Jordi Gil, Secretari de Comunicació Federació d’Ensenyament de Catalunya
Aquest estiu, llegint El camino a Wigan Pier de George Orwell, on l’autor fa una anàlisi de la societat de classes i del moviment socialista el 1936, em va semblar interessant la crítica que fa del moviment socialista de l’època i l’actualitat d’alguns dels seus arguments.
Alguns dels errors que Orwell anomena són:
– A qui s’adreça el missatge: L’imaginari del treballador a qui va adreçada tota la comunicació del moviment socialista és el treballador de fàbrica, excloent-ne tota la resta de la classe treballadora.
– Què vol un treballador: Orwell assenyalava que si preguntàvem a un treballador no polititzat què volia, la resposta segurament era viure bé; ni entenia ni l’interessava la política, però si li explicaven les conseqüències d’un sistema o altre evidentment escolliria el que li garantia una vida digna davant d’un sistema que només vol treure el màxim rèdit de la seva força de treball.
– Eterna cerca del “traïdor”: La gent “polititzada” estava més pendent de trobar al traïdor de la causa socialista que de transformar la societat, allunyant a la gent menys mobilitzada.
– Com es veu el moviment des de fora: El treballador no polititzat veia als socialistes com frikis que no tenien res a veure amb ell i estaven molt allunyats del seu entorn.
Malauradament, podem trobar una rèplica de cadascun d’aquests arguments amb la societat actual. Intentem fer-ne una analogia:
– A qui s’adreça el missatge: Moltes vegades fem servir terminologia i/o material gràfic que tenen més a veure amb la imatge del treballador del s.XIX o principis del s.XX. Si això ja era un problema el 1936, ara, que cada cop hi ha més feines precàries que poc tenen a veure amb aquest imaginari, el problema és doblement greu.
És evident que el discurs hegemònic que pretén que tothom s’identifiqui com a classe mitjana no ajuda, però així i tot cal preguntar-se sempre com podem fer que més gent se senti interpel·lada pel nostre discurs.
Sabent que la identitat personal té un component de vinculació al grup (en trobem exemples en tribus urbanes, equips de futbol, nacionalitat, etc.), cal treballar per aconseguir relacionar aquesta identitat de grup amb el sindicat. En aquest sentit, veig dues línies d’actuació:
- Identitat de grup com a classe oprimida, interpel·lant tota la gent que depèn d’un sou per viure, i no només una part de les treballadores.
- Identitat de grup dins de cada àmbit de treball o feina. En àmbits on hi ha una forta identificació amb el col·lectiu és més fàcil aconseguir mobilitzar-se; si sents que formes part d’un grup, no vols trair la teva gent.
Si fem referència a l’imaginari d’un treballador anacrònic, difícilment aconseguirem que ningú s’identifiqui com a grup. Cal que cada àmbit de treball faci una cerca de la imatge o idea que aglutini a tothom. I, al seu torn, una línia d’actuació que faci sentir tota la classe treballadora com a membre del mateix col·lectiu.
– Què vol un treballador: Orwell apuntava que el treballador el què vol és viure bé, i que no li interessa massa la política ni com aconseguir-ho. Avui el capitalisme ha guanyat la partida de la comunicació i que s’associï a tenir un Maserati, una mansió i molts diners, sense que importi com hi arribes. I això ho ha fet sense parlar MAI del sistema econòmic ni de política, simplement parlant de condicions materials de vida. És urgent que comencem a parlar d’objectius tangibles i materials, ser més propositius i no quedar-nos en la crítica al poder establert.
L’important no haurien de ser les paraules sinó assolir els nostres objectius. No només això, sinó que de poc ens servirà parlar de grans objectius si aquests no connecten amb qui els ha de fer realitat amb la seva mobilització.
– Eterna cerca del traïdor: En tenim infinits exemples i al final, si valorem el temps i les forces que s’han perdut en aquestes lluites, els efectes que han tingut en millores materials per les treballadores i sobretot en la quantitat de militants que s’han allunyat, crec que tots estem d’acord que el balanç és força negatiu.
– Com es veu el moviment des de fora: Tenim un problema per arribar a la darrera onada d’immigració que no ens veu com una eina útil. No només això: la gran majoria de gent amb feines precàries no està sindicada. De fet, moltes vegades la gent mobilitzada som vistes des de fora com el pesat que està tot el dia fotent la tabarra amb coses de política, i aquesta visió ens allunya del gruix de les treballadores.
En conclusió, cal fer una reflexió sobre el nostre discurs i fins on estem aconseguint que arribi, i més tenint en compte que avui dia l’extrema dreta està aconseguint ocupar l’espai transgressor contra l’ordre establert entre el nou jovent que hauríem d’ocupar nosaltres.
