzem les nostres condicions laborals al bé col·lectiu.

Aquesta segona vaga, que tot just acaba de començar, està tenint molt de seguiment (tenint en compte els serveis mínims) i més ressò que l’anterior, si bé som conscients que caldrà allargar-la en el temps i intensificar els actes de protesta per aconseguir la reacció política que busquem. Com era d’esperar l’empresa ja ha iniciat les maniobres per posicionar la plantilla en contra de la vaga i dels convocants. Les negociacions entre les parts estan sent força complexes degut a les característiques del servei i a diverses casuístiques que afecten la continuïtat de part de la plantilla. Per part del comitè de vaga tenim la convicció que hem de seguir ferms en la nostra posició per tal de garantir que la vaga sigui efectiva i intentant que les conseqüències no desitjades de la mateixa siguin les mínimes per als treballadors que no tenen el seu futur assegurat.

Ingovernables

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Ampliacions d’aeroports, noves lleis per exprimir encara més els Raiders, declaracions vergonyoses dels polítics de torn, retorn a l’edat mitjana en alguns territoris del món…

La cosa és bastant clara: la classe política i els seus mercenaris -mitjans de comunicació, policia i jutges- no són més que una trama necessària per a continuar mantenint un sistema injust. I no només injust, també suicida. És la trama que continua movent els fils d’un teatre de llibertat i democràcia, però com tots els teatres, és una ficció. És la trama necessària per a que els grans capitalistes continuin movent-se a l’ombra, ampliant aeroports, precaritzant la vida, multiplicant beneficis… 

Però s’apropa el moment de què la gran massa de la població s’adoni que li estan prenent el pèl. És el moment de què aquesta població s’enfurismi i prengui consciència de si mateixa i del que li pertany. 

Aquest govern “d’esquerres” ha de caure, però no per a que vingui un altre amb interessos similars. Ha de caure aquest govern i els següents, a base de conflicte social, de mobilització i, sobretot, d’autoorganització. No els necessitem. És més, necessitem que marxin per a poder sobreviure. I si creiem una mica en la decència, la justícia i l’autèntica llibertat, no la dels mercats, no podem acceptar cap govern que no surti de nosaltres mateixos. Hem d’anar a la vertadera arrel dels problemes i, d’ara en endavant, ser ingovernables. 

Riders en peu de guerra contra Glovo

Equip Comunicació CGT Catalunya
CGT Riders

A Barcelona, l’àrea metropolitana i Vallès Occidental, els Riders s’hi han sumat a unes jornades de protestes mai vistes a l’Estat Espanyol ni a Europa. Es tracta d’un sector bastant individualitzat, ja que el nostre centre de treball es troba als carrers i el desenvolupament de la nostra activitat és solitari. Tanmateix, això no significa que els companys no tinguin els seus punts de trobada, els quals, es creen llaços de sociabilitat entre ells. És allí, realment, on es crea teixit col·lectiu i solidaritat obrera: arreglen bicis, comparteixen les comandes cancel·lades i s’autoorganitzen en assemblees. CGT Riders les promouen i participen en aquestes. De manera que seguim un dels principis de l’anarcosindicalisme: la construcció sindical des de baix. Precisament seria en la II Assemblea de Riders de Sants on es marcaria el full de ruta de les protestes perquè es determinaria la defensa de les condicions dels Riders tant en la seva condició d’autònom com d’assalariat.

En efecte, el dia 12 d’agost, amb l’entrada en vigor de la mal anomenada Llei Rider l’empresa Glovo imposaria un model mixt en el qual continuaria operant amb autònoms amb el beneplàcit del govern. Així mateix, eliminaria algunes de les condicions pel que la justícia determina que som falsos autònoms per a així continuar operant amb aquest model. El resultat seria el d’un nou sistema en el qual els propis Riders es posarien les seves tarifes obrint el camí a una rivalitat entre nosaltres, a més de precaritzar encara més la nostra situació com treballadors. Perquè només sortirien viatges amb una tarifa d’un un euro. Així doncs, el malestar general va anar augmentant derivant en una ira popular que es demostraria en els dies següents.

“l’única lluita efectiva és la que es lliura al carrer”

Es van produir concentracions espontànies a la seu de l’empresa, a plaça Catalunya, boicots en les hores de més treball de la nit i, el més significatiu, bloquejos en els restaurants de cadena ràpida com els McDonald’s, entre altres. Es tractà d’uns dies en què Glovo perdria diners, ja que les seves comandes no van sortir, així com una baixada important en les seves accions en borsa. Aquestes accions van ser alimentades per simpatitzants i afiliats de CGT, d’igual manera que per companys de CCOO. Com hem comentat anteriorment, la defensa de les nostres condicions materials, encara que sigui per a reclamar una pujada de les tarifes en el model de l’autònom, és raó suficient per a participar en aquestes jornades.

Per part de l’empresa, utilitza a Riders afins per a reconduir la situació. Amb promeses insuficients que acontentarien els més conformistes, de la mateixa manera, per a tallar el caràcter revolucionari d’aquestes jornades. No obstant això, molts companys continuen al carrer lluitant pels seus drets. Per part seva, els assalariats contractats en subcontractes en els supermercats fantasmes de l’empresa també es sumaren, arribant fins i tot, a sofrir repressió sindical amb acomiadaments massius. Tal sols s’ha aconseguit que s’eliminin les tarifes inferiors a un euro.

És per això que encara queda molt per lluitar, queda molt per aconseguir, queda molt per recórrer. Però el simple fet d’haver participat colze a colze amb els companys al carrer i en primera línia és un primer pas per a donar guerra a una empresa que representa la crueltat del capitalisme tardà.
Unes pràctiques empresarials que es van estenent a tots els sectors de la nostra economia i, per això, cal ser allí per a frenar-les, ja no per nosaltres, sinó per la nostra classe social. Demostrant, al seu torn, que l’única lluita efectiva és la que es lliura al carrer. Aquí estarem, com a CGT Riders, amb els nostres companys.

Sobre l'”icetazo” i el conflicte al voltant de l’abús de temporalitat de les administracions públiques

Equip Comunicació CGT Catalunya
Josep Garcia Vázquez. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i membre de l’SP de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona

A finals del mes de maig del 2019, i a petició de la Coordinació de la revista Catalunya, des de la Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona vam redactar una nota tot explicant el conflicte que havíem tingut aleshores a la nostra administració arran de la publicació de les bases de les ofertes públiques d’ocupació corresponents als anys 2016 i 2017, el qual va tenir com a resultat la paralització de l’execució de les mateixes.

Més de dos anys després, aquest conflicte, el qual no té a veure –en realitat– amb una situació específica a la Diputació, sinó que s’emmarca dins del conflicte general que afecta al conjunt de les administracions públiques a l’Estat espanyol al voltant de la solució que s’ha de donar a la problemàtica del personal interí en abús de temporalitat, continua sense resoldre’s. Podem dir, però, que molt probablement aquest ha entrat ara ja en una fase decisiva, que es verificarà durant els propers mesos, d’aquí a l’octubre (aquestes línies s’escriuen a principis d’agost), i que haurem de veure si resulta o no definitiva.

El conflicte té a veure amb l’ús i abús durant les darreres dècades de la figura de l’interinatge dins del sector públic, tant entre el personal laboral, com funcionari, com estatutari, per a cobrir vacants de caràcter permanent i estructural. Una pràctica de contractació fraudulenta, però massiva i generalitzada en tots els sectors de l’administració (amb excepció de l’Administració General de l’Estat, i tret d’alguns organismes de la mateixa), que ha estat sortejant durant molt de temps la seva pròpia legalitat (l’obligació establerta al Text refós de l’Estatut Bàsic d’Empleat Públic de proveir reglamentàriament les places al cap de 3 anys de la seva aprovació en oferta pública), i que es va veure enormement agreujada per la congelació de les ofertes públiques i la imposició del mecanisme draconià de les taxes de reposició en època el Ministre Montoro. 

La conseqüència de tot plegat es pot comprovar amb estadístiques a la mà. L’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal, àdhuc amb una proporció superior a la del sector privat. Aquesta afecta especialment alguns nivells de l’administració, com la local i l’autonòmica, i es concentra de forma desmesurada en alguns dels subsectors clau dins la prestació de serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament, però no només en aquests.

Aquest conflicte ha generat una important dinàmica de litigiositat (amb un paper destacat, i no sempre positiu, d’alguns grans despatxos d’advocats), gran part de la qual ha acabat involucrant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), mitjançant diverses “qüestions prejudicials” trameses al llarg del temps a aquesta instància judicial per part dels tribunals espanyols. Això ha estat així davant l’evidència de la no transposició a l’ordenament jurídic espanyol de la Directiva 1999/70/CE sobre el treball de durada determinada o, més ben dit, de la transposició només parcial de la mateixa a les activitats del sector privat. Aquest fet deixava oberta la via per a reclamar, en base a la Clàusula 5 de l’esmentada Directiva, i davant la inexistència en l’ordenament jurídic espanyol d’una sanció efectiva i dissuasòria a l’abús de temporalitat comès per les administracions, que es declarés el caràcter fix de la relació laboral com a sanció adequada a aquest abús, tal com es fa en la jurisdicció social al sector privat.

Si bé la jurisprudència que ha anat generant el TJUE des d’aleshores en relació amb aquesta qüestió no es decanta de forma clara i automàtica per aquesta conversió a la fixesa de les relacions laborals en abús de temporalitat, sí que resulta evident que les diverses Sentències i Autos que ha anat dictant els dos darrers anys apunten cada cop més en aquesta direcció, en constatar l’existència de l’abús i l’absència de cap mecanisme real i efectiu que es pugui considerar com a sanció dissuasòria a la comissió d’aquest. En qualsevol cas, i si bé a hores d’ara el TJUE no ha acabat d’indicar de forma clara quina és la solució adequada a la problemàtica, sí que ha palesat en la seva jurisprudència quina no és la solució, en establir que la inclusió de places ocupades per personal abusat en convocatòries d’oferta pública de torn lliure i de resolució incerta no pot considerar-se en cap cas com una sanció adequada a l’abús. Entre la jurisprudència europea recent que afecta aquest assumpte cal destacar la Sentència C103/18 i 429/18 del 19 de març del 2020, a més de l’Auto del 30 de setembre del 2020 contra la Cambra Municipal de Gondomar (Portugal), assumpte C-135/20, la Sentència d’11 de febrer del 2021, contra Topikis Aftodioikisis (OTA) “Dimos Agiou Nikolaou”, assumpte C-760/18, l’Auto de l’assumpte C-103/19, de 2 de juny, i la Sentència C-726/19, de 3 de juny del 2021.

“l’administració pública a l’Estat espanyol és el sector econòmic amb major afectació de l’ocupació temporal”

A partir d’aquí s’han produït nombroses sentències de fixesa a la jurisdicció social en el cas de personal interí laboral de les administracions i també de societats empresarials públiques sotmeses al TREBEP. Algunes de les darreres s’han donat a nivell de Tribunals Superiors de Justícia, en concret, a Galícia i a Madrid. La Sentència C-726/19 del TJUE, del 3 de juny, va obligar la Sala Social del Tribunal Suprem, fet poc habitual, a revisar la doctrina que fins aquell moment venia aplicant i, si bé es tornava a decantar per una figura que semblava que l’evolució de la controvèrsia ja havia descartat (la de l'”indefinit no fix”, que en realitat és una figura també temporal), circumscrivia de forma clara per primera vegada l’abús a les relacions laborals superiors a 3 anys. La jurisdicció contenciosa-administrativa, en canvi, s’està mostrant més refractària, a hores d’ara, a sotmetre’s a la jurisprudència comunitària decantant-se per la fixesa. Tanmateix, s’han dictat diverses sentències de fixesa en primera instància en jutjats contenciosos administratius, la primera de les quals el 8 de juny del 2020 en un cas portat per la Secció Sindical de la CGT a l’Ajuntament d’Alacant (si bé a hores d’ara desestimada pel TSJCV, i pendent de veure com s’acaba resolent en instància superior).

El conflicte, però, no es redueix només al seu tortuós recorregut jurídic, el qual encara no ha finalitzat, i que es troba condicionat en gran mesura pel conservadorisme d’una judicatura que es resisteix a deixar d’assimilar l’abús de temporalitat amb qualsevol altra situació d’accés “normal” a la funció pública, a la qual li són d’aplicació els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat (obviant, així, que el personal abusat ja va accedir en el seu dia, i ho va fer mitjançant processos selectius als quals forçosament li eren d’aplicació d’aquests principis). Es troba condicionat també, per una àmplia resistència a admetre el principi de primacia del dret de la UE, contemplat en el propi ordenament jurídic espanyol. Això ens du a un xoc de legitimitats jurisdiccionals bastant ridícul, i a la llarga insostenible, alhora que el TJUE va estrenyent cada cop més el cercle, prejudicial rere prejudicial, amb els seus Autos i Sentències.

Però, com dèiem, el conflicte no es limita al seu vessant judicial, i ha generat una dinàmica de mobilitzacions inèdita, molt voluntarista i impregnada en molts casos per una forta actitud antisindical, en què ha pres protagonisme una xarxa multiforme i diversa de plataformes i col·lectius d’interins i interines. Al si de la mateixa el propi personal afectat ha pres la iniciativa en la denúncia del frau comès i en la defensa dels seus llocs de treball, en una experiència d’autoorganització gens habitual al sector de l’administració pública. Si bé la dinàmica generada al si d’aquesta xarxa és complexa i en alguns casos ha derivat en discursos i pràctiques amb les quals algunes de nosaltres ens hem sentit poc identificades, resulta evident també que aquest “moviment interí” està palesant i, d’alguna manera, encarnant, el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges de l’anterior crisi econòmica. No hi ha dubte tampoc que és el principal element que està posant en qüestió, ara mateix, la posició hegemònica dels sindicats del poder (CCOO, UGT, i CSIF) dins l’administració. Cal reconèixer, a més, que gran part de les seves mancances tenen a veure amb el fet que el sindicalisme combatiu no hem sabut donar una resposta adequada a la problemàtica, inquietuds i reivindicacions del col·lectiu, un fet sobre el qual convindria fer una profunda autocrítica, i de forma urgent. Si dins del moviment hi ha hagut marge perquè intentessin treure’n rèdit tota mena d’oportunistes de tots els colors, això ha estat així, és, en gran mesura, per culpa nostra.

NO AL ICETAZO! | FE CGT

La problemàtica de l’abús de temporalitat afecta centenars de milers de persones a totes les administracions de l’Estat. L’estimació que es fa des de les plataformes i col·lectius d’interines és d’unes 800.000 persones, i la que fa el Govern espanyol (òbviament, interessat a rebaixar al màxim la magnitud del problema) és d’unes 300.000. Recentment el Govern de l’Estat ha pres la iniciativa per a “resoldre” a la seva manera el conflicte per via legislativa, com a part dels compromisos adquirits amb la Comissió Europea en el marc del “Pla de Recuperació i Resiliència”, aprovat per a poder-se beneficiar dels anomenats fons “NextGenerationEU”. Aquesta comesa li ha correspost a l’efímer Ministre de Política Territorial i Funció Pública, durant 3 escassos mesos, l’inefable Miquel Iceta. L’operació preveia l’aprovació d’un “Acuerdazo” i un “Decretazo” exprés en ple període estival, que pogués ser convalidat en seu parlamentària al mes de juliol, per a minimitzar l’oposició social al carrer per part del col·lectiu afectat, i que permetés dir-li a la CE que s’havia legislat per a reduir la desmesurada temporalitat al sector públic espanyol. I així, el dia 5 de juliol el Ministeri subscrivia amb CCOO-UGT-CSIF a la Mesa General de Negociació de les Administracions Públiques l’anomenat “Acord sobre el Pla de xoc per a reduir la temporalitat a les administracions públiques”, el contingut del qual va ser aprovat en forma de Reial Decret-llei al Consell de Ministres el dia 6, i publicat l’endemà, 7 de juliol, al BOE. La nostra valoració sobre el mateix la vam expressar en un comunicat d’urgència difós el mateix dia 7, en el qual dèiem:

“L’Acord subscrit amb el Ministeri pels sindicats majoritaris (…), i el RDL subsegüent suposa, a parer nostre:
• Una reedició d’anteriors “Acuerdazos” signats en època d’en Montoro, que aboca als interins en frau de llei a fer processos de concurs-oposició de torn lliure i resolució incerta si volen estabilitzar la seva relació laboral.
• Una restricció màxima de les indemnitzacions (…) per cessament, de les quals es deixa fora als interins en abús que no entrin en el nou “procés d’estabilització”, tot establint, a més, una quantia mínima per a les mateixes (20 dies per any treballat), que en cap cas es pot concebre com una sanció proporcionada a l’abús.
• La modificació de l’article 10 [i de l’article 11] del TREBEP inclosa en el RDL es traduirà forçosament en major precarietat i rotació laboral en el sector en el futur, i constitueix una porta oberta a la privatització de serveis.
• No dona compliment en cap cas a la jurisprudència europea en relació a l’abús de temporalitat i a la seva sanció i és, més aviat, una burla de la mateixa.”

Ens hem fet grans mentre ells no convocaven oposicions”: els interins denuncien “frau” a la Generalitat

L'”Icetazo” va ser convalidat finalment, pels pèls, en votació parlamentària el dia 21 de juliol, en una sessió plenària esperpèntica. Per un sol vot, després de repetir la votació, que inicialment va donar com a resultat un empat, i amb el Govern del PSOE havent de pactar amb el seu soci de coalició, UP, i el seu principal aliat parlamentari, ERC, la tramitació posterior com a projecte de llei per a presentació d’esmenes. Aquesta tramitació es realitzarà per procediment d’urgència i és voluntat del Govern que estigui enllestida al mes d’octubre, la qual cosa ens marca de forma immediata el “tempo” per al conflicte. El que resulta evident és que ara mateix tenim un RDL aprovat i publicat al BOE que no compleix en absolut amb la jurisprudència europea, no satisfà les reivindicacions del col·lectiu, i que haurà de ser modificat molt substancialment en el tràmit d’esmenes si és que el resultat final ha d’aproximar-se mínimament a una solució justa i digna a la problemàtica que ens ocupa. Si no és així, la litigiositat continuarà, i el conflicte també. A hores d’ara, les possibles modificacions que s’han fet públiques (i que s’han difós àmpliament als mitjans, en una operació de propaganda a gran escala) són clarament insuficients i cal considerar-les com a poc més que un maquillatge per a justificar-ne la convalidació.

“aquest “moviment interí” està encarnant el més gran conflicte que s’ha donat en el sector públic des de l’època de les retallades salvatges”

Aquestes modificacions, pel que sabem, pretenen aprofitar la previsió continguda en l’art. 61.6 del TREBEP (accés via concurs de mèrits). Aquesta és una via possible, però que es troba lluny de l’aplicació directa de la jurisprudència europea que es contempla amb la “Proposició de llei d’estabilització de les treballadores i els treballadors del sector públic català” presentada per la CUP i ERC al Parlament de Catalunya, i que es troba actualment en tràmit. Una opció, la d’aquesta proposició de llei catalana, que seria clarament preferible, i que marca el camí el qual per a nosaltres hauria de ser la solució. En tot cas, la de l’art. 61.6 del TREBEP és una via possible, però no suposarà pas una solució al problema si no preveu que hi puguin entrar totes les casuístiques d’interines i temporals en abús, en els termes definits pel TJUE. D’altra banda, resulta evident que cal augmentar les indemnitzacions previstes per cessament, tant pels interins actualment en abús, com pels de nou ingrés. No es pot admetre que gent que ha patit un frau de llei es pugui acabar anant al carrer amb 20 dies per any treballat (i prenent com a referència només l’últim nomenament, obviant tots els anteriors a la darrera vacant ocupada). Les indemnitzacions contemplades haurien de ser, com a mínim, les equivalents a un acomiadament improcedent a la jurisdicció social, i han de contemplar tot l’historial de nomenaments successius de la persona abusada. També caldria introduir pròpiament una sanció econòmica a l’abús, més enllà de la indemnització al cessament, un aspecte totalment obviat en el RDL aprovat, malgrat totes les Sentències i Autos del TJUE que evidencien la necessitat (i l’obligatorietat) d’introduir en l’ordenament jurídic espanyol una sanció adequada i dissuasòria a l’abús.

Per últim, i per no allargar més aquest escrit, el text definitiu de la llei que s’aprovi a l’octubre, si vol resoldre el conflicte, haurà de modificar substancialment la regulació continguda en el RDL relativa a la modificació dels articles 10 i 11 del TREBEP en allò que afecta els interins i interines de nou ingrés, i a la sanció a l’abús en el futur. La regulació aprovada és una autèntica barbaritat, que no fa altra cosa que castigar als treballadors i treballadores que pateixin l’abús, tot trencant la seva vinculació laboral, amb una indemnització ridícula i insuficient, i no farà res més que augmentar exponencialment la precarietat i la rotació laboral en tot el sector de l’administració pública. Suposarà també, i això no ens cansarem de dir-ho, una evident porta oberta a la privatització dels serveis públics, fet pel qual ens hi hem d’oposar frontalment.

La vaga d’ebenistes (1932-1933): exemple de sindicalisme revolucionari

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La proclamació de la IIa República va permetre una ràpida i creixent reorganització dels sindicats de la CNT. El Sindicat de la Fusta era un dels més importants de Catalunya, comptant amb 10.500 afiliats, dels quals gairebé 4.000 ho eren de la secció d’ebenistes. Aquest sector es componia de nombrosíssimes unitats de producció petites i estava en una accelerada mecanització i recomposició tecnològica, produint-se un desplaçament creixent de l’obrer-artesà del moble per obrers sense qualificació professional. Aquest fenomen portava incorporat un canvi en la correlació de forces entre patró i obrer. Un obrer-artesà estava en millors condicions per pressionar el patró i fer valer la seva participació en la producció, perquè la seva tasca especialitzada i artística era difícil de substituir, mentre que un obrer-apèndix de la màquina era més fàcilment substituïble, perquè reduïa la seva autonomia i la seva capacitat d’organitzar el treball com li convingués més.

El Sindicat de la Fusta havia comprovat que l’atur forçós en el seu sector pujava a més del 20% de la força laboral i creien que la seva reducció passava per una rebaixa de la jornada laboral de les 48 hores setmanals a 44. A aquesta reivindicació afegien la d’eliminar les festes intersetmanals (majoria de caràcter religiós), ja que eren dies que no cobraven, i, per últim, que les eines de treball anessin a càrrec dels patrons (organitzats al Col·legi d’Artífexs).

La patronal no va acceptar la negociació amb el Sindicat i va derivar el litigi cap als Jurats Mixtes (JM). Aquests organismes havien estat creats pel Ministeri de Treball, pretenent ser un instrument de conciliació i consens que evités les vagues. En acudir als JM, la patronal introduïa un element de greus conseqüències, ja que era conscient que la CNT rebutjava aquestes institucions arbitràries i plantejava l’acció directa, és a dir, negociacions entre obrers i patrons implicats en el conflicte sense intermediació de tercers, el que suposava no acceptar la legislació laboral imposada des de l’Estat. Si la CNT rebutjava acudir al JM, la vaga seria declarada il·legal i el conflicte es convertia, d’aquesta manera, en un pols de força entre dues parts: la patronal, les autoritats (Govern Civil, Prefectura de Policia, Generalitat, Govern), la UGT i el PSOE, situats en defensa de la Llei de Jurats Mixtes i, d’altra banda, la CNT, interessada no només en la victòria de les reivindicacions plantejades, sinó a demostrar la inviabilitat d’una legislació laboral que considerava es realitzava amb la intenció d’obstaculitzar l’acció cenetista en benefici de la UGT.

Algunas imágenes de las Barcelonas rebeldes | Imagenes del barcelona, Barcelona, Arquitectura popular

En aquesta situació, la vaga es va iniciar el 14 de novembre de 1932. Entre els militants anarcosindicalistes existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe, social i econòmic amb la burgesia. Era fonamental que la conquesta de les reivindicacions es realitzés mantenint intactes els principis ideològics sobre els quals funcionava l’organització: l’acció directa. “Les nostres reivindicacions socials únicament i exclusiva tenen consistència quan, arrencades eficaçment de les prerrogatives i privilegis burgesos, anul·len gradual, però contínuament el seu poder de classe opressora, posant a disposició de tots el que, en virtut de lleis anacròniques, només és patrimoni exclusiu d’uns quants“. Aquest tipus d’acció sindical es va trobar amb una radical i poderosa oposició en diferents fronts:

La intransigència patronal. Allò important no era si les bases obreres eren assumibles o no, negociables o no, sinó la derrota de l’adversari directe a qui calia esgotar per cansament i gana allargant al màxim el conflicte. Amb això pretenien debilitar el moviment obrer revolucionari i desprestigiar les seves tàctiques de lluita. I és que la patronal, al dirigir-se al JM, mostrava una actitud de no reconeixement del sindicat com a ens representatiu dels treballadors, amb la clara intenció de deslegitimar-ho com a portaveu d’aquests. Un altre aspecte fou la pressió i amenaces de boicot a aquells empresaris que arribessin a un acord particular amb el Sindicat, trencant el front patronal. No cal dir que el Col·legi d’Artífexs va comptar amb el suport incondicional de la gran patronal catalana del Foment del Treball Nacional, i amb el de la major part de la premsa, des de la conservadora (La Vanguardia, La Veu) fins a la de sectors d’ERC (L’Opinió).

La parcial actuació de les autoritats. El Govern Civil i la Prefectura Superior de Policia van obstaculitzar permanentment el procés d’autoorganització dels treballadors: es prohibien sense motiu la celebració d’assemblees en llocs públics; s’empresonaven als militants sindicals; es va assaltar a mà armada el local del Sindicat de la Fusta, saquejant i destruint els seus arxius (l3-XII); permanent presència policial als carrers de Barcelona i als voltants dels tallers, impedint la tasca informativa dels sindicalistes; policies de paisà retiraven els cartells dels tallers on es treballava perquè els seus patrons havien acceptat les bases del Sindicat; el Govern Civil imposava multes de 500 pessetes als patrons que signaven les bases obreres, etc.

La legislació laboral. Elaborada per Largo Caballero, ministre de treball i secretari general d’UGT, pretenia obstaculitzar deliberadament les tàctiques d’acció directa que proposava la CNT, d’aquí la creació dels JM. Això va donar legalitat i legitimitat a la intransigència patronal per no negociar directament amb el Sindicat de la Fusta. El JM va acabar per imposar unes bases que van ser rebutjades pels ebenistes (20 de novembre): eines a càrrec del patró i augment salarial d’1,5 pessetes diàries. Ni referència a allò més important: la reducció de jornada. A partir d’aquesta resolució la vaga va seguir desenvolupant-se, però ara era considerada il·legal, legitimant a la patronal per decidir l’acomiadament massiu de treballadors.

existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe amb la burgesia

Un objectiu prioritari d’aquesta vaga va ser demostrar la manca de representativitat de l’organisme patronal (Col·legi d’Artífexs), acusant-lo d’estar dominat pels grans tallers i interessats en mantenir la vaga com a fórmula per arruïnar als petits. La CNT pretenia amb això enfrontar a aquests dos grups, cosa que va aconseguir, ja que van ser abundants els tallers que, en solitari i al marge de la gran patronal, acudien al Sindicat a signar les bases obreres (a mitjans de desembre gairebé 20 cases l’havien fet, representant el 25% del contingent laboral del sector), però llavors als ebenistes se’ls presentava el problema de com continuar la lluita sense perjudicar-los. A més, entrava en l’estratègia sindical presentar a aquests patrons com a exemple de racionalitat enfront de patrons intransigents.

En una assemblea celebrada el dia 24 de novembre de 1932 al Palau de la Metal·lúrgia, es van prendre acords d’importància. Es va decidir parcialitzar la vaga a partir de dilluns dia 28. S’havia d’entendre per això que es reincorporarien a la feina els obrers d’aquells tallers que haguessin acceptat les bases, però sempre que no fessin treballs per a patrons que no ho havien fet. Es va realitzar una crida als treballadors de botigues de mobles perquè es neguessin a rebre productes elaborats en tallers de fora de la localitat que no haguessin signat. Es responsabilitzava als treballadors que s’incorporaven per causa de la parcialització de la vaga perquè, en cas de detencions, clausura del Sindicat o altres causes, cedissin la meitat del seu jornal per seguir mantenint el conflicte. Finalment, es va acordar que la vaga només es donaria per finalitzada quan tots els sindicalistes empresonats per la seva causa estiguessin en llibertat.

Imatge

Aquests acords van obligar a establir una estratègia perquè la situació no s’escapés del control del Sindicat. La parcialització de la vaga va obligar a demostrar la gran capacitat d’organització que posseïa el Sindicat de la Fusta. Es va establir un estricte control sobre el mecanisme de reincorporació, anaven sent convocats a mesura que els seus tallers respectius anaven acceptant les bases obreres. D’altra banda, es donava una contrasenya per al lliurament de mobles a les botigues i controlar que no provenien de tallers reticents a l’acceptació de les bases. Es van lliurar altres per a aquells treballadors que havien de fer feines fora del taller, controlant així que no fossin esquirols qui les realitzaven.

Si aquest sistema era l’organitzat pels treballadors, també es va fer necessari garantir als patrons signants que els seus tallers estarien fora de perill de qualsevol incident amb els “grups informatius” que els recorrien per esbrinar on es treballava sense control sindical, o per evitar qualsevol tipus d’acció violenta per part de sectors de vaguistes enfurismats. D’aquesta manera es convidava a aquests patrons a què passessin diàriament pel local sindical a recollir uns cartells elaborats pel Sindicat que havien de col·locar-se en lloc ben visible dels tallers. El cartell deia: «Aquesta casa ha acceptat les bases del Sindicat». No només deia que allà es treballava sota control sindical, sinó que deixava interpretar que es treballava perquè el patró, fent cas omís de les ordres del seu organisme (Col·legi d’Artífexs) i de la JM, havia acceptat les reivindicacions obreres. Això representava un triomf, encara que parcial, de les tesis sindicals d’acció directa. No era d’estranyar, per tant, que aquests patrons fossin pressionats i amenaçats tant pel Col·legi com pel Govern Civil, ja que la seva actuació elevava la moral dels vaguistes i dificultava la derrota del sindicat cenetista.

“la jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons”

Després del moviment revolucionari del 8 d’abril de 1933 la repressió va caure amb contundència sobre el Sindicat de la Fusta, ja que tota la seva Junta va ser empresonada i el seu local tancat per ordre governativa. La vaga, però, va continuar, fins al punt que el Col·legi patronal va haver d’acceptar reunir-se amb el Sindicat en els primers dies de febrer. El desacord va ser total pel que fa al punt central, la reducció de jornada, però la CNT va poder presentar aquesta reunió com una victòria dels seus principis d’acció directa. Aquesta reunió va provocar, tanmateix, la por de les autoritats a què es pogués arribar a un acord al marge del JM, de manera que es va amenaçar amb la presó als patrons que signessin un acord “al marge de la legalitat”. Foment va impulsar una reunió d’Entitats Econòmiques de Catalunya (92 organismes patronals), el 12 de març, que van emetre comunicats cridant a la resistència dels patrons ebenistes.

Malgrat tot, el 20 de març el 80% dels patrons havia signat. El 17 d’abril eren ja el 95%. La jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons, però l’eliminació de festes no es va aconseguir perquè depenia d’una decisió de l’Estat. Però la reivindicació més important aconseguida va ser la creació d’una Borsa de Treball, que implicava el control del Sindicat sobre el mercat laboral. Una conquesta que el propi Sindicat considerava com a arma poderosa i que qualificava d’un triomf de la dignitat dels treballadors (i una posada en qüestió de l’anomenat lliure mercat de treball que defensa el capitalisme):

“Cap company ignora el dolor que representa anar de taller en taller, implorant l’almoina de la feina. Fins ara eren infinitat d’homes desocupats que recorrien Barcelona durant el dia, entraven en els tallers i els patrons, després de mesurar la seva persona de cap a peus, els contestava invariablement: per ara, no. I seguia la ruta eterna dels dies sense feina i de la imploració d’ell mateix. La Borsa de treball, per rigorós torn, donarà ocupació als treballadors de la fusteria i seran els patrons els que hauran de venir a sol·licitar seus operaris al Sindicat. No cal exaltar més aquesta mesura conquerida, ja que representa una victòria moral, la més ferma i la més important”. Solidaritat Obrera 6/8/1933

La lluita pels coeficients reductors de la jubilació anticipada

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Des de CGT s’han presentat al govern espanyol diverses iniciatives per incloure col·lectius de treballadors en la jubilació anticipada pels coeficients reductors d’edat en funció de les activitats «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres» que porten a terme. A data d’avui, s’estan tramitant les reclamacions dels treballadors exposats a l’amiant, la de les fundicions de ferro colat i la dels conductors de transport per carretera, però de ben segur en els propers anys nous col·lectius laborals ho reclamaran.

Malgrat les lògiques reclamacions dels treballadors afectats, a data d’avui el govern espanyol només ha aprovat de forma vergonyosa el expedient dels policies locals, que estan gaudint d’aquest jubilació anticipada des de 2019, malgrat la resta de col·lectius de treballadors (amb feines clarament més penoses) continuen la seva tramitació.

Què són els coeficients reductors de jubilació anticipada?

Reforma rera reforma, cada any els diferents executius espanyols han legislat sense cap rubor amb l’objectiu de que el màxim de treballadors es jubilessin cada cop més tard, impedint cada cop més les jubilacions anticipades, i amb les darreres normes una part molt important de la població no podrà deixar de treballar abans dels 67 anys.

Però hi ha col·lectius de treballadors, que per realitzar tasques «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres», resulta pràcticament impossible mantenir l’activitat fins aquestes edats, ja que comporten esforços físics i riscos per a la seva integritat física, i pels seus companys de feina o per a tercers. Per aquest motiu, el Real Decret 1698/2011, de 18 de novembre, por el que se regula el régimen jurídico y el procedimiento general para establecer coeficientes reductores y anticipar la edad de jubilación en el sistema de la Seguridad Social va determinar que es podrien jubilar anticipadament, amb el 100% de la prestació (com si ho fessin a l’edat ordinària de jubilació) aquells col·lectius de treballadors on «existen excepcionales índices de penosidad, toxicidad, peligrosidad o insalubridad y, asimismo, acusen elevados índices de morbilidad o mortalidad».

El mecanisme resultant seria que el concret col·lectiu de treballadors comptaria amb uns «coeficients reductors» (que normalment van de 0,2 a 0,5) per cada any treballat en situació de risc, com ara mateix compten els miners o els treballadors del mar. Per posar un exemple, un treballador afectat que hagi portat a terme una feina penosa, si se li aplica un coeficient del 0,20, es podria jubilar 1 any abans per cada 5 anys treballats exposat al perill (0,20 per 5 anys de feina amb risc = 1 any de jubilació anticipada), i si per exemple ha estat 20 anys treballant amb una feina de risc, podria jubilar-se amb el 100% de la pensió 4 anys abans de la edat ordinària (0,20 per 20 anys de feina amb risc = 4 any de jubilació anticipada).

Com es sol·liciten?

Aquests col·lectius, han de sol·licitar aquesta inclusió a Madrid, a la Dirección General de Ordenación de la Seguridad Social, dependent del Ministerio de de Empleo y Seguridad Social, que ha d’obrir expedient i donar trasllat a l’Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (INSHT) amb l’ajuda de la Inspecció de Treball. Aquests organismes especialitzats en prevenció de riscos laborals hauran de realitzar un exhaustiu informe sobre el col·lectiu de treballadors concret, que inclou les taxes de mortalitat laboral en cada categoria professional del col·lectiu, o els índexs d’Accident de Treball o Malaltia Professional al sector, així com els riscos laborals concrets, les edats a partir de la qual és recomanable no exercir o les condicions de salubritat.

Un cop realitzat el citat informe del INSHT, i si es conclou la existència dels riscos i treballs penosos, l’executiu espanyol haurà de legislar determinant els concrets coeficients reductors de cada una de les categories professionals del col·lectiu afectat. La diferència de coeficients per a cada categoria professional es determinaria per l’existència de riscos diferents, aplicant-se coeficients més alts en les tasques més penoses i insalubres, tal com ja s’aplica actualment a la mineria o a les feines del mar.

Quins col·lectius ho han reclamat fins ara?

Des de la CGT, que compta amb legitimació legal per a poder iniciar la tramitació de nous de coeficients reductors, s’ha sol·licita la inclusió de diversos col·lectius de treballadors. Concretament, en l’actualitat, estan ja en marxa a proposta de CGT els expedients dels treballadors exposats a l’amiant a tot l’estat, en sectors tan diferents com el de la construcció, automobilístic o ferroviari (a iniciativa dels companys de la Federació Local de Viladecans i la secció sindical de CGT de l’antiga Honeywell), el col·lectiu de treballadors de les fundicions de ferro colat (on han portat la iniciativa els companys de la Federació Local de l’Anoia i de la secció sindical de CGT de Funosa), i la dels conductors de transport per carretera (a proposta dels companys de la secció sindical de CGT de TMB Bus).

Desgraciadament, a data d’avui el govern espanyol no ha finalitzat cap d’aquests expedients, que continuen la seva lluita per a ser reconeguts com a col·lectius amb feines «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres» amb mobilitzacions. Sorprenentment, des del govern de Madrid en aquests anys des de 2011 (data d’aprovació de la llei) només s’ha reconegut aquests coeficients a un sol col·lectiu, el de «policies locals», que sense cap vergonya van passar davant de les reclamacions dels treballadors citats, i a partir del passat 2 de gener de 2019 ja poden jubilar-se anticipadament amb el 100% de la prestació per ser una feina «excepcionalment penoses, perilloses i insalubres».

El fet de que el govern espanyol aprovés via el Real Decret 1449/2018 els coeficients reductors de la jubilació anticipada només pels policies locals i no per col·lectius de treballadors amb feines molt més penoses i perilloses, ha creat una gran indignació entre els afectats, que han intensificat les campanyes per a agilitzar la tramitació a Madrid. A data d’avui, però, malgrat les bones paraules i promeses de molts alts càrrecs del govern central, no s’ha aprovat cap altre coeficient reductor per a feines perilloses.

En tot cas, la vergonyosa aprovació dels coeficients reductors pels policies locals, i no per a la resta de feines molt més penoses (per posar un exemple ningú pot posar en dubte la periollositat de l’amiant, i la gran quantitat de greus i letals patologies professionals que ha causat, sense cap possible comparació amb els policies locals), demostra que els criteris del govern espanyol en aquest àmbit són purament d’oportunisme polític, sense cap mena d’avaluació real de la perillositat de cada secor. Un cop més, serà la mobilització i la pressió al carrer dels col·lectius de treballadors afectats el que obligarà a les administracions a reconèixer els seus drets.

“Eloi Badia, president de Parcs i Jardins, mai no ens ha escoltat”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalía Molina. Redacció Catalunya

“L’Ajuntament premia l’assetjament a les dones, humilia les víctimes ascendint a l’assetjador”. Tot i que aquesta frase sembli treta de la ficció, la realitat és que defineix a la perfecció el que es viu a Parcs i Jardins de Barcelona.  Avui entrevistem a dues treballadores d’aquesta empresa municipal, afiliades a la CGT. Últimament han estat notícia degut al conflicte que s’ha destapat a Parcs i Jardins per uns casos d’assetjament sexual i laboral. Elles son la Azu Sánchez delegada d’Igualtat i Fani Portolés delegada de Prevenció a Parcs i Jardins.

Quants anys fa que treballeu a Parcs i Jardins?

Azu des de fa 17 i 12 anys la Fani.

Pertanyeu a l’Ajuntament de Barcelona?

Sí, som de l’Institut Municipal de l’Ajuntament, concretament depenem de la regidoria d’emergència climàtica i transició ecològica.

Quina és la vostra tasca?

Som jardineres de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, treballem en el manteniment dels parcs i jardins de la ciutat i en el viver municipal Tres Pins, produint part de les plantes que es posen als parcs de la ciutat de Barcelona.

Existeix a la vostra empresa o secció algun protocol d’assetjament? I Plans d’Igualtat?

Just ara s’ha signat el nou protocol d’assetjament juntament amb el Pla d’Igualtat. Portàvem des del 2013 amb el mateix Pla, això és una mostra de la manca de voluntat i el tarannà de l’empresa envers els canvis que diuen estan fent.

Què ha passat o què està passant ara?

Un judici per Drets Fonamentals, celebrat el 24 de novembre de 2020, va ser l’últim pas d’un procés que va portar a dues companyes a picar a totes les portes possibles per acabar amb l’assetjament que patien.

Tot va començar fa dos anys, quan una companya es va posar en contacte amb la nostra secció per denunciar la situació d’assetjament que estava patint ella per part del seu responsable.

Aquest va intentar en dues ocasions mantenir una relació amb ella, davant la negativa per part de la companya, va començar el calvari amb un assetjament laboral i per raó de sexe.

Paral·lelament una altra companya presentava símptomes clars d’assetjament sexual amb comentaris obscens, insinuacions, com per exemple que li ensenyés les calces, si sabia fer un francès, si volia que l’ajudés a canviar-se de roba o ajuda per anar al ginecòleg.

En el moment que les companyes van començar a demostrar el malestar amb aquestes pràctiques es van trobar amb crits constants, males formes, aïllament, amenaces de sancions, manipulació, ridiculitzacions, persecució obsessiva.

L’any d’assetjament els hi ha costat car en salut mental, ja que han estat de baixa a conseqüència de l’assetjament que han patit.

És per això que esteu denunciant assetjament laboral i sexual a la feina?

Per primera vegada s’ha obert el protocol d’assetjament per raó de sexe i laboral, on els dos informes que s’han fet, juntament amb una sentència judicial de Drets Fonamentals, han constatat que sí que hi ha hagut assetjament. Aquest protocol no tenim constància que s’hagi obert mai abans, sempre s’han tapat les situacions d’assetjament que hagin pogut denunciar les companyes com un conflicte intern de la brigada.

” entre companyes sí que establim lligams i compartim situacions semblants”

Després dels dos informes elaborats dins del protocol, on ja es va determinar que sí que hi havia hagut assetjament per raó de sexe i assetjament laboral, amb recomanació explícita que una de les testimonis obrís també el protocol d’assetjament, ja que presentava símptomes d’assetjament sexual per part del mateix responsable. El Gerent va decidir saltar-se el règim disciplinari del conveni, rebaixant les dues sancions molt greus a simplement greus, commutant-les per l’acompanyament d’una coach i per un curset de bones pràctiques. Un cop fet el curset l’assetjador va ser ascendit de categoria “com a premi”.

És per això que vam decidir anar a judici, on la sentència, una vegada més, determina que sí que hi ha hagut assetjament i obliga a l’empresa a indemnitzar a les companyes amb 15.000€ cadascuna.

De fet, la premsa es feia ressò en titulars: “Un jutge sentencia Parcs i Jardins a indemnitzar dues auxiliars de jardineria per la conducta del seu encarregat”.

La decisió judicial deixa clar que van patir “assetjament per raó de sexe”, és a dir, masclista. Les dues víctimes van haver d’estar de baixa per ansietat durant mesos i fins fa poc no s’han pogut reincorporar a la feina.

Pensem que no s’està protegint les víctimes, han de conviure amb alguns companys que van testificar a favor de l’assetjador. No és fàcil, no tenen un espai de seguretat, en primer lloc, s’hauria d’haver aplicat el que diu el conveni i, en segon lloc, protegir les víctimes.

Heu fet denúncia de les situacions?

Sempre hem denunciat la situació de discriminació de les dones a Parcs i Jardins, tant a les brigades, on normalment trobem una “quota implícita” de dones, controlant molt la presència d’aquestes depenent de la brigada i de les característiques dels responsables; com en l’àmbit professional on clarament no tenim les mateixes oportunitats que els nostres companys, quedant excloses moltes vegades de determinats llocs de treball. És molt habitual que s’afavoreixi els homes en aquesta empresa, la presència de les dones a les funcions de jardineria és menys d’un 20%.

Està clar que l’empresa no vol que les dones s’organitzin i comparteixin la seva situació dins de les brigades, deuen veure perill de sororitat entre nosaltres i que comencem a plantar cara davant el tracte discriminatori.

Quina resposta us ha donat l’Ajuntament/Empresa?

Des del primer moment ens vam posar en contacte amb el president de Parcs i Jardins, l’Eloi Badia, explicant-li la situació d’assetjament que estaven vivint les companyes, però mai ens va contestar.

Hi ha més companyes en la mateixa situació? O que l’hagin passat?

Això mai ho sabrem del tot, ja que les dones tenen por a les represàlies que poden patir si denuncien situacions d’assetjament als seus llocs de treball. Per sistema les canvien de destí a elles en el mateix moment que fan una queixa i com a molt l’empresa obrirà un protocol de resolució de conflictes, sense cap perspectiva de gènere i on la part social moltes vegades no té l’oportunitat d’intervenir.

Però en l’àmbit personal, entre companyes sí que establim lligams i compartim situacions semblants a la que hem denunciat ara, però més enllà d’això, disposem de molt poques eines per garantir la seguretat de les companyes davant una denúncia d’assetjament. De fet a una de les companyes que ha denunciat ja l’han intentat traslladar de lloc de treball com a represàlia i les obliguen a treballar amb els testimonis de l’assetjador al mateix lloc de treball. Un cas claríssim de maltractament de tot tipus, però bàsicament psicològic.

Què demaneu ara?

Demanem per sobre de tot la protecció de les companyes que han denunciat, ja que estan patint represàlies, les han intentat traslladar, i l’ambient laboral en què treballen és molt tens donat que les obliguen a treballar amb els testimonis que l’assetjador va portar al judici i en canvi els testimonis d’elles han sigut traslladats. S’han quedat soles i aïllades.

Que es deixi de castigar a les dones que tenen la valentia de denunciar els casos d’assetjament dins l’empresa.

L’anul·lació del trasllat de l’Azu que està sent castigada per haver acompanyat a les companyes en tot el procés i haver aconseguit el primer informe on es reconeix l’assetjament, estem patint repressió sindical.

Per últim, però igual d’important demanem que l’assetjador no torni a tenir personal a càrrec i no li permetin consolidar la categoria a la qual l’han ascendit enmig del procés d’assetjament.

“s’ha de donar eines a les treballadores per detectar ràpidament qualsevol situació d’assetjament

Com penseu que es poden resoldre aquestes situacions?

Per començar l’empresa ha de deixar de fer rentats d’imatge i apostar de veritat per un canvi de cultura envers les dones a Parcs i Jardins, s’ha d’afavorir l’increment de dones a la plantilla (actualment només un 20%); s’ha de donar eines a les treballadores per detectar ràpidament qualsevol situació d’assetjament i que es puguin empoderar per denunciar-les.

Però sobretot, mentre no aconseguim tot això, s’ha de ser molt taxatiu amb qualsevol cas d’assetjament que ens trobem. Perdonant i ascendint a l’assetjador s’està humiliant a les companyes.

Heu tingut suport d’altres companyes?

Sí, sobretot d’altres seccions sindicals de la CGT, de les companyes del Sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CGT, al qual pertanyem, que gràcies a elles hem pogut tirar endavant tot el procés amb suport emocional, logístic i jurídic.

I de companys?

Els companys de la CGT, tant de la nostra secció, del SAPB o del Secretariat de Catalunya ens han recolzat i ajudat en tot moment, sobretot amb la logística, descarregant-nos de feina i compartint moltes de les situacions difícils que ens hem trobat.


I suport sindical?

Dins l’empresa, de cap dels altres sindicats que formen el Comitè (UGT, USOC, CCOO, Intersindical). Han mirat cap a una altra banda o bé s’han posicionat clarament amb l’assetjador, estenent rumors contra les companyes per diferents brigades, fent-les culpables del que estan patint, tractant l’assetjador com a víctima d’una conspiració.

Quines accions heu fet?

Hem fet manifestacions davant l’ajuntament, on hem reclamat el cessament del conseller d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de Barcelona i Gràcia, Eloi Garcia, i acusant el govern d’Ada Colau d’encobrir a assetjadors sexuals.

Campanya a la premsa explicant els fets, i denúncia per part de CGT

Durant el 8M, conjuntament amb la comissió laboral Vaga 8M, es van fer accions davant l’ajuntament per tornar a denunciar els casos d’assetjament.

Continuarem treballant i denunciant tots els casos que es puguin tornar a donar.