La imatge que m’evoca les vivències d’aquell 29 de maig de 1999, a Colònia, (Alemanya).
Any 1999. Veníem d’un hivern i primavera ple de mobilitzacions i accions per les mesures que aplicava el capitalisme salvatge contra la classe treballadora i la guerra desfermada contra els pobles oprimits.
Del 18 al 20 de juny de 1999, s’havia de celebrar a Colònia (Alemanya) la cimera anual de caps d’estat (G8) dels països més industrialitzats que, units al FMI i el BM, dicten les polítiques monetàries, industrials i econòmiques que afecta els habitants del planeta -en aquesta cimera van acordar afegir-se les 12 grans potències econòmiques emergents passant a ser el G20-.
Amb la intenció de confluir a Colònia i fer sentir la protesta dels pobles oprimits, diverses organitzacions antiglobalització, entre elles CGT, van unir-se per convocar el 29 de maig una Marxa contra el capitalisme i la guerra.
Barcelona es va afegir amb entusiasme a la convocatòria organitzant autocars per als activistes de tota Catalunya que lluitaven davant els conflictes creats per l’economia capitalista, la globalització de la pobresa i la guerra. El neoliberalisme, que ja s’havia aplicat en els anys 90 als països llatinoamericans com a assaig en l’explotació dels pobles havia arribat enfortit a l’Europa del capital per seguir aprofundint en la precarietat de les nostres vides.
1.360 quilometres per carretera ens distanciaven de la ciutat convocant i moltes hores de viatge. Després de migdia i una nit en autocar arribarem a Colònia per participar en la Marxa, animats i amb la força de la fraternitat i la solidaritat.
La ciutat que vam trobar estava assetjada per les forces policials dels països europeus que hi participaven en la cimera, principalment, alemanys, italians i francesos. Amb previsió que no els desbordessin els manifestants, les autoritats alemanyes havien proveït els policies amb força material antidisturbis i mesures de seguretat per al control i contenció de la Marxa.
Es va ser palès aviat, tant bon punt arribarem a la ciutat van conduir els nostres autocars a aparcaments controlats des dels quals solament teníem accés al trajecte de la manifestació. Sense possibilitats de sortir-nos dels recorreguts marcat per les forces policials, els cordons formats pels policies comunitaris i les tanquetes tallaven qualsevol possibilitat de desviament de la Marxa.
Per la nostra banda vam fer sentir la nostra presència i les nostres veus; organitzats en columnes agrupades pers països d’origen vam caminar tots junt onejant les nostres banderes i cridant les consignes: contra l’atur! la precarietat! les exclusions! el racisme!, la guerra! I per les 35 hores laborals per llei!!
Tot el matí vam caminar pels carrers fortament assetjats fins que va arribar la notícia que havien aïllat de la marxa un grup, el tenien encerclat i anaven a fer detencions. En saber-ho, la indignació i protesta augmentà, ens vam asseure a terra i vam cridar que no abandonaríem la ciutat fins que no els alliberessin. L’advertiment que no marxaríem deuria funcionar perquè al cap d’unes hores ens va arribar la notícia que els havien deixat lliures.
Abans que es fes fosc vam emprendre el viatge de tornada després de recuperar forces amb les poques viandes que ens quedaven i algunes que vam poder comprar al llarg del camí en petites botigues que per fer-nos costat van romandre obertes!!
El record d’aquesta Marxa Mundial adquireix valor al cap dels anys en contemplar el treball d’una fotògrafa professional que havia captat moments històrics plens de simbologia. Aquesta n’és una mostra.
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
