Internacionalisme- Acció Social CGT Catalunya
Il·lustració: Joan Turu
A finals d’octubre la Unió de Sindicats de Treballadors i Treballadores de Palestina llençava una crida que ens interpel·lava: “En un moment en què assistim a intents de prohibir i silenciar tota forma de solidaritat amb el poble palestí, us demanem que us pronuncieu i actueu davant de la injustícia, com han fet històricament els sindicats. Llancem aquesta crida perquè estem convençudes que la lluita per la justícia i l’alliberament de Palestina no és només una lluita decidida a escala regional i mundial. És una palanca per a l’alliberament de tots els pobles desposseïts i explotats del món”.
Es tracta d’una crida directa a la solidaritat des de l’acció sindical que ens condueix a una reflexió sobre el sindicalisme en clau de classe i d’internacionalisme, una herència històrica de l’anarcodindicalisme que apel·la a la unió mundial de la classe treballadora i a la defensa dels pobles explotats en el marc d’un capitalisme mundial que és per definició imperialista. El cas de Palestina, de colonització per assentament durant més de 75 anys amb què l’Estat d’Israel busca la neteja ètnica a través del genocidi —amb més de 20.000 persones assassinades a Gaza i el 80% de la població desplaçada només en els darrers dos mesos—, interpel·la al sindicalisme combatiu.
Entre les respostes a aquesta crida a Catalunya, cal esmentar les mobilitzacions periòdiques de personal sanitari i docents, entre d’altres treballadores, i la dels estibadors del port de Barcelona que han decidit «no permetre l’activitat de vaixells que continguin material bèl·lic», tal com van explicar en un comunicat fet públic després d’una assemblea del comitè d’empresa. Cal tenir en compte que l’Estat espanyol ha venut des de l’any 2000 armes a Israel per valor de 139 milions d’euros i el nombre d’importacions és molt més gran que les exportacions, segons dades del Centre Delàs. Aquest organisme també ens diu que Israel necessita construir una marca que li proporcioni un avantatge competitiu global i publicitari i, per això, presenta els seus productes com a “provats en combat”. Palestina, i sobretot la Franja de Gaza, fa anys que s’ha convertit en laboratori de proves de material militar israelià.
En aquest sentit, accions com la de treballadors i treballadores del port de Barcelona, de ports italians o del transport de Bèlgica mostren la força de la classe treballadora per trencar el que s’ha anomenat “cicle econòmic militar”. Amb aquest objectiu s’ha llençat també a l’estat espanyol per part de més de 200 entitats, incloses organitzacions sindicals, la Campanya Fi al Comerç d’armes amb Israel, en el marc del Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí, el passat 29 de novembre.
Cal tenir en compte que l’Estat espanyol ha venut des de l’any 2000 armes a Israel per valor de 139 milions d’euros
Un altre exemple de la força dels treballadors: els que treballen a Navantia-Ferrol han denunciat, en una acció impulsada per CGT, que els vaixells «Méndez Núñez com el Patiño van ser construïts a la nostra factoria, però els treballadors no els construïm perquè col·laborin en un genocidi», ja que tot i les informacions de l’Armada espanyola donant a entendre que aquests vaixells naveguen pel Mediterrani a causa de la guerra d’Ucraïna, han assenyalat que acompanyen el portaavions nord-americà Gerald R. Ford enviat a través de la Mediterrània en suport a l’Estat d’Israel.
També està a les mans de la classe treballadora, no només com a productores, sinó també com a consumidores, dur a terme accions efectives de boicot. De fet, la solidaritat sindical és una de les branques de la campanya de Boicot, Sancions i Desinversions (BDS) —impulsada el 2005 per organitzacions palestines—, en el marc de la qual l’any 2011 es va crear la Coalició Sindical Palestina pel BDS. Els sindicats palestins criden des d’aleshores a l’acció sindical, a campanyes de boicot, així com a boicotejar l’Histadrut, el sindicat israelià que ha tingut un paper clau en la colonització de Palestina, i encara avui en l’opressió del poble palestí i dels seus treballadors i treballadores, als quals es nega qualsevol possibilitat d’organització en territori israelià.
Sindicalisme i moviment contra l’ocupació: una mateixa lluita
La crida de la Coalició Sindical Palestina pel BDS o la de la Unió de Sindicats de Treballadors i Treballadores de Palestina de fa unes setmanes ens venen a dir que el suport a les lluites sindicals a Palestina ha de passar necessàriament per l’acció contra l’ocupació. Així mateix ho explicava Saif Abukeshec, de la Comunitat Palestina a Catalunya i membre de la taula sindical per Palestina, el passat 23 de novembre en una xerrada al local de CGT-Catalunya: «No es pot separar la lluita sindical de la lluita per l’alliberament de Palestina perquè qui et para en un punt de control i t’impedeix anar al teu lloc de treball és un soldat israelià». Per exemple, en el punt de control de Tulkarem, «si hi vas a les quatre del matí veus centenars i milers de treballadors en línia per creuar amb temps suficient per arribar a la feina. Hi ha força accidents de persones que moren a causa d’empentes, perquè han de passar per passadissos molt estrets, portes de seguretat i diversos controls. Això també té efectes psicològics».
Cal tenir en compte que, segons explicava Abukeshec, per accedir a un permís de treball a Israel es passa per una investigació exhaustiva i, a més a més, hi ha màfies israelianes que venen permisos, de manera que arribar tard a agafar l’autobús que recull les persones treballadores pot implicar no només no poder treballar aquell dia, sinó també perdre diners. Alhora, les condicions laborals a Israel per aquesta població treballadora són de màxima explotació, sense salaris mínims ni protecció davant accidents de treball.
Aquesta explotació també s’estén als territoris ocupats, on trobem zones industrials israelianes en assentaments a Cisjordània. Amb una normativa sobre medi ambient i laboral molt més laxa que dins d’Israel, hi treballen persones palestines amb salaris molt baixos i sense mesures de seguretat. A més, són els pobles palestins els que reben els residus tòxics d’aquestes fàbriques, amb efectes greus sobre la salut. Per exemple, la zona industrial de l’assentament de Nitzanei Shalom a Tulkarem té 12 plantes químiques. Els residus de la fàbrica es filtren a les aigües subterrànies i al sòl, i bombegen toxines a l’aire, enverinant els pobles palestins propers. Segons la Nova Federació Palestina de Sindicats, les taxes de malalties respiratòries i càncer han augmentat en aquestes comunitats.
No es pot separar la lluita sindical de la lluita per l’alliberament de Palestina
D’altra banda, així com denuncia la campanya BDS, el bloqueig econòmic d’Israel a Gaza va portar a un nivell d’atur que arribava al 60% —la taxa més alta del món—, nivells salarials baixos i males condicions de treball. Per exemple, els treballadors de la construcció deien que en les poques ocasions en què podien trobar feina només cobraven 30 shekels (menys de 8 dòlars) al dia.
També cal fer emergir la situació de les més de 15.000 persones treballadores de Gaza que estaven en territori israelià el passat 7 d’octubre, i que van quedar en situació d’il·legalitat en ser cancel·lats tots els permisos. Moltes van ser detingudes, i les que van aconseguir arribar a Cisjordània i després van ser traslladades en autobusos militars cap a Gaza han denunciat tortures. També cal recordar com personal d’hospitals, escoles, organitzacions humanitàries o periodistes són contínuament objectiu directe dels bombardejos israelians. I davant d’això, i tornant a la darrera Crida de la Unió de Sindicats de Treballadors i Treballadores de Palestina, la demanda és clara: que «tots els sindicats d’Europa s’organitzin i construeixin el moviment sindical en suport de les treballadores i els treballadors palestins i exigeixin la fi de la matança de població palestina» i, per això, és condició necessària la fi de l’ocupació. El sindicalisme combatiu i de classe té avui un gran repte a Palestina.
