Roger Gras
Al barri de Vallcarca de Barcelona, com a confluència i mirador privilegiat d’un apocalipsi suau, xerrem amb el grup musical Sobre Mi Gata. Sons i ritmes mescla de cumbia i electrònica, descobrim el missatge i actitud que inspiren aquest grup postpandèmia.
Qui és Mark Fisher i com us ha influït en la manera d’entendre la vostra proposta musical?
Mark Fisher (1968-2017) va ser un filòsof contemporani del Regne Unit que, entre altres coses, va teoritzar el Realisme Capitalista. Aquest concepte ens ha despertat interès a l’hora de reflexionar sobre com entenem el col·lapse i l’amenaça d’una fi de món o d’una època. I d’aquí s’han inspirat diverses lletres de les nostres cançons (per exemple Comunismo àcido i Metaverso). Mark Fisher va encunyar la idea que un dels èxits del capitalisme ha sigut treure’ns la capacitat d’imaginar altres futurs possibles, alternatius al capitalisme. Només pot ser real allò que tenim, el capitalisme, no hi ha alternativa (a l’estil Thatcher): vivim emmarcats en una existència entre uns futurs perduts i uns espectres del passat que també ens recorden el fracàs d’intentar rebel·lar-se o plantejar alternatives. D’aquí la necessitat de recuperar una força quasi lisèrgica que pugui imaginar un nou món, un altre futur, més enllà del capitalisme. D’això en parla en l’últim llibre que va començar a escriure, Acid comunism.
Fisher es va popularitzar arran del seu blog K-punk, on barrejava filosofia amb crítica musical. És molt interessant l’anàlisi que fa de com el realisme capitalista ha afectat el desenvolupament de la música, encasellant-la en un bucle infinit entre el no future i un revival constant d’un passat que continua proporcionant a uns productors amb sempre menys idees, una estètica que els hi permet sobreviure. El món de la música rave s’escaparia a aquesta lògica, on estils com el drumandbass i el techno, serien previsors de l’anihilació de l’existència, a través d’un bmp sempre més ràpid, ritmes i repeticions que recorden el treball en sèrie propi de la producció d’una fàbrica. I les drogues acompanyarien aquesta fuga cap a imaginar una altra fi i existència possible.
Sentiu que haver confluït en un moment de pandèmia mundial, ja fa tres anys, us condiciona per compondre una proposta musical per a un “nou ordre”?
La successió de l’escenari pandèmic resolt i seguit per un bombardeig mediàtic acarnissat sobre el tema del col·lapse, dona joc per reflexionar i ens resulta inspirador. La realitat des de fa temps supera la ficció, ho intentem explicar en la cançó “Historias de ficción”. Aquest “nou ordre” entra dins d’un marc de producció d’una cultura que visualitza només un futur distòpic i postapocalíptic en el remot cas en què s’acabés o aturés el capitalisme. I això va acompanyat per la generació d’una “por total”. És il·luminant que temes com el col·lapse, una pandèmia, el desabastiment, la falta de recursos, despertin una por més profunda que conceptes com el capitalisme, el patriarcat i el racisme. De la mateixa manera intenten crear la sensació d’inseguretat i de por que generaria una okupació, en comptes de despertar preocupació pel drama dels desnonaments.
Quines referències literàries teniu? L’univers de la ciència-ficció té molts referents literaris d’ideologia conservadora. Amb quins us quedeu?
L’àmbit de la ciència-ficció, com la majoria d’altres estils literaris, ha estat ocupada i capada històricament per escriptors homes blancs. Més enllà de que algun escriptor hagi tingut alguna bona idea o hagi determinat les bases d’aquest gènere (des del privilegi de poder-ho fer), a dia d’avui afortunadament s’està començant a visibilitzar el treball d’altres escriptores. Ja era hora. Si haguéssim de fer una recomanació, ens decantaríem per l’afrofuturisme. Escriptores com Nnedi Okarofor, autora de novel·les com Binti (Crononauta) o “Qui tem a la mort” (Raig Verd). Aquesta última narra el futur apocalíptic d’un continent ja al dia d’avui col·lapsat en tots els sentits. En el panorama futurista que imagina, barreja del fracàs del món de les màquines a la pràctica de la màgia juju, tradicional en l’Àfrica Occidental. Amb totes les contradiccions del capitalisme, vistes des d’un lloc i una mirada no privilegiada, ens planteja un sobreviure al col·lapse del col·lapse, capitanejat per unes protagonistes empoderades i marcades per ensenyances amb reminiscències feministes.
Altres autores que ens agraden són Octavia E. Butler i N. K. Jemisin, escriptores reivindicatives i celebrades de la ciència-ficció afroamericana. En les seves novel·les, les dones són protagonistes que s’endinsen i sobreviuen als aspectes més foscos de la condició humana i del capitalisme. Aliette de Bodard seria una altra referència ucrònica, és a dir ciència-ficció a partir de què passaria si un determinat fet històric (com la invasió de les Amèriques) hagués anat d’una altra manera. La ciència-ficció ficció ens ajuda a imaginar altres mons per venir i és hora de fer-ho sortint del prisma normatiu blanc (d’aquí la inspiració de la cançó Magallanes).
Com sentiu l’escena musical actual? Les propostes amb un missatge crític i de reflexió es troben en un moment d’impàs?
Per una banda, l’escena musical actual més mainstream intenta disfressar-se amb algun missatge crític bastant barat, probablement perquè ja no saben què inventar-se i d’on treure idees. Tenir un tema amb una pinzellada reivindicativa es pot trobar a molts llocs i ven.
En el circuit més alternatiu i que ens és més proper, la música urbana està sonant més forta i més rabiosa. S’està guanyant espai des dels diferents espectres de la dissidència. Sobre Mi Gata ens considerem una mica un llimb entre la dimensió electrònica i algun carreró de la música urbana, amb una lletra que és política tot i no ser molt explícita. Preferim transmetre un missatge entre línies, picades d’ullet, reflexions insinuades i alguna provocació, deixant que cadascú pugui decidir què i com remenar dins de la nostra cosmologia musical.
Quines músiques o grups escolteu vosaltres i com us han influït per crear el so peculiar i únic de Sobre mi gata?
Ens agrada explicar d’on ve aquesta sonoritat que estem gestant i cada dia és més personal. Sobre Mi Gata va néixer amb una imatge o una idea de sonar a electrocumbia en un escenari preapocalíptic. Doncs d’aquí hem tret alguna referència d’estils com la cumbia o la bachata, dels quals queden només algunes percussions, güires o algun punteig que ens recorda algun bachatero del futur. En la component més electrònica, barregem sintes i sonoritats més noranteres amb ritmes que pesquen de la música makina valenciana. Baixos que caminen greus com la fi del món i melodies nostàlgiques, a vegades una mica tristes, que ens recorden que no “tot anirà bé”.
Ens agrada reivindicar els anys noranta com a referència musical i cultural, un moment en què un futur encara era possible. Recentment, hem decidit definir el nostre estil com a post-electro-gatuno o electro-gatuno: una barreja imprevisible entre electrocumbia, dub i drum&bass. La idea és ballar el pròxim concert com si fos l’últim.
El concepte col·lapse sobrevola moltes de les vostres lletres. Creieu que ja fa estona que em col·lapsat com a espècie terrestre més “Intel·ligent”? Creieu que el corpus de pensament eco-feminista ens pot donar eines útils per afrontar-lo i sobreviure-hi?
Creiem que és hora de començar a parlar del col·lapse des d’una altra perspectiva. O potser ja n’hem parlat prou. El discurs hegemònic sobre el col·lapse està monopolitzat (com altres coses) des d’una visió blanca i eurocèntrica. Sembla que el col·lapse sigui només el que afectaria la població mundial més privilegiada, que comença a tenir por de poder perdre alguna cosa. Col·lapsistes i col·lapsòlegs que alimenten anàlisis necessàries, sobre la imminència de la fi d’una era, de l’esgotament dels recursos, del desastre mediambiental, acostumen a ser homes blancs de classe mitjana o més alta, amb estudis universitaris d’elevat interès científic. A vegades es parla del col·lapse com una conseqüència del capitalisme i del sistema de producció. Ens agrada posar èmfasi sobre la idea que el capitalisme necessita el col·lapse com a eina i la fa servir per extreure recursos, expropiar i explotar béns naturals finits, esclavitzar, acumular capital i generar mà d’obra barata. La salut d’aquest sistema es fonamenta en el col·lapse de nombroses civilitzacions que històricament han patit i pateixen el pes de l’explotació més inhumana i vergonyosa.
A dia d’avui sembla que costi posar la mirada cap aquí. Sembla que només ens preocupi un col·lapse que ens pugui tocar a nosaltres, sense ser capaces de veure que diversos col·lapses són necessaris per generar el nostre benestar, estil de vida i capacitat econòmica. El pensament eco-feminista, promogut principalment per investigadores, sociòlogues, antropòlogues, dones lluitadores i altres identitats des dels continents més explotats i esclavitzats, és un pilar important, si volem canviar el marc polític, social i econòmic en què ens movem físicament i mentalment. És urgent posar al centre qui ha estat objecte d’aquests col·lapses des de sempre: la natura, animals, dones, identitats diverses i totes aquelles que històricament han estat oprimides per aquest sistema. A més, qui ens pot ensenyar millor sobre aquest tema que pobles que fa segles han vist com el seu món s’acabava per obra de la colonització de l’home blanc?
