Categoria: Entrevista

“Calen espais no monetitzats per repensar la cultura”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”.  .

Bon dia

Hola.

Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?

Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.

Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?

No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.

GALERIA: Ricard Efa, finalista al premi Eisner de còmic, en 9 vinyetes - Diari de Sabadell

Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?

Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.

Com us està afectant la crisi de la Covid-19?

Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.

Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?

Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.

Dalí, Balthus, Picasso, Velázquez... Los genios del pincel se cuelan en los cómics | Público

@Ricardefa

“No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

David Karvala (Hèlsinki, Finlandia 1959) és un incansable activista de l’antifeixisme que va començar la seva militància als anys setanta amb els moviments contra el front britànic. Actualment viu a Barcelona on va participar molt activament a la plataforma aturem la guerra dels noranta. Amb el naixement, el 2007, del partit Plataforma per Catalunya (PxC) es crea la plataforma UCFR (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), de la que és un dels fundadors. Actualment, és un dels portaveus oficials de la plataforma. Parlem amb ell.

Explica’ns què és UCFR.

UCFR neix als finals del 2009 com a resposta a la pujada del partit d’Anglada PxC. Es va fer una crida per boicotejar un acte electoral i ens vam adonar que la participació va ser molt escassa i que només hi van participar militants d’extrema esquerra. Vam decidir crear una plataforma unitària, amplia, sense grans pretensions polítiques per moure de forma massiva a la gent contra l’amenaça del feixisme. Va haver-hi una sèrie de debats, sobretot amb gent d’Aturem la guerra sobre com fer-ho, i finalment a la primavera de 2010 vam publicar la primera declaració pública d’UCFR: “aturem Plataforma per Catalunya”. Vam començar a recollir adhesions, a fer debats oberts amb diferents actors socials i vam anar creixent amb la intenció de crear una plataforma unitària on tothom que rebutgés el feixisme hi tingués cabuda. Això va fer que des del començament UCFR fos un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents units per la necessitat d’aturar l’extrema dreta. Actualment tenim diversos nuclis locals a diferents ciutats i pobles a Catalunya i a diverses ciutats a la resta d’Espanya.

Treballem en diferents àmbits i a diferents nivells, a més d’organitzar mobilitzacions fem una gran cimera anual contra la islamofòbia que enguany complirà deu anys, fem campanyes de sensibilització i propaganda contra els grups d’extrema dreta repartint milers d’octavetes, fent xerrades a instituts… una mica de tot. Cada grup local funciona amb molta autonomia, i tota acció és benvinguda per derrotar el feixisme.

Quina creus que és la diferència entre el feixisme diguem-ne clàssic, i els nous moviments feixistes que estan emergint els últims anys, I per què creus que una cosa que semblava que estava desapareixent ha rebrotat amb tanta força?

Bé, això són dues preguntes, potser relacionades però molt diferents. Als anys trenta el feixisme era una cosa nova i per tant va ser difícil analitzar-la. Una de les primeres anàlisis serioses va ser el que va fer Clara Zetkin, una filòsofa marxista alemanya, que va assenyalar que el feixisme és qualitativament diferent que el capitalisme quotidià, molt més perillós, i l’hem de tractar d’una altra manera. El feixisme no busca dominar les institucions sinó destruir la democràcia burgesa i crear un estat totalitari per destruir la majoria de les llibertats individuals i col·lectives. Ella ja va dir, amb poc èxit, que era necessari que tota l’esquerra fes un front ampli, deixant de banda les seves diferències, per parar el feixisme. Així que el més essencial de com s’ha de lluitar contra el feixisme ja ho va assenyalar fa un segle Clara Zetkin però tristament l’esquerra encara avui no li ha fet gaire cas. La victòria del feixisme a Itàlia i a Alemanya, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust van ser el punt àlgid, i molta gent creia als seixanta que després d’Auschwitz l’horror del feixisme no podria tornar a passar. Sabem que no és així.

Bella Ciao - Voces Canarias - Diario digital Nueva Tribuna

Als setanta van tornar diferents grups feixistes a Europa amb les mateixes maneres, els mateixos uniformes i ela mateixos discursos basats en un racisme biològic i es van adonar que d’aquesta manera la gent els rebutjava. Als noranta es van reinventar deixant de parlar en aquests termes i en públic parlen de diferències culturals, de preservar la cultura europea envers la resta, fan discursos antiimmigració i deixen a casa la simbologia feixista. Canvien els uniformes per corbates i americanes… Però en privat continuen parlant de racisme biològic i es reconeixen com a hereus dels feixistes dels anys trenta. El fenomen de l’eurofeixisme va començar els anys setanta a Anglaterra amb el Front Nacional britànic i va ser derrotat gràcies a un moviment molt ampli, la Lliga Antinazi…

Actualment l’exemple més clar és el del Front Nacional de Le Penn, que han estat molt hàbils presentant-se en públic com si fossin un partit més, una mica més conservador potser, però dintre dels marges democràtics, quan en realitat utilitzen el partit per crear una base feixista amb objectius i visions a llarg termini no gaire distants dels que tenien Mussolini o Hitler. En resum, han canviat la imatge, el discurs i l’estratègia, però l’objectiu i el fons ideològic no ha canviat gaire. Per això, tot i que evidentment hi ha diferències importants entre el feixisme dels anys trenta i l’actual, inequívocament hem de seguir parlant de feixisme, perquè és la mateixa ideologia. I pel que fa al perquè ara rebrota el feixisme, crec que es deu al fet que si bé el capitalisme no és el mateix que el feixisme, de la mateixa manera que PSOE no és el mateix que VOX, és el capitalisme qui crea les condicions perquè aparegui el feixisme, i més específicament el capitalisme en crisi.

“UCFR és un espai molt divers, amb sensibilitats molt diferents”

El capitalisme en crisi crea les condicions perquè sorgeixi el feixisme. Aquesta és una part de per què el feixisme va sorgir als anys vint i torna ara. La falta de recursos i el retallament de llibertats i de drets serveixen per abonar el discurs fals que són els immigrants i els de fora els causants de la crisi, allunyant a les classes populars de l’autèntic causant, que és sempre el capitalisme. Per això és important que l’esquerra sigui combativa i forta, capaç de fer fronts amplis en els temes essencials que ens uneixen. Una esquerra forta, que no vol dir homogènia, sinó capaç de posar-se d’acord en els temes essencials com pot ser l’habitatge o la manca de treball i la precarietat, per exemple, pot fer front al feixisme. El feixisme creix quan l’esquerra està confusa, obsessionada amb quotes de poder a les institucions o amb discussions estèrils que no interessen a la majoria de la gent. El fracàs de l’esquerra a Grècia amb Syriza o a Espanya amb Podem ha fet créixer l’extrema dreta, sense cap dubte. I el mateix, tot i que amb molts matisos, es pot dir del que està passant a l’Amèrica llatina.

Vas escriure fa poc un llibre que vas titular “L’antifeixisme del 99%”. Explica’ns aquest concepte.

És un concepte que copio del moviment okupy wall street que van popularitzar el lema e “som el 99%” fent referència als rics i super rics que controlen les grans fortunes i imposen les seves agendes neoliberals a la majoria del poble. Jo crec que en la lluita antifeixista passa una cosa semblant, potser no és un 99% però la immensa majora de la gent està en contra de les idees que encarna el feixisme, per això la solució és treure l’antifeixisme de les postures radicals, que no em semblen malament, però que allunyen a molta gent. No fa falta ser marxista o anarquista per ser antifeixista, això és el que vull dir, és possible i necessari que qualsevol persona que no sigui feixista s’impliqui en la lluita antifeixista. Va funcionar a Anglaterra als setanta, va funcionar a Catalunya on vam aconseguir fer desaparèixer a PxC i va funcionar a Grècia amb Alba Daurada. Esperem que puguem d’aquí uns anys dir que també va funcionar a Espanya amb VOX.

Unitat contra el feixisme i el racisme | Web del moviment ampli i unitari contra l'extrema dreta

Quin paper creus que haurien de jugar els sindicats en la lluita contra el feixisme?

El paper dels sindicats com a referència de lluita de la classe treballadora és molt important. De fet CGT Catalunya va ser una de les primeres organitzacions a sumar la seva adhesió a UCFR. Crec que els sindicats també estan molt amenaçats pel feixisme, sabem que una de les primeres coses que van fer els feixismes tant a Itàlia com a Alemanya com a Espanya va ser abolir els sindicats i crear sindicats verticals controlats pel règim. Els sindicats tenen la capacitat d’unir els treballadors per sobre de les seves diferències d’origen, orientació sexual o qualsevol altra forma d’opressió, fent-los entendre que tenen interessos comuns de classe que estan per sobre de qualsevol altra diferència… Són importants per la lluita antifeixista i m’agradaria que s’impliquessin més activament a UCFR, s’haurien de fer assemblees als llocs de treball per combatre les mentides de l’extrema dreta, sobretot el discurs racista que divideix a la classe treballadora. Crec que la lluita antifeixista a més, seria un bon punt de partida per crear causa comuna entre els diferents sindicats. Al cap I a la fi, si el feixisme triomfa, perdrem tots igual…

Parlem del fenomen de VOX, quina hauria de ser l’estratègia per combatre’ls?

VOX és ara mateix un gran problema per la immensa presència que ha aconseguit a les institucions. No són el PP, ni tan sols el del racista Albiol, que finalment només volen controlar les institucions, però tampoc són un partit de quadres violents com PxC, tot i que sabem que a la seva estructura tenen a reconeguts militants neonazis. Em recorden més a Geert Wilder a Holanda o a Ukip a Anglaterra, no volen, almenys per ara, crear quadres per prendre els carrers a la manera ortodoxa, però estan molt més enllà dels límits democràtics de la dreta europea tradicional. VOX és un partit que encara està fixant la seva identitat i haurem de vigilar-los de prop. Hem de denunciar-los i hem de convèncer a la població que no són patriotes. Són feixistes. Això ho vam fer amb PxC i va funcionar, però VOX té tirada nacional, així que és urgent impulsar plataformes antifeixistes per tot l’estat.

En aquest sentit CGT, que té implantació a molts llocs, podria ser molt útil. Un altre problema és que PxC gràcies al nostre treball de conscienciació, va ser aïllada dels espais públics i dels mitjans de comunicació. Això no ha estat possible amb VOX i és important que no se’ls blanquegi fent veure que són un partit més, perquè no ho són. Jo no crec en la uniformitat de l’esquerra, la uniformitat en l’esquerra la fa dèbil, però si crec en la unitat en la lluita, unitat estratègica. Necessitem unitat en la lluita, amb unes bases de mínims comuns acceptables per l’àmplia majoria de l’espectre social. Només així derrotarem a VOX.

Creus que per combatre el feixisme la lluita de classes és important?

Doncs sí i no. Per un costat no crec que faci falta tindre un marc mental centrat en la lluita de classes per ser part d’aquest antifeixisme del 99% del que parlàvem abans, però qui és aquest 99%? De les 600 entitats adherides a UCFR no trobaràs la cambra de comerç o la patronal… Trobaràs sindicats, partits d’esquerres, entitats veïnals, organitzacions de gent migrada… És a dir, que aquest 99% són la classe treballadora, que són el nucli d’UCFR, però potser molts d’ells no s’identifiquen amb la lluita de classes i això no vol dir que no hi tinguin cabuda, tot i que en el fons, tota lluita contra el feixisme és en certa forma lluita de classes perquè el feixisme sempre defensa els interessos de les minories privilegiades. Qui amenaça la sanitat pública, un immigrant sense papers o els polítics que retallen en sanitat i tanquen hospitals? Ve a ser això.

Creus que la crisi de la Covid-19 ha colpejat de forma especial a les persones racialitzades?

Totalment. En un primer moment es va culpar els xinesos (fins i tot Trump ho va dir) provocant una onada de racisme contra el món asiàtic, això per un costat. Però el més evident va ser el que va passar durant el confinament, perquè no és el mateix confinar-se a una casa gran amb jardí que fer-ho moltes persones en un petit pis. I tot i que això no és exactament una qüestió racial sinó econòmica i de classe, les dades diuen que a les minories racials tant a Gran Bretanya com als EUA tenen una taxa major de contagis percentual.

“la reacció tan gran als EUA denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps”

A Espanya no hi ha dades oficials en aquest aspecte, almenys que jo sàpiga, però molt probablement serà el mateix. A més, hem vist una enorme quantitat de vídeos amb actuacions desproporcionades de la policia durant el confinament contra persones majoritàriament racialitzades, moltes vegades sense cap motiu i amb un caire clarament racista. I sense cap dubte l’exemple més brutal va ser la campanya de regularització temporal de persones sense papers només per treballar al camp en unes condicions extremadament precàries i sense protecció adequada. Per cert, també això ha fet que la solidaritat de molta gent aflorés i han sorgit campanyes molt potents, com la recuperació dels papers per a tothom, que està tenint bastant ressò.

Què en penses dels conflictes racials que han tingut lloc als Estats Units aquest estiu?

En primer lloc és un error pensar que es deuen a l’assassinat per part de la policia de George Floyd, tot i que va ser el desencadenant. La reacció tan gran denota que és un problema estructural que s’arrossega des de fa molt temps. Hi ha centenars de casos cada any de persones negres assassinades per la policia als EUA. No fa tant, el famós cas de Ferguson, per nomenar el primer que em ve al cap. Però les protestes d’aquest estiu són les més grans que hem vist mai. Numèricament les protestes són encara majors que les que van seguir a l’assassinat del doctor Martin Luther King als seixanta. Mc Donalds va treure un cartell de Black Lives Matter. Deixant de banda l’enorme hipocresia que hi ha al darrere, el fet que les grans multinacionals es posicionin ens mostra que les protestes, pacifiques o no, poden canviar les coses quan són massives. I el fet que han tingut resposta a molts països de tot el món és sense cap mena de dubte un bon senyal i una bona notícia.

Aquí a Espanya ha servit perquè alguna gent tornés a parlar de casos com el de Tarajal o el de Lucrecia Pérez per donar dos dels centenars d’exemples possibles de com el racisme institucional provoca morts. El que és important per nosaltres és que quan la gent protesti contra el racisme no ho faci només durant una setmana perquè és el que toca, sinó que això es converteixi en una actitud constant. Volem que la gent s’aixequi contra el racisme cada dia de la seva vida.

“La lluita del Pedro és bressol i referència”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.

ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?

ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Producciones i Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics.
I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.

Quins treballs heu fet fins ara?

A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges.
Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.

Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?

Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.

Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?

El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.

“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”

El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.

Estrena del documental Poble Rebel a l'Àgora Juan Andrés – El Lokal

Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.

El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?

El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.

La Sisqueta y Capfoguer. Quan l’autogestió es fa realitat.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. Redacció Catalunya

Fotografies: Víctor Gallardo

És comú a molts sectors de l’esquerra pensar que la participació en les institucions no només té límits legals i constitucionals per promoure canvis socials en profunditat, sinó que genera contradiccions de tal magnitud que els moviments que ho intenten acaben integrats, absorbits dins del sistema i, finalment, es converteixen en instruments d’estabilització d’allò que, en principi, pretenen abolir o, si més no, transformar.
És una hipòtesi que sembla confirmar-se en la història els verds a Alemanya o, per no anar més lluny, quan observem els primers passos de Podem en l’anomenat “govern progressista”.
És per això que són molts els activistes que opten pel camí de la creació del que anomenem “contrapoders” des de la base i que la tradició anarquista denominava “acció directa”, sobretot quan el moviment va ser capaç de crear un corrent cultural i social propi, en paral·lel i contra l’Estat.
Portem això a col·lació per presentar un projecte que sorgeix a la perifèria barcelonesa, a Gramenet, i que pretén ser un referent autogestionari d’impuls cultural i social per a les classes populars: La Sisqueta.
Hi som amb dos dels seus membres, César i Jordi.

Abans que res, què és La Sisqueta?

Es tracta d’un espai autogestionat, els orígens del qual el trobem en altres dos anteriors que van impulsar joves de Gramenet: Aramateix i el Local Social Krida. Amb La Sisqueta es tractava de fer un salt endavant, d’aquí que en un moment determinat es decidís impulsar una cooperativa de treball (Capfoguer) i un centre sociocultural que seria La Sisqueta pròpiament dit. Capfoguer és autogestionada pels seus propis treballadors, es dedica a la restauració, però sobretot a l’elaboració de cervesa artesana. Les dues entitats comparteixen espai, projecte social, valors, etc., però funcionen de manera completament autònoma.

Comenteu que La Sisqueta és un projecte de projectes. Vol dir que a La Sisqueta funcionen diferents entitats? Quines característiques tenen?

Bé, La Sisqueta és una associació amb legalitat jurídica, però en aquest espai hi participen diferents entitats amb característiques molt diferents. Aquí es reuneixen associacions culturals, grups de consum, sindicalistes, gent de partits i de grups municipalistes com SOM Gramenet o grups feministes. Però també hi participen moltes persones a títol individual. Tots comparteixen valors basats en l’antifeixisme, antirracisme, ecologisme, feminisme, i, en definitiva, en l’anticapitalisme, que és el que englobaria totes aquestes característiques. Aquestes són les nostres línies vermelles. Qualsevol acte que fem, conferències, presentació de llibres, concerts, teatre, documentals, etc. han d’incorporar aquest conjunt de valors.


Amb entitats tan diverses i que actuen en àmbits diferents dins de la ciutat, no ha de ser fàcil el funcionament de la Sisqueta… O m’equivoco?

La coordinació la porta un grup promotor format per voluntaris, entre 10 i 15 persones, que porten el dia a dia, però les decisions importants es prenen de manera assembleària. El grup dinamitzador és obert a qualsevol que vulgui col·laborar, ja vam dir que està compost de voluntaris. La proximitat organitzativa genera cadenes de confiança que facilita la comprensió de propostes tan diverses i la possibilitat d’organitzar accions conjuntes, però sí que és cert que, de vegades, costa integrar alguna entitat en coses que vagin més enllà dels seus propis objectius. No obstant això, ho assumim per una cosa que ens sembla molt positiva, la convivència dins del mateix espai.

Quin tipus d’actes es solen fer a La Sisqueta, encara que entenc que la resta d’entitats que conviuen aquí realitzen les seves pròpies?

Sí, és clar, però a La Sisqueta tenim els nostres propis actes. Així, per exemple, el grup de consum (El Cabàs) el componen diverses famílies que obtenen de productors propers i ecològics el paquet d’aliments prèviament demandats i es fan xerrades sobre consum responsable. Després tenim el grup de cafè teatre, fem presentacions de llibres, passem documentals, es fan concerts en directe, teatre i acabem d’incorporar Poetry Slam en què el grup que representa Gramenet en altres certàmens es reuneix i recita en aquest espai.

“despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar”

Com intenteu resoldre el dilema entre la vostra acció politicosocial contra el sistema i les característiques d’una població amb poca consciència social, baixos nivells econòmic-culturals i poc mobilitzada socialment?

És realment difícil, sí, però pensa que a dalt tenim un bar, en un carrer molt transitat i on entra gent del barri. Si hi ha la possibilitat es parla amb ells, s’explica que estem en una cooperativa, com funciona, informem de l’existència de la Sisqueta, els donem programa d’actes, etc. Després, una altra manera és a través del grup de consum que apropa a famílies no necessàriament molt polititzades però que s’acosten per una cosa tan bàsica com és obtenir aliments de qualitat. D’aquesta manera s’intenta trencar amb l’entramat logístic del mercat capitalista i que s’apropin a la presa de consciència de que les coses poden funcionar d’una manera diferent i col·lectiva.

Us declareu anticapitalistes, però us moveu a escala local. Esteu en coordinació amb entitats d’altres localitats que funcionin de manera semblant i aspirin als mateixos objectius?

A Gramenet no hi ha espais com La Sisqueta, encara que alguns, com l’Ateneu Julia Romera, té un funcionament semblant. Són petites bretxes que anem obrint en un sistema que ho absorbeix tot. Mantenir aquests espais de resistència és tot un triomf. Tot i que a nivell local és constant la coordinació amb altres col·lectius per impulsar accions conjuntes, com han estat lluites per la defensa del patrimoni, per espais lliures en una ciutat pràcticament sense parcs, per un oci no mercantilitzat, en l’organització dels 1r de maig, contribuïm a generar espais d’economia social i solidària, etc.

Des de Capfoguer, l’altre pilar d’aquest espai al costat de La Sisqueta, volem, primer, consolidar-nos per després impulsar una altra etapa d’intercooperació fora de l’àmbit local. Així, per exemple, estem en dos projectes com són la Xarec (Xarxa de Restauració de Catalunya) i l’impuls al que serà Productors Cooperatius de Catalunya, en aquest cas, en l’àmbit de l’elaboració de cervesa. Tot això en la línia de generar discurs contra el mercat, crear alternatives laborals i de consum, maximitzar els recursos i, evidentment, crítica social. Des de La Sisqueta i Capfoguer estem participant en l’organització de les Festes Alternatives amb molts actes culturals, però també hem aconseguit posar en mans dels assistents una cervesa ecològica, artesana, d’economia social, enfront de les grans corporacions … Pensa que fins fa poc temps vam tenir aquí la fàbrica d’Estrella Dam. Competir, des dels nostres valors, amb aquestes multinacionals no és gens fàcil. Aquest exemple és claríssim de com, des de determinats espais, és possible obrir aquestes bretxes de què parlàvem abans.

Donada la vostra posició ideològica i el tipus d’accions que porteu a terme, la relació amb les institucions, parlo de l’ajuntament en mans del PSC, no ha de ser gens fàcil.

Des de La Sisqueta es decideix prescindir des del primer moment dels serveis de l’administració. La nova forma de caciquisme apareix a través de les subvencions que es reben de l’ajuntament i que obliguen a una sèrie de compromisos que acaben per generar relacions de clientelisme que no estem disposats a acceptar. Però el pitjor de l’assumpte és el bloqueig i fre que s’intenta per canals més subtils.

“nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí”

Vol dir això que us presenteu com un organisme d’oposició popular enfront de les institucions?

Nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí. I ens ho fa pagar de diferents maneres. Per exemple, amb el tema de permisos per a actes, d’accessibilitat a determinats espais, amb una fiscalització estricta a través d’inspectors que poden confirmar o no que l’espai reuneix condicions de seguretat per als assistents, fer cas estricte a trucades de veïns que poden no acceptar les activitats que es fan, etc. Això obliga moltes vegades a perdre les energies no en organitzar activitats sinó en resoldre problemes burocràtics que, en definitiva, intenten frenar que el teu projecte vagi endavant. Després també hi ha altres formes. Gent que ha participat en actes nostres fent tallers o altres activitats, després són vetats pel tècnic de torn al servei del partit governant perquè “estan fent coses a La Sisqueta”. L’objectiu és clar, es tracta de procurar que la gent, per por a perdre possibilitats de treball en altres entitats locals, acabi per no acostar-se a nosaltres. O, per exemple, com l’ajuntament accepta pressions de grans empreses, multinacionals de la cervesa o de l’oci, que són els que paguen les festes majors perquè en els programes de festes no apareguin els nostres anuncis, pagats amb molts esforços, perquè els nostres productes són la competència. L’ajuntament frenant el creixement de productes locals i cedint davant pressions exteriors, davant d’uns col·lectius que els planten cara, algunes vegades, en el seu propi terreny.


¿Després del que s’ha dit, quins projectes de futur teniu ara?

Seguir intentant incidir en el teixit social de Gramenet en una perspectiva de ruptura amb el capitalisme, generant massa crítica i créixer en projectes que donin sortida als problemes que té la gent. Portem dos anys de debat intentant “parir” un projecte, que sembla que posarem en marxa molt aviat, es tracta d’una Oficina de Drets Socials, amb suport d’advocats i altres tècnics. També preparem unes jornades sobre habitatge, no només des del punt de vista de l’habitatge, sinó de com l’habitatge i l’urbanisme poden condicionar el model de vida. Hi ha grups que han estat organitzant la Jornada del 8 de març, o que tenen avançada la del 1r de maig. Seguir treballant en la creació de consciència, de que les coses es poden fer de manera col·lectiva i des de la base, de manera autogestionada.


“el despertar d’aquesta solidaritat ja és un triomf de les classes populars”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.

Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el projecte.

Albert: Podem dir que les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident. Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B, interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.

Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.

Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)

Joanna: No podem dir que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.

Esther: En el cas del grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport  fem la recollida i entrega del material a les cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat. Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder fer-les arribar al major nombre de veïnes de Nou Barris que encara no en tenen, per exemple repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.

En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.

La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten, també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.

Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats  arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.

Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les demandants? Quines són les demandes més habituals?

Albert: Entre les voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds. Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia. Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.

Esther: En el cas de les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què també  constata l’assignació de rols de gènere en la vida quotidiana.

Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del barri?

Joanna: Des del primer moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials. Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible el seu creixement i desenvolupament.

Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.

Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?

Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.

“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”

Esther: Estic d’acord amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.

D’altra banda les xarxes també fem d’altaveu de denúncia, per exemple  quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es rectifiqués al dia següent.

Més enllà de les evidents parts positives, creus que aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?

Joanna: Evidentment tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta, sobretot quan la resposta ha de ser ràpida. 

Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?

Albert: Igual, igual segur que no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris. Com sempre… treballant comunitàriament.  Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.

A nivell polític i social, quina creieu que és la repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?

Joanna: Com es comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació. L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.

Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos i contesteu amb llibertat.

Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.

Xarxa Suport 3VR (Nou Barris) on Twitter: "Les #Xarxes de Suport ...

“Aquesta situació vulnera els drets fonamentals”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Parlem amb Jose Luís Pérez, conegut com a Bibi per molta gent. El Bibi és un històric i incombustible del sindicat. Afiliat i militant del sindicat del metall de l’Anoia, Secretari d’Organització de la Federació Comarcal i militant actiu de la Federació del Metall de Catalunya, ens explica com s’està vivint la situació a la Conca d’Òdena i a les empreses del sector del metall.

Com viu aquesta situació el sector metal·lúrgic a Catalunya?

Davant d’aquesta situació inèdita d’emergència sanitària, les treballadores i els treballadors de les empreses del sector metal·lúrgic ens trobem en diferents escenaris respecte a les mesures aprovades, però si podem dir que totes elles coincideixen, d’una o altre forma, en carregar directament contra la classe obrera. La majoria d’aquestes mesures són preses per la patronal: per exemple els ERTEs per causes de força major, que deixen sense la possibilitat de negociació a les seccions sindicals a les empreses. En aquesta situació la CGT recorre al seu ADN principal: l’Acció Directa com a arma de defensa per protegir els interessos de les plantilles. Per desgràcia, un cop que es reprengui l’activitat a les plantes de producció, apareixeran conflictes derivats de la flexibilitat que han introduït de forma sistemàtica, per recuperar la producció no realitzada, augmentant les jornades i els ritmes de treball en un futur immediat.

Tu ets d’Igualada. Com s’està vivint això a la Conca d’Òdena?

Des que la Generalitat de Catalunya va bloquejar les entrades i sortides a la població i va implantar el confinament de la Conca les empreses amb feines no essencials van aturar l’activitat durant els dies posteriors al 12 de març. Algunes empreses es van negar a fer-ho, i fins i tot sense tenir en compte la utilització dels equips de protecció individual (EPIs), ni altres mesures d’aïllament i desinfecció. En aquesta situació, l’actuació de les delegades i delegats de CGT va ser determinant per paralitzar l’activitat mitjançant l’aplicació de l’article 21. La gran majoria de les empreses del metall de la Conca d’Òdena han suspès els contractes de les treballadores i treballadors  per causa de força major. La comarca registra 1.426 ERTEs, 26 EREs, i aquestes mesures afecten a 9.000 mil persones de l’Anoia.

Suposem que és un escenari que genera inquietuds… Quina és la situació actual en aquesta zona?

El confinament perimetral a la fase 2 ha provocat indignació i desesperació a més de 10.000 famílies sense saber, durant pràcticament un mes, qui es faria càrrec de la situació econòmica.

I la gent que viu o treballa fora de la zona confinada?

El fet de viure en qualsevol dels quatre municipis i treballar fora ha provocat un conflicte entre l’administració municipal i el govern central per no atendre aquesta situació tant agònica per moltes famílies. A dia d’avui queda per resoldre la situació del col·lectiu de treballadores i treballadors que viuen fora de la Conca d’Òdena i presten serveis a empreses de sectors o serveis essencials. Nosaltres considerem que les mesures són insuficients i arriben tard. Un cop aprovat el RD el passat dimarts dia 7 d’abril, que reconeix el dret a la baixa laboral, apareix el vergonyós col·lapse burocràtic. Aquesta situació també vulnera drets fonamentals. La desprotecció dels autònoms és més que evident, ja que no poden deixar de pagar impostos i tributs i a la vegada no poden mantenir l’activitat econòmica.

Quines són les inquietuds que tenen les treballadores davant l’imminent arrencada productiva?

El sentir generalitzat de la classe obrera és un de indignació i frustració cap el govern central i el català. Aquest últim encotillat i buidat de respostes contra la decisió de la represa de l’activitat econòmica, continuant immersos en l’estat d’alarma. La gent té inseguretat en referència a les mesures que van aplicar les empreses per evitar contagis. La població obrera exigeix a les empreses els PRC (test de COVID-19) per realitzar les jornades laborals amb més seguretat sanitària a les plantes productives.

“l’acció sindical ha d’estar en mans de les pròpies afectades”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Bon dia Òscar. Ets secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya. Ens pots dir breument què és l’acció sindical?

Segurament moltes persones o sindicats tindran la seva pròpia definició. Per mi seria l’organització i execució de fets concrets que aixequin el poder obrer enfront del nostre enemic. En el cas d’una central anarcosindicalista aquesta acció és indestriable del concepte d’acció directa, és a dir, ha d’estar en mans de les pròpies afectades i sense intermediaris.

En un context de canvis legislatius cada vegada més restrictiu (reformes laborals, de les pensions, lleis mordasses, etc.), de fragmentació dels centres de treball, de precarietat creixent, d’individualització de les persones… quin marge té l’acció sindical?

El marge és el mateix de sempre: el que decidim els i les treballadores. És a dir, els límits legals que pretenen ofegar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests. Nosaltres farem servir la llei quan ens convingui, però la classe treballadora seguirà fent sabotatges, aturant la producció com considerem, fent crides al boicot o exercint la pressió i la coacció per contrarestar la coacció quotidiana de què disposen legalment empreses i governs. I el dia que ho deixem de fer, que s’anomeni d’una altra forma, no serà sindicalisme sinó poc més que gestió domesticada de recursos humans.

Dels problemes que indiqueu, per mi el més preocupant és el que genera fragmentació entre la mateixa classe treballadora, bé per les seves condicions de treball, artificials divisions per subcontractació o per les noves economies de plataforma. Davant d’això crec que hauríem de trobar i repensar noves formes d’evitar-ho, tal com fa un segle es va fer per superar les fragmentacions en l’organització sindical per ofici.

Gestió domesticada de recursos humans. De vegades us hem sentit parlar també de sindicalisme de lluita oposat al sindicalisme de concertació. A què et refereixes amb això?

No descobrim res de nou si, a banda de funcionaments ideològics propis, el ‘fet sindical’ ha tingut històricament dues posicions maximalistes: Una és la d’aquells que col·laboren amb el poder (empresarial o governamental) a canvi dels beneficis que suposa estar amb els que guanyen i les petites concessions atorgades per mostrar una certa utilitat. L’altra és la dels que sabem que res és guanyat fora dels límits del corral sense oposició i força real, lleials a la nostra classe i les aspiracions que tenim a curt, mig i llarg termini.

En aquest sentit a les empreses (terreny quotidià on s’enfronten ambdós models) veiem com pugnen uns i altres. Els uns amb tots els favors possibles de Direcció mentre els altres aixequem barreres a la cobdícia, amb pressió real i honesta.

El que podem observar arran dels diferents retrocessos legals, és que el model de la concertació i la rendició social ha entrat en crisi. La seva percepció d’utilitat i mal menor va quedar profundament tocada, doncs ja no produeix ni molles. Les patronals no necessiten cedir en res per assolir els seus objectius a curt termini. Per altra banda, especialment el darrer any, veiem com la via de la pressió decidida és la que està assolint resultats i avenços reals: més de 10 vagues guanyades completament el 2019 per seccions de la CGT de Catalunya. I percebo que cada cop més part de la classe treballadora ho està veient també, només cal revisar els rècords d’afiliació any rere any que estem tenint.

“els límits legals que pretenen ofergar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests”

Sí, però fins i tot les lluites sindicals llargues i contundents acostumen a tancar-se amb pactes entre els/les treballadores i l’empresari. En quins contexts arribar a aquests pactes és un avenç i no una mostra d’aquest sindicalisme de concertació que critiqueu?

El sindicalisme es debat entre la temptació de millorar les condicions de la classe treballadora i la seva aspiració revolucionària, és a dir agafar la taula de la realitat actual i tombar-la per aspirar a una de nova. Mentre no estem en el segon escenari, seguirem pactant.

Ara bé, els nostres pactes són els que s’assoleixen en escenaris com el de directius de Cacaolat enxampats pels nostres piquets en intentar passar productes en cotxes particulars, els de negociacions com la de la vaga indefinida d’Iberboard amb el nostre comitè de vaga prenent el sol mentre l’empresa suava a una habitació per accedir a les reivindicacions, el de l’alcaldessa de Girona valorant tenir una ciutat plena de merda durant la vaga de neteges la setmana de ‘temps de flors’ o Ada Colau cedint després de vint-i-set dies de vaga a Metro pel cost polític que li estava suposant el conflicte.

En definitiva, mentre els nostres pactes neixin de posicions d’avantatge per la via de la força no tindran res a veure amb aquells als que arriben altres en situació de feblesa i als despatxos.

Canviant de temàtica, com veus l’apropament al sindicat de la gent jove amb contractes precaris? I de les treballadores migrants?

És obvi que hem de millorar però també cal tenir en compte que el percentatge de noves afiliacions per sota dels trenta-cinc anys que estem tenint és superior al que suposa respecte a la població assalariada catalana. Cal tenir en compte una idea: és molt difícil prendre el pèl amb promeses de futur a tota una generació que ha crescut encadenant crisis des de la seva infantesa. Ja saben que ningú regala res i és probablement un dels factors pels quals estem veient cada cop més gent jove al sindicat i a les accions on participem.

Respecte a la migració, un altre punt a tenir en compte és que s’ha produït una estabilització de les diferents arribades de companys i companyes. En l’àmbit de les empreses no percebem que hi hagi un biaix per l’origen respecte si una persona pren la decisió d’organitzar-se o no, sinó que aquesta diferenciació es produeix de facto pel tipus de feina que es realitza. Molt sovint les més dures i precàries recauen amb aquesta discriminació a la qual se sumen altres com la feminització.

Ja abans de l’actual crisi, la proliferació d’empreses de multiserveis i de l’anomenada economia de plataforma planteja un repte al sindicalisme entès com a forma d’organització de la classe treballadora. Teniu pensat com afrontar-ho?

El capital es fa més fort no només per la via d’una major explotació, sinó especialment per l’atomització i aïllament de les relacions de treball. El que vull dir és que el problema no és ni serà mai la precarietat o ultra explotació laboral, que et paguin una merda, que el teu contracte no doni cap mena de seguretat, doncs al final sempre ens organitzem i hi fem front.

El problema és quan el model d’aquest nou capitalisme busca que no puguem respondre col·lectivament, com qui no vol la cosa. I és obvi que fragmentacions portades a l’extrem d’un algoritme que et dóna feina o no, no es poden resoldre amb fórmules d’organització sindical fordista.

Cal interioritzar que els nostres mètodes sindicals no van ser escrits amb un llamp en una pedra pels déus i, per tant, si no serveixen en nous escenaris, hem de fer servir altres. Personalment estic convençut que la canalització ha de trobar nous camins que complementin la clàssica via de la secció sindical d’empresa i centre de treball i trobar-nos més en els terrenys purs de l’acció i la unió.

Perquè creus que moltes treballadores precàries prefereixen organitzar-se en sindicats més aviat d’ofici (Kellys, manters, Riders, etc.) que no pas transversals de classe?

Per què no estem donant respostes adequades. Ni més ni menys. No podem dir a aquests col·lectius ‘Ei, la resposta és que penseu que la vostra situació és equiparable a la de la SEAT’. No crec que la realitat no tingui altra cosa a fer que adaptar-se als estatuts de la CGT.

Els i les companyes es reconeixen en ells mateixos per patir un mateix context, un mateix patiment, unes mateixes ganes de què es posi fre a aquesta injustícia. El sentiment “d’ofici” que els uneix no és més que una crida als sindicats de classe. Mentre no donem una resposta adequada, la lluita obrera en aquests entorns se seguirà donant, però autònomament, el que no em sembla tan malament si l’alternativa ha de ser el derrotisme i competitivitat.

I finalment, no podem deixar de preguntar-te per quins creus que seran els reptes immediats, en l’àmbit sindical, per quan sortim de l’estat d’alarma?

Que ningú dubti que ens ve a sobre una crisi amb característiques pròpies però semblant a la del 2008, amb percentatges d’atur per sobre del 20% durant molts mesos o anys. Em fan por dues coses: que s’incrementi la por a perdre el lloc de feina, autèntica profecia autocomplerta que permet una major agressivitat de la fastigosa casta empresarial que suportem en no trobar resistències dures.

L’altra inquietud és l’ús de la pandèmia com a ‘shock’ per implementar les regles del nou món neoliberal, crec que els anuncis de ‘nous pactes de la Moncloa’ van en aquest sentit i en el d’oferir un nou mite per noves generacions que no van viure la manipulació de la transició.

Esperança? El sindicalisme servil està en una profunda crisi de legitimitat. Tenim una oportunitat per créixer i respondre contundentment en nom de la nostra classe. Dediquem prou energies i ja veurem.

“Hem de fugir de singularitzacions i mitificacions”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?

No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.

La Fundació Salvador Seguí va sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també, documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.

La singularitat fou que no és va constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació des del començament.

Es van constituir delegacions a Madrid, València, Granada i Catalunya.

Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?

D’entrada, perquè les classes populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol,  hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant  les etapes franquistes i de la Transició.

En aquest punt, durant anys la centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries (Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca de 1919).

La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?

Totes dues coses. Recuperar, difondre i reflexionar sobre  la història i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu, repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).

En els actes del centenari del Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el passat (llibre, mural i faristol a Sants),  era important reflexionar sobre la realitat actual de l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?

Per sort per a l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).

Sens dubte, Salvador Seguí és probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar que era prou referencial i la més adequada.

Com funciona la vostra entitat?

A Catalunya, tenim una base de socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/), que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells  o dossiers de lluites.

Fem una assemblea a l’any, com a mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i debatre les línies d’actuació pel següent.

Hi ha una nucli de col·laboradors (sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem un espai adequat per als nostres arxius  (més de 60 palès dipositats  provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de cartells en els locals de CGT Rubí) …

A nivell confederal, tot i que hi ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat  (dos membres de cada delegació i el secretari general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació  d’activitats i cerquem vies de col·laboració entre les delegacions i amb la CGT.

En la darrera reunió vàrem concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a disposició dels ens confederals per recórrer la península.

Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?

La relació és manifestament millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de Catalunya  sap què fem. Estar encara més oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els sindicats i les federacions.

Hem establert relacions de col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de memòria històrica llibertària.

Com he dit abans, hi ha sindicats i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de llibres propis o aliens…

Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.

“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”

Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?

Vàrem observar que les darreres publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys, amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un públic molt concret.

Vàrem dubtar si tornar a publicar el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi present o veure un   documental «impossible».

Vàrem estirar del fil i vàrem trobar altres  documents relacionats (estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic nou…). En fi, un autèntic botí.

Després d’ordenar-lo per fer-ho més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants, una presentació i una introducció.

Opino que ara mateix és un llibre de referència per apropar-se al fet històric.

Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?

En el cas de Peiró no és gaire complicat perquè, des del començament (1989),  la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a Peiró.

Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les seves capacitats i voluntats.

Si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la «CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.

Continuem classificant i digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.

Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?

Després del llibre sobre el Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia  d’articles d’Amedeo Bertolo  i una entrevista amb ell. La selecció l’han feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás Ibáñez.

Aquest llibre respondria més a la voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.

D’altra banda, els dies 11, 12 i 13 d’octubre  (en col·laboració amb un grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017. 

“La debilitat del sistema sanitari públic s’ha gestat amb les retallades”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Rosa Pahissa, metgessa de l’Atenció Primària. La Rosa desenvolupa la seva tasca professional a Rubí però viu a Sabadell, on és militant, també, dels moviments socials de la ciutat.


Bon dia Rosa, explica’ns, com esteu vivint aquesta situació d’excepcionalitat?

Amb una gran preocupació i sensació d’impotència davant la perspectiva d’un imminent col·lapse sanitari que podia i havia d’haver estat previst per les autoritats polítiques i sanitàries. A un nivell immediat, aquesta crisi podia haver-se abordat amb molta més antelació veient els exemples d’altres països; però a un nivell més general, la debilitat del sistema sanitari públic s’ha vingut gestant a base de successives onades retalladores tant dels governs estatals com autonòmics i ara en patim les conseqüències.

– Amb quina situació us trobeu actualment al CAP?

Ara per ara, ens trobem a l’expectativa davant l’absència d’una coordinació clara entre CAPs que fa que les funcions de cada centre es decideixen en funció de l’organització interna del personal. Era evident des d’un primer moment que serveis com el 061 serien els primers en saturar-se, i no s’ha tingut en compte la xarxa de CAPs com a eina potencial a l’hora de gestionar el pic de necessitat assistencial. Ara mateix, els CAPs haurien de funcionar en coordinació plena amb els hospitals, exercint de primera línia d’atenció i filtratge de pacients, realitzant alhora una funció informativa que permeti resoldre la gran quantitat de demanda informativa i assistencial de la població.

– Es nota la falta de recursos de la sanitat pública en moments així?

Absolutament. Els CAPs estan infradotats per atendre una emergència d’aquestes dimensions i es troben limitats a l’hora de contribuir a descongestionar els hospitals. En aquests moments ja s’està fent una crida al personal d’atenció primària per incorporar-se a l’atenció hospitalària, cosa que és absolutament necessària, però a la vegada implicarà deixar considerablement descobertes les funcions pròpies de l’atenció primària.

“la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi”

– Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral?

En aquest sentit hi ha una intensificació d’una situació de saturació i sobrecàrrega que s’arrossega des de fa temps. La cobertura de baixes de personal contagiat o en risc accentua la falta del personal que ja existia anteriorment. La situació actual implica un esforç de tots els professionals a adaptar-nos a les necessitats de la població, però sobretot caldrà un esforç per sobreposar-se a aquesta situació més endavant; No s’està pensant, per exemple, en com es gestionaran unes llistes d’espera que ja eren extremadament llargues abans de la pandèmia, amb una sanitat ja minvada de recursos.

– Patiu estres psicològic i/o emocional en situacions així?

Sí, la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi tant per a pacients com per al nostre entorn més proper. Per altra banda, estem en contacte amb els nostres companys que treballen als hospitals i veiem com la falta de material i de prevenció els està portant al límit de les seves forces físiques i mentals.

–  Quins EPIs feu servir vosaltres?

La dotació del CAP és totalment insuficient. Hi ha un nombre molt escàs d’EPIs i el seu ús s’ha de restringir, portant-nos a atendre pacients amb patologies respiratòries sense l’equipament adequat, amb el que això implica tant a nivell de risc personal com de contagi a altres.

– Què podem fer nosaltres per ajudar-vos?

Complir estrictament les mesures de confinament mentre duri l’emergència, i un cop acabada, sortir al carrer en massa a exigir responsabilitats polítiques i la construcció d’un veritable sistema de salut pública universal.

Ho farem.



“estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Des del Catalunya, intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquesta crisi del Covid-19, conegut com Coronavirus. Per això, avui, hem parlat amb Beatriz Casas, treballadora d’ambulàncies Falck VL, delegada d’igualtat per la CGT al comitè d’empresa i secretària de gènere de la Federació comarcal de la CGT Baix Llobregat. Degut a la situació actual, realitzem aquesta entrevista telemàticament, entre torn i torn de la Bea, que ens explica la situació mentre va a la feina a treballar.

Imagen
Una prestatgeria a l’Hospital Universitari de Bellvitge, on es veu la mancança de materials.

Bona tarda Bea. Primer de tot, en què consisteix la teva feina?

Porto dotze anys treballant al Transport sanitari urgent (TSU), però ara treballo al Transport sanitari no urgent. Ens ocupem bàsicament de portar persones a diàlisi, radioteràpies, quimioteràpies, rehabilitació… bé, ara la rehabilitació no s’està fent. Ens movem a la comarca del Baix Llobregat: Molins de Rei, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, el Prat, Cornellà… i excepcionalment fem sortides també fora d’aquest territori.

Suposem que amb la crisi actual del Coronavirus haurà canviat la vostra feina.

Sí. Ara ens veiem en la situació de que hem de fer altes o trasllats interhospitalaris amb pacients afectats per Coronavirus, és a dir, que tenen positiu en Covid-19. Els traslladem a centres hospitalaris que estiguin més a prop de casa seva o, simplement, els hem de traslladar perquè hi ha saturació als hospitals. Una altra cosa que fem són altes a domicili, és a dir, portar pacients a casa seva perquè facin la quarantena.

Aquesta feina, no suposa un augment de risc de propagació del virus?

El problema no és tant si ens infectem nosaltres, que també, ja que d’aquesta manera hi haurà menys personal sanitari disponible. El problema és que després de fer una alta o un trasllat d’un pacient positiu en Coronavirus, hem de traslladar pacients de diàlisi, o de radioteràpia, pacients molt delicats, amb un sistema immunològic molt deteriorat pels tractaments, és a dir, que són persones d’alt risc. I això és un perill, no sé si m’estic explicant…

“no tenim material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris ni en stok”

Però com a personal sanitari, teniu equips de protecció individuals (EPIs). Aquests equips us haurien de protegir a vosaltres i als pacients.

Els EPIs que tenim són completament insuficients. A banda d’això, clar, penseu que per exemple nosaltres, amb el material que ja és insuficient de per si, hem de portar diferents pacients amb els mateixos EPIs.

Llavors, com us ho feu?

Com us he dit, estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients. Pel Transport sanitari urgent, quan hi ha un cas sospitós de Coronavirus, sí que hi ha uns equips que són els que s’utilitzen al medi hospitalari. Aquests són guants: doble guant, unes ulleres de protecció per a que no puguin entrar gotes als ulls, una mascareta FPP2 o FPP3, que són les mascaretes que s’han d’utilitzar, i una bata de màniga, que a més són impermeables.  Això és el que s’hauria d’utilitzar. Nosaltres al transport sanitari no urgent, utilitzem mascaretes quirúrgiques que no estan catalogades ni com FPP2 ni com FPP3, ni tal sols com a FPP1, i guants, fins i tot quan són casos confirmats de positius en Coronavirus.

Les bates que utilitzen el personal de transport sanitari no urgent són completament insuficients.

Deu ni do… la falta de recursos degut a les retallades s’està notant en moments així doncs.

Sí, es nota moltíssim. Es nota per tot el que he comentat, perquè no tenim el material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris, i tampoc no hi han en stock. És un problema que va més enllà de les empreses. És un problema del govern, que no ens ha facilitat els mitjans per poder tenir una sanitat protegida. Es nota molt la falta de recursos a la sanitat.

I no hi ha un protocol per a això? Tenim entès que s’ha fet un nou protocol.

El protocol que tenim és que jo, que sóc una treballadora d’una ambulància de transport sanitari no urgent, he de fer trasllats interhospitalaris de pacients positius en Coronavirus, o fins i tot altes a domicili perquè facin la quarantena, amb una mascareta quirúrgica de les verdes i uns guants normals, ni tan sols una bata d’aïllament! Ni ulleres, ni res. Quan el protocol diu que hem de portar tot el kid. I a nosaltres, transport sanitari no urgent, només ens donen una mascareta quirúrgica i guants, i al pacient igual. I a aquesta persona l’he de portar on sigui, i després de desinfectar el cotxe, he de portar a altra gent, a diàlisi, radioteràpia, quimioteràpia… Hem d’anar a centres de diàlisi, etc. és una merda. No tenim material suficient. I el protocol va en consonància amb l’stock de material.

Aquesta falta de recursos, també s’haurà notat a nivell de personal. Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral? S’han modificat torns per exemple?

En principi no s’han modificat. Però sí que tenim ordre del Ministeri de Sanitat de que ara es necessita que tot el personal estigui operatiu. És a dir, ara no podem gaudir ni de vacances, ni de permisos, etc. A més, hem d’estar les 24h disponibles, perquè si ens truquen, encara que no estiguem dins la jornada laboral, hem d’estar disponibles per a que ens cridin en qualsevol moment. I acudir. Fem torns de 12 hores o fins i tot 24, no podem dinar…

Mascaretes totalment insuficients per evitar la propagació del COVID-19.

Aquesta situació doncs, deu generar un estrès psicològic considerable, no?

Som un sector que ja de base patim un maltractament psicològic constant per part de les empreses, i per part inclús de les usuàries, que no entenen que la nostra feina és per ajudar… 

“no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars”

Ara, amb aquesta crisi del Coronavirus, s’estan restringint molt els serveis. Però amb aquesta falta d’EPIs, falta d’informació i la quantitat de companys i companyes en quarantena que tenim ara mateix… sí, tenim por. Estem anant a treballar amb por. Principalment pels pacients que estem portant en ambulància, perquè són pacients molt delicats, immunodeprimits i que no tenen la tranquil·litat que podem tenir gent més jove o gent sana. Després quan marxem cap a casa, també tenim famílies, persones delicades al nostre càrrec, però hem de continuar treballant. A mi m’ha arribat a trucar gent plorant directament perquè el nou protocol ens deixa desemparades. A nosaltres, als nostres pacients i als nostres familiars.

A més de l’estrès emocional a que esteu sotmeses normalment, aquesta situació i falta de recursos sanitaris, ho empitjora…

Genera molt estrès, perquè no ens estan donant cap informació a les treballadores. Personalment, tinc la sort i el privilegi de viure en una casa amb bastant d’espai, i m’estic preparant un “zulo” a casa meva, una habitació tancada per no sortir, perquè en cas que jo em contagiï, no contagiï el meu company que té problemes respiratoris, i per tant és població d’alt risc.

“Anem a treballar amb por. La gent sovint plora”

Amb tot això vull dir que no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars. Res. No ens estan donant res, no ens diuen res. Jo arribo a casa i no sé si estic malalta, si estic infectada. De fet hi ha companys i companyes que han tingut contactes directes i continuen treballant, amb nens i nenes a casa, amb familiars sota tractaments com les quimioteràpies, diàlisis… anem a treballar amb por, la gent sovint plora, tal qual us ho dic. És una situació caòtica. Caòtica referent a les treballadores, caòtiques per les usuàries, caòtic en la gestió.

Des de la redacció del Catalunya només us poden donar les gràcies per la feina que feu i molts ànims a totes les companyes.