Òscar Murciano
El passat 16 de juny, en el context d’una inflació del 15% des del 2020, tres consultores informàtiques que donen feina a 7500 persones es posaven en vaga de manera coordinada, convocada per seccions de la CGT i amb el suport d’altres sindicats. Ampli seguiment i departaments completament aturats que van posar en risc els sistemes informàtics de Bancs, administracions públiques i unes empreses de l’IBEX-35 que van elevar queixes respectives als seus proveïdors. Es van fer manifestacions i concentracions a quatre ciutats de l’estat. Aquesta pel·lícula ens pot resultar familiar, a simple vista és un capítol més de les lluites dels i les treballadores per reivindicacions justes i rellevants. Però hi ha alguna cosa més.
El sector de la consultoria informàtica va néixer fa aproximadament 25 anys, en el context d’un doble paradigma: d’una banda la descentralització dels treballs auxiliars de grans multinacionals i administracions; de l’altra el salt a l’automatització i la informatització no només d’empreses sinó de tota la societat. Avui treballen al sector centenars de milers de persones treballadores. El clixé del treballador mitjà a finals dels 90 del segle passat i inicis del XXI era semblant: entrada massiva de personal jove a noves empreses, sense estructura sindical ni tradició de lluita de cap mena. Cada multinacional propagava una cultura d’empresa clara i explícita on de vegades es feia complicat distingir si estaves simplement treballant o participant en una mena de secta amb els seus respectius dogmes i consensos.
La gran majoria de les plantilles teníem codis de vestimenta: obligatori el vestit i corbata ells, vestit i sabates femenines per a elles. D’aquesta manera, els fills i les filles de la classe obrera érem bombardejats amb una realitat que ens feia assimilar ser diferents dels nostres pares i mares. I amb això, diferents de la nostra classe. Res no es va moure al sector fins que va arribar la Crisi del 2008. Amb l’arribada de les dificultats econòmiques, les empreses van mostrar la cara que tant s’esforçaven a amagar. EROs i eliminació de condicions laborals es van estendre per tot el sector. Totes les promeses per terra mentre cada cop més persones, gràcies a una combinació de més experiència i observació del tracte rebut, van decidir organitzar-se en sindicats i preparar les primeres mobilitzacions d’empresa.
Arribaren les vagues indefinides i les primeres victòries, entre les quals la retirada d’una pèrdua de condicions a Capgemini. Però sens dubte el punt àlgid el van marcar els 7 dies de vaga de la plantilla de Hewlett-Packard. Seguiments del 95% de les 3200 persones cridades a l’aturada. I va ser aquesta mobilització la que va evidenciar les conseqüències que pot tenir una vaga d’aquest tipus: els sistemes informàtics van començar a caure l’un darrere l’altre. RENFE no va poder vendre bitllets, Gas natural va tenir problemes en la facturació i diversos bancs no van poder operar en línia, arribant a afectar els mateixos caixers automàtics. La banca va fer pagar a HP 400.000€ en concepte de multa per incompliments.
La pregunta és, per tant, en una societat altament connectada i tecnificada, què passa quan traiem de l’equació el factor humà que resol les incidències contínues del servei? La resposta la vam tenir en aquesta vaga. Isaac Rosa ho explicava molt encertadament en un article a eldiario.es («Los informáticos salen de la mina», 13 de maig de 2013). Si el carbó era la sang del sistema fa un segle i una vaga en aquest sector generava conseqüències d’ordre major, un dels seus equivalents actuals és sens dubte les persones que tenen a les mans el cable per on circula el nucli de funcionament de les principals organitzacions estatals i capitalistes.
En aquest procés de normalització de classe del sector informàtic patim, és clar, també els mateixos problemes que la resta. Entre d’altres, el trist paper de les organitzacions sindicals majoritàries, que excepte en algunes seccions, realitzen un seguidisme absolut del paper ja conegut d’apaivagament i rendició. Valgui com a exemple que el nou conveni col·lectiu sectorial d’informàtica, acordat a principis d’any, neix amb 14 categories professionals per sota de l’SMI. Aquest és un dels obstacles que ha de ser valorat per les plantilles, millor ahir que avui.
Sens dubte el graó següent d’aquest sector és passar de les lluites aïllades d’empresa a les sectorials, un capítol encara no explorat. Per a aquesta tardor es repetirà vaga coordinada d’informàtics i informàtiques, aquesta vegada amb més seccions sindicals, més empreses, més participació i més col·laboració amb qualsevol sindicat que no tingui por de pronunciar la paraula ‘vaga’, el puny col·lectiu que temen els que acumulen beneficis. Haurem d’estar atents i atentes a aquestes mobilitzacions perquè per a qualsevol canvi rellevant d’aquesta societat, la classe treballadora ha de tenir entre les mans totes i cadascuna de les claus dels sectors econòmics que siguin estratègics per al sistema. En això estem a la feina informàtica, maó a maó, pacientment, però sense pausa.
